L'Anglaterra victoriana

Durant el segle XIX, Gran Bretanya esdevingué la primera potència comercial i industrial del món, assolí la màxima expansió territorial, imposà a la resta del planeta l’abolició de l’esclavitud i fou el primer país del món en implantar gradualment una democràcia liberal, i només la qüestió irlandesa enterbolí el relativament plàcid panorama polític que es disputaven whigs i tories. A més a més, aquest país no es va veure afectat per les liberals que afectaren la resta d'Europa, el que conferí a la situació política un marc d'estabilitat institucional que possibilitaren les reformes.

Una potència econòmica i territorial

 

Després de les guerres napoleòniques Gran Bretanya experimentà una extraordinària expansió econòmica i la consolidació definitiva del sistema fabril, però des de 1873 fins a 1895 el desenvolupament econòmic es veié afectat per una crisi prolongada que afectà especialment l'agricultura, ja que la llibertat de comerç establida en 1846 perjudicava clarament els interessos agraris, però afavoria els industrials. La ruïna agrícola reduí l’extensió conreada en un 26 % fins a 1914, obligant els agricultors a emigrar a les ciutats o a les colònies. Així, del 62 % de població urbana en 1861 es passà al 72 % en 1891, de manera que només el 28% de la població continuava vivint en zones rurals.

Aquesta desacceleració anà acompanyada d’una reducció del creixement econòmic britànic en termes relatius, que permeté a països com Estats Units i Alemanya assolir un nivell de desenvolupament industrial i econòmic similar al britànic. Malgrat aquest declivi relatiu, continuà sent el principal centre financer gràcies a una moneda forta, la lliura esterlina, al Banc d'Anglaterra, el més important del món pels seus actius, i la borsa de Londres, principal mercat de valors. Aquesta situació econòmica, però, estava relacionada amb l’expansió imperialista i comercial, la situació financera i el control estratègic de les rutes de navegació.

Política i economia anaven estretament vinculades, raó per la qual tots els primers ministres del segle XIX ocuparen prèviament el càrrec de canceller de l’Exchequer i les successives reformes pressupostàries asseguraren la posició preeminent dels sectors mercantils i industrials que dominaven la Cambra dels Comuns i defensors d’una política colonialista i lliurecanvista, front a la vella aristocràcia terratinent representada en la Cambra dels Lords, més interessada en una política proteccionista.

Obertura política i reformisme

En 1832 començà en el Regne Unit un procés de reforma electoral que conduiria gradualment a la democratització del sistema política. La Reform Act de 1832 eixamplà la base electoral anglesa i el cens electoral passant de 430.000 a 800.000 electors, en la seua major part propietaris de cases o terres, però la petita burgesia i el proletariat quedaren sense representació parlamentària. Igualment el govern adoptà una actitud hostil contra les Trade Unions, associacions de treballadors o sindicats de recent creació. Diferent fou, però, la postura del govern davant de les demandes lliurecanvistes de la burgesia industrial i comercial, a pesar que això suposava un perjudici econòmic per a la noblesa terratinent anglesa, partidària del proteccionisme aranzelari. Des de 1836 industrials de la «escola de Manchester», com Richard Cobden i John Bright, en aliança amb el moviment cartista, crearan les anti Corn Law Association, amb la finalitat de pressionar al govern conservador de Robert Peel per suprimir les lleis que protegien als cereals anglesos de la competència estrangera, ja que consideraven que aquestes lleis dificultaven l'exportació de productes industrials britànics i encarien els productes bàsics. La pressió tingué èxit i es subtituí l’anterior política econòmica proteccionista per un lliurecanvisme que serà hegemònic fins a darreries del segle. Des d’aquest moment, la vida política anglesa es caracteritzà per un bipartidisme que enfrontava els tories (conservadors) i els whigs (liberals) fins que els laboristes feren aparició en escena a primeries del segle XX.

El ministre tory Disraeli impulsà una nova Reforma Parlamentària en 1867 que contenia els primers elements democràtics. L’objectiu de Disraeli i dels partits que la recolzaren era afirmar la monarquia i les institucions britànics entre la població. D’aquesta manera la reforma concedí el el dret de vot a un milió de ciutadans, sobretot artesans i obrers de les ciutats, encara que no a les dones. Tanmateix, el dret de vot quedà vinculat a una propietat, ja que per a votar calia posseir una casa o pagar un lloguer, de manera que els petits camperols i treballadors del camp sense terra no accediren al vot.

El triomf liberal (whig) de Gladstone en 1868 permeté l’aplicació de les reformes democràtiques de la llei de 1867 i l’impuls de reformes socials decisives. Des d’una perspectiva religiosa introduí certa reformes que aconseguiren la separació de l'estat de l'església anglicana d’Irlanda i la supressió de l'obligació de pertànyer a aquesta església per a ser professor. En l’àmbit escolar introduí la llibertat confessional i un impuls de l’escolarització universal amb l’Education Act (1870), de manera que a primeries del segle XX Gran Bretanya ostentava les taxes d'analfabetisme més baixes del món. Finalment, s’aprovà en aquesta dècada una nova llei sindical que legalitzava les Trade Unions (1871), la introducció del vot secret (1872) que estimularia un sindicalisme sectorial de masses, la reforma de la justícia, de l'administració, de l’exèrcit i una nova Reforma electoral en 1884, elevant a cinc milions el nombre d'electors. El sufragi femení, malauradament, no era una opció considerada pels polítics britànics, malgrat l’aparició dels primers moviments sufragistes en aquesta època. Curiosament, a algunes colònies britàniques sí s’estengué el vot femení, com succeí a Austràlia meridional (1861) i Nova Zelanda (1893) gràcies al moviment liderat per Kate Sheppard.

Les reformes parlamentàries i la nova llei de sindicats permeté la configuració d’un nou panorama polític, sobre tot arran la fundació en 1893 del Partit Laborista que desplaçaria de l’escena política els whigs. Els tories, per la seua banda, patiren un procés de renovació després de l'escissió de 1902-1905, durant el regnat d'Eduard VII (1901-1910), d'on sorgiria un conservadorisme renovador encapçalat per Winston Churchill.

La qüestió irlandesa

Irlanda representà el gran problema de la política interna britànica fins a la guerra d'independència (1919-1921). Irlanda es trobava sota el domini anglès des del segle XIII, encara que com a regne teòricament independent fins a 1800, any en què s’aprovà l'Act of Union, que unificà Irlanda i la Gran Bretanya en el Regne Unit. A banda de la discriminació social, religiosa i econòmica que afectava els irlandesos sobre tot des del segle XVI, des de 1801 s’abolí el parlament irlandès i els seus representants s’integraren en el parlament de Westminster a condició de que foren protestant, únicament professada pel 15% dels habitants d'Irlanda, en la seua majoria colons anglesos. Des d'aquest moment en el nacionalisme irlandés quedaran units estretament els conceptes religiós i polític, i el seu primer líder, Daniel O’Connell, fundà en 1823 la Irish Catholic Association amb la finalitat d'aconseguir l'autogovern per a Irlanda (Home Rule). Encara que no s’aconseguí aquest objectiu, al menys sí s’obtingué la derogació de la llei que discriminava els catòlics en les eleccions mitjançant la nova llei de 1829.

En la dècada dels quaranta, amb O'Connell en la presó, aparegué el moviment inspirat en el moviment liderat per Mazzini, la Jove Irlanda, que desaparegué, però, després de la gravíssima crisi que assolà el camp irlandés entre 1846-47 en la que moriren de fam més de 700.000 irlandesos i emigraren uns dos milions de persones, majoritàriament a Estats Units. Des d’aleshores foren aquests emigrants els que finançaren i dirigiren els moviments independentistes irlandesos des de l'exili, en especial la Societat Feniana que iniciarà la lluita armada mitjançant la preparació d'atemptats terroristes des de 1858.

   La tensió augmentà des de 1870 com a conseqüència d’una duríssima crisi econòmica i l'expulsió de milers d'arrendataris irlandesos de terres en mans de terratinents anglesos. Aquests fets radicalitzaren el moviment nacionalista liderat des de 1879 per Charles Parnell, fundador del Partit Parlamentari irlandès en 1882 i organitzador del boicot a aquests terratinents. De fet, fou el problema britànic el que portà Gladstone al poder gràcies a la seua promesa d’acabar amb el conflicte. En aquest sentit, per tal de frenar l’espiral de violència el govern britànic intentà impulsar una reforma agrària (sense èxit) i arribar a un acord amb el líder irlandès (Pacte de Kilmainham), amb la intermediació del papa Lleó XIII, qui recomanà moderació al clergat catòlic per tal d’evitar que els enfrontaments derivaren en una guerra civil. Gràcies a la reforma parlamentària de Gladstone, des de 1885 els irlandesos obtingueren representació al Parlament britànic, i en 1886 el govern britànic aprovà la Home Rule, que convertia Irlanda en un territori autònom dins el Regne Unit. D’aquesta manera, Charles Stuart Parnell obtingué un escó en la Cambra dels Comuns i gràcies a les seues intervencions esdevingué el líder del Partit Nacionalista Irlandés i de la Lliga de la Terra, encarregada aquesta última de defendre als arrendataris enfront dels terratinents per mètodes violents protagonitzats pels moonlights. A més a més, Parnell i el Partit Nacionalista Irlandés augmentaren la seua presència en el Parlament i els 86 diputats irlandesos aprofitaren la inexistència d’una majoria absoluta per a «boicotejar» les decisions del Parlament com a forma de pressió política.

En qualsevol cas, l’aprovació de la Home Rule dividí els whigs i el primer ministre abandonà finalment la política en 1894. El projecte de lord Balfour de concedir en 1902 un parlament irlandès autònom fou una de les raons que provocà l'escissió del partit whig, aprofitada pel Partit Laborista, que inicia des d’aleshores el seu ascens polític. La qüestió irlandesa no es resolgué fins a la I Guerra Mundial, quan davant la insurrecció de 1916 a Dublín, el govern decidí la partició de l'illa entre l’Ulster, al nord, de majoria protestant i fidel al Regne Unit, i el sud, de majoria catòlica. Fou precisament en aquest època quan aparegué el Sinn Féin (Nosaltres Mateixos) un partit independentista republicà, deslligat del catolicisme, que esdevindria des d’aleshores en la principal força política irlandesa. La zona catòlica, obertament contrària a la pertinença al Regne Unit, aconseguí la independència en la dècada de 1920. No obstant això, aquest fet no va posar fi del tot al problema irlandès. A l'Ulster, la zona nord sota sobirania britànica, els enfrontaments entre protestants i catòlics continuaren durant tot el segle XX, assoliment dimensions terrorífiques entre els anys 70 i 90.