Geografia i Història

Anonymous publica toda la discografía de Sony

2012-01-24T13:11:00.001+01:00

El grupo de hacktivistas Anonymous ha publicado toda la discografía de Sony como represalia por el cierre de Megaupload, el servicio online de intercambio de archivos, y su apoyo a SOPA.
Anonymous ha publicado enlaces en su web de cabecera, Pastebin, para que los usuarios puedan descargar todos los álbumes producidos por Sony. Con motivo de la polémica Ley SOPA y el cierre de Megaupload el pasado jueves, el grupo de hacktivistas Anonymous hizo caer las webs del FBI, el Departamento de Justicia de EEUU y otras webs que apoyan el cierre de este tipo de páginas.
Sin embargo, lejos de acabar con su iniciativa, durante todo el fin de semana han continuado atacando todo tipo de webs. Anonymous no se conforma con los ataques de denegación de servicio (DDoS) y ha decidido ir un paso más allá. Este lunes han decidido declararle la guerra a una de las discográficas más importante, Sony.
Anonymous ha publicado en la web Pastebin enlaces que permiten acceder a torrents para la descarga de todos los discos producidos por Sony. Estos enlaces redirigen a otras webs de descarga de archivos. Se trata de la discografía completa, ordenada alfabéticamente por año y artista.
El apoyo de las grandes discográficas y productoras de cine a la Ley SOPA ha provocado la indignación de los usuarios. Además, el cierre de Megaupload el pasado jueves ha encendido aún más el ánimo de los internautas. Anonymous ha optado por mostrar su indignación publicando enlaces para descargar la discografía de Sony.
Sin embargo su lucha contra las discográficas no se limita a Sony. Anonymous ha publicado un vídeo en el que declara la guerra a Sony y a las grandes compañías de la industria apoyar la ley antipiratería estadounidense. En el caso de Sony, el grupo de 'hacktivistas' ha afirmado que con este apoyo a la ley SOPA, la discográfica "había firmado su sentencia de muerte". Para el resto de discográficas, Anonymous ha prometido que Sony no será la única.
El grupo prepara ataques contra las otras tres grandes de la música. Sony lleva varios meses en el punto de mira de Anonymous.
El pasado mes de abril, tras una importante intrusión externa en los sistemas de PlayStation Network, se encontró un documento en los sistemas que apuntaba a este grupo de hacktivistas como los responsables del ataque contra la comunidad online de juegos de Sony.
Con esta campaña contra la discográfica Sony, Anonymous mantendría su cruzada contra la compañía.

Página de Anonymous:

http://pastehtml.com/view/bllpf04jv.html

Diccionaris per al Kindle

2011-12-09T15:42:00.000+01:00

El lector digital d’Amazon, el famòs Kindle, no únicament ens permet llegir de manera fabulosa, sinó que a més a més, ens permet convertir el nostre dispositiu en un diccionari electrònic impressionant. Només cal descarregar els diccionaris que apareixen sota i ficar-los en la carpeta Documents.

Català

Diccionari Català (Valencià) Editorial Bromera

Diccionari Català-Castellà (Manuel Almoracid)

Diccionari Castellà-Català (Manuel Almoracid)

Anglés

Merriam-Webster-s-English-Spanish-Translation-Dictionary Merriam Webster's English-Spanish Translation Dictionary (Kindle Edition)

Britannica Concise Encyclopedia

Oxford Dictionary of English (2nd Kindle Edition)

The Oxford American Dictionary (2nd Kindle Edition)

Castellà

Real Academia de la Lengua Española – Diccionario de la Lengua Española (Vigésimo Segunda Edition 2001 Kindle Edition)

Diccionari Vox de la Llengua Espanyola

Diccionari Larousse de la Llengua Espanyola

Enciclopedia Compacta Britannica

RAE (mini v22.4.6 rev2 .prc)

RAE (mini v22.4.6 rev2 .mobi)

Diccionari Anglés-Espanyol [Pocket Oxford]

Diccionario Anglés-Espanyol

Diccionari Anglés-Espanyol [Zarpas]

Diccionari Espanyol-Anglés (EVG)

Alemany

Duden Deutsches Universalwörterbuch (Duden 2011 Kindle Edition)

Diccionario Alemán-Alemán (Wahrig Wörterbuch)

Diccionari espanyol-alemany (Pons)

Diccionari alemany-espanyol (Pons)

Francés

Dictionnaire français de définitions Kindle Edition (Synapse Développement 2011)

Diccionari Francés (Larousse)

Italià

lo Zingarelli 2011. Vocabolario Della Lingua Italiana Kindle Edition (Zanichelli 2011)

Portugués

Dicionário Priberam da Língua Portuguesa Kindle Edition (Priberam 2011)

Per a instal·lar-los, només heu de descarregar-los, descomprimir-los en una carpeta del PC i després Copiar els arxius .mobi o .azw a la carpeta Documents del Kindle
Al Kindle:
- Pressionar botó Home
- Pressionar botó Menú
- Seleccionar opció ‘Settings’
- Pressionar botó Menú
- Seleccionar opció ‘Change Primary Dictionary’
- Seleccionar diccionari desitjat.

Diccionaris en Català per al Kindle, iPad, iPod, Papyre, Windows Mobile…

2011-12-09T14:04:00.001+01:00

Vista la manca escandalosa de recursos digitals en català, especialment per als eReaders, he pensat que seria just i necessari obrir un post amb diccionaris per a aquests aparells tan imprescindibles en la vida quotidiana. Els diccionaris que he anat trobant per ahí, en ocasions convertint-los, són els següents (encara que la llista anirà creixent ja que tinc uns projectes en mans al respecte).

Diccionari Català (Valencià)

Editorial Bromera

Sens dubte, aquest diccionari de català occidental (Valencià) és una de les grans obres de referència en català, amb la virtut d’incloure les variants occidentals que tan sovint deixen de banda altres diccionaris. Amb més de 120.000 entrades, és l’obra més extensa en l’actualitat, i constitueix una obra de referència indispensable per a tots els parlants de català i aquells interessants en aprendre aquesta llengua. El diccionari, elaborat per la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de la Generalitat Valenciana, i publicat en 1996, continua tenint tota la seua vigència. La vigent edició digital intenta omplir els buits existents en referències digitals per als nombrosos dispositius existents al mercat.

Per a instal·lar-lo al Kindle, descomprimiu l’arxiu i fiqueu-lo dins la carpeta /Documents. Als dispositius amb Windows Mobile, instal·leu l’aplicació mobipocket al vostre Pc i automàticament detectarà el dispositiu, instal·larà l’aplicació i enviarà l’arxiu. A l’iPad o tabletes similars instal·leu l’aplicació Kindle. Al papyre només l’heu de ficar a qualsevol carpeta.

Diccionari Català (Valencià) – Editorial Bromera

Vocabulari Català-Castellà Babylon

(Manuel Almoracid Navarro).

En l’actualitat, aquests diccionari pot descarregar-se lliurement de la pàgina de babylon. Així que, els arxiu que teniu a sota són simples conversions.

Diccionari Català-Castellà.

Diccionari Castellà-Català.

Al Kindle només els heu de posar en la carpeta “/Documents” i al dispositiu anar a Home – Menu - Settings – Menu – Change Primary Dictionary triant el que vulgeu.

Per a l’iPad instal·leu l’aplicació Kindle.

Al papyre només l’heu de ficar a qualsevol carpeta.

Diccionaris Lliures (Stardict…).

Són prou dolents, ja que contenen poques entrades i són, per tant, un fascinant projecte en construcció que de segur tindrà un futur molt positiu. Els podeu descarregar ací:

http://www.dicts.info/dictionaries.php

La Geografia de la indignació a Espanya

2011-11-16T15:35:00.001+01:00

Esri acaba de fer públics els percentatges d’indignació a Espanya contra els corrupolítics que trobe molt interessant.

Crea i edita arxius mobipocket i epub des de pdf, .doc, .odt…

2011-11-15T17:40:00.001+01:00

La creació d’arxiu .mobi per al kindle, sobre tot si convertim des d’un .pdf o un .doc, .odt… pot resultar penosa i insatisfactòria. Després de molts anys de convertir pdf, he optat pel que JO (discutible) considere la millor manera de convertir aquests documents permetent editar el document i controlar així el producte final.

Necessitaren diverses eines:

Mobipocket Creator per a crear el .mobi.

Mobipocket Reader (Opcional) per a veure com queda l’ebook, encara que també podem fer ús de Calibre.

Amaya, un editor web senzill que permet fer ús de plantilles .css per als que no entenem molt d’informàtica.

Calibre, el millor gestor d’eBooks del món (encara que dolent conversor de .pdf).

Anem al més difícil. La conversió d’un .pdf. Procureu triar un .pdf de qualitat, amb etiquetes, que són les que contenen la informació que necessitem per a fer un bon .mobi. Si el llibre conté imatges sota el text, les haureu de suprimir manualment, el que pot resultar un poc costós, però finalment és interessant si el llibre és molt important per a nosaltres i no existeix una edició en epub o mobi prèvia.

PAS 1.

Obrim Mobipocket Creator. Ens dirigim a Setting i comprovem l’idioma del llibre, establint el nostre idioma per defecte (el que més ús farem) i la carpeta de destí (Default Folder) on es processaran els llibres. Deixeu la que ve per defecte (recomanació). Premeu Update.

A continuació tornem al Panell principal Home per a iniciar la producció del llibre. Seleccionem pdf. Al quadre de diàleg seleccionem el llibre que desitgem convertir des de Browse.

Premem obre, i a continuació, iniciem el procés d’importació.

En acabar aquest procés obrim el programa Amaya 11. Prèviament seria convenient crear una plantilla .css amb els estils que volem que tinga el llibre que anem a convertir. A mi personalment m’interessava conservar el màxim l’original, però afegint els salts de pàgina i incloent els capítols. Podeu fer ús de la meua. Body significa el cos del text. Fixeu en els paràmetres: tamany de la font, tipografia, estil… Els Headings són el més important, ja que per defecte, el mobipocket creator no els inclou, i si ho fem des de settings sol donar problemes. Fixeu-vos com en h1 i h2 he afegit

page-break-before: always;

per a incloure un salt de pàgina entre capítol i capítol.

/* Modern style for Amaya Editor Lite */

/* default rules for the whole document */
body {
    font-size: 12pt;
    font-family: Times New Roman, Helvetica, Arial, sans-serif;
    font-weight: normal;
    font-style: normal;
    color: black;
    background-color: white;
    line-height: 1.2em;
    margin-left: 0em;
    margin-right: 0em;
   }

/* paragraphs */
p {
    padding: 0;
    margin-left: 0em;
    margin-right: 0em;
    margin-top: 0em;
    margin-bottom: 0em;
    text-align: justify;
   }

/* headings */
h1 {
    font-size: 180%;
    font-weight: bold;
    font-style: normal;
    font-variant: small-caps;
    text-align: center;
    padding: 0;
    margin-top: 1.7em;
    margin-bottom: 1.7em;
    page-break-before: always;
   }
h2 {
    font-size: 150%;
    font-weight: bold;
    font-style: normal;
    text-align: center;
    padding: 0;
    margin-top: 2em;
    margin-bottom: 2em;
    page-break-before: always;
   }
h3 {
    font-size: 130%;
    font-weight: bold;
    font-style: normal;
    text-align: center;
    padding: 0;
    margin-top: 2em;
    margin-bottom: 2em;
   }
h4 {
    font-size: 110%;
    font-weight: bold;
    font-style: normal;
    padding: 0;
    margin-top: 1.1em;
    margin-bottom: 1.1em;
   }
h5 {
    font-size: 100%;
    font-weight: bold;
    font-style: italic;
    padding: 0;
    margin-top: 1em;
    margin-bottom: 1em;
   }
h6 {
    font-size: 100%;
    font-weight: normal;
    font-style: italic;
    padding: 0;
    margin-top: 1em;
    margin-bottom: 1em;
   }

/* divisions */
div {
    padding: 0;
    margin-top: 0em;
    margin-bottom: 0em;
   }

/* lists */
ul, ol {
    padding: 0 0 0 3em;
    margin-top: 1em;
    margin-bottom: 1em;
   }
ul ul, ol ol, ul ol, ol ul {
    margin-top: 1em;
    margin-bottom: 1em;
   }
li {
    padding: 0;
    margin-top: 1em;
    margin-bottom: 1em;
    text-align: left;
   }
li p {
    margin-top: 1em;
    margin-bottom: 1em;
   }
dl {
    padding: 0;
    margin-top: 1em;
    margin-bottom: 1em;
    margin-left: 1em;
   }
dl dl {
    margin-top: 0em;
    margin-bottom: 0em;
   }
dt {
    padding: 0;
    font-weight: bold;
    margin-top: .3em;
    margin-bottom: .3em;
   }
dd {
    padding: 0;
    margin-top: .3em;
    margin-left: 3em;
    margin-bottom: .3em;
   }
dl p {
    margin-top: .3em;
    margin-bottom: .3em;
   }

/* inline */
strong {
    font-weight: bold;
   }
em {
    font-style: italic;
   }
code {
    font-family: Courier New, Courier, monospace;
   }
ins {
    background-color: yellow;
    text-decoration: underline;
   }
del {
    text-decoration: line-through;
   }

/* anchors */
a[href] {
    color: blue;
    text-decoration: underline;
   }

/* end */

Bé, si us agrada aquesta plantilla com està, obriu un document .txt, enganxeu el contingut, modifiqueu el que vulgueu, i canvieu l’extensió .txt per .css. Jo el vaig salvar com Modern.css i vaig substituir l’existent a la carpeta.

Salveu l’arxiu a les plantilles del Amaya, per defecte, C:\Program Files\Amaya\amaya i recordeu en Wista Windows 7 acceptar com a administrador per a enganxar l’arxiu. (per a canviar l’extensió, obriu l’explorador del Windows, aneu a Organitza, seleccioneu Opcions de carpeta i desactiva “amaga les extensions…”

PAS 2.

Amb el Amaya obrim l’arxiu html des de la icona que ha creat el mobipocket creator a la carpeta per defecte (en el meu cas (My eBooks). Seleccione l’arxiu html i l’obrira com una pàgina web.

Importantíssim, seleccioneu “replace current” per tal d’evitar errors posteriors.

A continuació, en la barra lateral dreta, seleccionarem la nostra plantilla, en el meu cas Modern, i veureu com canvia l’estructura html. Podreu comprovar si us agrada com quedarà el llibre. Compareu la porqueria inicial, sense estils aplicats: mobipocket no diferencia els capítols, ni els salts de pàgina…

ABANS

DESPRÉS

Encara que no es veuen, els salts de pàgina, capítol ja estan integrats. Si esteu interessants en fer més canvis, canviar els títols, editar el text, canviar el color… ho podeu fer ara.

Una vegada realitzats els canvis i editat , simplement salvem el document i ja està (Save). Podem tancar Amaya 11.

PAS 3.

Tornem a Mobipocket. Si volem podem editar les metadates ara (o fer-ho després amb el calibre). Una vegada em comprovat la portada, metadates (títol, isbn…), construïm el nostre ebook prement sobre Build (construir). Si volem veure el resultat al mobipocket reader, després d’haver-lo creat ens preguntarà si volem visualitzar el document o obrir la carpeta contenidora.

Indica las preferències de conversió. Deixa les que venen per defecte (recomanat).

Si el pdf contenia imatges de fons, ves a la carpeta contenidora del llibre i borra les imatges de cada pàgina manualment, deixant les imatges de gràfics, mapes, imatges…

Vaig a mirar com a quedat l’arxiu previsualitzant-lo (preview).

I voilà ací està el llibre.

PAS 4. Depuració.

Inefablement, en ocasions el llibre produït encara conté massa errors, o no reconeix els títols… encara que la informació està continguda. Per a depurar i aconseguir un arxiu final, utilitzarem Calibre.

Obrim l’arxiu crear amb el calibre, i si cal, editem les metadates (important fer-ho ara). Podem fer-ho seleccionant el llibre i pement ctrl+d.

A continuació premem la tecla conversió seleccionant el format d’eixida millor per al nostre lector (kindle, sony reader, papyrus, wolder, marcalpitxer…). Anem a provar amb .epub i .mobi a veure el resutat. Veureu què guapo!

.mobi.

epub.

Observem el resultat obrint l’arxiu seleccionant mostra.

Un resultat més que acceptable crec jo. Podeu seguir el mateix procés amb documents doc, odt, pdf que reconega mobipocket creator.

Consell final. NO COMPREU LLIBRES DIGITALS EN ESPANYA PERQUÈ CAP EDITORIAL GARANTEIX L’EFICÀCIA DEL PROCÉS, NI DEL PAGAMENT, I DE SEGUR US FICAREU EN UN EMBOLIC. Especialment perillós és comprar llibres amb CasadelLladre. I HO DIC PER MALES EXPERIÈNCIES.

Novel·les: Antic Règim

2011-09-29T21:51:00.000+02:00

Portada	Llibre
	Neal, Stephenson, Azogue, Ediciones B, 2003.	Ciclo Barroco Vol. 1: Azogue (2003): En español en tres volúmenes: Azogue, El Rey de los Vagabundos y Odalisca. Stephenson inicia su obsesión por relatar la historia de la ciencia moderna, iniciando todo en la Inglaterra de 1660, cuando la Ilustración empieza a ganar terreno por sobre la religión. Ciclo Barroco Vol. 2: La Confusión (2005): Dividida en dos partes, Confusión 1 y Confusión 2. Continuación directa de las tres primeras novelas del ciclo, pero ambientadas en Manila, Japón y México. Ciclo Barroco Vol. 2: El Sistema del Mundo (2006): Publicado en tres libros: El Oro de Salomón, Moneda y El Sistema del Mundo (Final). Esta trilogía nos lleva de regreso a Londres, pero en el año 1714, cuando secretamente comienza a aparecer una nueva ciencia: la criptografía, conectando todo el universo del Ciclo Barroco con los eventos de El Criptonomicón.
	Neal, Stephenson, La Confusión, Ediciones B, 2005.
	Neal, Stephenson, El sistema del mundo, Ediciones B, 2006.
	Prange, Peter, La filósofa,	Escenario de una lucha de ideas que cambiará el rumbo de la civilización, el París de la segunda mitad del siglo XVIII es una ciudad en efervescencia. Frente al poder incuestionable de la Iglesia y el Estado, los filósofos reclaman un paraíso terrenal en el que reinen la igualdad, la libertad y la fraternidad. Su detonante será la Enciclopedia, el libro más revolucionario después de la Biblia, una obra que recogerá todo el saber y el raciocinio del hombre, una bomba para la decadente monarquía francesa. De la mano del personaje principal de esta novela, Sophie, el lector revivirá la génesis y triunfo de la Ilustración en un recorrido convincente y minucioso por los lugares y protagonistas de aquella época crucial para la humanidad. Desde su primer trabajo de camarera en el café Procope, punto de encuentro de librepensadores e ilustrados, hasta su privilegiado puesto de lectora de la marquesa de Pompadour, amante del rey, la ingenua Sophie recorre todos los niveles de la sociedad y conoce a los principales actores del gran cambio social que se avecina, en especial al apasionado y valiente Denis Diderot y al mismísimo censor del reino, que se convertirá en un inesperado aliado a favor de la Enciclopedia. Acosada por los terribles recuerdos de su infancia, Sophie descubrirá su derecho a la libertad, el amor y la felicidad, en un proceso de transformación personal que refleja la evolución de todo un pueblo que se bate en busca de una vida mejor.
	Süskind, Patrick, El Perfume, Seix Barral, 2008.	Quizá los olores evoquen el privilegio de la invisibilidad. Antes del tacto, sucede el olor, como mensajero de una esencia que sabe desaparecer en el aire y ser agente de un gran poder. La seducción que despliega el olor es implacable: se instala en nosotros y sella su poderío en los tejidos de la memoria. Jean-Baptiste Grenouille tiene su marca de nacimiento: no despide ningún olor y por ello hace temer la presencia de algún demonio. Al mismo tiempo posee un don excepcional: un olfato prodigioso que le permite percibir todos los olores del mundo. Desde la miseria en que nace, abandonado al cuidado de unos monjes, Jean-Baptiste Grenouille lucha contra su condición y escala posiciones sociales convirtiéndose en un afamado perfumista. Crea perfumes capaces de hacerle pasar inadvertido o inspirar simpatía, amor, compasión... Para obtener estas fórmulas magistrales debe asesinar a jóvenes muchachas vírgenes, obtener sus fluidos corporales y licuar sus olores íntimos. Su arte se convierte en una suprema e inquietante prestidigitacion. Patrick Süskind, convertido en maestro del naturalismo irónico, nos transmite una visión ácida y desengañada del hombre en un libro repleto de sabiduría olfativa, imaginación y enorme amenidad. Su persuasión iguala la de su personaje y nos propone una inmersión literaria en el arco iris natural de los olores y en los turbadores abismos del espíritu humano.
	Tracy Chevalier, La dama de l’unicorn, La Magrana, 2004.	Amb el nom de La dama de l'unicorn es coneix un conjunt de sis tapissos medievals bellíssims, tan bells com desconegut és el seu orígen i el seu significat. L'ordre i continuïtat del que s'hi representa podrien fer pensar que van ser dissenyats i fets per una sola persona, però no és així, moltes més mans van participar en la seva creació: teixidors, patronistes, artistes, mercaders, aprenents...I al seu darrera, esposes, filles i servents. La confecció dels sis tapissos provocarà la coincidència d'uns personatges que d'una altra manera no s'haurien trobat. Les seves vides quedaran involucrades per sempre més, i també els seus desitjos. A mesura que s'enamoren, són rebutjats o es revengen, cadascun dels tapissos va prenent la forma d'un ideal de vida; un ideal que caldrà assumir com a tal davant la impossibilitat de fer.lo realitat.
	Tracey Chevalier, La noia de la perla, La Magrana, 2008.	La història i la ficció es fonen a La noia de la perla, una novel"la lluminosa sobre la visió artística i el despertar sensual, vistos a través dels ulls d'una noia que va ser la inspiració d'un dels millors quadres de Vermeer. Al Delft del segle XVII hi regna un ordre social estricte, que divideix rics i pobres, catòlics i protestants, amo i criat. Quan Griet, amb setze anys, se'n va a treballar de minyona a casa del pintor més famós de la ciutat, tothom espera que sàpiga quin és el seu lloc. Però a casa dels Vermeer, dominada per una esposa voluble i la seva formidable mare, Griet aviat atreu la mirada del seu amo.
	Tracey Chevalier, El mestre de la innocència, La Magrana, 2008.	L'autora del best seller internacional La noia de la perla, situada a la casa i l'estudi del pintor Vermeer, es fixa ara en la figura del pintor i poeta William Blake (1757-1827). Després de la mort accidental d'un dels seus fills, els Kellaway, la família d'un cadirer de Dorsetshire, arriben al districte de Lambeth, a Londres, durant l'hostigament antijacobinista del 1792. Thomas Kellaway comença a treballar en el disseny dels escenaris de l'empresari de circ Philip Astley, els espectacles del qual ofereixen la mateixa excitació al poble que la guillotina a París. El fill d'Astley, un genet llibertí, es fixa en la filla dels Kellaway, Maisie. Mentrestant, el fill més petit de la família, Jem, s'enamora de Maggie Butterfield, una noia pobra però molt sexi. Blake, que s'imaginà que el cel i l'infern eren igual d'incandescents i que la terra era el punt en què tots dos convergien, és veí de tots ells i fa de testimoni de les anades i vingudes dels joves protagonistes de la novel"la. La innocència perduda i retrobada de què parla a la seva obra es converteix en el teló de fons de l'obra.
	Ken Follet, Els pilars de la terra, Edicions 62, 2002.	Bisbes intrigants, constructors de catedrals, ambiciosos nobles rurals i pagesos desposseïts poblen l’univers d’Els pilars de la Terra;/b>. Centrada en l’accidentada construcció d’una catedral gòtica, la novel·la és una recreació d’una època convulsa i violenta de la història d’Anglaterra, on la gent senzilla lluita per sobreviure en un país assolat per una guerra civil inacabable. L’amor i la mort s`entrellacen amb força en aquest magistral tapís que evoca de manera excepcional un temps de violentes passions. Ken Follet va néixer a Cardiff, Gal•les. Després de llicenciar-se en filosofia a la University College de Londres, va treballar de periodista per al South Wales Echo i l’Evening News de Londres, abans de convertir-se en un dels escriptors de best sellers més reconeguts del món. Les seves obres més importants són, entre d’altres, Eye of the Needle, The Man from St. Petersburg, Lie down with Lions, Els pilars de la Terra, L’últim vol i Alt risc, aquestes darreres publicades en català per Edicions 62.
	Ken Follet, Un món sense fi, La Butxaca, 2005.	"Un món sense fi té lloc a la mateixa ciutat, Kingsbridge, dos-cents anys més tard, i els protagonistes són descendents dels personatges d’Els pilars de la terra. La catedral és de nou el centre de la trama d’amor i odi, cobdícia i orgull, ambició i venjança. Però al cor del relat trobareu el major desastre natural de la història, la plaga de pesta coneguda pel nom de la Mort Negra que al segle XIV va assolar Europa i va matar la meitat de la població.” Ken Follett

Consulteu el següent web per a veure si el llibre està disponible a la vostra biblioteca.

http://xlpv.cult.gva.es/absysnetopac/

Si voleu llegir el llibre al vostre ordinador o a un lector digital, podeu descarregar els llibres (en format .fb2) ací. Per a llegir-lo necessitareu instal·lar el programa calibre.

Activitats

2011-09-19T14:04:00.001+02:00

Activitats

Història Contemporània

1 Batxillerat

Llig el text i realitza les activitats de les pàgines 191, 195, 196 i 197 del següent document:
http://www.scribd.com/doc/47919577/comentari-de-textos

Instal·lació de gvSIG

2011-09-12T17:32:00.001+02:00

WINDOWS
Per a instal·lar gvSIG en Windows accedeix a la següent pàgina i descàrrega l'arxiu en el seu ordinador.
http://forge.osor.eu/frs/download.php/1279/gvSIG-1_10-1264-final-win-i586-withjre-j1_5.exe
Executa el fitxer .Exe i segueix les instruccions.
S'instal·laran automàticament els següents components:
    1. Màquina Virtual Java *
    2. Llibreries JAI *
    3. Llibreries JAI Image I/O *
    4. GvSIG

LINUX
Descarregar i descomprimir el paquet d'instal·lació de Linux de la taula de descàrregues.
http://forge.osor.eu/frs/download.php/1277/gvSIG-1_10-1264-final-lin-i586-withjre-j1_5.bin

Ejecutar el fitxer .bet i seguir les instruccions.
S'instal·laran automàticament els següents components:
    1. Màquina Virtual Java *
    2. Llibreries JAI *
    3. Llibreries JAI Image I/O *
    4. gvSIG

Els homes cobren un 53,8% més que les dones

2011-09-12T12:42:00.001+02:00

L’últim índex laboral realitzat per l’empresa Manpower, el referent al quart trimestre del 2005, conclou que Catalunya és la comunitat espanyola amb més diferències de sou entre homes i dones. Les xifres parlen per si mateixes: la mitjana del salari dels homes supera en un 53,8% la de les dones. L'estudi assenyala també que, pel que fa a alts càrrecs, totes les comunitats espanyoles registren una proporció de dones inferior a la mitjana europea.

L’índex laboral elaborat per Manpower, consultora i empresa de treball temporal, fa referència al quart trimestre del present any i analitza les diferències de sou entre sexes a Europa. Les dades que s’extreuen d’aquest estudi determinen una clara desigualtat de salaris per raons de sexe.

L’estudi de Manpower té en compte les regions d'Espanya i Alemanya, el Regne Unit, França i Itàlia. La principal conclusió, a tall global, és que les diferències salarials entre homes i dones a Europa continuen sent molt grans i es deuen, sobretot, als llocs de treball que ocupen. Per ser més concrets, si analitzem des d’Europa i anem enfocant fins a arribar a Catalunya, les dades són les següents:

- En el cas de la Unió Europea, el salari mitjà dels homes supera en un 43% el de les dones.

- A Espanya, aquesta diferència és menor: els homes cobren un 19,2 per cent més que les dones.

- I a Catalunya, Balears i País Valencià, la desigualtat salarial torna a pujar: la diferència és del 54 per cent; dada que situa casa nostra per sota la mitjana espanyola i la converteix en una de les comunitats on aquesta diferència és més alta que la mitjana europea.

Per sectors

“Hi ha sectors, com els serveis privats i la indústria, en què les desigualtats salarials entre sexes tendeixen a ser més grans, mentre que en altres, com els serveis col·lectius, tendeixen a disminuir. Així mateix, la desigualtat salarial és molt menor al sector públic que al privat”.

Això mateix és el que determinen les dades extretes de l’índex laboral del final del 2005:

- En el sector privat s’accentuen encara més les diferències salarials: els sous de les dones són, aquí, inferiors en un 50 per cent; mentre que en el sector públic, la diferència és del 10’7 per cent.

- D’altra banda, les dades que criden més l’atenció són les que fan referència a sectors on hi ha predomini d’un sexe enfront de l’altre. En el cas del sector de serveis personals (servei domèstic, empreses de neteja, perruqueries, etc), malgrat la clara majoria de treballadores, els homes poden arribar a cobrar fins al doble que les dones. En canvi, en el sector de la construcció, on hi ha predomini d’homes, les dones guanyen un 6’6 per cent més. La conclusió que n’extreu Manpower és que això s’atribueix al fet que “si bé hi ha poques dones, aquestes tenen un major nivell de formació i de responsabilitat”.

Quines són les causes de les diferències salarials?

Les causes d’aquesta diferència? Hi ha vàries hipòtesis, però entre elles destaca la de Josep Oliver, el principal responsable de l'estudi. Oliver és catedràtic d’economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i, en el context de la presentació de l’índex laboral referent al quart trimestre del 2005, ha destacat una sèrie de xifres per extreure’n algunes conclusions:

- “La desigualtat salarial té relació amb el nombre d'hores treballades”

És a dir, donat que l’ocupació a temps parcial és majoritàriament femenina, i que a aquesta dada s’hi suma el fet que les mitges jornades es paguen pitjor que les jornades complertes, el resultat és aquest 54 per cent que diferencia el que cobren el homes, per sobre del que guanyes les dones.

“Els homes espanyols treballen una mitjana del 19,2 per cent més que les dones; si això s’arriba a poder corregir, les diferències de sou es reduirien en 20 punts”, vaticina Josep Oliver observant que “en la mesura que les dones s’apropen a la jornada laboral habitual, la desigualtat disminueix”.

- “El sou ve determinat per tres variables: el nivell d'estudis, l'experiència i l'antiguitat en l'empresa”

Les xifres constaten que, en línies generals, les dones treballen jornades laborals més reduïdes, tenen un nivell de formació més elevat que els homes, però tenen menys anys d'experiència en el mercat. Precisament, aquest últim punt és fonamental i crític a l'hora de determinar salaris, ja que el sou creix considerablement en raó del temps treballat. Oliver ha denunciat “l’escàs suport a les famílies per part de les administracions espanyoles”; això obligaria a les dones “a assumir les responsabilitats de la llar”. “L’Estat ha de treballar per fer desaparèixer poc a poc la discriminació laboral”, apunta l’economista.

- “El mercat laboral heterogeni determina les diferències salarials”

Oliver destaca altres factors determinats pel tipus de treball, com són la posició en l'ocupació, situació de comandament en l'empresa, sector d'activitat, la mida de l'empresa i el tipus de contracte, entre altres aspectes. Josep Oliver afirma que “a part de la desigualtat salarial pròpiament dita, existeix una estructura ocupacional femenina diferent a la masculina que pot influir en l'augment o disminució de les diferències salarials entre homes i dones”.

Font: Mònica Ramoneda i Manpower

Contaminació atmosfèrica

2011-09-12T11:09:00.001+02:00

El document Cambio Global España 2020/2050 sobre ciutats posa xifres a l’impacte de la mala qualitat de l’aire sobre la salut de la població infantil i assenyala diferents polítiques de millora.

La contaminació atmosfèrica és responsable d’un 1,4% de les morts mundials i d’entre un 0,6% i el 1,4% de la taxa de morbiditat. És el diagnòstic contundent de la Organització Mundial de la Salut (OMS). I és a les ciutats on la contaminació de l’aire suposa “una amenaça més aguda, acumulativa i crònica per la salut humana, la qualitat de vida i el medi ambient natural i construït”. A Europa, el 80% dels habitants viuen en un entorn urbà, un percentatge que a Espanya s’acosta al 70%. La mala qualitat de l’aire afecta a tota la població, però hi ha grups més vulnerables que altres: en especial el format pels bebès (0 a 2 anys) i les dones embarassades.

Les ciutats són els motors econòmics i culturals de la nostra societat, però tenen una forta petjada ecològica, i actualment perjudiquen la nostra salut. Ho confirmen diferents estudis e investigacions mèdiques i, en aquest sentit, el consens científic es cada cop més colpidor. No obstant, les polítiques públiques van adaptant-se al nou marc amb massa lentitud.

Intenta ordenar l’urgent debat polític el document “Cambio Global España 2020/2050. Programa Ciudades: hacia un pacto de las ciudades españolas ante el cambio global”, promogut pel Centre Complutense d’Estudis e Informació Mediambiental de la Fundació General Universitat Complutense, la Fundació CONAMA i l’Observatori de la Sostenibilitat a Espanya (OSE).

El document sobre les ciutats traça un “full de ruta” per arribar a l’objectiu de tenir unes ciutats neutres en emissions de CO2, així com aconseguir descarbonització de la societat espanyola, en l’horitzó 2020-2050. És un repte per l’ambient i també per la salut.

Les tres institucions promotores han presentat recentment un altre informe de la sèrie sobre Canvi Climàtic Global Espanya 2020/50, en aquesta ocasió centrat en energia. L’informe assenyala una reducció del 23% del consum d’energia per 2030, mig milió de vivendes rehabilitades a l’any o 15 milions de cotxes elèctrics el 2050. Aspectes que tindran conseqüències sobre la qualitat de l’aire de les ciutats.

“La contaminació atmosfèrica, especialment la relacionada amb les partícules en suspensió –s’assenyala en l’informe del Programa Ciudades-, perjudica a l’embaràs i pot generar naixements prematurs i amb baix pes i, a més, perjudicar el desenvolupament de la capacitat pulmonar dels nens. També incrementa l’aparició de bronquitis, atacs d’asma, de cor i altres malalties pulmonars”.

La Guia per a pares i mares sobre Medi Ambient i salut infantil, editada per la Fundació Roger Torné incideix en el repte. En el capítol 4, es subratlla que “hi ha variabilitat en els nivells de contaminació entre els diferents carrers d’una mateixa ciutat fins a 5 vegades”. Es fa referència a diferents estudis que avalen que “el risc de presentar símptomes respiratoris al viure prop de carrers amb molt de trànsit és un 40% major per nens.”

La península, un cas singular?

La contaminació atmosfèrica a Espanya és similar a la europea, però s’agreuja regularment per les condicions meteorològiques. Una major radiació solar afavoreix les reaccions fotoquímiques (i per tant la formació d’ozó), i la suspensió de partícules és major per la carestia de pluja. La proximitat geogràfica amb el continent africà intensifica la presència de partícules d’origen saharià.

La qualitat de l’aire en moltes ciutats espanyoles és deficient, tot i que hi ha alguns indicadors positius. “Les causes d’aquest avenç –es llegeix a l’informe- han sigut una reglamentació més estricta, la sortida de les industries de les ciutats i la incorporació de determinats avenços tècnics.”

Accions de millora

Entre les mesures assenyalades pels experts per abordar el repte ambiental i de salut destaca l’adopció de mesures de control del trànsit urbà, la promoció del transport públic i la incorporació de vehicles híbrids i elèctrics a les ciutats. En el document “Canvi Global Espanya 2020/2050. Programa Ciudades” es subratlla igualment la “necessitat de generalitzar l’ús de les energies renovables a edificis, la correcta planificació de les àrees industrials i una major conscienciació entre la població, permetrien assolir el 2020 els objectius marcats per la OMS de concentracions de NO2 i partícules per garantir que la qualitat de l’aire en les grans ciutats no impliqui un risc per la salut de les persones.”

En la guia editada per la Fundació Roger Torné es suggereix evitar la construcció d’equipaments relacionats amb la infància (escoles, parcs, etc.) prop de vies molt transitades, seguint l’exemple dels parlaments holandès i danès.

Font: http://www.fundrogertorne.org

La població espanyola de més de 64 anys podria duplicar-se en 40 anys

2011-09-12T08:31:00.001+02:00

La població espanyola de més de 64 anys es podria duplicar en els pròxims 40 anys i passaria a representar més del 31% del total de ciutadans. Són dades d'una projecció del creixement poblacional en les pròximes dècades que ha fet l'Institut Nacional d'Estadística. Segons aquest estudi, si es mantenen les tendències actuals, d'aquí a deu anys, és a dir, a partir del 2020, el creixement de la població serà negatiu. El creixement més important en els pròxims quaranta anys es concentrarà en les edats avançades i, en canvi, la població de 16 a 64 anys disminuirà en més de mig milió de persones.

La població espanyola només creixerà 2,1 milions d'habitants en els pròxims 40 anys, fins als 48 milions el 2049, i tindrà el doble de persones més grans de 64 anys. La població major d'aquesta edat serà gairebé un 32% del total, segons les projeccions de l'INE.
Aquests fenòmens comportaran, per exemple, que el 2049, per cada deu persones en edat de treballar, gairebé nou siguin potencialment inactives. Això vol dir que la taxa de dependència s'elevarà fins al 89,6%, des del 47,8% actual.
Pel que fa a l'esperança de vida, l'INE ha calculat que d'aquí a quaranta anys se situarà a 84,3 anys en els homes i a 89,9 en les dones, 5,8 i 6,5 anys més que ara, respectivament.
I sobre el fenomen migratori, les projeccions de l'INE estimen que en els pròxims 10 anys l'arribada d'immigrants baixarà als 3,8 milions fins al 2019. Això vol dir que n'hi haurà un milió menys que els que s'han observat entre el 2002 i el 2008.

Font: INE.

L´economia espanyola creix un 0,7%, però es desaccelera

2011-09-10T19:00:00.001+02:00

El creixement és dues dècimes inferior al que es va registrar durant el primer trimestre, segons l'INE

ACN/EP/MADRID L'economia espanyola ha crescut un 0,7% interanual durant el segon trimestre de 2011, dues dècimes per sota que en el període precedent, mentre que el creixement trimestral se situa en el 0,2%, també dues dècimes per sota, segons ha informat aquest divendres al matí l'Institut d'estadística espanyol (INE).
Després de quatre trimestres consecutius de creixement, l'economia de l'Estat es desaccelera en línia amb la caiguda del PIB de l'Eurozona i la UE, fet que castiga les exportacions de béns que, tanmateix, són la partida que més creix amb un 8,5% interanual, mentre que la construcció segueix sota mínims (-9,3%). A nivell trimestral, el turisme ha salvat el creixement amb una alça del 5,4%.
Així mateix, l'INE ha revisat a l'alça el creixement del PIB durant el primer trimestre de l'any, que arriba al 0,9% interanual i al 0,4% trimestral. Les dades per al segon trimestre que ha publicat aquest divendres l'INE, en canvi, coincideixen amb l'avançament de la Comptabilitat estatal que va publicar l'institut el passat 16 d'agost i el Banc d'Espanya a principis de mes.
Les xifres de l'INE constaten la contribució negativa al creixement agregat de la demanda interna, que s'amplia un punt i mig aquest trimestre fins als 1,9 punts negatius, mentre que la demanda externa publica la seva aportació al PIB trimestral, passant d'1,3 a 2,6 punts. La despesa de les llars ha caigut un 0,2%, després de quatre trimestres de creixement. Això es pot explicar perquè en aquest període de 2010 les famílies van avançar compres anticipant-se a la pujada de l'IVA i perquè la remuneració dels assalariats ha caigut un 0,5% durant el segon trimestre d'enguany.
Comerç exterior
D'altra banda, el sector exterior manté el seu bon comportament i ha augmentat un 8,4%, malgrat que aquest és el primer dels darrers cinc trimestres que creix per sota de dos dígits. Les importacions també s'han reduit un 1,7%, igualment després de cinc trimestres de xifres positives.
Producció
Tot i que desaccelera 1,1 punts el seu creixement, la branca industrial i energètica continua sent la més vigorosa de l'economia gràcies a un creixement del 2,8% interanual, seguida dels serveis, que augmenten un 1,2% la seva aportació al PIB, una dècima menys que al primer trimestre. La construcció, per contra, pateix una davallada del 4,1%, tot i que modera 1,3 punts la seva caiguda, mentre que el sector primari decreix un 0,1%, tres dècimes per sota que al primer trimestre.
Ocupació
L'ocupació es redueix un 1,0% interanual, el que representa la destrucció de 172.000 llocs de treball a temps complet en un any, tot i que es desaccelera quatre dècimes en relació al trimestre anterior. El comportament de les diferents branques econòmiques és dispar, ja que mentre que l'ocupació al sector serveis creix un 0,4% interanual, la contrucció destrueix un 10% més de llocs de treball i també cauen, més lleument, les branques industrial (-1,9%) i agrícola i pesquera (-1,5%).
Context internacional
La Unió Europea i l'Eurozona han moderat "significativament" el seu creixement, segons informa l'INE, passant d'un creixement del 2,5% a l'1,8%, per sobre de la dèbil expansió de l'economia espanyola. Les principals economies de la Unió, excepte Àustria, han patit una desacceleració econòmica, començant per Alemanya (del 4,6% al 2,8%), seguida dels Països Baixos (del 2,5% a l'1,5%), el Regne Unit (de l'1,6% al 0,7%) i França (del 2,1% a l'1,6%). Així mateix, el PIB d'Itàlia s'ha moderat dues dècimes (de l'1% al 0,8%), semblant a la de l'Estat. Àustria, en canvi, ha accelerat el seu creixement del 3,9% al 4,1%.
"Més difícil" complir amb les previsions
El secretari d'Estat d'Economia, José Manuel Campa, ha admès que la desacceleració del PIB en el segon trimestre de l'any fa "més difícil" complir amb la previsió de tancament de l'exercici, que apunta a un increment del PIB de l'1,3%.
"La perspectiva segueix i han estat possible, tot i que és més difícil", ha assenyalat Campa en una roda de premsa per valorar la dada de PIB del segon trimestre, on ha dit que ara no toca revisar el quadre macroeconòmic perquè el Govern revisa les previsions en moments determinats de l'any.
Campa ha explicat que, a més de la dada espanyola, l'evolució de l'economia en els pròxims mesos estarà també marcada per l'evolució de l'entorn internacional, on s'està produint una desacceleració generalitzada que pot afectar al sector exterior, motor de creixement ara mateix.

Font: 26/08/11 13:22 - Madrid - ACN

La contaminació urbana a Amèrica Llatina

2011-09-10T18:16:00.001+02:00

D'acord amb els últims mesuraments de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), les set ciutats més contaminades del planeta són Mèxic D. F., Pequín, El Caire, Djakarta, Los Angeles, Sao Paulo i Moscou. Un estudi sobre qualitat de vida en grans ciutats realitzat per la consultora nord-americana William Mercer assenyala que a Amèrica Llatina, a més de Ciutat de Mèxic i Sao Paulo, les més contaminades són Caracas, Quito, Bogotà i Rio de Janeiro, a les quals -segons altres experts- ha de sumar-se Santiago de Xile.

Segons el mateix estudi, Sant Joan de Puerto Rico i Buenos Aires, en aquest ordre, són les de millor qualitat ambiental en la regió. Val la pena aclarir que en comparació amb Europa, Àsia i Amèrica del Nord, són poques les metròpolis llatinoamericanes on es realitzen mesuraments de contaminació de l'aire. Només Mèxic, Santiago de Xile i Sao Paulo compten amb programes de vigilància de la qualitat de l'aire i impacte sobre la salut i es troben en la fase d'implementació de plans viables de control i prevenció.

"El deteriorament en la qualitat de l'aire a Amèrica Llatina i el Carib té, entre les seues principals causes, les emissions atmosfèriques provinents dels sectors transport, industrial i agrícola, el procés de disposició de residus els incendis forestals i les fonts domèstiques. En combinació amb condicions topogràfiques i meteorològiques locals, que agreugen el seu impacte, tenen un efecte molt important sobre les poblacions”, diagnostica un informe del Banc Mundial. Altres especialistes diuen que les raons que explicarien els alts nivells de contaminació de l'aire en la regió serien l'augment de la urbanització, el consum i la industrialització.

Rànquing de les ciutats per nombre d'habitants:

Posición	Ciudad	Población	País
1	Tokio	35 676 000	Japón
2	México D.F.	19 040 000	México
3	Nueva York	19 028 000	Estados Unidos
4	Bombay	18 978 000	India
5	Sao Paulo	18 845 000	Brasil
6	Delhi	15 926 000	India
7	Shanghái	14 987 000	China
8	Calcuta	14 787 000	India
9	Dhaka	13 485 000	Bangladesh
10	Buenos Aires	12 795 000	Argentina
11	Los Ángeles-Long Beach-Santa Ana	12 500 000	Estados Unidos
12	Karachi	12 130 000	Pakistán
13	El Cairo	11 893 000	Egipto
14	Río de Janeiro	11 748 000	Brasil
15	Osaka-Kobe	11 294 000	Japón
16	Pekín	11 106 000	China
17	Manila	11 100 000	Filipinas
18	Moscú	10 452 000	Rusia
19	Estambul	10 061 000	Turquía
20	París	9 904 000	Francia

Font: El Espectador, Bogota, D. C., 11 de enero de 2005

Diccionaris per al Kindle

2011-08-15T08:37:00.000+02:00

Diccionari Larousse de la Llengua Espanyola

Diccionario Anglés-Espanyol

Diccionari Vox de la Llengua Espanyola
Diccionari Anglés-Espanyol [Zarpas]
Diccionari Anglés-Espanyol [Pocket Oxford]
Diccionari Espanyol-Anglés (EVG)

Diccionario Alemán-Alemán (Wahrig Wörterbuch)

Diccionari Francés (Larousse)

Diccionari espanyol-alemany (Pons)

Diccionari alemany-espanyol (Pons)

Britannica Concise Encyclopedia

Enciclopedia Compacta Britannica

Diccionari Català-Castellà (Manuel Almoracid)

Diccionari Castellà-Català (Manuel Almoracid)

RAE (mini v22.4.6 rev2 .prc)
RAE (mini v22.4.6 rev2 .mobi)

Diccionaris en Català per al Kindle, iPad, iPod, Papyre…

2011-08-13T18:06:00.001+02:00

Diccionaris Babylon

(Manuel Almoracid Navarro).

En l’actualitat, aquests diccionari pot descarregar-se lliurement de la pàgina de babylon. Així que, els arxiu que teniu a sota són simples conversions.

Diccionari Català-Castellà.

Diccionari Castellà-Català.

Al Kindle només els heu de posar en la carpeta “/Documents” i al dispositiu anar a Home – Menu - Settings – Menu – Change Primary Dictionary triant el que vulgeu.

Per a l’iPad instal·leu el Calibre, convertiu l’arxiu a .epub i envieu-lo a l’iPad des del Calibre.

Al papyre només l’heu de ficar a qualsevol carpeta.

Diccionari Salt

(Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana)

En construcció.

Diccionaris Lliures (Stardict…).

Són prou dolents, ja que contenen poques entrades i són, per tant, un fascinant projecte en construcció que de segur tindrà un futur molt positiu. Els podeu descarregar ací:

http://www.dicts.info/dictionaries.php

Convertir diccionarios Babylon/StarDict a Mobipocket para el Kindle

2011-08-06T11:28:00.003+02:00

NOTA: Esto lo he publicado en el subforo de Kindle, pero lo publico aquí también porque sé que todavía hay poseedores de un Cybook con el firmware de MobiPocket. Va por ustedes. Si alguien tiene algo que decir (¿eh?, Terisa), que lo haga en el hilo del subforo de Kindle, por favor.
Advertencia: Si eres de l@s que piden ayuda a un primo (prim@ familiar o prim@ por honores) para instalar el Office, mejor no te molestes en seguir leyendo.
Descarga los diccionarios de http://sourceforge.net/projects/xdxf/files/ Valen tanto en formato XDFD (carpeta "dicts-XDFD") como en Stardict (carpeta "dicts-sdict"). También valen los archivos .bgl del Babylon (recuerda que sólo es legal convertirlos si los has comprado tú). Los diccionarios no son bidireccionales, hay que descargarse uno para cada dirección de traducción.
Convierte los diccionarios a formato de texto tabular con Pyglossary. Como su propio nombre indica, necesitas tener instalado Python. Lanza "pyglossary.pyw" y en la pestaña "Convert", elige el formato de origen (.bgl, .ifo...) y el de destino. Primero pincha en "Load" y luego en "Convert". No debería tardar mucho en acabar. Es importante que sigas bien estos dos pasos o te dará error.
Convierte los archivos de texto tabular a OPF mediante tab2opf.py. Para los Windowseros (que somos más asustadizos), diré que este programita se lanza abriendo el intérprete de comandos (Inicio > Ejecutar > cmd), yendo a la carpeta donde tenemos el txt y el tab2opf (nos desplazamos con "cd nombredecarpeta") y tecleando "tab2opf.py nombredearchivo.txt". Nos devolverá un archivo opf, que es un catálogo, y varios archivos HTML, que contienen las entradas en sí.
Convertimos el OPF a MOBI mediante Mobipocket Creator o Kindlegen. Como antes, el kindlegen debe estar en la misma carpeta que los archivos OPF y HTML.
El resultado es un diccionario en formato MOBI, que copiamos a la carpeta "documents" del Kindle y activamos yendo a Home > Menu > Change Primary Dictionary.
Adjunto el diccionario MOBI resultante. Si esto va en contra de las normas del foro (me he leído las FAQ y no he encontrado nada al respecto), Katxan, bórrame el adjunto tranquilamente y ya lo subo yo a mi Google Docs. Eso sí, que conste que el diccionario no es pirata, está creado por usuarios y el original disponible en Sourceforge.

Notas (rollos opcionales):
1. Si el archivo resultante tiene palabras mezcladas dentro de cada entrada, el diccionario que nos hemos bajado está chungo. Esto me ha pasado con el de portugués brasileño a inglés, mientras que el de portugués a inglés funciona correctamente. No hay nada que hacer, se descarta y se busca otro.
2. Si queremos cambiar el nombre del diccionario tal y como aparecerá en el Kindle, se cambia cuando lo tenemos en OPF. Editamos el OPF con un editor de textos decente (NO el Bloc de notas) y cambiamos el contenido del elemento "title" y "h2" al nombre que deseamos.
3. En ciertas lenguas, es posible que algunas letras no se ordenen correctamente en el diccionario. Esto pasa, por ejemplo, con lenguas que usen "ü" y "Ü" y que no sean el alemán. En este caso, hay que editar el archivo tab2opf.py (con un editor de texto decente, por dios) creando una tabla de mapeo de caracteres, o modificando una ya existente. Para esto hay que saber a qué punto en UTF-8 corresponde cada letra. Por ejemplo, la "ñ" equivale al punto 241 (que ya está mapeado, es sólo un ejemplo). Yo suelo usar la herramienta UniView del gran Richard Ishida. Suena complicadísimo, pero no lo es.
4. Los diccionarios de traducción de Stardict tienen entradas muy cortas. Esto provoca que, en la vista de previsualización del diccionario en Kindle, aparezcan varias entradas seguidas. Imposible evitarlo, es cosa de Amazon.
5. No os hagáis ilusiones, muchos diccionarios en formato Stardict son malos y tienen muy pocas entradas. Por ejemplo, el Portugués > Inglés que he convertido sólo tiene unas 10.000 entradas, por lo que es prácticamente inútil y lo tendré que tirar.

Fuentes:
http://www.lectoreselectronicos.com/showthread.php?6616-Tuto-Convertir-diccionarios-Stardict-a-MobiPocket
http://i-admin.blogspot.com/2010/09/...in-kindle.html

Instalar FBReader en el Kindle 2, 3 y DX

2011-08-05T12:15:00.000+02:00

Si quereís leer EPUB en el Kindle, este programa hack es una muy útil opción. Aunque también el SO Duokan lo permite, necesita aún mejorar en muchos aspectos (caracteres especiales como palabras acentuadas, ñ, etc).

Para información general sobre FBReader, echa un vistazo a http://www.fbreader.org/

No hay ahora mismo una, sino dos versiones ligeramente diferentes, sobre el programa hack para leer epub en el Kindle. Y están realizadas por dos personas diferentes: Dzha y Andy Wooden. Se trata de dos ramas de un mismo proyecto que esperemos que terminen reagrupándose.

Ambas versiones tienen sus ventajas y desventajas, y la elección de una u otra dependerá de las preferencias individuales de cada uno (aunque yo prefiero el fbKindle). Ambas son versiones Alfa (no beta) por lo que eso implica tener un cuidado especial en su uso, aunque ya llevan varias versiones a sus espaldas.

Con fbKindle puedes volver en cualquier momento al interfaz de Amazon o dejar el fbKindle en segundo plano, en cambio cuando sales del FBreader se precisa un reincio para volver al interfaz de Amazon que suele llevar su tiempo. En cualquier caso, parece que están hablando de la fusión de los dos ...
Un pre-requisito para cualquiera de las dos versiones es instalar el Jailbreak y el Launchpad.

FBReader Instalación (Dhza)Actualización 24.11: La versión alfa FBReader ya no está disponible para su descarga porque las pruebas alfa está terminado y Dhza está trabajando en una nueva versión o versión beta.

El hilo conductor de este proyecto está aquí con FBReader: http://www.the-ebook.org/forum/viewtopic.php?p=515359#515359

1. Si teneís cualquier versión anterior de FBReader instalada, es necesario desinstalarla mediante la eliminación de los directorios FBReader \ y \ qtKindle.2. Descargaremos FBReader aquí.3. Extraemos el contenido del archivo (carpeta FBReader) en el directorio raíz Kindle4. Copiamos el archivo desde el directorio launchpad.ini FBReader en el directorio de launchpad.ini o añadiremos la siguiente línea al archivo launchpad.ini existente en nuestro Kindle:

F B =! / Mnt / us / FBReader / goqt.sh FBReader

5. Crearemos una nueva carpeta en el directorio raíz Kindle llamada "Books" y colocaremos ahí nuestros libros.6. Expulsarremos el Kindle desde el PC y desconectamos el cable USB.7. Pulsamos la tecla Mayús entonces F entonces B con bastante rapidez, la pantalla quedará en blanco y FBReader se pondrá en marcha. Pulse el botón de menú y comenzar a usarlo.

fbKindle Instalación (Andy Wooden)
Para mí gusto el mejor con diferencia de los dos.

1. Puede descargarse desde aquí. Siempre es aconsejable revisar los hilos por si aparecen nuevas versiones de ambos programas.2. Descargamos el archivo launchpad.ini de costumbre aquí. 3. Copiamos fbKindle-bin.tar.gz en el directorio raíz del Kindle.4. Cambiamos el nombre de svc-launchpad.ini a launchpad.ini y lo copiamos a la carpeta de launchapad.ini en el directorio raíz del Kindle. O, añadimos las siguientes líneas a nuestro archivo launchpad.ini ya existente:

F R =! / Mnt / us / fbKindle / goqt.sh FBReader

UT = cd / mnt / nosotros! Tar zxvf fbKindle-bin.tar.gz; rm fbKindle-bin.tar.gz echo 101> / proc / eink_fb / update_display

5. Ahora reiniciamos el Launchpad (Shift, Shift, Space) o menú / settings / restart6. Pulsamos la tecla Mayús a continuación, U ydespués T rápidamente para descomprimir el archivo fbKindle. Esto tardará un poco. Si se descomprime adecuadamente entonces aparecerá una pantalla de prueba de escala de grises, a continuación, pulsaremos Home.7. Pulsamos la tecla Mayús entonces F y luego R rápidamente para iniciar fbKindle.

Para volver al interfaz del Kindle pulsaremos, Mayús y Alt, fbKindle permanecerá abierto en segundo plano. Haremos lo mismo para volver al fbKindle desde el interfaz del Kindle.
Ha habido algunos comentarios de usuarios que al instalarlo la primera vez, sólo les paarecía una pantalla en blanco. Saldremos con Alt / Back, a continuación, reiniciamos de nuevo con Mayúsculas / F / B, y debería funcionar.

El botón del menú abrirá una nueva ventana.
Izquierda y derecha para moverseá entre las opciones
Los botones de Página siguiente / anterior para moverse a través de los elementos de opciones.
Arriba o abajo para cambiar de elementos de la lista.
Space seleccionar / deseleccionar un elemento de casilla de verificación
alt / o enter - Ok alt / c - Cancelar alt / a - Aplicar
Para cambiar el tamaño de fuente pulse + o - en el control de volumen

Lista de atajos de teclado:
L = mostrar el resultado de la colección O = diálogo Preferencias (Opciones) Página anterior = Deshacer (elemento anterior en el cuadro de diálogo) Siguiente página = Rehacer (elemento siguiente en el diálogo) C = índice F = Buscar Texto P = Buscar anterior N = Buscar siguiente Mayúsculas + Inicio = Ir a la página principal (no funciona) Inicio = Ir al inicio D = alternar Indicador A = Añadir libro I = Información sobre el libro R = Rotar la pantalla Derecha = siguiente sección índice Izquierda = anterior sección índiceALT / BACK = Salir fbKindle Alt / Shift = Cambiar a Kindle Inicio / Volver a fbKindle G = Ir a la página Menu = abrir el menú Entero = abierto Abajo = siguiente hipervínculo Arriba = hipervínculo anterior Espacio = actualización de la pantalla (active o desactive casilla de verificación en el cuadro de diálogo)
También puede modificar manualmente los archivos de configuración: (Algunas cosas no se pueden cambiar en el cuadro de diálogo)

- Para cambiar la fuente, el tamaño de la fuente y el interlineado editar el grupo de estilos en \ fbKindle \. FBReader \ ui.xml
ej. con DejaVu Sans Serif, 10 puntos y 190% la línea de separación:

- Hay más fuentes disponibles en \ fbKindle \ qtKindle \ lib \ fonts
- Se pueden cambiar los márgenes en el mismo archivo:

group> name="Options">
    name="BottomMargin"
    name="LeftMargin"
    name="RightMargin"
    name="TopMargin"

- La ubicación de los libros se define en el "BookPath" en \ fbKindle \ share \ FBReader \ default \ config.xml

name="BookPath"

Como se puede ver es posible tener varias ubicaciones separadas por ":"

- También se puede activar los números de página, el diseño y posición de la barra de la hora y el tamaño de página de la fuente, y ver las marcas del índice TOC en la barra indicadora. Es necesario agregar un "indicador" a \ fbKindle \ share \ FBReader \ default \ config.xml

  group> name="Indicator">
    name="FontSize"
    name="Height"
    name="Offset"
    name="PositionText"
    name="Time"
    name="ShowTOCMarks"

- Para añadir atajos de teclado como se utilizan para el Kindle (próximo índice, índices anteriores, girar la pantalla, etc ..) hay que añadir una "clave" en el archivo config.xml:

Pero después de toda esta cháchara, aquí teneís un ejemplo de como se visualiza un libro con estos programas. Como vereís queda muy bien maqueteado y bonito.

Alguno puede pensar, bueno queda bonito y todo lo demás pero yo usaré sólo archivos MOBI o si quiero usar EPUB usaré el Duokan. Pues tengo que deciros que el Duokan y el fbKindle son compatibles. Así que podeís usar ambos en conjunto. E incluso podríamos estar escuchando música a través del Duokan y estar leyendo con el fbKindle!!

Fuentes:

Original: http://www.mobileread.mobi/forums/showthread.php?t=107371

Traducción: http://miexperienciakindle.blogspot.com/2011/03/fbreader-fbkindle.html

Criteris Recuperació Setembre 2010-2011

2011-07-14T11:26:00.001+02:00

BATXILLERAT

La recuperació de les assignatures de Batxillerat consistirà en un examen teòrico-pràctic sobre els continguts impartits durant el curs.

ESO

La recuperació de les assignatures d’ESO consistirà en un examen teòrico-pràctic sobre els continguts impartits durant el curs i a més, s’haurà de lliurar al professorat (o en cas d’absència al cap de departament) dels següents dossiers d’activitats.

1 ESO

Alumnat de la professora Maria Jesús Ferrer i el professor Salvador Palacios

2 ESO

Alumnat de la professora Maria Jesús Ferrer i el professor Salvador Palacios

3 ESO

4 ESO

RECOMANACIONS:

- Utilitza un llibreta nova per fer els treballs proposats al requadre. Compra els mapes a la papereria. Els dibuixos copia’ls del llibre. Fes una bona presentació ( lletra, títols, utilitza retoladors, colors, bolígrafs de diferents colors i sobretot endreç).

- No ho deixes tot per al final, dedica cada dia temps per fer les tasques.

Bon Estiu

Descàrrega de Cartografia

2011-07-04T21:24:00.001+02:00

Cartografia mundial

Si el que necessiteu és una cartografia bàsica en format shapefile la podeu descarregar des d’ací:

http://data.crgsc.org/geographic/world/

Segons el que vullgueu (relleu, continent, límits administratius…) trieu relief, shapefiles…

Si voleu cartografia temàtica més concreta i gratuïta podeu visitar aquestes webs:

http://eros.usgs.gov/ (Imprescindible)

http://www.shadedrelief.com/

http://www.mapcruzin.com/

http://thematicmapping.org/downloads/world_borders.php

Espanya

Portal IDEE (Consejo Superior Geográfico – Infraestructura de Estructuras Espaciales)

http://www.idee.es/CatalogoServicios/cat2/indexWMS.html

http://www.idee.es/CatalogoServicios/cat2/indexWFS.html

Instituto Cartográfico Nacional

http://www.ign.es/ign/es/IGN/home.jsp

Institut Cartogràfic Valencià

http://www.icv.gva.es

http://icvmapas.icv.gva.es/wms.aspx

Dirección General del Catastro

http://www.catastro.minhac.es/

Centro Nacional de Información Geográfica

http://www.cnig.es/ (acceso a la página del IDEE)

Institut Cartogràfic de Catalunya

http://www.icc.es/portal/index_c.jsp

http://www.geoportal-idec.net

National Geographic - Mapas y Geografía

http://www.nationalgeographic.com/maps/index.html

Amb això jo crec que de moment és suficient per a la cartografia base necessària per a la docència.

Descarregar vídeos

2011-07-04T20:24:00.001+02:00

Tothom sap baixar vídeos de youtube. Amb el jDownloader simplement cal copiar l’enllaç i llest.

Però descarregar vídeos de tv3 o rtve pot esdevenir més complex. Tranquils. Impossible no és, ja que, com diuen els hackers, si no vols que t’entren no connectes el cable.

Existeix software específic per a la descàrrega segons la televisió. En el cas de RTVE el software existent és el desenvolupat per Carballude. Al seu blog s’explica perfectament com descarregar els videos. Ací teniu un exemple.

Per a TV3 hi ha un altre software alternatiu que en l’estiu de 2011 encara funciona. Ací teniu el link de descàrrega i les instruccions. És molt simple i funciona perfectament.

Selecciona un vídeo de TV3 i copia la URL

Pega-la al quadre i prem Descargar. Gaudeix.

Calendari exàmens setembre 2011

2011-06-24T20:49:00.001+02:00

Ací podeu descarregar el calendari de les proves de setembre de 2011.

Bon Estiu i recordeu repassar tot el que heu aprés.

La Crisi de les democràcies occidentals i l’ascens dels totalitarismes (Filmografia i documentals)

2011-06-02T17:17:00.001+02:00

Films

Films i reflexions interessants sobre el feixisme i el nazisme són en l’actualitat pràcticament infinites, raó per la qual només recomanaré les meues preferides, obviant alguns films d’indubtable qualitat.

El hundimiento (Der Untergang)

Fascinant film sobre els darrers dies del III Reich. La representació de Hitler és digna d’un òscar.

Stalingrado

Sobre la batalla de Stalingrad vista des de la perspectiva dels soldats alemanys atrapats al Kessel.

Enemigo a las puertas

La batalla de Stalingrad des de la perspectiva de famosos personatges russos com Vasili Grossmann o el francotirador Zaitsev.

La Lista de Schindler

La vida i la mort a un camp d’extermini nazi. Un film en blanc i negre on una petita representa la continuïtat de la vida. Sens dubte el millor film de Spielberg.

El pianista

Vida i mort des del Ghetto de Varsòvia als camps de concentració i extermini nazis a Polònia a través de les mans del famós pianista polonés Władysław Szpilman

Novecento

La història d’Itàlia des d’abans de la I GM fins al final de la II GM. La pregunta del director és clara: què va canviar després de la II Guerra Mundial? Encara que llarga només pot definir-se com extraordinària.

Documentals

Ací teniu una llista de documentals interessants que podeu veure on-line.

Futbol i feixisme

La Força de la voluntat

Un documental de Leni Riefenstahl on es mostra la propaganda nazi en una hagiografia de Hitler i els seus criminals acòlits. Observeu l’absència d’espontaneïtat, el que indica el control absolut del règim de la propaganda.

Olympia

De la mateixa directora, una mostra de la relació entre atletisme i racisme.

La Crisi de les democràcies occidentals i l’ascens dels totalitarismes (Presentacions)

2011-06-02T17:11:00.001+02:00

Ací teniu la presentació (provisional) que podeu consultar en cas de necessitat.

Tema 9. DemocràCies I Totalitarismes (1918 39)

View more presentations from salvavila

La Crisi de les democràcies occidentals i l’ascens dels totalitarismes

2011-06-02T17:05:00.003+02:00

Continguts teòrics

1. Interpretacions sobre els feixismes

2. La doctrina feixista

2.1. Característiques del feixisme

2.2. Diferències entre feixisme italià i nazisme

3. Desenvolupament històric del feixisme a Europa

3.1. Processos desencadenants del feixisme a Itàlia

3.1.1. Guerres, crisi i frustracions

3.1.2. De la camisa negra al trage i corbata (1919-1925)

3.1.3. De la fascistización al totalitarisme (1925-1938)

3.1.4. El «quart feixisme», un totalitarisme a la italiana (1938-1945)

3.2. El nacionalsocialisme alemany

3.2.1. L'ascens del Partit Nazi (1919-1933)

3.2.2. L'Alemanya totalitària (1934-1945)

3,3. Els moviments feixistes en la resta d’Europa

Materials

Presentacions i activitats

Bibliografia

Literatura recomanada

Filmografia i documentals

Interpretacions sobre el feixisme

2011-05-28T13:45:00.001+02:00

Les interpretacions liberals clàssiques foren contemporànies a l'ascens i conquista del poder per part dels moviments feixistes. A Itàlia i Europa, intel·lectuals liberals com ara Benedetto Croce, Meinecke, Ritter, Mann explicaren feixisme i bolxevisme com el producte de minories audaces que aconseguiren el poder i imposaren unes noves ideologies que situava per damunt els interessos del col·lectiu que dels drets. Aquests moviments, constituïen, doncs, una crisi de civilització, una interrupció accidentada de la història italiana provocada per la I Guerra Mundial. En aquesta línia, altres historiadors (Denis Mack Smith, Fortunato i Gobetti) interpretarien els feixismes com el resultat d’una profunda crisi social anterior a la I Guerra Mundial, especialment de l’època del Risorgimento, que acabaria desembocant en l’ascens del feixisme.

Pensadors feixistes (Volpe i Gentile) desenvoluparen una interpretació teleològica del feixisme, considerat com una etapa en l’evolució històrica, consistent en la substitució dels sistemes parlamentaris democràtics liberals per sistemes totalitaris de partit únic, en de detriment del poder legislatiu i en benefici de l'executiu. En aquest sentit, Kogan afirma que el feixisme suposaria la versió conservadora de l'Estat totalitari. Així, en contraposició a les ideologies del segle XIX (democràcia, liberalisme, anarquisme), en les que l’individu és l’eix central de la reflexió política, durant el segle XX apareixerien a Europa noves filosofies polítiques que anteposarien l'omnipotència estatal als drets individuals.

Els autors marxistes, especialment els més vinculats a l’ortodòxia marxista, interpreten el feixisme en termes de lluita de classes, considerant-lo instrument de defensa del capitalisme i la burgesia front a l’avanç revolucionària dels obrers. Així, segons Kühnl, Taverna, Guérin i Salvatorelli el feixisme substituiria al liberalisme del segle XIX com a forma de domini burgés.

Per a la historiografia conservadora, representada per Payne, Nolte, Gregor o Linz, la I Guerra Mundial i l’ascens del bolxevisme són el brou de cultiu en el que naix feixisme. La decepció pels resultats obtinguts en la guerra explicaria el naixement d'un sentiment d’odi entre les masses d'excombatents. A aquesta experiència traumàtica s’afegirà l’experiència revolucionària que s’estendrà per Europa central després de la guerra seguint l’exitós model rus. El nucli del feixisme, doncs, el constituirien aquests excombatents que aspiraven a convertir la nació en un exèrcit, i per tant, a construir un estat totalitari on desapareixerien les barreres entre l’esfera pública i la privada. Amb l’ascens al poder del feixisme s’implantaria un totalitarisme que faria desaparèixer els drets individuals i on la vida dels ciutadans estaria permanentment vigilada per l’estat. D’aquesta curiosa manera, conclouen els historiadors conservadors, els règims feixistes acabarien assimilant-se al sistema totalitari soviètic, amb el qual pràcticament no presentaria cap diferència. Aquesta assimilació del fenomen feixista i soviètic ha rebut moltes crítiques, ja que les diferències són innegables. Es tracta, al meu parer, d’una sospitosa interpretació ideològica que té com a objectiu desacreditar simultàniament feixisme i comunisme en accentuar les similituds, encara que obviant les manifestes diferències entre els dos fenòmens històrics.

No han faltat tampoc les interpretacions que intenten explicar el feixisme des d’una perspectiva sociològica o psicològica en les que abunden comparacions amb èpoques històriques de qüestionable rigor i interés històric. Així, les interpretacions sociològiques d’autors com Meinecke, Namier, Russell, Kohn, Valsechi o Ritter han intentat cercar les arrels del feixisme al Risorgimento, la Revolució Francesa o la Revolució Russa, la construcció de noves identitats amb la urbanització de les societats europees... Més insatisfactòries i desacreditades en l’actualitat són les interpretacions psicosocials d’autors com Hanna Arendt, Fromm, Lipset, Friedrich, Brzezinski, Salvemini o Barbu, que estudien les actituds, conductes i comportaments dels diferents col·lectius socials davant la guerra o la crisi, analitzant l’impacte sobre les masses de categories sociològiques com el desclassament social, sentiments col·lectius com la por, la humiliació, la frustració, la inseguretat o la neurastènia posteriors a la I Guerra Mundial, el desarrelament, el pas d’una societat rural a una urbana i el seu impacte sobre la identitat, la tendència de les masses a l’obediència cega i a l’enquadrament en una comunitat, les conductes de les diferents classes socials davant els desafiaments sociopolítics o les personalitats socials.

La historiografia actual considera que els anàlisis sociològics i psicològics petrifiquen el moviment divers i dinàmic del feixisme, convertint-lo en un ideari de naturalesa estàtica. D'ací que la historiografia més recent es concentra preferentment en l’anàlisi del procés de construcció i evolució del fenomen feixista per tal d’aconseguir una síntesi històrica, abans que en intentar definir un fenomen dinàmic i complex. Així, Renzo de Felice i Pierre Milza disseccionen la cronologia dels moviments feixistes per tal d’accentuar el seu caràcter dinàmic. Zeev Sternhell analitza minuciosament els elements integrants del feixisme i com evoluciona la mortal combinació fins a la II Guerra Mundial. Els historiadors anglosaxons actuals, com Evans, Paxton o Kershaw entre altres, descriuen la complexa anatomia del fenomen feixista des de la perspectiva dels ciutadans anònims en un brillant estil narratiu.

L’extensió de la crisi

2011-05-25T19:40:00.001+02:00

L'estreta relació comercial i financera dels Estats Units i la resta del món afavorí la ràpida transmissió de la crisi. Estats Units no sols era el major productor del món sinó també el més important mercat, absorbint el 12,5% de les importacions mundials, i molt especialment, la principal font financera, de tal manera que en 1930 era el creditor de 14.000 milions de dòlars. El contagi de la crisi es realitzà a través de dos canals: el comerç i les finances internacionals.

D’una banda, el massiu reflux dels capitals flotants invertits especialment a Europa, i l'adopció de mesures proteccionistes als Estats Units (aranzel Hawley-Smoot) i a la resta del món, provocaren la contracció del comerç mundial, el que es traduí en la reducció entre 1929 i 1932 de la meitat del volum del tràfic i de dos terços del seu valor. Els països sense mercats privilegiats (colònies o dominis) com Itàlia, Àustria, Alemanya o Japó aviat es veurien obligats a recórrer a l'autarquia o a polítiques exteriors agressives com seria la política de Hitler a Europa central o de l’Imperi Japonés a Àsia. En definitiva, el proteccionisme econòmic tingué uns efectes nefastos per al comerç mundial, ja que contribuïren al col·lapse dels intercanvis i el seu estancament durant la resta del decenni de 1930, fet que va agreujar encara més la crisi, va allargar la depressió i afavorí l’adopció de polítiques internacionals agressives que desembocarien en la II Guerra Mundial.

La crisi financera fou el segon element que accelerà la difusió internacional de la crisi. Després del crac de la borsa de Nova York, els Estats Units deixaren d'exportar capital (préstecs i inversions) a altres zones del món i exigiren la devolució dels capitals invertits anteriorment. Les massives repatriacions de capital al llarg dels anys següents tingueren uns efectes catastròfics, especialment als països més dependents dels crèdits nord-americans i britànics: Alemanya i Àustria. Alemanya feia ús d'ells per a fer efectius els pagaments de les reparacions de guerra, mentre els seus bancs i empreses eren especialment vulnerables per la seua dependència financera exterior. L'emprèstit Young (1930) va salvar momentàniament la situació, però l'anunci de la unió duanera austre-alemanya, preludi de la unió política forçada per Hitler (Anschluß), provocà la retirada de capitals d'Àustria. Al maig de 1931, el Kreditanstalt de Viena es veié forçat a suspendre pagaments i, donada l'estreta relació entre les finances austríaques i alemanyes, la fallida arrossegà immediatament el sistema financer alemany, el que tingué com a conseqüència el tancament de centenars d’empreses i l’ascens del nombre d’aturats a 6 milions en 1932, la majoria joves. Aquest atur massiu afavoriria electoralment l’ascens del partit nazi, com es pot comprovar en l’evolució de l’atur i dels vots obtinguts pels nazis en la següent gràfica.

La Gran Depressió als Estats Units

2011-05-24T20:34:00.001+02:00

L’enfonsament de la borsa provocà una reacció en cadena que col·lapsaria l'economia nord-americana. D’aquesta manera s’iniciava als Estats Units una llarga crisi econòmica coneguda com la gran depressió. Les dimensions de la crisi singularitzaven la Gran Depressió de qualsevol crisi anterior i posterior. Per què l’impacte fou tan gran i durador sobre la societat americana?

Per a començar, l’enfonsament borsari va provocar la destrucció de l'estalvi (amb la ruïna de milions de grans i petits inversionistes així com de les empreses que havien invertit els seus beneficis en la borsa) i la dràstica reducció del crèdit, del consum i de la inversió. Immediatament les conseqüències es traslladaren des de Wall Street a l'economia real.

Per la seua banda, els bancs es van enfonsar per dos motius. En primer lloc perquè existia una gran quantitat de bancs de petites dimensions amb dipòsits limitats i fons invertits en productes financers de dubtosa transparència, i en segon lloc perquè els clients de molts bancs, víctimes del pànic, retiraren simultàniament els seus estalvis i perquè molts préstecs van quedar sense retornar. Molts bancs foren incapaços de tornar els dipòsits als seus clients el que contribuí més encara el pànic. En conseqüència, al voltant de 9.000 bancs van fer fallida i els estalvis de milions de ciutadans es van esvair.

Amb la desaparició dels estalvis, immediatament es paralitzaren la demanda i les inversions, el que es traduí en una profunda crisi industrial i unes enormes taxes d'atur. La caiguda brusca del consum privat va accelerar el descens dels preus i dels beneficis, i els estocs van augmentar. En 1929 la producció industrial dels Estats Units es va reduir en un 50% i la fallida va afectar prop de 23.000 empreses. El nombre d'aturats va arribar en 1932 als 12 milions de persones (un 25 % de la població activa). L’impacte social de la crisi industrial i de l’atur, però, foren brutals, ja que els Estats Units no disposaven d'un sistema d'ajuda als aturats ni res paregut a un sistema de seguretat.

La conseqüència fou que milers de treballadors caigueren en la misèria. Milions de ciutadans perderen totes les seues propietats, no disposaven d’allotjament, patiren dificultats extremes per a subsistir, el que es traduí en desnutrició, emigracions de milers de persones cercant treball, creixement del nombre de vagabunds, amuntegament en barraques, augment de la delinqüència, prostitució, alcoholisme, abandonament de fills, conflictes violents...

La novel·la The Grapes of Wrath de John Steinbeck capta amb increïble precisió el preu social de la crisi. En la novel·la gràfica Kings in Disguise de James Vance, Dan Burr es reprodueix amb precisió el món dels vagabunds, persones que després de perdre-ho tot es veuen immersos en un món de violència, pobresa extrema i desarrelament.

Per la seua banda, la situació en el sector agrícola, que ja era dolenta abans de 1929, empitjorà a conseqüència de l'enfonsament dels preus i de la disminució de la capacitat adquisitiva dels camperols (que descendí un 70 %). En un país on encara els agricultors representaven el 25 % de la població, la misèria colpejà més violentament al món rural que a les ciutats, com s’aprecia en la fotografia de la família d’Alabama. Les expropiacions de granges es multiplicaren pels deutes contrets, i un milió i mig de persones van haver d'abandonar forçosament les cases on vivien, sumant-se a bandes de jornalers que recorrien el país en busca de qualsevol treball.

No cal dir, que com en totes les crisis, les dificultats per a les minories (negres, hispans, asiàtics...) foren majors que per a la resta de la població.

Anatomia d’un instant: el Dijous Negre

2011-05-18T12:06:00.001+02:00

Encara que els historiadors continuen debatint sobre les causes de la crisi econòmica, existeix total unanimitat en afirmar que la fallida de la Bossa de Nova York el 24 d'octubre de 1929 (el dijous negre) fou el detonant de la crisi. Tanmateix, no es pot afirmar que la crisi siga conseqüència de la crisi bursàtil, sinó que aquesta fou el primer indici evident de la crisi econòmica que s’iniciaria des de 1929 als Estats Units, des d’on s’estendria per bona part del planeta. Què motivà el crack de Wall Street?

Des de 1927 la prosperitat de les grans empreses havia adoptat un gir inquietant. Els beneficis empresarials, en lloc de reinvertir-se en les pròpies empreses s’invertienen la Borsa de Nova York ja que els beneficis que s’obtenien de la especulació eren molt més elevats que els obtesos per les pròpies empreses. La febre especulativa féu que els corredors de Borsa (brokers), fins i tot prestaren diners als inversors prenent com a garantia els valors comprats. D’aquesta manera els préstecs es duplicaren entre agost de 1926 i agost de 1929, i continuaria mentre la borsa mantingués la seua evolució alcista. Aviat, però, la taxa d'interés d'aquests préstecs superà el límits raonables, afectant i limitant les imprescindibles inversions productives.

Així, ja en 1928 era evident que el valor de les accions no es corresponia amb la verdadera evolució de l'economia, i ja es pressentia una crisi latent de l'economia nord-americana. Els efectes de l'especulació havien obstaculitzat el finançament no sols dels sectors marginats de l'expansió econòmica sinó, fins i tot, als més afavorits com la construcció, l'automòbil, els electrodomèstics. Tot i això, malgrat els indicis de la recessió, entre 1927 i 1929 el valor de les cotitzacions continuà pujant desmesuradament. En la primavera de 1929 es produiria un canvi en la cotització cap a la baixa. La fallida del consorci Hatry de Londres va inquietar als inversors, produint-se les primeres vendes massives d'accions. El descens dels préstecs facilitats als brokers pels Bancs, a causa de la decisió de les autoritats monetàries nord-americanes d'elevar la taxa de descompte per a frenar l'especulació, va atraure als capitals flotants americans invertits a Europa el que va augmentar l'especulació als Estats Units.

Sobtadament, quan l'eufòria borsària semblava general, la banca Morgan ordenà la venda massiva el 24 d’octubre sense trobar comprador. Des d’aquest moment es desencadenà el pànic entre els especuladors, de manera que si el dijous s’oferien 13 milions d'accions, el dimarts negre 29 d'octubre, quan els bancs demanen el retorn dels crèdits, el pànic s’estén, posant-se a la venda 16,5 milions d’accions, amb la qual cosa l'índex de valors perdia 43 punts. Malgrat la intervenció dels Bancs, la Borsa continuà el seu descens imparable fins a 1932.

El crack de Wall Street no únicament desencadenaria la crisi econòmica, sinó que també contribuiria a amplificar la seua gravetat a conseqüència de la destrucció sense precedents dels mecanismes del crèdit que havien assegurat la prosperitat dels anys vint, la desviació de les inversions dels sectors econòmics productius, les fallides financeres subsegüents, la dràstica reducció de la inversió, la producció i el consum, i les elevades taxes de desocupació derivades de la ruïna de milers d’empreses que havien invertit els seus diners en la borsa.

Ni els economistes, ni les autoritats polítiques eren conscient de la profunditat de la crisi desencadenada, raó per la qual reaccionaren aplicant fórmules econòmiques clàssiques, el que aguditzaria com veurem més encara la crisi econòmica.

Pinochet i el futbol a Xile

2011-05-11T09:54:00.001+02:00

En aquest magnífic video s’explica com el dictador Augusto Pinochet utilitzà el futbol, com altres dictadures (i també democràcies) amb finalitats ideològiques. Una manipulació lamentable que ens hauria de fer reflexionar sobre l’actual influència mediàtica del futbol com a mecanisme anestesiant dels conflictes socials, la corrupció política, el rampant empobriment de les societats actuals.

Els Feliços Anys Vint (1924-1929)

2011-04-14T11:01:00.001+02:00

L’economia mundial va conèixer en la segona meitat de la dècada dels anys vint una era de prosperitat, coneguda com els feliços anys vint, caracteritzada pel desenvolupament de noves indústries i fonts d’energia que la guerra havia estimulat, i en les que les exigències de l’eficàcia havia propiciat l’adopció de nous mètodes de producció. Tanmateix, aquesta prosperitat quedà molt circumscrita als Estats Units, mentre que a la resta dels països aquesta expansió fou molt limitada, encara que França i Alemanya experimentaren una clara expansió, mentre Gran Bretanya caigué en un relatiu estancament. Durant aquesta breu etapa s’intensificaren els trets del capitalisme iniciats a finals del segle XIX amb la II Revolució Industrial, però també aparegueren els primers símptomes que anunciaven la crisi econòmica dels anys 30.

Aquesta fase d’expansió es fonamentà en tres factors: l’impuls de nous sectors industrials, la implantació de nous mètodes de producció i una tendència cap a la concentració empresarial. Efectivament, coincidint amb la fi de la I Guerra Mundial eclosionaren nous sectors industrials, especialment l’automòbil, les indústries elèctriques (electricitat, telèfon, cinema), l’aeronàutica i la indústria química (transformació del petroli, pneumàtics, adobs, productes farmacèutics...), lligats a les noves fonts d’energia de la II Revolució Industrial, l’electricitat i el petroli, que reemplaçaven en molts sectors al carbó. La producció de petroli es va quadruplicar entre 1913 i 1929 i la de l’electricitat va créixer a un ritme anual del 8%. Però també augmentà l’eficiència energètica: així, entre el 1919 i el 1929, la quantitat de carbó necessària per produir un KWh d'electricitat es va reduir a la meitat, mentre que als ferrocarrils la necessitat d'energia per t/km va caure un 25%. L’automòbil esdevingué el símbol d’una nova era. Entre 1914 i 1930 el parc automobilístic mundial es multiplicà per 20, amb una producció anual que superava els sis milions d’unitats. Per la seua banda, les indústries elèctriques conegueren un gran impuls gràcies al desenvolupament del cinema, la ràdio, les xarxes telefòniques i l’aparició, sobretot en els Estats Units, dels electrodomèstics.

Aquest extraordinari creixement de la producció, visible en la indústria automobilística, estigué íntimament relacionada amb l’aplicació de nous mètodes de producció i d’organització del treball amb la generalització del taylorisme i del fordisme. Així, la divisió al màxim del treball, la producció en cadena, l’estandardització dels productes i el management modern permeteren reduir el cost dels productes i abaratir els preus el que junt amb el desenvolupament del màrqueting, la publicitat agressiva, i noves fórmules de finançament del consum (compra a termes, crèdits personals, targetes de crèdit...) particularment en els Estats Units i a Alemanya, assegurava un consum massiu d’aquests productes. En la nova societat de consum l’estatus social, com ens recorda Nouchi, no venia determinat ja per l’estalvi sinó pel consum, sinònim de felicitat i triomf social. Es pot imaginar l’impacte que tindria aquesta mentalitat sobre el medi ambient a un termini no massa llarg.

Aquesta evolució fou acompanyada per una formidable concentració industrial i financera tant a nivell nacional com internacional. En Estats Units, sota la forma d’holdings, 8 grans bancs dominaven el crèdit, dels quals el First National Bank (Morgan) i la Chase National Bank (Rockefeller) controlaven més del 30% del capital. A Alemanya els konzerne substituïren els antics kartellen: en 1925 la Badische Anilin, la Hoechst i la Bayer formaren el potent grup I.G. Farben. Altres exemples de concentració els trobem a Anglaterra, on es constituí la Imperial Chemical i el grup angloholandés Unilever. La concentració, però, no es limità a l’interior de les fronteres, sinó que proliferaren els cartells internacionals. Així, en 1926 es constituí l’Entente Internacional de l’Acer integrada per empreses metal·lúrgiques franceses, belgues, luxemburgueses i alemanyes que dominaven la producció europea. En 1928, per l’acord d’Achnacarry (Escòcia) es fundà el Càrtel Internacional del Petroli amb l’Estàndard Oil of New Jersey, la Royal Dutch-Shell, l’Anglo-Persian, al que s’adheriren posteriorment la Gulf Texaco, l’Estàndard Oil of California i l’Estàndard Oil of New York que controlarà durant més de mig segle tant la producció com la distribució.

Com a conseqüència de tots aquests factors, la producció industrial augmentà entre 1920 i 1929 un 50% als Estats Units, i un 60% a Europa. Ambdós blocs contribuïen al 87% de la producció industrial mundial. La productivitat del treball s’incrementà en un 30% i els beneficis de les grans societats assoliren proporcions fins aleshores desconegudes. Tot i això, fou als Estats Units on el creixement econòmic fou més evident: entre 1922 i 1929 experimentaren un fort ritme de creixement de l’economia, amb prop d’un 5% de creixement anual, i de la producció industrial, que va passar del 35 al 45 % del total mundial; van constituir el mercat més important (12 % del total mundial) i van ser el principal proveïdor de capital (60 % del total mundial). Tanmateix, els núvols negres de la prosperitat dels feliços anys vint anunciaven una tempesta econòmica de dimensions desconegudes.

La crisi de postguerra (1919-1920)

2011-04-12T11:06:00.002+02:00

Durant els anys 1919 i 1920 l'economia mundial experimentà una curta expansió impulsada per la reconstrucció i el consum de béns necessaris que la guerra havia ajornat. A més a més, es feia necessària la reconversió de la indústria de guerra a les noves condicions de pau. Als Estats Units, els beneficis derivats de la guerra, l'augment del poder adquisitiu dels obrers i els beneficis agrícoles afavoriren l’expansió del mercat intern i l’acumulació de capital. Així, entre 1919 i principis de 1920 la producció nord-americana augmentà un 20% respecte a 1918. Aquesta favorable situació econòmica afavorí un fàcil accés al crèdit a baix interès i el manteniment durant els mesos posteriors a la guerra del sistema de préstecs interaliats. Així, Europa, malgrat la inflació, esperava retornar a una economia de pau gràcies als crèdits comercials americans, i aconseguir l’absorció dels milions de desmobilitzats en el mercat laboral.

Tanmateix, al març de 1920 aparegueren els primers símptomes de recessió econòmica. Una vegada satisfetes les necessitats de béns de consum ajornats per la guerra i els de la reconstrucció, començà una breu però profunda crisi caracteritzada pel descens de la demanda i la contracció del crèdit a conseqüència de la política deflacionista nord-americana. Com s’arribà a aquesta situació?

En primer lloc, Europa necessitava els crèdits exteriors per tal de satisfer l’adquisició de productes i la reconstrucció. L’expansió del crèdit, s’havia basat en un significatiu increment de la massa monetària als Estats Units, amenaçant amb la inflació i la depreciació del dòlar, fets que anul·larien els beneficis obtinguts des de 1914. Per tal d’evitar-ho la Reserva Federal americana elevà la taxa de descompte (taxa d’interés a la qual els bancs demanen diners a la Reserva Federal), dificultant així l’accés a diners barat per part de les entitats financeres. Amb l'arribada al poder dels republicans, al novembre de 1920, partidaris del rigor financer, cessaren els préstecs públics a Europa i s’anuncià el manteniment dels deutes de guerra. En aquest context, els grans bancs americans es mostraren reticents a prestar diners a una Europa en plena anarquia inflacionista.

La situació, però, es veié afectada per la insolidaritat dels diferents governs per a fer als desequilibris financers i productius. Com a exemple, Gran Bretanya i Estats Units establiren majors barreres proteccionistes i quotes a l’emigració. Els Estats Units aprovaren la Quota Act de 1921 i la Immigration Restriction Act de 1924 que establia quotes d’emigrants per país fins un màxim de 162.000 per any. Gran Bretanya intentà distribuir entre el seu imperi els excedents de la població de la metròpoli, com es preveia en la Empire Settlement Act de 1922, encara que la iniciativa fou un estrepitós fracàs. Aquests governs, a més a més, adoptaren polítiques deflacionistes, restringint la despesa pública i els crèdits, augmentant el impostos i disminuint l’emissió monetària, el que es traduí en un acusat descens de l'activitat productiva i l'increment de la desocupació (5 milions de desocupats als EUA i 2,5 milions a Gran Bretanya).

Els països deutors com ara Bèlgica, França, Itàlia i, especialment, Alemanya, incrementaren la circulació monetària i devaluaren les seues monedes, accentuant la seua insolvència. Als territoris pertanyents a les extintes potències centrals, i especialment Alemanya, la hiperinflació, en la que, com es veu a la gràfica, els marcs paper no tenien cap valor, juntament amb un immens dèficit i la càrrega de les reparacions de guerra (132.000 milions de marcs-or), convertiren la situació econòmica en un malson d’impossible solució, que obligà a Alemanya a suspendre el pagament de les reparacions de guerra. Com a resposta, França i Bèlgica ocuparen la conca industrial del Ruhr al gener de 1923. Tanmateix, aviat es féu evident el fracàs de l’ocupació per als invasors i una catàstrofe per a Alemanya, el sistema monetari de la qual es va col·lapsar, desapareixent definitivament la seua capacitat de pagament, el que afectava a totes les economies europees.

Al següent text, citat per Alan Ferguson es apreciar l’impacte que tingué per a les vides dels alemanys la hiperinflació:

Fins a la invasió del Ruhr, la política inflacionista havia sigut presidida per la por a la desocupació. Ara s'havia produït un atur massiu, i encara que el renaixement de l'esperit nacional havia atenuat en gran part la virulència dels seus pitjors efectes secundaris, la inflació continuava amb més força que mai [...].

Els petits delictes, els delictes desesperats, proliferaven pertot arreu [...]. A la major part d’Alemanya van començar a desaparèixer a les nits els canalons i les canonades de les teulades. La gasolina es treia amb gomes dels depòsits dels automòbils. El bescanvi es va convertir en la forma més corrent de comerç, i els metalls i el combustible van començar a ser utilitzats com a moneda ordinària i com a mitjà de pagament. Una entrada de cine costava un tros de carbó. Amb una botella de petroli es podia comprar una camisa, i amb una camisa era possible aconseguir les creïlles que necessitava una família. En 1922 Herr von der Osten pagava l'apartament d'una amiga seua a la capital de la província amb mitja lliura de mantega mensual, però a l'estiu de 1923 ja li costava una lliura sencera. «Estàvem tornant a l'edat mitjana», deia Erna von Pustau.
[... ] Alguns comerciants a qui els havien robat van trobar que els lladres s'havien emportat les carteres i els maletins en què guardaven els diners i havien deixat escampats per terra els bitllets que contenien.

A Itàlia, els greus problemes de la reconversió i la crisi inflacionista afavoriren una forta agitació social, amb ocupacions de terres i fàbriques, i una successió de crisis polítiques, un terreny propici on fermentaria el feixisme.

El restabliment de les relacions econòmiques només seria possible si es duia a terme una estabilització financera i monetària, i es conferia un nou tractament a les reparacions alemanyes i als deutes interaliades. I la solució només podia ser abordada des d’una perspectiva internacional.

Per això, per tal de solucionar la peremptòria qüestió monetària, els governs de les principals potències convocaren en 1922 la Conferència Internacional de Gènova, a la que no assistiren representants dels Estats Units, en la que acordaren estabilitzar les seues monedes i els seus preus a través d'un rigorós control dels crèdits i el retorn al patró-or base essencial per a acabar amb la inflació incontrolada i el caos en els pagaments internacionals. Tanmateix, es decidí que la paritat del patró-or podia ser diferent a l’existent abans de la guerra, el que obria la porta a una devaluació monetària i la creació de economies monetàries diferents.

Al mateix temps, el problema de les reparacions alemanyes s’havia complicat amb la invasió del Ruhr, ja que cada cop era més evident la incapacitat d’Alemanya per a fer front als pagaments, el que afectava a tot el sistema de deutes interaliats. Era evident que calia abordar el tema des d’una altra òptica. La solució del problema s’abordà a la Conferència de Londres de 1924, en la que finalment s'acceptaria el Pla Dawes. En primer lloc, el pla establia una nova modalitat per al pagament de les reparacions alemanyes en anualitats no fixes de 1.000 a 2.500 milions de marcs-or, en funció del ritme de la seua economia. Els venciments quedaven garantits pels imposts indirectes i els drets duaners, així com per la subscripció d'obligacions per part dels industrials i les companyies ferroviàries alemanyes sota administració conjunta d’Alemanya i els aliats. En segon lloc, s’aprovà un crèdit internacional a Alemanya per valor de 800 milions de marcs-or per tal de reactivar la seua economia.

Finalment, les diferents potències adoptaren un conjunt de mesures econòmiques que conduirien a la reactivació econòmica i a una nova etapa d'expansió econòmica: així, entre els Estats Units 1923 i 1926, reduïren els deutes interaliats; en 1923 Alemanya adoptà una política deflacionista amb la creació d’una nova moneda, el Reichsmarck; Anglaterra tornà al patró-or en 1925; finalment França devaluà el franc en 1926.

Els efectes econòmics de la I Guerra Mundial

2011-04-11T12:10:00.001+02:00

La situació econòmica i financera d’Europa en 1918 era molt greu. La riquesa nacional dels països bel·ligerants va quedar profundament afectada per una llarga guerra. Al cost humà, concretat en més de 8 milions de morts i un major nombre de mutilats, cal afegir les destruccions de béns materials i el cost del seu finançament.

La imprevista duració de la guerra obligà els estats europeus a recórrer a les seues reserves d’or per tal de finançar les despeses militars, i posteriorment a l’endeutament, tant l’intern, que es va multiplicar per 6,5 a França, per 11 a Anglaterra i per 27 a Alemanya, com a l’exterior. D’aquesta manera els deutes dels països bel·ligerants assolí en 1920 els 225.000 milions de dòlars, dels que només 45.000 foren pagats mitjançant imposts, i només 180.000 serien liquidats a través de préstecs.

El tercer expedient per tal de finançar les despeses fou l’augment del paper moneda en circulació, ultrapassant àmpliament les reserves d’or dels bancs centrals, el que tingué com a conseqüència una dolorosa inflació, especialment per a la població més desafavorida. Després de la guerra, la inflació es va agreujar pel desequilibri entre una producció insuficient i una forta demanda de productes. La seua conseqüència va ser la pujada dels preus i la depreciació de les monedes europees respecte al dolar.

Finalment, altres càrregues financeres com ara el pagament de pensions a les víctimes de la guerra (mutilats, vídues, invidents...) i la reconstrucció de les infraestructures destruïdes, suposaren una pesada càrrega sobre els pressuposts durant un llarg període.

Els tractats de pau també provocaren, a curt i mitjà termini, efectes negatius. No solament imposaren fortes indemnitzacions als països vençuts, sinó que a més fragmentaren els grans imperis de l’Europa central i oriental (alemany, austrohongarès i turc), provocant la desarticulació de grans espais econòmics prèviament unificats i coherents, amb la desaparició de la unitat fiscal i monetària, la desarticulació dels sistemes de transport i la implantació de noves fronteres duaneres i la pèrdua d’importants regions mineres i industrials (Alsàcia, Lorena, la conca del Sarre, l’alta Silèsia en el cas alemany).

A aquestes catastròfiques conseqüències cal afegir, dos problemes que dificultaren encara més l’articulació econòmica: la falta d’acord entre els aliats sobre la qüestió dels deutes i les reparacions de guerra. Mentre els nord-americans reclamaven la liquidació dels deutes i es negaven a proporcionar ajuda financera per a la reconstrucció, els aliats europeus, particularment França, exigien als vençuts les indemnitzacions pels danys causats, malgrat que les seues economies estaven en la ruïna. Davant la falta d’acord, la Comissió de Reparacions fixà, en 1921, en 132.000 milions de marcs or (33.000 milions de dòlars) les indemnitzacions que Alemanya havia de pagar en 42 anualitats. El darrer pagament el feu la canceller alemanya Angela Merkel el 3 d’octubre de 2010.

La Primera Guerra Mundial no sols afectà les economies dels països combatents, sinó que contribuí a la desarticulació del sistema econòmic mundial. D’una banda, el conflicte va desorganitzar el sistema monetari internacional, el sistema del patró-or (Gold Standard), basat en la convertibilitat de les monedes en or. Encara que teòricament es mantingué el sistema del patró or, en la pràctica es va abandonar, perquè alguns països, per fer front als pagaments de guerra, van emetre més diners dels que podien afrontar les seues reserves. En conseqüència, es va dislocar el comerç internacional, generant-se una anarquia monetària, i es va disparar la inflació. Així, el període 1919-1929 quedà marcat pels problemes dels pagaments internacionals, complicats per les reparacions de guerra imposades a Alemanya i pels deutes dels aliats amb els Estats Units.

D’altra banda, la guerra produí la dislocació del sistema econòmic internacional anterior a 1914, que es basava en la posició d’Europa com a centre financer i industrial del món. En primer lloc, el conflicte generà un fort desequilibri comercial entre els països no industrialitzats, exportadors de matèries primeres, i les nacions industrialitzades. Entre 1914 i 1920 el món assistí a una contínua alça dels preus dels aliments i les matèries primeres a conseqüència de l’auge de la demanda europea. A partir de 1921, però, amb la recuperació de la producció industrial i agrícola europea, es reduïren les importacions (que representaven el 60 % del comerç mundial) al temps que augmentaven les exportacions dels països industrialitzats. Els preus del sector primari van caure, circumstància que va provocar la ruïna econòmica dels països no industrialitzats.

Paradoxalment, la guerra resultà beneficiosa per a determinades economies. Països com Canadà, Austràlia, Sud-àfrica i Japó, estimulats per la demanda europea de matèries primeres i de productes manufacturats, crearen complexos industrials molt diversificats. Japó, per exemple, va desenvolupar una important flota i experimentà una expansió comercial en el Pacífic en el Sud-est asiàtic i en Xina en detriment dels europeus.

Tanmateix, l’economia més beneficiada per la guerra fou la dels Estats Units d’Amèrica, que passaria a ocupar una posició hegemònica en l’economia mundial. En el sector industria Estats Units esdevingueren la primera potència industrial del món, concentrant el 42,2% de la producció industrial mundial a finals de la dècada de 1920. La seua flota comercial ocupà la segona posició mundial, i la seua balança de pagaments assolí tal superàvit que va acumular la meitat de les reserves d’or mundials. A més, el finançament de la guerra convertiren els Estats Units en el principals creditors mundial, ja que les potències aliades li devien 10.000 milions de dòlars. Finalment, el dòlar va desplaçar la lliura com a principal moneda internacional i la borsa de Nova York es convertí en el centre financer mundial, en detriment de Londres. Els Estats Units, però, no es van saber adaptar bé a la nova situació, adoptant un comportament perillós en la concessió de préstecs: realitzaren inversions de dubtosa rendibilitat, especialment a Alemanya, i concediren préstecs a curt termini, que en qualsevol moment podien repatriar-se.

La Primera Guerra Mundial i els desequilibris de l’Economia Mundial

2011-04-08T20:08:00.001+02:00

La Primera Guerra Mundial i les seues conseqüències marcaren la fi d'una època i l'inici d'una fase de transició, coneguda com a Període d’Entreguerres, que finalitzaria el 1945. La I Guerra Mundial aguditzaria els desequilibris existents en les relacions econòmiques i financeres internacional, engendrats durant els decennis anteriors a causa de la major competitivitat dels Estats Units i del declivi relatiu de la Gran Bretanya. Aquests desequilibris, als que s’afegiren els greus problemes de les indemnitzacions alemanyes i dels deutes interaliats, foren els responsables d’una primera crisi econòmica a 1920, seguida d’una inestable recuperació entre 1924 i 1929, i de la sísmica depressió econòmica que s’iniciaria el 1929. Només la nova reorganització internacional de l'economia després de la Segona Guerra Mundial posaria fi a aquest període d'inestabilitat i de crisi. També la guerra anava a afavorir la introducció d’importants transformacions socials, culturals i artístiques que es manifestarien en l’aparició de la societat de masses, l’extensió del sufragi universal, noves pautes de sociabilitat i l’aparició de noves reflexions culturals i artístiques.

Història del Món Contemporani

2011-04-08T19:30:00.001+02:00

1. L'Antic Règim.
2. La Revolució Industrial.
3. Les Revolucions Liberals.
4. Les Transformacions socials i els nous moviments socials.
5. Nacionalisme i Estats des de la segona meitat del segle XIX.
6. De l'Hegemonia a la Destrucció. El domini europeu del Món i la I Guerra Mundial (1870-1918)
7. La Revolució Russa i la construcció de la URSS (1905-1945)
8. Economia i Societat a l'Època d'Entreguerres (1919-1939)
9. La Crisi de les Democràcies Occidentals i l'Ascens dels Totalitarismes (1919-1945)

Bibliografia.

Lectures recomanades.

En construcció permanent. Consulteu les lectures recomanades a cada tema per a veure més detalls sobre les novel·les.

Filmografia.

Tècniques d'estudi: comentari de textos, mapes, gràfiques i imatges.

* Els links s'aniran activant al llarg del curs.

Economia i Societat a l’Època d’Entreguerres (1919-1939)

2011-04-08T19:12:00.001+02:00

1. Els Desequilibris en l’Economia Mundial (1919-1929)

1.1. Les conseqüències econòmiques de la Guerra

1.2. La crisi de postguerra (1919-1920)

1.3. Una difícil recuperació (1921-1924)

1.4. Els Feliços Anys Vint (1924-1929).

2. La Gran Depressió (1929-1939)

2.1. Los Gozos y las Sombras: Les causes de la Gran Depressió

2.2. Anatomia d’un instant: el Dijous Negre

2.3. El raïm de la Ira: la Gran Depressió

2.4. L’extensió de la crisi

2.5. Conseqüències de la crisi

2.5.1. Els efectes internacionals

2.5.2. Les conseqüències socials

3. La lluita contra la crisi

3.1. El fracàs del liberalisme clàssic

3.2. Una nova filosofia econòmica: Keynes i la crisi

3.3. El triomf de l’intervencionisme i el fracàs del Laissez-faire

3.3.1. El New Deal

3.3.2. Gran Bretanya

3.3.3. França

3.3.4. Els Països escandinaus

3.3.5. Autarquia i armament: la resposta de les dictadures

3.3.6. Llatinoamèrica i les Colònies

3.4. Cooperació Internacional

4. Canvis Socials a l’època d’entreguerres

4.1. L’extensió del sufragi universal i la transformació de la condició femenina

4.2. La societat de masses.

5. Les transformacions de la cultura i l’art

5.1. La decadència d’Occident: el pessimisme de la cultura

5.2. La Rebel·lió de les Masses: un nou art per a un nou públic

6. Bibliografia

7. Filmografia recomanada

8. Literatura

9. Presentacions i activitats

La República social italiana: la república de Mussolini

2011-04-06T16:13:00.001+02:00

La República Social Italiana (Italià: Repubblica Sociale Italiana or RSI ) o República de Salò va ser un estat titella de L'Alemanya Nazi dirigit pel "Duce de la Nació" i "Ministre d'Afers Estrangers" Benito Mussolini. La RSI va exercir la sobirania oficial en el nord d'Itàlia però fou àmpliament dependent de l'exèrcit alemany o Wehrmacht per mantenir-ne el control. L'estat va ser informalment conegut com La República de Salò perquè el Ministeri d'Afers Estrangers estava ubicat a Salò, una petita vila al costat del Llac de Garda. La República Social Italiana va ser la segona i darrera expressió del feixisme en l'estat Italià.

El 1943 Mussolini va ser empresonat per ordre del rei Victor Manuel i el 12 de setembre va ésser alliberat pel exèrcit alemany i fugí al nord d'Itàlia on segons les ordres de Hitler va fundar aquest nou estat les finances del qual depenien enterament dels alemanys. El nou govern prohibí el sindicats i les vagues mentre a traves de la propaganda es presentava al feixisme com una ideologia progressista i una economia de socialització.

El 25 d'abril de 1945 els resistents italians (partisans) enderrocaren la RSI. Mussolini fou executat, junt amb la seva amant i diversos membres del seu govern, pels partisans el 28 d'abril.

Sobre la base de les filmacions oficials i propagandístiques d'aquell règim, l'Istituto Luce ha produït el següent doble documental.

Font: Viquipèdia.

Truco para Windows 7: Modo Dios (GodMode)

2011-04-06T11:01:00.002+02:00

l igual que pasó en versiones anteriores de Windows poco a poco se van conociendo más características ocultas y pequeños trucos relacionados con el nuevo sistema operativo de Microsoft, Windows 7, ese que lleva recogiendo buenas críticas desde que fuera lanzado.
A este respecto desde hace unos días anda pululando por la red un nuevo descubrimiento relacionado con Windows 7, la característica/truco bautizado con el nombre “ModoDios” o GodMode en inglés. ¿Y qué es?
Pues básicamente se ha descubierto que creando una carpeta normal y corriente y dándola un nombre determinado esta pasa a convertirse en una especie de “super panel de control” desde donde podremos acceder a multitud de opciones para modificar diversos aspectos del sistema operativo. Gran parte de las opciones son accesibles de formas más convencionales pero otras no y tener una carpeta con todo centralizado es interesante.

Si quieres tener una carpeta “ModosDios”, el proceso es tan simple como hacer lo siguiente:

Crea una nueva carpeta donde quieras (botón derecho> Nuevo> Carpeta)
Una vez creada dale el siguiente nombre: GodMode.{ED7BA470-8E54-465E-825C-99712043E01C}

Listo, verás que la carpeta cambia su icono a uno similar al del panel de control y si accedes a ella dentro encontrarás todas las opciones comentadas anteriormente. Un dato importante para terminar, algunos usuarios reportan que en Windows 7 64bits han sufrido cuelgues tras crear la carpeta, tenlo en cuenta.

Planificació i col·lectivització: l’economia a l’època de Stalin

2011-04-04T14:05:00.000+02:00

En l’àmbit econòmic, des de 1928 Stalin paradoxalment abandonà el suport a la NEP i optà per la proposta dels antics opositors: el reforçament de la planificació i el control de l'economia per part de l'estat, que perseguia el major creixement econòmic possible en un espai de temps determinat. L’estructura de l’economia soviètica descansaria, des d’aleshores, en dues orientacions que significaven un retorn a l’economia de guerra.

En primer lloc s’implantà el principi de planificació imperativa, controlada pel partit, que regulava els nivells de producció, estalvi, inversió, consum, preus i salaris, quedant prohibides totes les formes d’empresa privada o d'autogestió obrera i administrativa de les empreses. L’objectiu de la planificació no era altre que l’impuls de la indústria pesant capaç de sobrepassar la dels països capitalistes més avançats i aconseguir així la independència econòmica, tecnològica i plans quinquennals.

El primer pla quinquennal (1929-1933) concentrà tots els recursos en la desaparició completa de l’economia de mercat i l’impuls de la indústria pesant. En aquest sentit l'aportació del sector privat al creixement industrial soviètic en 1932 era pràcticament inapreciable, amb tan sols el 0,5 %. El mateix caldria dir del comerç privat, totalment prohibit en 1932. En definitiva, entre 1931 i 1935 s’eliminà l'economia de mercat. En 1937, el 99,1 % de la renda nacional soviètica procedia del sector socialitzat. Així resumia Stalin els resultats del primer pla quinquennal.

[...] La tasca essencial del pla quinquennal consistia a transformar la URSS en un país industrial, per tal d’eliminar completament els elements capitalistes, estendre el front de les formes socialistes de l'economia i crear una base econòmica per a la supressió de les classes en l'URSS per a la construcció d'una societat socialista.
La tasca essencial del pla quinquennal consistia en crear al nostre país una indústria capaç de reequipar i reorganitzar, sobre la base del socialisme, no sols la indústria en conjunt, sinó també els transports i l'agricultura.
La tasca essencial del pla quinquennal consistia en fer passar la petita economia rural parcel·lada a una gran economia col.lectivitzada, assegurar d'aquesta manera també la base econòmica del socialisme al camp i liquidar així la possibilitat de restauració del capitalisme a la URSS.
Finalment, la tasca del pla quinquennal consistia a crear al país totes les condicions tècniques i econòmiques necessàries per augmentar al màxim la capacitat de defensa del país, per permetre organitzar una resposta vigorosa a totes les temptatives d'intervenció armada, a tots els intents de agressió armada de l'exterior, o d'on sigui que provinguen (...).
Informe de Stalin sobre el Plan Quinquenal (1933).

El segon pla quinquennal (1934-1938) es centrà prioritàriament en el reforçament de la indústria d'armaments: les depeses militars es van multiplicar per deu, i el tercer pla quinquennal fou interromput al juny de 1941 per la Segona Guerra Mundial. El balanç dels plans quinquennals fou el desenvolupament espectacular de la indústria pesant i militar, com s’aprecia al mapa, però a costa del nivell de vida de la població, ja que les indústries de béns de consum a penes progressaren, substituïdes per un mercat negre encarregat de proporcionar aquests productes a la població a un preu astronòmic. Els successius plans mostren una evolució positiva fins als anys seixanta. La renda nacional soviètica va passar entre 1926 i 1937 de 24.680 milions de rubles a 96.300. Tot i això, les xifres no són massa fiables ja que existí una gran manipulació estadística per part dels directors de les fàbriques, i a més a més, els efectes socials negatius foren elevats, es consolidaren sectors ineficients i el mercat negre acabaria substituint l’estat en l’abastiment de béns de consum. En segon lloc, donades les condicions d'aïllament respecte al mercat mundial, tant el finançament, com el mercat i l'excedent necessàriament havien de provenir del mercat interior. En aquest sentit, el sector agrari seria l’encarregat de finançar el creixement industrial. Segons els planificadors soviètics, l’obtenció dels recursos agrícoles necessaris s’havia de realitzar prèviament a través de la col·lectivització i l’eliminació de la propietat privada agrícoles, forçant els camperols a la integració en granges de l'estat (sovkhoz) o granges col·lectives (kolkhoz), sistemes de propietat col·lectiva fortament controlades per l'Estat, propietari de tots els mitjans de producció (maquinària, edificis...). La col·lectivització, naturalment, implicava l’expropiació de les explotacions, fins i tot del ramat, que passaven a propietat de l’estat. En la següent imatge s’observa com les autoritats soviètiques procedien a l’expropiació forçosa.

Com era d’esperar, aquesta política generà una resistència llauradora davant de la col·lectivització, que es traduí, per exemple, en el sacrifici del bestiar per tal d’evitar la seua entrega a les autoritats soviètiques. Aquesta resistència, la desmoralització i l’organització caòtica conduïren a una reducció de la producció agrària i ramadera que es traduí en diversos períodes de fam en els que moriren milions de persones, destacant la fam de 1932. El règim va culpar els camperols propietaris, els kulaks, acusats de sabotejar la col·lectivització, desfermant una brutal repressió contra el camperolat en general que va contemplar la deportació i assassinat d’entre cinc i deu milions de camperols. A Ucraïna la repressió assolí dimensions apocalíptiques que l’historiador Simon Sebag Montefiore considera que ben bé podria definir-se com a genocidi.

En qualsevol cas, el balanç de la col·lectivització fou negatiu. Només a partir de 1935 l'agricultura i la ramaderia comencen a recuperar els nivells previs de 1928, però la supeditació a la indústria fou un dels constants punts febles de l'economia soviètica. Malgrat l’augment de la producció de cereals a partir d’aquesta data, a partir dels anys 60 la URSS serà incapaç d’alimentar la seua població i haurà d’adquirir productes agraris a l’exterior.

La Dictadura estalinista

2011-03-31T21:40:00.001+02:00

La URSS sota la dictadura de Stalin

Cap a 1929, Stalin havia eliminat els possibles rivals polítics: Trotski, Zinoviev, Kamenev i finalment Bukharin, director del diari oficial soviètic Pravda, única persona que podia fer li ombra en el politburó en aquell moment. D'aquesta manera, el secretari general va aconseguir el domini absolut del Partit Comunista i, a través seu, de l'estat soviètic. A partir d’aquest moment iniciaria la implantació d’una dictadura totalitària caracteritzada pel domini absolut del Partit Comunista sobre l'Estat i la societat soviètica i la planificació de l'economia duta a terme per la burocràcia del partit.

La dictadura estalinista

L'estalinisme afonava les seues arrels en la teoria del socialisme en un sol país. Stalin pensava que les condicions de la política internacional no permetien l'exportació de la revolució. Al contrari, l’exportació de la revolució podia amenaçar l’estabilitat del règim soviètic ja que les potències occidentals podrien recórrer a la intervenció militar en cas de sentir-se amenaçades. Açò explica, per exemple, el recolzament als fronts populars durant els anys 30 i el respecte per les democràcies occidentals (i l’escàs entusiasme amb que recolzà la República Espanyola durant la Guerra Civil). El que importava era consolidar la revolució en la Unió Soviètica, deixant per a un futur indeterminat el projecte de traslladar-la a escala mundial. La idea del socialisme en un sol país tenia com a substrat econòmic la imperiosa necessitat d’una accelerada industrialització de la Unió Soviètica, base d’un modern exèrcit, per a assegurar el futur de la revolució.

Marc Nouschi ha descrit les característiques de la dictadura estaliniana. En primer lloc, el sistema descansava sobre control absolut que el Partit Comunista exercia sobre l’Estat i la societat, ja que els membres del partit ocupaven tots els càrrecs de l'Estat. El partit fou sotmès, a la seua vegada, a la voluntat del Comité Central, relegat pel Politburó durant la lluita per la successió de Lenin. Aquest organisme, finalment, estava fermament controlat per Stalin. La identificació entre el Partit Comunista i l'Estat soviètic va prendre cos legal en la Constitució de 1936, que va legalitzar la dictadura personal de Stalin. En 1936 es va adoptar una constitució que de fet legalitzava la dictadura. La URSS va quedar integrada per onze repúbliques i vint regions autònomes. Si bé en teoria reconeixia el sufragi universal als homes i dones de més de 18 anys, únicament els membres del Partit Comunista podien ser candidats i mai no es celebraren eleccions lliures.

Progressivament, els càrrecs del Partit Comunista van anar formant una burocràcia privilegiada, la nomenklatura, que gaudia d'un nivell de vida i un poder molt superiors als de la resta de la població.

En segon lloc, el règim impulsà un omnipresent culte a la personalitat del líder omnipresent en tots els àmbits de la societat. Aquest culte recuperava moltes de les representacions tradicionals de l’autocràcia tsarista, presentant a Stalin com a el pare del poble, l’amic dels infants, defensor dels treballadors... Un element molt important d’aquesta idolatria consistí en el culte a Lenin, que arriba fins i tot a l’extrem d’embalsamar el cadàver d’aquell a la Plaça Roja de Moscou. D’aquesta manera, Stalin establia una línia successòria continua entre Lenin i ell, i es presentava com el més fidel representant dels principis leninistes, el que conferia a Stalin una justificació ideològica al seu poder que utilitzarà contra Trotski i els seus adversaris polítics. Aquesta propaganda política, naturalment, anava acompanyada d’una eficient censura sobre els mitjans de comunicació i l’activitat dels artistes, sotmesos a un rígid control.

En tercer lloc, el control de Stalin sobre l’Estat i la societat es fonamentà en el terror, consistent en la brutal repressió i eliminació de tota dissidència per tal d’aconseguir la submissió total de la societat. En 1934 Stalin reformà la policia política, la NKVD (Comissariat del Poble per als Afers Interiors), instrument executor de la repressió. El terror s’aplicà mitjançant purgues a tota la societat: membres del PCUS, exèrcit, intel·lectuals, artistes i pràcticament tots els sectors de la societat. El punt més àlgid de les purgues es produí entre 1936 i 1939, durant els processos de Moscou, en els que tant els opositors d'esquerra com de dreta foren eliminats. En elles va caure la vella guàrdia bolxevic: Zinoviev, Kamenev i Tomski en 1936, Radek en 1937, Bukharin i Ríkov en 1938. El gran procés contra l'Estat Major, exemplificat en la figura del mariscal Tukhatxevski, aprofità per a depurar l'exèrcit dels veterans oficials participants en la Guerra Civil. L’objectiu no era altre que limitar el poder de l’exèrcit, completant així el domini absolut de Stalin sobre l’Estat. Aquesta depuració en vespres de la II Guerra Mundial tindria conseqüències desastroses ja que Hitler s’enfrontaria a un exèrcit sense oficials experimentats, el que explica el fàcil avanç de la Wehrmacht en la URSS.

Però no sols els aparells de poder patiren la repressió. També la societat soviètica patí el domini del partit, traduïda en una brutal col·lectivització forçosa, desplaçaments de població que podien afectar a nacionalitats completes i reclusió en camps d'internament (Gulags). Segons les xifres oficials, entre 1937 i 1938 foren executades unes 700.000 persones. A més a més, es calcula que aproximadament 8 milions de persones foren enviades a Gulags en terribles condicions de vida. A partir de 1939 la violència de les purgues disminuí, tot i que la repressió es mantingué estable durant tot el període de govern de Stalin. El sistema del terror va generar una dinàmica de delació i por en el si de la societat soviètica. Milions de persones patiren la persecució policial per falses denúncies, ben sovint provocades per rivalitats personals.

La Revolució Francesa en un minut

2011-03-31T19:45:00.001+02:00

És possible explicar la Revolució Francesa en un minut i quinze segons? Aquest vídeo ho intenta. Però quina és la teua opinió? Creus que t’ha aclarat alguna cosa d’aquest fet històric?

L’Esclat de la I Guerra Mundial: entre el fervor nacionalista i la festa

2011-03-31T12:27:00.001+02:00

Per tot arreu, l’inici de la I Guerra Mundial no fou contemplat com el que anava a ser: una carnisseria industrial. Al contrari, les mostres de fervor i eufòria festives manifestades per les poblacions dels països involucrats, contrasta notablement amb l’estat d’ànim existent al final de la guerra.

Per exemple, en la foto realitzada per Heinrich Hoffmann, futur fotògraf oficial de Hitler, el 2 d’agost de 1914, un dia després de la declaració de guerra alemanya a Rússia, es pot veure una manifestació patriòtica en la Odensplatz, en la que una multitud galvanitzada celebra l’inici de la guerra. En eixa foto, es pot reconèixer al jove Hitler entre l’anònima multitud. Anys després, recordant velles glòries, Hitler li va comentar en una conversa informal a Hoffmann que un dels dies més feliços de la seua vida havia estat eixe 2 d’agost. Hoffmann recordà que havia fet una foto de la multitud. Quan tornà al seu estudi buscà al seu arxiu les fotos, on trobà la foto de Hitler. Evidentment la foto tenia, durant el III Reich un enorme potencial propagandístic ja que s’evidenciava el compromís nacionalista de Hitler amb Alemanya.

L’escena d’eufòria, però, es repetí en altres capitals i ciutats europees durant setmanes. En la següent foto es pot veure l’eufòria desplegada a Sant Petersbourg.

I en aquesta l’alegria a Londres, front a Buckingham Palace.

En la següent imatge es veu l’alegria amb la qual es despedeixen els soldats francesos que marxen al front.

L’inici real de les operacions militars, la guerra de trinxeres, la destrucció massiva, però, faria que la guerra perdés tot el seu glamour inicial, excepte per a un grapat de nacionalistes fanàtics que acabarien, després de la guerra, omplint les files dels moviments feixistes i antidemocràtics. Ací podeu veure el resultat real de la I Guerra Mundial: cadàvers anònims.

Descanseu ara en pau, ja que no poguéreu fer-ho en vida.

El debate cultural a l’època de la NEP

2011-03-30T22:48:00.001+02:00

El ambient de major llibertat que es respirava durant la NEP encetà el debat entre els intel·lecturals russos sobre el paper de l'art proletari. La majoria dels intel·lectuals, procedents de famílies burgeses, col·laboraren amb la revolució atrets per la idea de la construcció d'una nova societat i d'una revolució cultural.
Encara que de forma minoritària, el món cultural rus anterior a la revolució ja estava en la senda de les avantguardes, atret per París. Exemple d'això fou la vinculació amb el futurisme del poeta Vladímir Maiakovski, o el pintor Kazimir Malevich, qui, influït pel cubisme i el futurisme, creà un estil nou, el tubisme. En 1919 Malevich assumí la direcció de l'Escola d'Art de Vitebsk i posteriorment dirigí l'Institut de Cultura Artística de Leningrad (nou nom que adoptaria Sant Petersburg en 1924).
En els anys vint el debat es va polaritzar entre els partidaris de l'avantguardisme i els defensors d’un realisme socialista, considerat més assimilable per les classes socials més pobres, perquè no significava una ruptura amb la tradició. Tal debat va generar postures enfrontades entre els bolxevics. La constitució de la LEF, el front d'esquerra de l'art, pretenia trobar un pont entre l'avantguardisme i la cultura proletària.
El debat es va tancar violentament amb l’ascens al poder de Stalin, quan l'art d'avantguarda va ser definit com a contrarevolucionari pel Partit Comunista el 23 d'abril de 1932, al temps que el realisme socialista esdevingué la doctrina i la pràctica oficial.
De tota manera, les tensions i les resistències van subsistir, com es pot apreciar en la música de Prokofiev, Shostakovich o Khatchaturian que inclou evidents elements experimentals i novedosos, com la tornada al classicisme en Prokofiev o l’acostament al jazz de Shostakovich. Un fet semblant s’esdevingué amb els treballs d'Eisenstein en el cinema. En la literatura, això no obstant, el triomf del realisme socialista fou més evident a conseqüència de l'acció de la censura.

3. La revolució d'octubre i el naixement de l'URSS

2011-03-29T19:59:00.001+02:00

L’intent de colp d'estat del general Kornilov reforçà la posició dels bolxevics, que des d'aleshores es llançaren a la presa del poder.

3.1. La Revolució d’Octubre

Entre setembre i octubre, els bolxevics esdevingueren l'alternativa més popular al govern provisional. El soviet de Petrograd, presidit per Trotski des del setembre, el de Moscou i altres soviets urbans del nord, del centre i del sud-est feren costat als bolxevics.

Les condicions de vida a Rússia havien empitjorat notablement a causa del desabastament i el caos administratiu. A les ciutats, els comitès de fàbriques aconseguiren el control de moltes empreses. Els camperols exigien el lliurament de les terres. Finalment, els soldats reclamaven la democratització del comandament i el final de la guerra.

Lenin aprofità el caos per a organitzar un clop d’estat. El 9 d'octubre regressà clandestinament a Petrograd des de l'exili i el dia 10, en una reunió secreta del comitè central del Partit Bolxevic, hagué de convèncer els companys perquè adoptaren, per majoria, el principi de la insurrecció armada. A instàncies de Trotski s’ajornà l'alçament a Petrograd perquè coincidirà amb l'obertura del II Congrés dels Soviets de tota Rússia, convocat per al 25 d'octubre. L’objectiu del comitè era simular una transferència de «tot el poder als soviets» i no un colp militar.

Trotski, president del soviet de Petrograd, fou l’encarregat de coordinar les operacions del creat Comitè Militar Revolucionari i per a la presa del poder. La nit del 24 al 25 d'octubre, les tropes lleials als bolxevics i la guàrdia roja ocuparen els bancs, les centrals telefòniques i les estacions de ferrocarril. El dia 25 assetjaren el Palau d'Hivern, seu del govern provisional, i enviaren el creuer Aurora, que apuntava de manera intimidatòria amb els seus canons el palau. Simultàniament, les tropes bolxevics detingueren els membres del govern, amb l’excepció de Kerenski, que pogué fugir. Controlada la capital, el control sobre l’Estat s’estengué sobre la resta de ciutats importants de Rússia durant els dies següents.

Paral·lelament es celebrà el previst II Congrés dels Soviets de tot Rússia, on menxevics i socialistes revolucionaris protestaren contra el colp d'estat abandonant la sala, circumstància que permeté a la delegació del Partit Bolxevic disposar d'una clara majoria. Lenin i Trotski formaren un govern nou, anomenat Consell de Comissaris del Poble, presidit per Lenin.

3.2. La creació de l'estat soviètic

Mentre els bolxevics estenien la “dictadura del proletariat” per Rússia, al Congrés dels Soviets s’adoptaren les primeres mesures conduents a la construcció del primer estat socialista de la història. L’objectiu immediat de les primeres mesures era aconseguir el recolzament de la població, especialment dels soldats i camperols, i assegurar per tant el triomf de la revolució. Amb aquesta finalitat, el 26 d'octubre, Lenin signà el decret sobre la pau, pel qual s’invitava els governs en guerra a una pau justa i democràtica, sense annexions ni indemnitzacions, obeint a l’exigència popular d’acabar amb la guerra, i el decret sobre la terra, que decretava l’expropiació de les terres dels grans terratinents, de la corona i de l'església, i lliurades als soviets de camperols. Posteriorment s’adoptaren altres mesures per a reforçar el control polític i consolidar el suport popular, entre les que cal subratllar la concessió als soviets obrers del control de fàbriques i mines, l’establiment de la jornada laboral de vuit hores, el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats (que aviat aprofitarien Finlàndia, Geòrgia i Ucraïna per a proclamar la seua independència), i es prometé la convocatòria de l'Assemblea Constituent encarregada d'elaborar una constitució (promesa que Lenin no tenia cap intenció de complir).

Aconseguit el suport popular de camperols i soldats, Lenin necessitava eliminar qualsevol oposició. Amb aquesta finalitat promulgà un decret sobre la premsa que autoritzava el tancament de qualsevol publicació que presentés opinions contràries al II Congrés dels Soviets o a la política bolxevic, i des de 1917 començà a funcionar una policia política, la Txeca, que substituïa la temible Okhrana, que amb terribles mesures repressives inicià un procés de control i eliminació de la oposició política (liberals, menxevics, socialistes revolucionaris i anarquistes).

Lenin era conscient de que la supervivència del nou règim depenia de la conclusió de la impopular guerra. Per tal d’aconseguir una pau immediata, sense comptar amb els aliats, es negocià amb els imperis centrals al novembre de 1917 un armistici i l'inici de negociacions, que culminarien amb la signatura del Tractat de Brest-Litovsk (març de 1918). Aquest tractat, que beneficiava clarament els alemanys, transferia Polònia i les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) a control alemany, mentre Geòrgia, Ucraïna i Finlàndia accedien a la independència.

Malgrat les reticències de Lenin, al novembre de 1917 es celebraren les eleccions previstes per a l'Assemblea Constituent. Tanmateix, els resultats clarament desfavorables als bolxevics convenceren a Lenin de la inutilitat d’aquesta Assemblea que fou dissolta després de celebrar una única sessió. El III Congrés dels Soviets s’autoproclamà hereu de l'Assemblea i aprovà la constitució de la República Soviètica Federal Socialista Russa, on es definia el nou estat com una dictadura del proletariat, sota control del Partit Comunista de Rússia.

3.3. La guerra civil i el comunisme de Guerra.

La dissolució de l'Assemblea Constituent, les mesures adoptades com ara el Decret sobre la Terra, i la implantació d’un règim de clara orientació autoritària despertaren una oposició creixent entre diversos sectors socials i les forces polítiques perseguides pels bolxevics. Alguns d’aquests sectors, especialment la oposició conservadora i monàrquica aviat organitzaria una resistència militar al nou règim articulada en torn a prestigioses oficials tsaristes. La organització i resistència d’aquestes unitats militars, que acabarien rebent el nom d’Exèrcits Blancs, conduiria a l’esclat d’una espantosa guerra civil en 1918.

Els aliats (Regne Unit, França, els Estats Units i Japó) molestos per la rendició unilateral russa, donarien suport militar als «blancs», aportant capitals, tropes i armaments per tal d’enderrocar el règim bolxevic i evitar el contagi revolucionari a Europa.

L’organització dels blancs, que arribarien a controlar la major part de Rússia, obligaria als bolxevics a organitzar des de la base un exèrcit capaç de derrotar els blancs i consolidar el nou règim. L’encarregat d’organitzar l’Exèrcit Roig fou Trotski, qui optà per un exèrcit convencional, subjecte a una severa disciplina militar, dirigit per experimentats oficials tsaristes. La novetat, però, fou la creació dels comissaris polítics comunistes, encarregats de controlar als oficials i de mobilitzar ideològicament a les tropes.

Fins a 1919 la major part del país estigué en mans dels exèrcits blancs. Tanmateix, no aconseguiren atraure el suport de la població i foren incapaços de crear un front comú amb els partits de l’oposició. Aviat el desànim començà a filtrar-se entre les tropes blanques, el que permeté, des de 1920 a l'Exèrcit Roig frenar les ofensives dels blancs. En 1921 l’Exèrcit Roig llançà una ofensiva victoriosa que posaria fi a la guerra civil, i en 1922, havia reconquistat bona part de les antigues fronteres de l'imperi rus amb l’excepció de Polònia, Finlàndia i les Repúbliques Bàltiques.

Per tal de guanyar la Guerra Civil, Lenin era conscient de que no era suficient amb la creació de l’Exèrcit Roig. Calia implantar una política econòmica que controlés tots els recursos, posats al servei de la victòria militar i la construcció del socialisme. Aquesta política econòmica, anomenada comunisme de guerra, significà la supressió de la propietat privada i els diners, la nacionalització de la indústria, la militarització de la producció, la requisició forçosa de les collites i la prohibició del lliure intercanvi de béns. La imposició d’aquesta política, naturalment, anà acompanyada d’una duríssima repressió de les protestes, el control dels sindicats i la supressió dels drets laborals més bàsics com el de vaga. Lenin no tenia cap dubte: la seua política era la encarnació de la “dictadura del proletariat” que havia de conduir a la instauració dels socialisme. Com recorda Carlos Taibo, la política impulsada per Lenin anuncia ja molts dels elements característics que estaran present en la política de Stalin, sobre tot el dirigisme econòmic i la brutal repressió.

Com reconegué el mateix Lenin, el comunisme de guerra constituí un fracàs total en el terreny econòmic. Malgrat el triomf bolxevic en la guerra civil, la desastrosa situació econòmica provocà la fam de 1921, durant la qual moriren 2 milions de persones. Aquesta situació originà un gran descontentament popular que es materialitzà en una sèrie de vagues i rebel·lions, entre les quals destacà la revolta dels mariners de la base naval de Kronstadt, que des de 1917 s’havien destacat com l'avantguarda de la revolució.

3.4. La NEP i el naixement de l'URSS

Aquestes raons convenceren Lenin de la necessitat de canviar el rumb de la política econòmica. Per tal raó, al X Congrés del Partit Comunista (març de 1921), anuncià la nova política econòmica (NEP), que es prolongaria fins a 1928. La NEP consistia en una solució transitòria a la crisi econòmica, que reinstaurava parcialment l’economia capitalista: així, s’admetia la propietat privada al camp, a les petites indústries i als comerços, i es restablí l'economia monetària, amb l’encunyament d’un nou ruble. Tanmateix, l'estat mantingué el control sobre la banca, la indústria pesant i el comerç exterior. No cal dir que molts dirigents bolxevics consideraren aquesta política una traïció innecessària als ideals revolucionaris, però Lenin aconseguí imposar els seus plantejaments (contradictoris amb idees pròpies anteriors) a la resta del Partit. Després de la mort de Lenin, i amb el control absolut del Partit, Stalin eliminaria completament aquesta política tornant als principis del Comunisme de Guerra.

Malgrat la incomoditat ideològica que produïa la NEP entre molts membres del partit, els resultats econòmics foren molt positius. Així, l’expansió de l'agricultura deturà la fam, aconseguint-se la supressió del racionament. En 1927 la producció agrària i industrial es recuperà assolint els nivells de 1914. Tanmateix, i això era el que més molestava els quadres del partit, la NEP afavorí l'aparició d'uns camperols pròspers, els kulaki, i l'enriquiment de comerciants i empresaris, anomenats despectivament nepmen.

Malgrat l’entrebanc ideològic que significava la NEP per a molts bolxevics, la implantació de la dictadura del proletariat i de la Revolució Socialista no es va aturar. Així, entre 1921 i 1922 la construcció del socialisme es traduí en la implantació del control absolut de l’estat per part del Partit amb el control total dels soviets i la prohibició dels corrents ideològics interns en el Partit Comunista, el esclafament de les revoltes populars per part de l’Exèrcit Roig, la repressió ferotge contra tota oposició política, l’empresonament dels intel·lectuals, la persecució de les diferents esglésies i nacionalitats i la limitació dels drets civils.

El control ideològic anà acompanyat de la construcció d’un Estat Socialista. Així, en 1922 es creà la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), integrada teòricament de manera voluntària i en iguals condicions les repúbliques d'Ucraïna, Bielorússia, Azerbaidjan i Geòrgia. Entre 1925 i 1940 s’agregarien noves repúbliques amb una important autonomia administrativa, sobre tot en qüestions culturals i educatives, encara que el control de Moscou sobre aquests territoris era complet i absolut, i el respecte per les diferències nacionals fou més aviat teòric que pràctic, ja que la repressió de les manifestacions nacionalistes fou total.

Per a completar la construcció de l’Estat Socialista, en 1924 s’aprovà una constitució. El text afirmava l’existència d’una democràcia formal, però en realitat confirmava el poder absolut del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) sobre totes les institucions de l’Estat, excloent explícitament l’activitat d’altres forces polítiques. Així, la Constitució establia una identificació completa entre els òrganis executius del partit i les institucions de govern, és a dir, el Partit controlava l’Estat a través de tres institucions: el Congrés dels Soviets, encarregat de designar els càrrecs del govern; el Sòviet Suprem o Comitè Central, una espècie de Parlament dividit en dues cambres (el Consell de la Unió i el Congrés de les Nacionalitats) i el Presídium o Consell de Comissaris del Poble, encarregat d’exercir les funcions de govern i dotat d’amplis poders federals.

El control que el Partit exercia sobre l’Estat i la Societat es basava en un important aparell repressiu articulat en torn a la policia política, el Comissariat del Poble d'Afers Interiors o NKUD (reorganitzat en temps de Stalin), i el control de l’Exèrcit Roig, encarregat d’aixafar qualsevol sublevació. Els principals mecanismes de repressió, per tant, ja funcionaven perfectament en època de Lenin, com han demostrat entre altres Robert Service o Carlos Taibo. Stalin únicament els perfeccionarà.

3.5. la creació del Komintern

Lenin creia que el govern bolxevic no podria sobreviure si quedava aïllat. Per aquesta raó era essencial aconseguir el triomf d'una revolució proletària mundial. En aquell moment semblava possible, perquè en finalitzar la I Guerra Mundial existia un clima revolucionari a Europa. A Alemanya i Hongria, entre 1919 i 1921, fins i tot esclataren dues revolucions inspirades en el model soviètic, que fracassaren.

Per tal d’estendre la revolució, els bolxevics decidiren impulsar en 1919 una nova Internacional Socialista. Aquesta III Internacional Comunista (Komintern), controlada des de Moscou, on tenia la seu, era una organització fèrriament centralitzada i disciplinada de la que quedaren exclosos els partits socialistes socialdemòcrates europeus, que havien col·laborat i sostingut els governs respectius durant la I Guerra Mundial. Des del començament fou, encarregada de promoure la revolució a tots els països. L’ingrés, per tant, a la Komintern, no era fàcil. En el congrés de 1920 es donaren a conèixer les 21 condicions que havien d'acatar obligatòriament els partits que volgueren adherir-se a la III Internacional. Amb això Lenin pretenia subordinar els partits comunistes del món a les directrius de Moscou. Des d'aleshores el moviment obrer socialista mundial quedà dividit en els partits socialistes, de tendència reformista o socialdemòcrata, ja existent, i en els nous partits comunistes que es crearen a partir de 1920 i 1921 a Europa i altres continents.

En qualsevol cas, no cal oblidar que el Komintern fou sempre un instrument al servei de la política exterior de l'URSS que perseguir l'expansió del model de comunisme soviètic a la resta del món.

3.6. La mort de Lenin i l'inici de la lluita pel poder

Des de 1922, a conseqüència d’un atemptat, la salut de Lenin empitjorà notablement, sent cada cop més freqüents els períodes de convalescència i absència de les tasques de govern. Aquesta situació estimulà una lluita soterrada per la successió entre els principals dirigents bolxevics. En aquesta lluita rivalitzaren, sobretot, dos destacats líders del partit, Trotski i Stalin.

Trotski havia demostrat la seua capacitat política en l'organització de la revolució d'octubre, en la construcció de l'Exèrcit Roig i en el comissariat per a la guerra. Però no tenia el suport ple de Lenin i sempre fou considerat un nouvingut al partit.

Per la seua banda, Stalin, nomenat per Lenin Secretari General del partit en 1922, era el millor situat en l’enfrontament ja que controlava tots els ressorts del partit, i comptava, a més a més, amb el suport d’importants dirigents bolxevics com Kamenev, Zinoviev i Bukharin, amb els que compartia el comú propòsit d'aïllar Trotski. Tal era el poder de Stalin, que fins i tot, abans de morir Lenin s’enfrontà a l’esposa d’aquest, una històrica integrant del partit, a la que arribà a colpejar. Nadia Krúpskaia informà Lenin de l’altercat i aquest ja no tornà a dirigir la paraula a Stalin. Preocupat per l’actitud dictatorial assumida per Stalin, de la que ja era plenament coneixedor, Lenin dictà una carta, coneguda com el seu testament polític, en què expressava la preocupació per l'immens poder acumulat per Stalin, proposant substituir-lo per una altra persona «més tolerant». Aquesta carta no seria coneguda pels membres del partit fins al maig de 1924, el que afavoriria a Stalin en la lluita pel poder.

3.7. El triomf de Stalin

Les disputes entre Trotski i Stalin no enfrontaven únicament a dos eminents membres del partit, sinó a dues concepcions de la política i l'economia.

Trotski i l'anomenada oposició esquerrana, formada per quaranta-sis prestigiosos dirigents bolxevics, denunciaren que el secretari general, Stalin, concentrava un poder excessiu, i llançaren un atac des del polit buró criticant la manera en què Stalin designava els alts càrrecs del partit i les deficiències en la política econòmica. A més a més, reclamaren la introducció de canvis en la naturalesa del règim comunista en un sentit més democràtic i respectuós amb els drets, amb la instauració d'una autèntica democràcia obrera, el restabliment de la llibertat d'expressió i l’elecció transparent dels càrrecs del partit, per tal de posar fi a l’evident burocratització que s’estava consolidant a l'URSS. Gràcies, però, al seu control dels mecanismes de l’Estat, Stalin aconseguí que el Partit Comunista condemnés aquestes propostes, denunciades com intents de destruir el partit.

L’enfrontament tornaria a esclatar, aquesta vegada respecte a la política econòmica i a la política internacional. L’oposició esquerrana, i especialment Trotski, era partidària d'accelerar la construcció d'una societat socialista. Amb aquest objectiu proposaren abandonar la NEP, augmentar el grau de planificació estatal de l'economia, impulsar la industrialització i estendre la revolució a Europa. En altres paraules, desitjaven tornar a un model que recordava el comunisme de guerra i al principi de la revolució permanent. Stalin, Zinoviev, Kamenev i Bukharin, representants de l'anomenada dreta del partit, acusaren Trotski de voler destruir la NEP de Lenin. Fins i tot encunyaren el terme «trotskisme» per a definir la desviació dels principis marxistes-leninistes de la revolució. Stalin, per la seua part, elaborà un discurs alternatiu en el que apostava per mantenir la NEP i construir el socialisme en un sol país, és a dir, construir una societat socialista a l’URSS sense necessitat d'esperar el triomf de la revolució socialista mundial. Aquesta doctrina, que afirmava no estar en contradicció amb el leninisme, triomfaria en el si del partit, consolidant la posició de Stalin en la secretaria general.

Des d’aquest moment, Stalin concentraria tota la seua energia en l’eliminació de l'oposició en el partit. En primer lloc calia desfer-se de l’adversari més perillós: Trotski. En 1925, seria destituït del càrrec de comissari del poble per a la guerra. Preocupats per l’excessiu autoritarisme de Stalin, Zinoviev i Kamenev decidiren equivocadament passar a l'oposició i aliar-se amb Trotski, demanat la destitució de Stalin al XIV Congrés del Partit. Però la posició de Stalin en la cúpula del partit era molt sòlida i la seua doctrina, ferma. Per aquesta raó, en 1927 el comitè central expulsà Trotski, Kamenev i Zinoviev del partit, juntament als considerats esquerrans. Trotski es negà a retractar-se de les seues opinions i fou desterrat a Alma Ata (Kazakhstan) i en 1929 expulsat de l'URSS. En 1940 fou assassinat pel català Ramon Mercader, agent de Stalin enviat a Mèxic, on s'havia refugiat Trotski. Zinoviev i Kamenev, intentaren una reconciliació amb Stalin, foren readmesos al partit, i exerciren càrrecs menors en l’administració soviètica. Malauradament per a ells acabarien sent executats en la Gran Purga de 1934.

La Monarquia Absoluta de Lluís XIV

2011-03-29T18:48:00.001+02:00

El rei Lluís XIV, conegut com El Rei Sol (Le Roi Soleil), regnà França durant setanta-dos anys, de 1643 fins la seva mort, el 1715. El seu regnat fou el més llarg de la història dels monarques francesos.

7. La Revolució Russa i la construcció de la URSS (Bibliografia)

2011-03-28T11:36:00.001+02:00

Bibliografia

Carr, E. H., La revolución rusa de Lenin a Stalin, 1917 1929, Madrid, Alianza Editorial, 1993.

Carrère d’Encausse, H., The End of the Soviet Empire, New York, Basic Books, 1993.

Castells, Manuel, La era de la información: (III) Fin de Milenio, Madrid, Alianza Editorial, 1998.

Cohen, Stephen, Rethinking the Soviet Experience, New York, Oxford University Press, 1985.

Fernández, Antonio, La Revolución Rusa, Madrid, Istmo, 1990.

Figes, Orlando, A People’s Tragedy: The Russian Revolution (18911824), New York, Penguin, 1998.

Goehrke, Carsten, Rusia, Madrid, siglo XXI, 1989.

Hosking, G., A History of the Soviet Union, Londres, Fontana, 1990.

Kowalski, Ronald, The Russian Revolution, 19171921, Londres, Routledge, 1997.

Marples, D. A., Motherland: Russia in the 20th century, Londres, Longman, 2002.

McAuley, Mary, Russia’s Politics of Uncertainty, Cambridge, CUP, 1997.

Nouschi, A., Historia del siglo XX. Todos los mundos, el mundo, Madrid, Cátedra, 1997.

Pipes, R., A concise History of the Russian Revolution, New York, Vintage, 1995.

Plokhy, Serhii, The origins of the Slavic nations: premodern identities in Russia, Ukraine, and Belarus, Cambridge, Cambridge University Press, 2006.

Taibo, Carlos, La Unión Soviética: el espacio rusosoviético en el siglo XX, Madrid, Síntesis, 1999.

Ulam, Adam Bruno, The Bolsheviks: the intellectual and political history of the triumph of communism in Russia, Harvard University Press, 1998.

2. La revolució de febrer de 1917

2011-03-25T10:59:00.001+01:00

Un cop més, la guerra seria el detonant de la revolució. Les derrotes militars de Rússia en la I Guerra Mundial en les campanyes de 1914, 1915 i 1916, juntament a les elevades pèrdues humanes i territorials (Polònia, Lituània i part de Bielorússia foren ocupades pels alemanys) generaren enormes dificultats econòmiques i un profund malestar social. La desmoralització i les desercions en l'exèrcit rus assoliren la seua màxima dimensió en 1917.

2.1. La revolució de febrer i la caiguda del tsarisme

El 23 febrer de 1917 (març, segons el calendari gregorià occidental) la convocatòria d'una vaga a la fàbrica d'armaments Putilov provocà una revolució espontània a Petrograd (nom de Sant Petersburg des de 1914) que paralitzà completament la ciutat.

En els dies posteriors, les vagues i manifestacions contra la guerra i les pèssimes condicions de vida es succeïren i s'estengueren a altres ciutats com Moscou. El 26 de febrer les autoritats ordenaren l’exèrcit reprimir les manifestacions, però la duresa de la repressió féu que la guarnició de Petrograd, integrada com altres unitats de l’exèrcit per soldats descontents amb els seus oficials i el govern, es negaren a reprimir les vagues i s’uniren als manifestants a l’endemà. Ràpidament l’exemple s’estendria a altres unitats per tota Rússia.

Des d’aquest moment el govern havia perdut tota autoritat, que ràpidament passaria als soviets (comités) que comencen a organitzar-se per tota Rússia. En aquest sentit, els revolucionaris menxevics, socialistes revolucionaris i bolxevics reorganitzaren el soviet de Petrograd, exigint la introducció de reformes democràtiques i el final de la guerra. En aquest ambient de paràlisi del país, la dissolució de la quarta duma pel tsar obligà també els liberals (kadets) a oposar-se al tsar, perdent així tots els seus suports polítics. El 2 de març, els sindicats de ferroviaris detingueren el tren en el que viatjava Nicolau II i fou obligat a abdicar. El seu germà el gran duc Mikhail es negà a acceptar la corona ja que era evident que no comptava amb cap suport. L'endemà es proclamà un govern provisional, presidit pel príncep Lvov, integrat majoritàriament per liberals kadets, als quals s’uní Kerenski, un socialista revolucionari, com a ministre de justícia. L’autoproclamat caràcter provisional d’aquest govern, com indica Orlando Figes, fou una decisió nefasta ja que li restava legitimitat en donar una sensació d’interinitat permanent. En aquesta situació, la pregunta que flotava en l’ambient era qui tenia el poder: els soviets que havien imposat la humil·liant abdicació al tsar o aquest govern “provisional”?

2.2. Del març a l'octubre: el govern provisional

Efectivament, des de març i fins al triomf de la revolució bolxevic en octubre, coexistiren a Rússia dos poders paral·lels, el govern provisional i els soviets, particularment el de Petrograd (dominat per menxevics i socialistes revolucionaris). Inicialment els soviets donaren el seu suport al govern provisional, i únicament els bolxevics li negaren la seua col·laboració. Però era evident que la supervivència del govern provisional depenia de la voluntat dels soviets, raó per la qual, moltes de les decisions polítiques del govern suposaria un enfrontament amb els soviets, el que es traduiria en una permanent inestabilitat governamental, succeint-se durant aquests mesos quatre governs diferents units per Kerenski, qui aniria perdent la seua popularitat inicial entre la població.

La situació de caos que vivia el país exigia l’adopció de mesures immediates conduents a la implantació d’un règim polític liberal. Així, entre les primeres mesures adoptades pel govern provisional destaquen l’amnistia per als delictes polítics, el reconeixement de les llibertats civils, la dissolució de l'odiada policia tsarista (okhrana), la promesa de lliurar les terres dels terratinents als camperols (cosa que ja s’estava fent), es reconegué el dret a la independència de Finlàndia i Polònia i s’iniciaren els preparatius per a triar una Assemblea Constituent per sufragi universal, encarregada de redactar una constitució, base d’una futura república parlamentària.

Tanmateix, el govern provisional es mantingué fidels als compromisos militars i ajornà les reformes bàsiques, com l'agrària, fins a un incert final del conflicte. La decisió de continuar la guerra enfrontaria el govern amb els menxevics, socialistes revolucionaris i bolxevics, partidaris d'una pau immediata. El govern, feble, sense un aparell policial, amb un exèrcit en què els soldats qüestionaven l'autoritat dels oficials i asfixiat per les derrotes militars, enfrontat a l’oposició i amb una opinió pública cada cop més partidària d’acabar la guerra, experimentà crisis successives que sumiren el país en un major caos.

2.3. Les crisis amb els bolxevics

En aquesta situació d’erosió del poder i la legitimitat del govern provisional, els bolxevics, sota la direcció de Lenin, llançaran una nova estratègia política, expressada en les famoses Tesis d’Abril, publicades al Pravda. En aquest programa Lenin planteja que el govern provisional no tenia cap legitimitat i per tant els partits polítics no havien de col·laborar amb ell. En canvi, la direcció política havia de passar als soviets (encara no controlats pel POSDR), veritables depositaris del poder real i de la legitimitat revolucionària, i es mostrava favorable a una revolució socialista, el repartiment de terres entre els camperols i la fi de la guerra sense annexions. El govern de Miliukov dimití el dia 30, però menxevics i socialistes revolucionaris formaren el 5 de maig un govern de coalició amb els kadets en el que Kerenski ocupava el ministeri de la guerra.

El fracàs d’una nova ofensiva russa al front al juliol accentuà l’oposició de la població a la guerra. Els bolxevics decidiren capitalitzar aquesta oposició popular i decidiren que era el moment oportú per tal d’organitzar una manifestació armada per a fer-se amb el poder. Tanmateix, el govern provisional ordenà a unitats de l’exèrcit fidels la dissolució de la manifestació i il·legalitzà el Partit Bolxevic, detenint a Trotski, que s’havia unit als bolxevis, al temps que Lenin fugia a Finlàndia. El príncep Lvov, desbordat pels esdeveniments, dimití a favor de Kerenski, encarregat de formar un nou govern de coalició.

2.4. El colp d'estat de Kornilov

L’oposició al govern provisional era cada cop major entre tots els sectors socials i polítics. En aquest sentit, l’esquerra revolucionària no era l’única força política que amenaçava el govern. A l'agost, un popular general monàrquic, Kornilov, comandant en cap de l'exèrcit, es revoltà contra el govern i marxà sobre Petrograd per tal d'implantar una dictadura militar. Kerenski no podia comptar amb l’exèrcit ni amb la dreta, així que es veié obligat a demanar ajuda als bolxevics i al soviet de Petrograd. Bolxevics, menxevics i socialistes revolucionaris s’enfrontaren a Kornilov i convenceren els soldats perquè abandonaren els oficials i se sumaren a la revolució. Era evident que per a governar, Kerenski depenia dels soviets, veritables dipositaris del poder a Rússia. Qui controlés els soviets controlaria Rússia. Aquesta era precisament la idea que tenia Lenin al cap.

De l'Hegemonia a la Destrucció. El domini europeu del Món i la I Guerra Mundial (1870-1918)

2011-03-25T10:15:00.002+01:00

1. Continguts
2. Presentació i Activitats
3. Recursos.
4. Filmografia.
5. Literatura.
6. Bibliografia.

Lenin: les Tesis d’Abril (3 d’abril de 1917)

2011-03-24T08:46:00.001+01:00

1a. La nostra actitud envers la guerra que, per part russa, manté el nou règim Lvov, en raó del seu caràcter capitalista, continua sent indiscutiblement una guerra de pillatge [...] que no admet cap concessió per petita que sigui. El proletariat només podria donar el seu consentiment a una guerra revolucionària [...] a condició que es garantís:

a. El pas del poder a mans del proletariat i dels elements pobres de la pagesia.
b. La renúncia efectiva, i no de paraula, a totes les annexions.
c. La ruptura completa amb tots els interessos del capital.
2a. La peculiaritat del moment actual a Rússia és el pas de la primera etapa de la Revolució, que ha donat el poder a la burgesia [...], a la segona etapa, que ha de posar el poder en mans del proletariat i dels sectors més pobres de la pagesia.
3a. No donar cap tipus de suport al Govern Provisional i demostrar la fal·làcia de les seves promeses [...].
4a. Reconèixer que en la majoria dels soviets de diputats obrers el nostre partit està en minoria. Explicar a la massa que els soviets de diputats obrers són l’única forma possible de govern revolucionari [...].
5a. No a una república parlamentària sinó a una república dels soviets de diputats obrers [...]. Supressió de la policia, de l’exèrcit i del cos de funcionaris [...]. Elegibilitat i revocabilitat de tots els funcionaris, el sou dels quals no ha de ser superior al salari mitjà d’un obrer.
6a. Confiscació de totes les terres dels terratinents. Nacionalització de totes les terres del país, que quedaran a disposició dels soviets locals de diputats d’obrers agrícoles i pagesos.
7a. Fusió immediata de tots els bancs del país en un banc nacional únic, sotmès al control dels soviets [...].
Extracte de les Tesis d’Abril de Lenin (3 d’abril de 1917)

1. La Rússia tsarista al començament del segle XX

2011-03-23T11:27:00.001+01:00

Rússia era en 1900 un immens imperi que s’estenia des del mar Bàltic fins a l'oceà Pacífic. Amb més de 140 milions d'habitants, estava integrat per una gran diversitat de pobles i religions. D’altra banda, el seu sistema polític contrastava a Europa ja que era un dels més autoritaris i menys respectuós amb els drets individuals d'Europa.

1.1. Immobilisme polític i dificultats de modernització

L'economia i la societat russes eren de les més endarrerides d'Europa i el sistema polític descansava en el poder absolut del tsar. El control del règim sobre la societat s’establia a través de la noblesa, que concentrava la propietat de la terra i dominava jurídicament el camperolat, l’administració, l'exèrcit i la temible policia secreta (okhrana), que exercia la censura, el control polític i la repressió policial, i l’església ortodoxa, el cap suprem de la qual era el mateix tsar, que exercia el domini ideològic i justificava l’existència mateixa del règim autocràtic.

Tanmateix, des de la derrota en la Guerra de Crimea (1853) els diferents governs eren conscients de la necessitat de modernitzar les estructures econòmiques i militars dels país sense amenaçar el poder polític que exercia la minoria privilegiada sobre la població. Així, ja durant el regnat d'Alexandre II (1855-1881) s’impulsaren una sèrie de reformes econòmiques i administratives que no qüestionaven el poder absolut del tsar ni els privilegis de la noblesa terratinent. Entre les mesures més importants cal destacar la problemàtica abolició del règim feudal i de la servitud dels camperols en 1861. D’escàs impacte en realitat, ja que encara que els serfs obtenien la llibertat personal, es veien obligats a pagar fortes indemnitzacions als antics senyors per les terres que conreaven i a més a més, continuaren adscrits al mir. En conseqüència, els resultats econòmics de l'abolició de la servitud foren molt limitats, ja que la productivitat agrícola continuà sent molt baixa i el camperolat continuà vivint en condicions extremes de pobresa i assetjats per l’endeutament.

Com a conseqüència de l'atemptat contra Alexandre II, en 1881, d'Alexandre III (1881 1894) i Nicolau II (1894-1917) abandonaren tots els intents reformistes, optant per l'immobilisme polític i la persecució de l’oposició, centrant la modernització únicament en un procés d'industrialització concentrat en certes àrees geogràfiques (Sant Petersburg, Moscou, àrees d'Ucraïna, conca del Donets, Bakú) que afavorí els grans complexos industrials i l’atracció de capital estranger (especialment francès).

Aquest desenvolupament industrial generà importants canvis socials. D’una banda, a les ciutats més importants es consolidà una burgesia pròspera i influent, i d’altra, la concentració industrial i les dimensions de les fàbriques afavoriren l’aparició d’una classe obrera ben organitzada i combativa molt crítica amb el règim. Fou entre aquestes noves classes socials on es consolidà una crítica radical al règim i l’exigència de reformes polítiques, el que afavoriria la formació i consolidació de les principals forces de l’oposició al tsarisme.

1.2. L'oposició al tsarisme

Malgrat la forta repressió política, entre la intel·lectualitat russa (intelligentsia) es consolidà, com hem vist, una oposició al tsarisme que reclamava llibertats polítiques i canvis socioeconòmics. Aquesta oposició, però, es caracteritzà per una forta fragmentació, un important distanciament respecte a les masses, i en alguns casos, ideològicament no tenien un equivalent a Europa occidental.

Aquest era el cas dels populistes (narodniki) apareguts en 1870, que inspirats en la institució del mir, aspiraven a crear una consciència revolucionària entre els camperols i a implantar un socialisme agrari basat en la col·lectivització de la terra. Per a difondre els seus ideals, defensaven l’acció directa, entre la que no s’excloïen els atemptats, i crearen l’organització Terra i Llibertat encarregada de difondre la seua ideologia amb tots els mitjans d’acció al seu abast.

El populisme, però, fracassà i es dividí en dos corrents. D’una banda, un corrent clarament anarquista, impulsor de l’organització La Voluntat del Poble, que assassinà el tsar Alexandre II en 1881.

D’altra banda, una corrent més agrària i col·lectivista, defensora de la revolució camperola i del socialisme agrari que acabaria creant el Partit Socialista Revolucionari en 1905 (eserites). Els eserites creien que la revolució que defensaven havia d’anar precedida, però, necessàriament per la implantació del capitalisme i el triomf de la revolució burgesa.

En 1898 el socialista Gueorgui Plekhànov fundà a Minsk el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), inspirat en els principis revolucionaris marxistes, en el qual destacà aviat la figura de Vladimir Ilitx Uliànov “Lenin”. El debat sobre reformisme o revolució aparegut al Congrés d’Erfurt en 1891, la situació econòmica de Rússia i l’absència o no d’una revolució burgesa com a condició prèvia a la revolució obrera i altres qüestions organitzatives conduïren a la divisió del partit en 1903 en dos tendències. D’una banda, els menxevics ('minoritaris' en rus) defensaven que Rússia havia de passar per una revolució burgesa i desenvolupar una economia capitalista abans d'emprendre la revolució socialista. Concebien el partit com una organització de masses oberta a militants i a simpatitzants, que havien de participar en les institucions polítiques si es donaven les circumstàncies adequades, i per tant, no estaven massa allunyat de les postures reformistes defensades per Bernstein.

D’un altre cantó, els bolxevics ('majoritaris' en rus) rebutjaven el reformisme i defensaven l’ortodòxia revolucionària marxista, que aspirava a l’enderrocament del tsarisme i l’establiment d’una «dictadura democràtica revolucionària provisional del proletariat i dels camperols». Concebien el partit com una organització revolucionària professional, fèrriament disciplinada, integrada per una selecta minoria de militants dedicats exclusivament a la revolució.

El liberalisme tardà en estendre’s entre la burgesia, però cap a 1905 un reduït sector de la burgesia liberal creà el Partit Constitucional Demòcrata (kadets), que aspirava a transformar el règim tsarista en una monarquia constitucional, amb l’eliminació dels privilegis, la protecció dels drets individuals i la consolidació d’un estat de dret.

1.3. La revolució de 1905

La situació econòmica i l'agitació social i política de Rússia en els primers anys del segle XX sotragaren el règim dels tsars. El descontentament dels camperols russos, empobrits i defraudats per la reforma agrària, es materialitzà en agitacions, protestes i atemptats. Les condicions de vida dels obrers a les principals regions industrials empitjoraren. A més a més, la catastròfica derrota en la guerra entre Rússia i el Japó en 1905 provocaren la paràlisi i el descrèdit del règim tsarista.

El descontentament dels obrers s’expressà en una conjunt de vagues i protestes a Sant Petersburg. Al gener de 1905 diverses forces polítiques organitzaren una gran manifestació pacífica d'obrers que havia de desembocar al Palau d'Hivern, en la qual el pope Georgui Gapon demanava en els termes més respectuosos la fi dels abusos, el reconeixement de drets i llibertats individuals i l'establiment d’una democràcia representativa. El dia de la manifestació, el diumenge 9, la guàrdia del tsar obrí foc contra els manifestants provocant centenars de morts i ferits. L’absurda reacció de la guàrdia cosaca provocà la unànime condemna internacional i fou el detonant de la insurrecció generalitzada transformada en un moviment revolucionari a tota Rússia. Les vagues, alçaments i motins que es multiplicaren per tot arreu acabaren paralitzant el país i demostrant la impotència del tsar per a imposar la seua voluntat. En aquestes circumstàncies els diferents sectors revolucionaris exposaren al règim les seues exigències. Així, els camperols exigiren el final dels abusos dels terratinents, els obrers organitzaren comitès de vaga i formaren espontàniament els primers consells obrers (soviets), entre els que destacà per la seua activitat el de Sant Petersburg, presidit per Lev Davidovitx Trotski, els partits polítics clandestins manifestaren la seua oposició a la guerra i al temps que es mobilitzaven intentant enderrocar el règim autocràtic, i algunes nacionalitats, com fou el cas de Finlàndia, on es creà un nou Parlament que substituïa la dieta tradicional, es revoltaren contra la russificació creant les seus pròpies institucions. La participació, però, decisiva, fou la de l’exèrcit, que descontent per la situació que venia patint des dels darrers, la desastrosa direcció de la guerra, la mobilització de camperols i les ordres de reprimir els civils conduïren al motí del cuirassat Potemkin, la tripulació del qual es va rebel·lar quan tornava de l'Extrem Orient, que aviat es contagià a la resta de l’exèrcit. Sense el suport de l’exèrcit, la policia i l’administració, amb un país completament aixecat, i amb l’assassinat del seu parent, el Gran Duc Sergei Aleksandrovitx, Nicolau II, després de molts dubtes i vacil·lacions es veié obligat a adoptar un conjunt de reformes liberals per tal d’evitar un bany de sang d’incert resultat.

Immediatament, en febrer anuncià la creació d’un règim representatiu i en agost s’aprovà una llei electoral. La irritació popular davant el poc pes de la duma i les restriccions electorals conduïren a la convocatòria d’una vaga general en octubre. Sense el recolzament de l’exèrcit Nicolau signà el dia 17 el Manifest d’Octubre que establia una Duma (parlament) elegida per sufragi universal amb poders legislatius, concedia drets civils i legalitzava els partits polítics. Aquestes mesures calmaren part de l'oposició liberal, permetent a Nicolau II reprimir la revolta i arrestar els dirigents dels soviets de Sant Petersburg i Moscou. Tot i això, en alguns aspectes s’obria un camí irreversible com en el cas finlandès, on s’hagué d’acceptar l’autoproclamada autonomia finlandesa.

1.4. El fracàs de les reformes

Certament, la revolució de 1905 creà grans expectatives de profundes reformes en molts sectors socials. Tanmateix, les reformes foren molt limitades i el tsar recuperà bona part del seu poder absolut. De fet, des de 1907 el tsar es sent suficientment fort com per a iniciar una reinstauració de l’absolutisme que implicava una dràstica reducció dels poders de la duma. En aquest sentit, la primera duma (maig-juliol de 1906) només durà 73 dies, ja que davant l’exigència dels diputats camperols, que no pertanyien a cap partit, i els kadets, majoritaris, d’un autèntic règim parlamentari i una reforma agrària, el tsar decretà la dissolució de la duma. La segona duma duraria fins a juny de 1907 i la més radical, raó per la qual el tsar també decidiria dissoldre-la i modificar el sistema per tal d’imposar una major representativitat de l'oligarquia (els vot dels nobles valia més que els dels obrers o camperols). En conseqüència, la tercera duma (1907-1912) amb una clara majoria conservadora completaria tota la legislatura. La quarta duma, també conservadora, es mostraria crítica amb la política tsarista en la Primera Guerra Mundial. Pel que fa a la repressió política, entre 1906 i 1910 condemnades per delictes polítics un total de 37.735 persones, entre els quals es trobaven futurs dirigents revolucionaris com Lenin o Trotski.

Al fracàs de les reformes cal afegir una caòtica direcció política, les contínues crisis dels governs i el deteriorament de la imatge pública de la família reial com a conseqüència de la influència política de les camarilles cortesanes i de Rasputin, un religiós que presumptament havia salvat la vida dels tsarevitx, de conducta moral més que dubtosa, que controlava la voluntat de la tsarina i indirectament de Nicolau II, circumstància que accentuaria encara més la impopularitat del règim. Orlando Figes ha estudiat aquest procés de deteriorament de la imatge pública de la família reial, responsable en part de la facilitat amb la qual desapareixeria el règim en 1917, quan l’odi a la dinastia Romanov tornara a expressar-se de forma revolucionària i de manera definitiva.