La Gran Depressió als Estats Units

L’enfonsament de la borsa provocà una reacció en cadena que col·lapsaria l'economia nord-americana. D’aquesta manera s’iniciava als Estats Units una llarga crisi econòmica coneguda com la gran depressió. Les dimensions de la crisi singularitzaven la Gran Depressió de qualsevol crisi anterior i posterior. Per què l’impacte fou tan gran i durador sobre la societat americana?

Per a començar, l’enfonsament borsari va provocar la destrucció de l'estalvi (amb la ruïna de milions de grans i petits inversionistes així com de les empreses que havien invertit els seus beneficis en la borsa) i la dràstica reducció del crèdit, del consum i de la inversió. Immediatament les conseqüències es traslladaren des de Wall Street a l'economia real.

Per la seua banda, els bancs es van enfonsar per dos motius. En primer lloc perquè existia una gran quantitat de bancs de petites dimensions amb dipòsits limitats i fons invertits en productes financers de dubtosa transparència, i en segon lloc perquè els clients de molts bancs, víctimes del pànic, retiraren simultàniament els seus estalvis i per­què molts préstecs van quedar sense retornar. Molts bancs foren incapaços de tornar els dipòsits als seus clients el que contribuí més encara el pànic. En conseqüència, al voltant de 9.000 bancs van fer fallida i els estalvis de milions de ciutadans es van esvair.

Amb la desaparició dels estalvis, immediatament es paralitzaren la demanda i les inversions, el que es traduí en una profunda crisi industrial i unes enormes taxes d'atur. La caiguda brusca del consum privat va accelerar el descens dels preus i dels bene­ficis, i els estocs van augmentar. En 1929 la producció industrial dels Estats Units es va reduir en un 50% i la fallida va afectar prop de 23.000 empreses. El nombre d'aturats va arribar en 1932 als 12 milions de persones (un 25 % de la població activa). L’impacte social de la crisi industrial i de l’atur, però, foren brutals, ja que els Estats Units no disposaven d'un sistema d'ajuda als aturats ni res paregut a un sistema de seguretat.

La conseqüència fou que milers de treballadors caigueren en la misèria. Milions de ciutadans perderen totes les seues propietats, no disposaven d’allotjament, patiren dificultats extremes per a subsistir, el que es traduí en desnutrició, emigracions de milers de persones cercant treball, creixement del nombre de vagabunds, amuntegament en barraques, augment de la delinqüència, prostitució, alcoholisme, abandonament de fills, conflictes violents...

La novel·la The Grapes of Wrath de John Steinbeck capta amb increïble precisió el preu social de la crisi. En la novel·la gràfica Kings in Disguise de James Vance, Dan Burr es reprodueix amb precisió el món dels vagabunds, persones que després de perdre-ho tot es veuen immersos en un món de violència, pobresa extrema i desarrelament.

Per la seua banda, la situació en el sector agrícola, que ja era dolenta abans de 1929, empitjorà a conseqüència de l'enfonsament dels preus i de la disminució de la ca­pacitat adquisitiva dels camperols (que descendí un 70 %). En un país on encara els agricultors representaven el 25 % de la pobla­ció, la misè­ria colpejà més violentament al món rural que a les ciutats, com s’aprecia en la fotografia de la família d’Alabama. Les expropiacions de granges es multiplicaren pels deutes contrets, i un milió i mig de per­sones van haver d'abandonar forçosament les cases on vivien, sumant-se a bandes de jornalers que recorrien el país en busca de qualsevol treball.

No cal dir, que com en totes les crisis, les dificultats per a les minories (negres, hispans, asiàtics...) foren majors que per a la resta de la població.

Anatomia d’un instant: el Dijous Negre

Encara que els historiadors continuen debatint sobre les causes de la crisi econòmica, existeix total unanimitat en afirmar que la fallida de la Bossa de Nova York el 24 d'octubre de 1929 (el dijous negre) fou el detonant de la crisi. Tanmateix, no es pot afirmar que la crisi siga conseqüència de la crisi bursàtil, sinó que aquesta fou el primer indici evident de la crisi econòmica que s’iniciaria des de 1929 als Estats Units, des d’on s’estendria per bona part del planeta. Què motivà el crack de Wall Street?

Des de 1927 la prosperitat de les grans empreses havia adoptat un gir inquietant. Els beneficis empresarials, en lloc de reinvertir-se en les pròpies empreses s’invertienen la Borsa de Nova York ja que els beneficis que s’obtenien de la especulació eren molt més elevats que els obtesos per les pròpies empreses. La febre especulativa féu que els corredors de Borsa (brokers), fins i tot prestaren diners als inversors prenent com a garantia els valors comprats. D’aquesta manera els préstecs es duplicaren entre agost de 1926 i agost de 1929, i continuaria mentre la borsa mantingués la seua evolució alcista. Aviat, però, la taxa d'interés d'aquests préstecs superà el límits raonables, afectant i limitant les imprescindibles inversions productives.

Així, ja en 1928 era evident que el valor de les accions no es corresponia amb la verdadera evolució de l'economia, i ja es pressentia una crisi latent de l'economia nord-americana. Els efectes de l'especulació havien obstaculitzat el finançament no sols dels sectors marginats de l'expansió econòmica sinó, fins i tot, als més afavorits com la construcció, l'automòbil, els electrodomèstics. Tot i això, malgrat els indicis de la recessió, entre 1927 i 1929 el valor de les cotitzacions continuà pujant desmesuradament. En la primavera de 1929 es produiria un canvi en la cotització cap a la baixa. La fallida del consorci Hatry de Londres va inquietar als inversors, produint-se les primeres vendes massives d'accions. El descens dels préstecs facilitats als brokers pels Bancs, a causa de la decisió de les autoritats monetàries nord-americanes d'elevar la taxa de descompte per a frenar l'especulació, va atraure als capitals flotants americans invertits a Europa el que va augmentar l'especulació als Estats Units.

Sobtadament, quan l'eufòria borsària semblava general, la banca Morgan ordenà la venda massiva el 24 d’octubre sense trobar comprador. Des d’aquest moment es desencadenà el pànic entre els especuladors, de manera que si el dijous s’oferien 13 milions d'accions, el dimarts negre 29 d'octubre, quan els bancs demanen el retorn dels crèdits, el pànic s’estén, posant-se a la venda 16,5 milions d’accions, amb la qual cosa l'índex de valors perdia 43 punts. Malgrat la intervenció dels Bancs, la Borsa continuà el seu descens imparable fins a 1932.

El crack de Wall Street no únicament desencadenaria la crisi econòmica, sinó que també contribuiria a amplificar la seua gravetat a conseqüència de la destrucció sense precedents dels mecanismes del crèdit que havien assegurat la prosperitat dels anys vint, la desviació de les inversions dels sectors econòmics productius, les fallides financeres subsegüents, la dràstica reducció de la inversió, la producció i el consum, i les elevades taxes de desocupació derivades de la ruïna de milers d’empreses que havien invertit els seus diners en la borsa.

Ni els economistes, ni les autoritats polítiques eren conscient de la profunditat de la crisi desencadenada, raó per la qual reaccionaren aplicant fórmules econòmiques clàssiques, el que aguditzaria com veurem més encara la crisi econòmica.

© Fran Cadenas 2011

Els Feliços Anys Vint (1924-1929)

L’economia mundial va conèixer en la segona meitat de la dècada dels anys vint una era de prosperitat, coneguda com els feliços anys vint, caracteritzada pel desenvolupament de noves indústries i fonts d’energia que la guerra havia estimulat, i en les que les exigències de l’eficàcia havia propiciat l’adopció de nous mètodes de producció. Tanmateix, aquesta prosperitat quedà molt circumscrita als Estats Units, mentre que a la resta dels països aquesta expan­sió fou molt limitada, encara que França i Alemanya experimentaren una clara expansió, mentre Gran Bretanya caigué en un relatiu estancament. Durant aquesta breu etapa s’intensificaren els trets del capitalisme iniciats a finals del segle XIX amb la II Revolució Industrial, però també aparegueren els primers símptomes que anunciaven la crisi econòmica dels anys 30.

Aquesta fase d’expansió es fonamentà en tres factors: l’impuls de nous sectors industrials, la implantació de nous mètodes de producció i una tendència cap a la concentració empresarial. Efectivament, coincidint amb la fi de la I Guerra Mundial eclosionaren nous sectors industrials, especialment l’automòbil, les indústries elèctriques (electricitat, telèfon, cinema), l’aeronàutica i la indústria química (transformació del petroli, pneumàtics, adobs, productes farmacèutics...), lligats a les noves fonts d’energia de la II Revolució Industrial, l’electricitat i el petroli, que reemplaçaven en molts sectors al carbó. La producció de petroli es va quadruplicar entre 1913 i 1929 i la de l’electricitat va créixer a un ritme anual del 8%. Però també augmentà l’eficiència energètica: així, entre el 1919 i el 1929, la quantitat de carbó necessària per produir un KWh d'electricitat es va re­duir a la meitat, mentre que als ferrocarrils la necessitat d'e­nergia per t/km va caure un 25%. L’automòbil esdevingué el símbol d’una nova era. Entre 1914 i 1930 el parc automobilístic mundial es multiplicà per 20, amb una producció anual que superava els sis milions d’unitats. Per la seua banda, les indústries elèctriques conegueren un gran impuls gràcies al desenvolupament del cinema, la ràdio, les xarxes telefòniques i l’aparició, sobretot en els Estats Units, dels electrodomèstics.

Aquest extraordinari creixement de la producció, visible en la indústria automobilística, estigué íntimament relacionada amb l’aplicació de nous mètodes de producció i d’organització del treball amb la generalització del taylorisme i del fordisme. Així, la divisió al màxim del treball, la producció en cadena, l’estandardització dels productes i el management modern permeteren reduir el cost dels productes i abaratir els preus el que junt amb el desenvolupament del màrqueting, la publicitat agressiva, i noves fórmules de finançament del consum (compra a termes, crèdits personals, targetes de crèdit...) particularment en els Estats Units i a Alemanya, assegurava un consum massiu d’aquests productes. En la nova societat de consum l’estatus social, com ens recorda Nouchi, no venia determinat ja per l’estalvi sinó pel consum, sinònim de felicitat i triomf social. Es pot imaginar l’impacte que tindria aquesta mentalitat sobre el medi ambient a un termini no massa llarg.

Aquesta evolució fou acompanyada per una formidable concentració industrial i financera tant a nivell nacional com internacional. En Estats Units, sota la forma d’holdings, 8 grans bancs dominaven el crèdit, dels quals el First National Bank (Morgan) i la Chase National Bank (Rockefeller) controlaven més del 30% del capital. A Alemanya els konzerne substituïren els antics kartellen: en 1925 la Badische Anilin, la Hoechst i la Bayer formaren el potent grup I.G. Farben. Altres exemples de concentració els trobem a Anglaterra, on es constituí la Imperial Chemical i el grup angloholandés Unilever. La concentració, però, no es limità a l’interior de les fronteres, sinó que proliferaren els cartells internacionals. Així, en 1926 es constituí l’Entente Internacional de l’Acer integrada per empreses metal·lúrgiques franceses, belgues, luxemburgueses i alemanyes que dominaven la producció europea. En 1928, per l’acord d’Achnacarry (Escòcia) es fundà el Càrtel Internacional del Petroli amb l’Estàndard Oil of New Jersey, la Royal Dutch-Shell, l’Anglo-Persian, al que s’adheriren posteriorment la Gulf Texaco, l’Estàndard Oil of California i l’Estàndard Oil of New York que controlarà durant més de mig segle tant la producció com la distribució.

Com a conseqüència de tots aquests factors, la producció industrial augmentà entre 1920 i 1929 un 50% als Estats Units, i un 60% a Europa. Ambdós blocs contribuïen al 87% de la producció industrial mundial. La productivitat del treball s’incrementà en un 30% i els beneficis de les grans societats assoliren proporcions fins aleshores desconegudes. Tot i això, fou als Estats Units on el creixement econòmic fou més evident: entre 1922 i 1929 experimentaren un fort ritme de creixe­ment de l’economia, amb prop d’un 5% de creixement anual, i de la producció industrial, que va passar del 35 al 45 % del total mun­dial; van constituir el mercat més important (12 % del total mundial) i van ser el principal proveïdor de capital (60 % del total mundial). Tanmateix, els núvols negres de la prosperitat dels feliços anys vint anunciaven una tempesta econòmica de dimensions desconegudes.

La crisi de postguerra (1919-1920)

Durant els anys 1919 i 1920 l'economia mundial experimentà una curta expansió impulsada per la reconstrucció i el consum de béns necessaris que la guerra havia ajornat. A més a més, es feia necessària la reconversió de la indústria de guerra a les noves condicions de pau. Als Estats Units, els beneficis derivats de la guerra, l'augment del poder adquisitiu dels obrers i els beneficis agrícoles afavoriren l’expansió del mercat intern i l’acumulació de capital. Així, entre 1919 i principis de 1920 la producció nord-americana augmentà un 20% respecte a 1918. Aquesta favorable situació econòmica afavorí un fàcil accés al crèdit a baix interès i el manteniment durant els mesos posteriors a la guerra del sistema de préstecs interaliats. Així, Europa, malgrat la inflació, esperava retornar a una economia de pau gràcies als crèdits comercials americans, i aconseguir l’absorció dels milions de desmobilitzats en el mercat laboral.

Tanmateix, al març de 1920 aparegueren els primers símptomes de recessió econòmica. Una vegada satisfetes les necessitats de béns de consum ajornats per la guerra i els de la reconstrucció, començà una breu però profunda crisi caracteritzada pel descens de la demanda i la contracció del crèdit a conseqüència de la política deflacionista nord-americana. Com s’arribà a aquesta situació?

En primer lloc, Europa necessitava els crèdits exteriors per tal de satisfer l’adquisició de productes i la reconstrucció. L’expansió del crèdit, s’havia basat en un significatiu increment de la massa monetària als Estats Units, amenaçant amb la inflació i la depreciació del dòlar, fets que anul·larien els beneficis obtinguts des de 1914. Per tal d’evitar-ho la Reserva Federal americana elevà la taxa de descompte (taxa d’interés a la qual els bancs demanen diners a la Reserva Federal), dificultant així l’accés a diners barat per part de les entitats financeres. Amb l'arribada al poder dels republicans, al novembre de 1920, partidaris del rigor financer, cessaren els préstecs públics a Europa i s’anuncià el manteniment dels deutes de guerra. En aquest context, els grans bancs americans es mostraren reticents a prestar diners a una Europa en plena anarquia inflacionista.

La situació, però, es veié afectada per la insolidaritat dels diferents governs per a fer als desequilibris financers i productius. Com a exemple, Gran Bretanya i Estats Units establiren majors barreres proteccionistes i quotes a l’emigració. Els Estats Units aprovaren la Quota Act de 1921 i la Immigration Restriction Act de 1924 que establia quotes d’emigrants per país fins un màxim de 162.000 per any. Gran Bretanya intentà distribuir entre el seu imperi els excedents de la població de la metròpoli, com es preveia en la Empire Settlement Act de 1922, encara que la iniciativa fou un estrepitós fracàs. Aquests governs, a més a més, adoptaren polítiques deflacionistes, restringint la despesa pública i els crèdits, augmentant el impostos i disminuint l’emissió monetària, el que es traduí en un acusat descens de l'activitat productiva i l'increment de la desocupació (5 milions de desocupats als EUA i 2,5 milions a Gran Bretanya).

Els països deutors com ara Bèlgica, França, Itàlia i, especialment, Alemanya, incrementaren la circulació monetària i devaluaren les seues monedes, accentuant la seua insolvència. Als territoris pertanyents a les extintes potències centrals, i especialment Alemanya, la hiperinflació, en la que, com es veu a la gràfica, els marcs paper no tenien cap valor, juntament amb un immens dèficit i la càrrega de les reparacions de guerra (132.000 milions de marcs-or), convertiren la situació econòmica en un malson d’impossible solució, que obligà a Alemanya a suspendre el pagament de les reparacions de guerra. Com a resposta, França i Bèlgica ocuparen la conca industrial del Ruhr al gener de 1923. Tanmateix, aviat es féu evident el fracàs de l’ocupació per als invasors i una catàs­trofe per a Alemanya, el sistema monetari de la qual es va col·lapsar, desapareixent definitivament la seua capacitat de pagament, el que afectava a totes les economies europees.

Al següent text, citat per Alan Ferguson es apreciar l’impacte que tingué per a les vides dels alemanys la hiperinflació:

Fins a la invasió del Ruhr, la política inflacionista havia sigut presidida per la por a la desocupació. Ara s'havia produït un atur massiu, i encara que el renaixement de l'esperit nacional havia atenuat en gran part la virulència dels seus pitjors efectes secundaris, la inflació continuava amb més força que mai [...].

Els petits delictes, els delictes desesperats, proliferaven pertot arreu [...]. A la major part d’Alemanya van començar a desaparèixer a les nits els canalons i les canonades de les teulades. La gasolina es treia amb gomes dels depòsits dels automòbils. El bescanvi es va convertir en la forma més corrent de comerç, i els metalls i el combustible van començar a ser utilitzats com a moneda ordinària i com a mitjà de pagament. Una entrada de cine costava un tros de carbó. Amb una botella de petroli es podia comprar una camisa, i amb una camisa era possible aconseguir les creïlles que necessitava una família. En 1922 Herr von der Osten pagava l'apartament d'una amiga seua a la capital de la província amb mitja lliura de mantega mensual, però a l'estiu de 1923 ja li costava una lliura sencera. «Estàvem tornant a l'edat mitjana», deia Erna von Pustau.

[... ] Alguns comerciants a qui els havien robat van trobar que els lladres s'havien emportat les carteres i els maletins en què guardaven els diners i havien deixat escampats per terra els bitllets que contenien.

A Itàlia, els greus problemes de la reconversió i la crisi inflacionista afavoriren una forta agitació social, amb ocupacions de terres i fàbriques, i una successió de crisis polítiques, un terreny propici on fermentaria el feixisme.

El restabliment de les relacions econòmiques només seria possible si es duia a terme una estabilització financera i monetària, i es conferia un nou tractament a les reparacions alemanyes i als deutes interaliades. I la solució només podia ser abordada des d’una perspectiva internacional.

Per això, per tal de solucionar la peremptòria qüestió monetària, els governs de les principals potències convocaren en 1922 la Conferència Internacional de Gènova, a la que no assistiren representants dels Estats Units, en la que acordaren estabilitzar les seues monedes i els seus preus a través d'un rigorós control dels crèdits i el retorn al patró-or base essencial per a acabar amb la inflació incontrolada i el caos en els pagaments internacionals. Tanmateix, es decidí que la paritat del patró-or podia ser diferent a l’existent abans de la guerra, el que obria la porta a una devaluació monetària i la creació de economies monetàries diferents.

Al mateix temps, el problema de les reparacions alemanyes s’havia complicat amb la invasió del Ruhr, ja que cada cop era més evident la incapacitat d’Alemanya per a fer front als pagaments, el que afectava a tot el sistema de deutes interaliats. Era evident que calia abordar el tema des d’una altra òptica. La solució del problema s’abordà a la Conferència de Londres de 1924, en la que finalment s'acceptaria el Pla Dawes. En primer lloc, el pla establia una nova modalitat per al pagament de les reparacions alemanyes en anualitats no fixes de 1.000 a 2.500 milions de marcs-or, en funció del ritme de la seua economia. Els venciments quedaven garantits pels imposts indirectes i els drets duaners, així com per la subscripció d'obligacions per part dels industrials i les companyies ferroviàries alemanyes sota administració conjunta d’Alemanya i els aliats. En segon lloc, s’aprovà un crèdit internacional a Alemanya per valor de 800 milions de marcs-or per tal de reactivar la seua economia.

Finalment, les diferents potències adoptaren un conjunt de mesures econòmiques que conduirien a la reactivació econòmica i a una nova etapa d'expansió econòmica: així, entre els Estats Units 1923 i 1926, reduïren els deutes interaliats; en 1923 Alemanya adoptà una política deflacionista amb la creació d’una nova moneda, el Reichsmarck; Anglaterra tornà al patró-or en 1925; finalment França devaluà el franc en 1926.

Els efectes econòmics de la I Guerra Mundial

La situació econòmica i financera d’Europa en 1918 era molt greu. La riquesa nacional dels països bel·ligerants va quedar profundament afectada per una llarga guerra. Al cost humà, concretat en més de 8 milions de morts i un major nombre de mutilats, cal afegir les destruccions de béns materials i el cost del seu finançament.

La imprevista duració de la guerra obligà els estats europeus a recórrer a les seues reserves d’or per tal de finançar les despeses militars, i posteriorment a l’endeutament, tant l’intern, que es va multiplicar per 6,5 a França, per 11 a Anglaterra i per 27 a Alemanya, com a l’exterior. D’aquesta manera els deutes dels països bel·ligerants assolí en 1920 els 225.000 milions de dòlars, dels que només 45.000 foren pagats mitjançant imposts, i només 180.000 serien liquidats a través de préstecs.

El tercer expedient per tal de finançar les despeses fou l’augment del paper moneda en circulació, ultrapassant àmpliament les reserves d’or dels bancs centrals, el que tingué com a conseqüència una dolorosa inflació, especialment per a la població més desafavorida. Després de la guerra, la inflació es va agreujar pel desequilibri entre una producció insuficient i una forta demanda de productes. La seua conseqüència va ser la pujada dels preus i la depreciació de les monedes europees respecte al dolar.

Finalment, altres càrregues financeres com ara el pagament de pensions a les víctimes de la guerra (mutilats, vídues, invidents...) i la reconstrucció de les infraestructures destruïdes, suposaren una pesada càrrega sobre els pressuposts durant un llarg període.

 

Els tractats de pau també provocaren, a curt i mitjà termini, efectes negatius. No solament imposaren fortes indemnitzacions als països vençuts, sinó que a més fragmentaren els grans imperis de l’Euro­pa central i oriental (alemany, austrohongarès i turc), provocant la desarticulació de grans espais econòmics prèviament unificats i coherents, amb la desaparició de la unitat fiscal i mone­tària, la desarticulació dels sistemes de transport i la implantació de noves fronteres duaneres i la pèrdua d’importants re­gions mineres i industrials (Alsàcia, Lorena, la conca del Sarre, l’alta Silè­sia en el cas alemany).

A aquestes catastròfiques conseqüències cal afegir, dos problemes que dificultaren encara més l’articulació econòmica: la falta d’acord entre els aliats sobre la qüestió dels deutes i les reparacions de guerra. Mentre els nord-americans reclamaven la liquidació dels deutes i es negaven a proporcionar ajuda financera per a la reconstrucció, els aliats europeus, particular­ment França, exigien als vençuts les indemnitzacions pels danys causats, malgrat que les seues economies estaven en la ruïna. Davant la falta d’acord, la Comissió de Reparacions fixà, en 1921, en 132.000 milions de marcs or (33.000 milions de dòlars) les indemnitzacions que Alemanya havia de pagar en 42 anuali­tats. El darrer pagament el feu la canceller alemanya Angela Merkel el 3 d’octubre de 2010.

La Primera Guerra Mundial no sols afectà les economies dels paï­sos combatents, sinó que contribuí a la desarticulació del sistema econòmic mundial. D’una banda, el conflicte va desorganitzar el sistema monetari interna­cional, el sistema del patró-or (Gold Standard), basat en la convertibilitat de les monedes en or. Encara que teòricament es mantingué el sistema del patró or, en la pràctica es va abandonar, perquè alguns països, per fer front als pagaments de guerra, van emetre més diners dels que podien afrontar les seues reserves. En conseqüència, es va dislocar el comerç internacional, generant-se una anarquia monetària, i es va disparar la inflació. Així, el període 1919-1929 quedà marcat pels problemes dels pagaments internacionals, complicats per les reparacions de guerra imposades a Alemanya i pels deutes dels aliats amb els Estats Units.

D’altra banda, la guerra produí la dislocació del sistema econòmic internacional anterior a 1914, que es basava en la posició d’Europa com a centre financer i industrial del món. En primer lloc, el conflicte generà un fort desequilibri comercial entre els països no industrialitzats, exportadors de matèries primeres, i les nacions industrialitzades. Entre 1914 i 1920 el món assistí a una contínua alça dels preus dels aliments i les matèries primeres a conseqüència de l’auge de la demanda euro­pea. A partir de 1921, però, amb la recuperació de la producció industrial i agrícola europea, es reduïren les importacions (que representaven el 60 % del co­merç mundial) al temps que augmentaven les exportacions dels països industrialitzats. Els preus del sector primari van caure, circumstància que va provocar la ruïna econòmica dels països no industrialitzats.

Paradoxalment, la guerra resultà beneficiosa per a determinades economies. Països com Canadà, Austràlia, Sud-àfrica i Japó, estimulats per la demanda europea de matèries primeres i de productes manufacturats, crearen complexos industrials molt diversificats. Japó, per exemple, va desenvolupar una important flota i experimentà una expansió comercial en el Pacífic en el Sud-est asiàtic i en Xina en detriment dels europeus.

Tanmateix, l’economia més beneficiada per la guerra fou la dels Estats Units d’Amèrica, que passaria a ocupar una posició hegemònica en l’economia mundial. En el sector industria Estats Units esdevingueren la primera potència industrial del món, concentrant el 42,2% de la producció industrial mundial a finals de la dècada de 1920. La seua flota comercial ocupà la segona posició mundial, i la seua balança de pagaments assolí tal superàvit que va acumular la meitat de les reserves d’or mundials. A més, el finançament de la guerra convertiren els Estats Units en el principals creditors mundial, ja que les potències aliades li devien 10.000 milions de dòlars. Finalment, el dòlar va desplaçar la lliura com a principal moneda internacional i la borsa de No­va York es convertí en el centre financer mundial, en detriment de Londres. Els Estats Units, però, no es van saber adaptar bé a la nova situació, adoptant un comportament perillós en la concessió de préstecs: realitzaren inversions de dubto­sa rendibilitat, especialment a Alemanya, i concediren préstecs a curt termini, que en qualsevol moment podien repatriar-se.

La Primera Guerra Mundial i els desequilibris de l’Economia Mundial

La Primera Guerra Mundial i les seues conseqüències marcaren la fi d'una època i l'inici d'una fase de transició, coneguda com a Període d’Entreguerres, que finalitzaria el 1945. La I Guerra Mundial aguditzaria els desequilibris existents en les relacions econòmiques i financeres internacional, engendrats durant els decennis anteriors a causa de la major competitivitat dels Estats Units i del declivi relatiu de la Gran Bretanya. Aquests desequilibris, als que s’afegiren els greus problemes de les indemnitzacions alemanyes i dels deutes interaliats, foren els responsables d’una primera crisi econòmica a 1920, seguida d’una inestable recuperació entre 1924 i 1929, i de la sísmica depressió econòmica que s’iniciaria el 1929. Només la nova reorganització internacional de l'economia després de la Segona Guerra Mundial posaria fi a aquest període d'inestabilitat i de crisi. També la guerra anava a afavorir la introducció d’importants transformacions socials, culturals i artístiques que es manifestarien en l’aparició de la societat de masses, l’extensió del sufragi universal, noves pautes de sociabilitat i l’aparició de noves reflexions culturals i artístiques.

Economia i Societat a l’Època d’Entreguerres (1919-1939)

1.        Els Desequilibris en l’Economia Mundial (1919-1929)

1.1.          Les conseqüències econòmiques de la Guerra

1.2.          La crisi de postguerra (1919-1920)

1.3.          Una difícil recuperació (1921-1924)

1.4.          Els Feliços Anys Vint (1924-1929).

2.        La Gran Depressió (1929-1939)

2.1.          Los Gozos y las Sombras: Les causes de la Gran Depressió

2.2.          Anatomia d’un instant: el Dijous Negre

2.3.          El raïm de la Ira: la Gran Depressió

2.4.          L’extensió de la crisi

2.5.          Conseqüències de la crisi

2.5.1.      Els efectes internacionals

2.5.2.      Les conseqüències socials

3.        La lluita contra la crisi

3.1.          El fracàs del liberalisme clàssic

3.2.          Una nova filosofia econòmica: Keynes i la crisi

3.3.          El triomf de l’intervencionisme i el fracàs del Laissez-faire

3.3.1.      El New Deal

3.3.2.      Gran Bretanya

3.3.3.      França

3.3.4.       Els Països escandinaus

3.3.5.       Autarquia i armament: la resposta de les dictadures

3.3.6.       Llatinoamèrica i les Colònies

3.4.          Cooperació Internacional

4.        Canvis Socials a l’època d’entreguerres

4.1.          L’extensió del sufragi universal i la transformació de la condició femenina

4.2.          La societat de masses.

5.        Les transformacions de la cultura i l’art

5.1.          La decadència d’Occident: el pessimisme de la cultura

5.2.          La Rebel·lió de les Masses: un nou art per a un nou públic

6.        Bibliografia

7.        Filmografia recomanada

8.        Literatura

9.        Presentacions i activitats