2 ESO - Esquema del Tema 2 i 3

Ací podeu descarregar els esquemes del tema 2 i 3 de l'assignatura de Geografia i Història 2 ESO.

Comentari de Textos, Mapes, Gràfiques i Imatges

Les següents presentacions expliquen com s’han de realitzar comentaris de text històric, gràfiques, estadístiques, mapes històrics i imatges amb l’objectiu de preparar millor la prova de selectivitat.

Textos històrics

Activitat pràctica de comentari de text- Història

Gràfiques i Taules estadístiques

Com es Comenta Una Grafica

Comentari de mapes històrics

comentari de mapes històrics

See more presentations by hanszimmermann | Upload your own PowerPoint presentations

Comentari d’imatges i obres d’art

Comentario de imagenes Históricas

El mite de la “Reconquista” i l’origen d’”España”

El mite de Covadonga, com a origen de la resistència visigoda contra els musulmans ha sustentat el mite fundacional del nacionalisme espanyol des de temps inmemoriables. Aquest mite, elaborat inicialment en la Cronica Albeldense de c. 883 (escrita molts anys després dels fets narrats, i per tant impossible comprovar si el que afirmava el cronista era veritat o no) s’ha convertit en un mite persistent que continua present en els llibres de text de l’any 2010 i en els mitjans de comunicació. Així, per exemple, el periodista conservador Gustavo Bueno assenyalava la batalla de Covadonga el punt de partida de la “España española”. En aquesta magnífica conferència, l’historiador Faustino Zapico desmitifica la batalla de Covadonga com a origen de la nació espanyola, emmarcant-la en el seu propi context històric. En definitiva, com afirma l’historiador, no es pot parlar de “Reconquista” ja que els asturs (i no  els visigots, com afirma la crònica albeldense) continuaren manifestant la seua irreductible insubmissió fiscal als pobles invasors, com havien fet amb els romans i com feren també amb els visigots. Els enfrontaments amb els musulmans, doncs, no poden definir-se com a la reconquesta d’un territori perdut, sinó, amb el pas del temps, fins i tot un conjunt d’operacions d’expansió territorial inspirades en els bons resultats de les razzies o campanyes de saqueig dirigides a partir de la primavera contra els veïns del sud.

Alfonso X el Savi - Setena Partida (Títol XXIII)

La setena Partida d'Alfons X el savi es dedica als adivins i bruixots. Allò que ens resulta curiós des de la nostra mentalitat científica és que Las Partidas no qüestionen la possibilitat de llegir el futur, que com diu en la primera part, pot fer-se de manera correcta i adequada per professionals que hagen llegit els llibres de Ptolemeu i estudiat astrologia. Tampoc qüestiona la possibilitat de realitzar conjurs ni fabricar beuratges, niembruixar, ni practicar mal d'ull. o el que és pitjor segons el savi rei: provocar catàstrofes naturals com "desatar nube que echase granizo". El que diuen Las Partidas és que les persones que realitzen aquestes pràctiques són un perill precisament per la capacitat que tenen per a influir sobre la conducta dels altres, i per això imposa severs càstigs als que practiquen la bruixeria.

Existeixen, per contra, professionals que realitzen pràctiques positives com traure el dimoni de l'interior de l'univers, o allunyar plagues o catàstrofes naturals. En aquests casos, Las Partidas assenyalen que fins i tot s'hauria de premiar aquestes activitats.

Las Partidas reflecten, doncs, perfectament, un excel·lent exemple d'una visió mítica de l'Univers que contrasta amb les explicacions científiques que comencen a consolidar-se des del Renaixement italià.

Canon Episcopi (c. 900)

TITULO XXIII.

DE LOS AGOREROS, EX DE LOS SORTEROS, ET DE LOS OTROS ADEVINOS, ET DE LOS HECHICEROS ET DE LOS TRUHANES.

Adevinar las cosas que son por venir cobdician los homes natural­mente: et porque algunos dellos prueban esto en manera que yerran ellos et meten a otros muchos en yerro, por ende pues que en el título ante deste fablamos de los alcahuetes que facen errar a los homes et a las mugeres en muchas maneras, queremos aquí decir otrosí destos que son muy dañosos a la tierra: et mostraremos qué quiere decir adevinanza: et quantas maneras son della: et quién puede acusar a los facedores della: et ante quién: et qué pena merescen los que se trabajan a obrar della como non deben.

Qué quiere decir adivinanza, et quantas maneras son della.

Adevinanza tanto quiere decir como querer tomar poder de Dios para saber las cosas que son por venir. Et son dos maneras de adevi­nanza: la primera es la que se face por arte de astronomía, que es una de las siete artes liberales: et esta segunt el fuero de las leyes non es de­fendida de usar a los que son ende maestros et la entienden verdadera­mente, porque los juicios et los asmamientos que se dan por esta arte, son catados por el curso natural de los planetas et de las otras estrellas, et tomados de los libros de Tolomeo et de los otros sabidores que se trabajaron desta esciencia: mas los otros que non son ende sabidores, non deben obrar por ella, como quier que se puedan trabajar de apren­derla estudiando en los libros de los sabios.

La segunda manera de ade­vinanza es de los agoreros, et de los sorteros et de los fechiceros que catan en agüero de aves, o de estornudos o de palabras, a que llaman proverbio, o echan suertes, o catan en agua, o en cristal, o en espejo, o en espada o en otra cosa luciente, o facen fechizos de metal o de otra cosa qualquier, o adevinan en cabeza de home muerto, o de bestia, o de perro, o en palma de niño o de muger virgen. Et estos truhanes atales et todos los otros semejantes dellos porque son homes dañosos et engañadores, et nacen de sus fechos muy grandes daños et males a la tierra, defendemos que ninguno dellos non more en nuestro señorío nin use hi destas cosas: et otrosí que ninguno non sea osado de acoger­los en sus casas nin de encobrirlos.

LEY II.

De los que escantan los espíritus malos o facen imagines o otros fechizos, o dan yerbas para enamoramiento de los homes et de las mugeres.

Nigromancia dicen en latín a un saber estraño que es para es­cantar los espíritus malos. Et porque de los homes que se trabajan de facer esto viene muy grant daño a la tierra et señaladamente de los que los creen et les demandan alguna cosa en esta razón, acaesciéndoles muchas ocasiones por el espanto que reciben andando de noche bus­cando estas cosas atales en los lugares extraños, de manera que algunos dellos mueren, o fincan locos o demuniados; por ende defendemos que ninguno non sea osado de trabajarse de usar tal nemiga como ésta, porque es cosa que pesa a Dios et viene ende muy grant daño de los homes. Otrosí defendemos que ninguno non sea osado de facer imagines de cera, nin de metal nin de otros fechizos malos para enamorar los ho­mes con las mugeres, nin para partir el amor que algunos hobiesen en­tre si. Et aún defendemos que ninguno non sea osado de dar yerbas nin brebage a home o a muger por razón de enamoramiento, porque acaesce de las vegadas que destos brebages atales vienen de muerte los que los toman, o han muy grandes enfermedades de que fincan ocasionados para siempre.

Quien puede acusar a los truhanes, et a los baratadores sobredichos et qué pena merescen.

Acusar puede cada uno del pueblo delante del judgador de los ago­reros, et a los sorteros et de los otros baratadores de que fablamos en las leyes deste título. Et si les fuere probado por testigos o por conos­cencia dellos mismos que facen o obran contra nuestro defendimiento alguno de los yerros sobredichos, deben morir por ende: et los que los encubrieren en sus casas de sabiendas, deben ser echados de la tierra para siempre. Pero los que ficiesen encantamientos o otras cosas con buena entención, así como para sacar demonios de los cuerpos de los homes, o para deslegar a los que fuesen marido et muger que non pudiesen convenir en uno, o para desatar nube que echase granizo o niebla por­que non corrompiese los frutos de la tierra, o para matar langosta o pul­gón que daña el pan o las viñas, o por alguna otra cosa provechosa semejante destas, non debe haber pena, ante decimos que deben rescebir galardón por ello.

Carta d’en Hug Capet al comte Borrell (998)

 

Les peticions d'ajuda del comte Borrell van ser ignorades pel rei franc Lotari I de França que en aquells moments s'enfrontava als seus propis problemes al Comtat de Verdun. Com a conseqüència d'això i com a resultat d'un creixent desarrelament dels comtes barcelonins respecte als seus antics senyors, el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vasallatge amb el nou rei francès, Hug Capet, i va instaurar la independència de fet dels territoris sota el seu poder. Ací es transcriu la carta que Hug Capet envia al comte Borrell en 998 en resposta al trencament del pacte.

En nom del rei Hug al comte Borrell.
Com la divina misericòrdia ens ha adjudicat en tota tranquil·litat el regne dels francs, hem decidit, amb el consell i l'ajut dels nostres fidels, de respondre promptament a la vostra inquietud. Si voleu, doncs, conservar la fidelitat tan sovint oferta pels vostres legats a nós i als nostres predecessors, a fi que no ens vegem privats, en arribar al vostre país, de l'esperança de la vostra ajuda, al moment en què sabreu que el nostre exèrcit ha acampat a Aquitània, us presentareu a nosaltres amb poca gent, per confirmar-nos la fidelitat promesa i guiar l'exèrcit en el seu camí. Si preferiu obrar d'aquesta manera i obeir més aviat a nosaltres que els ismaelites, envieu-nos abans de Pasqua uns legats que ens assegurin la vostra fidelitat i puguin informar-nos amb precisió del nostre camí.

Procés de bruixeria contra Blanca Bardiera

 

Signatura

Arxiu Capitular de Barcelona, Pia Almoina, plec de processos criminals 1, procés núm. 36 (1578). 1578, 25 novembre a 23 de desembre. Sant Feliu de Llobregat.

Regest

Blanca Bardiera, francesa, és acusada de bruixeria i és processada a través de la justícia baronial. Es presenten setze testimonis per part de l’acusació, que l’acusen de matar bebès i fer emmalaltir la gent amb les seves pocions i la seva màgia. L’advocat defensor presenta quatre testimonis per a la defensa, que elogien la bona conducta de Blanca. El 5 de desembre Blanca presta declaració i al final del procés es decideix posar a Blanca en llibertat sota fiança.

 

Versió

Sobre tenir el parer que Na Blanca Bardiera, francesa, habitant de Sant Feliu de Llobregat, és bruixa.

 

[...]

 

Bertrana de Caubos, francesa, ara habitant de la població de Sant Feliu de Llobregat. Testimoni citada i que jura per Déu Nostre Senyor i els quatre Sants Evangelis, etcètera.

 

I interrogada sobre el que la cúria demana, diu:

 

Honorable batlle, el que jo sé sobre el que m’interrogueu és que, el mestre Germà Oriol, d’aquesta vila, em llogà a mi i a Na Blanca per eixarcolar un camp de blat. El matí que hi havíem d’anar, vàrem anar la dita Blanca i jo, i, anant pel camí, jo davant, tinc la presumpció que ella, la dita Blanca, amb les seves arts diabòliques, em va posar alguna cosa al cos, perquè de sobte em vaig trobar que tot el cos em feia moltíssim mal, especialment el cor, que em semblava que estava enverinada, quan abans estava molt bona. I en tot aquell dia no vaig poder treballar, ni en els quatre mesos i mig posteriors, ni podia menjar res. Fins al punt que la dita Blanca un dia em va cridar a la seva porta i em va dir: “Senyora Bertrana, veniu aquí”. I jo hi vaig anar, i vaig anar amb ella, i ella em va dir que si estava curada, i jo li vaig dir que no. I ella em va dir que si ja havia dinat, i jo li vaig dir que no, que no podia menjar. Aleshores ella entrà a casa seva i va cercar una escudellera, i amb la dita escudellera em va portar dues miques, que no tenien cara de sopes de pa, ni sabia jo mateixa què podia ésser. I ella em va dir que em mengés allò, i jo li vaig dir que no les volia, que no me les podia menjar. I ella em va dir que bé que me les podia menjar, que eren molt bones. I jo, tenint por que no em matessin no m’atrevia a menjar-les, i ella replicava que em fiés d’ella, que si les menjava aquí mateix em curaria. I vaig estar dubtant una mica si me les menjaria, i vaig pensar, no puc morir més que una vegada, i si em mata –vaig pensar- que no em matarà mol aviat, que tindria temps de confessar, i també diria que m’havia enverinat. I després, amb la punta del dit, doncs no m’atrevia a tocar sinó amb la punta del dit, vaig prendre d’allò que hi havia a l’escudella, que no n’hi havia brou, sinó que estava espès. I jo, amb quatre o cinc ditades vaig acabar, i així que vaig acabar, em va semblar que tenia gust d’herbes bones, especialment de farigola. I així que les vaig acabar em vaig trobar bé, i em va semblar que el meu mal no havia estat res. I aleshores vaig pensar i creure que ella no ho feia sinó diabòlicament, perquè m’havia fet venir el mal de sobte i amb aquelles miques de sobte se’m va passar. I més mal senyal m’ha semblat lo de les miques que lo altre, perquè jo de lo altre també moltes vegades pensava que li entrava malament a la gent, però lo de les miques no ho vaig tenir com a bon senyal, i des d’aleshores que mai m’ha agradat, sinó que la tinc per bruixa.

 

[...]

 

Montserrat Macià, dona de Jaume Macià, pagès de Sant Feliu de Llobregat. Testimoni citada, i que jura per Déu Nostre Senyor i els quatre Sants Evangelis.

 

I interrogada sobre el que la cúria demana, diu:

 

Senyor procurador, el que jo sé sobre el que em dieu és que jo tenia una nena de setze o disset mesos, més o menys, la qual ja caminava, i sempre la senyora Blanca la cridava i la prenia, i cada dia venia a casa, tres, quatre vegades, i s’hi estava gairebé mig dia. I un dissabte, estant la nena molt bona, es va menjar un plat de sopa calenta, i després d’haver-li donada, al cap d’una hora li vaig canviar els bolquers i la vaig posar en el llit, estant molt bona i sana. I en arribar la mitjanit, penso que podria ser entre les dotze i la una, es despertà la nena amb un gran crit i plor, cridant-me el meu marit: “Mestressa, desperteu!” Segons ell em va dir, no em podia despertar. I quan em vaig despertar me la vaig trobar tota cruixida i masegada, que em semblava que estava trencada per l’esquena, i li vaig dir: ¡No!. I així em vaig llevar com vaig poder, i vaig prendre la nena per donar-li el pit, perquè encara mamava, i la nena mai va poder prendre el pit, sinó que sempre xisclava i cridava. I cap a la matinada la nena s’adormí, i jo em vaig llevar, vaig anar a baix i vaig obrir la porta, i un cop oberta es va despertar la nena i jo la vaig agafar i la vaig posar a sobre el bressol per a canviar-la. I llavors va venir la dita Blanca a buscar foc, i em va dir en entrar: “Què fa la vostra minyona, com se troba?”. I jo li vaig dir què faria, estant molt espantada, en dir aquelles paraules no havent sortit a aquelles hores ningú de casa. I aleshores ella entrà a cercar foc i s’hi va quedar una bona estona abans de marxar. I estant ella [guaitant] per una finestra, vaig voler veure què feia, i així la vaig veure, que estava ajupida entorn del foc, remenant les brases amb un bastó seu, i després se n’anà dient: “Adéu siau!”. I jo li vaig dir: “Aneu en bona hora”. I des d’aleshores ençà mai més ha entrat a casa meva, ni mai més es va atrevir a parlar amb la meva nena, que va tenir la malaltia durant dotze o tretze dies, amb ofecs, tot el veïnat venia a casa meva a veure la nena, i ella mai es va atrevir a entrar, sinó que un diumenge que li va venir un ofec, que tota la gent del veïnat va venir a casa meva, la dita Blanca, estant asseguda davant de casa meva, a casa del rajoler, es va tancar dins de casa seva, de què em vaig sorprendre molt que quan abans se les feia de tant amiga meva, no parlés ni vingués a veure la nena. I abans de que la nena morís la vam trobar tota blava. I llavors, aquell vespre li van venir els crits, traient sang per la boca i altres parts. I quan la nena va morir, vam tenir discussions en el carrer les dues, dient-me ella: “Vós dieu que jo us he morta la minyona”. I jo li vaig dir: “Ja ho sabeu”. I ella em va dir algunes males paraules. I jo li vaig dir: “Per què ara no veniu a casa?, que abans no en sortíeu”. I ella va respondre: “Perquè ara no tinc menester”.

 

[...]

 

Beatriu Castellví, dona de Pere Castellví, pagès de Sant Feliu de Llobregat. Testimoni citada i que jura per Déu Nostre Senyor.

 

I interrogada sobre el primer article de la defensa de dita Blanca, diu que ella, testimoni, la té per dona de bé i per bona cristiana, del que ella coneix, i que li ha pres les seves criatures moltes vegades, que en té moltes, però que mai ha conegut cap mal dels que li atribueixen.

 

Sobre el segon, diu que ella la té com narra dit article, i encara que és cert que ha vist a alguns queixar-se d’ella, encara la té per dona de bé.

 

[...]

Carta de Poblament de Cervera (1026)

Carta de poblament de Cervera i les seves terres atorgada per Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, el seu fill Berenguer Ramon I, comte de Barcelona i la seva nora Sança de Castella, comtessa de Barcelona, a favor de Guinedilda, colonitzadora, els seus fills i altres pobladors i pobladores.

 

Aquest document és una carta de poblament que data de l'1 de febrer de l'any 1026. Durant els primers temps feudals, els comtes catalans van estimular la repoblació de les terres arrabassades als sarraïns. Aquest repoblament es va materialitzar en cartes de poblament, que concedien terres als colons que s'aventuraven a viure en aquelles zones de frontera, prop dels dominis dels musulmans. Aquest poblament refermava la reconquesta cristiana i permetia conrear noves terres, que, pel fet d'estar sota dominació feudal, generaven nous tributs als comtes. La carta de repoblament atorga la meitat de terres en alou als repobladors, i l'altra meitat, als senyors feudals.

L'any 1026, la comtessa Ermessenda va atorgar aquesta carta de repoblament a Guinedilda i els seus fills. Els concedeix les seves terres de Cervera, que pertanyien al comtat d'Osona. Guinedilda va ser una de les poques dones a qui es va atorgar un domini. Tenim constància d'una torre que devia servir de defensa d'aquell modest repoblament. El document ens parla d'"el seu puig i el castell que hi ha allà, que es diu Cervera", castell que ja havien edificat els repobladors. La carta de repoblament sembla que confirma un poblament que, de fet, ja s'havia fet prèviament. Simplement, legalitzaria així una repoblació primerenca.

 

Text

En nom de Crist. Jo Ermessenda per la gràcia de Déu comtessa, amb el meu fill Berenguer, marquès i comte, i la seva muller Sança, comtessa, us donem generosament a vosaltres Guinedilda, dona, i als teus fills Miro, Guilabert, i Amat i a vosaltres Bernat Guifré i la teva muller Sança, i Bonfill i la teva muller Amaltruda. Així per la nostra liberalitat us donem a vosaltres la nostra terra erma situada a la marca del comtat d’Osona, amb el seu puig i el castell que hi ha allà, que es diu Cervera, el qual vosaltres contra els atacs dels pagans heu alçat abans que cap altre poblador de la marca per mitjà de la vostra aprisió i la torre construïda que ja teniu sota el vostre domini, juntament amb els puigs i la costa i el pla que puguin trobar-se dins els termes a sota escrits. Tot això va venir a nosaltres per la generositat dels nostres predecessors Borrell i Ramon*, de bona memòria, comtes i marquesos, i pel dret donat a la dona sobre els béns del seu marit i també per l'autoritat reial pel jurament que tenim sobre les dites coses fet pels nostres predecessors. Els termes dels nostres drets són: De la part oriental fins al nord primer amb la Pelosa, després amb "Cascolino i el Castrosello" i la Font de Llucià i la torre de Çuleima i fins al riu Segre. Del nord fins a occident deixem que Déu la limiti i confiem, esperançats, que la serveu de la potestat dels sarraïns; de l'occident fins al migdia primer sobre el Segre i fins al castell del Losor i per la vall del Losor fins a la Guàrdia Grossa; del migdia fins a orient primer a la dita Guàrdia Grossa i a la font de la Múrria fins a la citada Pelosa, d'on partíem.

Totes les coses que estan dins dels dits termes les donem a vosaltres homes i dones citats amb la condició que a la mesura que Déu us ho permeti i vosaltres hi doneu abast traieu de l'erm i de la solitud i el convertiu en conreu i hi construïu habitatges, castells i torres, i no tingueu per les dites coses cap més senyor, vosaltres ni els vostres successors, que nosaltres i els nostres successors. La meitat de totes aquestes coses i tot el que podreu millorar dins dels dits termes ho tingueu per alou vostre i com a bé vostre propi i en podreu fer el que vulgueu vosaltres i la vostra descendència. L'altra meitat la tindreu vosaltres i la vostra posteritat com a feu nostre i de la nostra posteritat per fidelitat. La donació que fem que sigui ferma i per sempre. Feta el dia de les calendes de febrer de l'any trenta del rei Robert.

Signa Ermessenda, comtessa per la gràcia de Déu. Signa Sança, per la gràcia de Déu comtessa, nosaltres que aquesta donació hem fet i hem demanat firmar...

 

* Es refereix a Borrell II comte de Barcelona, (947-992), sogre d’Ermessenda, i al marit d’aquesta, Ramon Borrell, comte de Barcelona (992-1017).

 

Font i Rius, Josep Maria, Cartas de población y franquicia de Cataluña. Madrid, Barcelona, CSIC, 1969. Vol. 2, doc. 16.

Comencen els principis de l'astrolabi

 

Fragment d'un manuscrit del monestir de Ripoll que conté els principis de l'astrolabi (c. 950).

 

Qualsevol que vulgui saber les hores certes de ta nit i del dia, o els instants i moments, i altres coses que hom ha de cercar en el rellotge, cal que conegui i entengui bé aquesta assafea», és a dir taula, i recordi els noms dels artificis que hi funcionen, i aquests i totes les altres coses que hi són construïdes o que hi fan referència, perquè mentre investigui diligentment tot això i sàpiga perfectament l'assafea* i els treballs que hi ha fet l'inventor i constructor, i conegui de quina manera ha de funcionar, inferirà i esbrinarà la màxima utilitat en la seva ciència. Hi trobarà primerament l'altura del Sol i de tes estrelles fixes, i la causa certa per la qual es manté, i el lloc o grau on roman per tots els diez de l'any. Coneixerà també el grau dels moviments del Sol, com canvia d'un lloc a l'atac per tot el cercle del zodíac. Coneixerà també les diverses rutes dels planetes, i on són i com es mouen, i l'estat i moviment de tots els altres astres. I també coneixerà amb certesa la naixença i la posta de tots ells...

• És un fragment del Tractat d'astronomia i del rellotge. inclou una part d'un Liber de Astrolabio, que la majoria d'autors daten a mig segle X.

Assafea: una làmina d’un astrolabi

 

UDINA MARTORELL, Frederic. Documents cabdals de la Història de Catalunya, Barcelona: Fundació Catalana, 1985, vol. l, pàg. 36.