Joe Sacco: una mirada sobre el final del segle XX

Bé, un amic m'acaba de recomanar un títol que desconeixia de Joe Sacco, de qui ja tenia Notas al pie de Gaza i he llegit Palestina. Per això volia recomanar-vos les obres d'aquest novelista gràfic, que expliquen molt bé els darrers conflictes del segle XX en un format gràfic i periodístic.

Palestina: en la franja de gaza

¿De qué va? // Autobiográfico. Joe Sacco, periodista de profesión, nos narra en forma de cómic el viaje de dos meses que hizo a Palestina durante el invierno de 1991-92, durante la primera intifada contra la ocupación israelí. A modo de "diario de viaje", Sacco nos muestra la situación que encontró en la zona y los testimonios de la gente que conoció, mostrando en sus viñetas el miedo, la tristeza, la frustación, la desesperación e incluso, a pesar de todo, la esperanza de los que viven allí. Sobre el cómic // Palestina fue publicada originalmente serializada en nueve comic-books aparecidos entre 1993 y 1995, que la edición española recopila en un único volumen. La obra ha atraido la atención de círculos ajenos al mundo del cómic, como lo demuestra que en 1996 fuera galardonada con uno de los prestigiosos American Book Awards y que este 2002 (de nuevo de actualidad por el recrudecimiento del conflicto en Palestina) haya recibido el premio a la Mejor Novela Gráfica en la Book Expo America.

FICHA Título: Palestina: en la franja de gaza Autores: Joe Sacco Edita: Planeta-DeAgostini Comics. Formato: Obra completa. Tomo tapa dura con sobrecubierta, 304 pgs b/n. Colección Trazado. Info: Incluye un extenso prólogo (5 pgs) de Edward Said, profesor de literatura comparada en la Universidad de Columbia y autor de varios libros relacionados con el conflicto palestino, así como un breve prólogo del autor (1 pág.).

LA PALABRA DE LA CRÍTICA Palestinos huyendo de un soldado israelí en medio del tráfico (Viñeta tomada de ComicVia.com) "Estamos delante de un cómic magnífico. Es una obra apasionante que uno no puede dejar de leer y que a la vez hace pensar y reflexionar. Si a veces las imágenes de televisión nos han impactado al mostrar la brutalidad de la represión israeliana, las viñetas de Sacco provocan una reacción todavía más fuerte." -- Carles Santamaría, en el suplemento Diumenge del diario Avui "Lo que tenemos aquí [en Palestina de Joe Sacco] es un tema de interés humano, que en su día hizo correr ríos de tinta en los periódicos; un tratamiento riguroso y honesto propio del mejor de los periodistas; un punto de vista alejado de las convenciones, basado en la exposición y en el razonamiento fundamentado (el cómic recoge las experiencias vividas por Sacco durante su estancia en Gaza y Cisjordania e ilustra numerosas anécdotas relatadas por gente a la que entrevistó); una puesta en escena envidiable que sitúa a Sacco entre los primeros puestos de los autores de su generación, no sólo por su talento como dibujante sino por su enorme categoría como narrador (ver, por ejemplo, el modo en el que maneja las escenas de tortura a cargo del ejército israelí, o su inventiva a la hora de reproducir sus paseos por la ruinosa ciudad); y un guión perfectamente construido que, partiendo de la experiencia personal, ofrece una visióin panorámica de un colectivo a menudo ninguneado por los medios oficiales, sin caer en el panfleto ni en la mera exposición sistemática de datos y cifras. Muy al contrario, Palestina es una lectura apasionante y estremecedora que cala hasta los huesos."

Gorazde: Zona Protegida

Joe Sacco vuelve a mostrar la debilidad del género humano y las vergüenzas de la comunidad internacional en su descripción del asedio a Gorazde, un enclave habitado mayoritariamente por musulmanes rodeado de tropas serbobosnias durante la guerra que asoló Bosnia a principios de los años 90.

Gorazde fue declarada zona protegida por las Naciones Unidas y cumplió la ley no escrita que indica que si la ONU te protege lo mejor que puedes hacer es salir corriendo. Joe Sacco describe con sus viñetas la guerra despiadada que tuvo lugar en Bosnia y los tibios acuerdos de paz que provocaron la creación de un país sin futuro: Bosnia-Herzegovina, un Frankestein político con varias cabezas que no ha servido más que para legitimar los resultados de la limpieza étnica de los 90.
















Joe Sacco: Gorazde – Zona Protegida (Planeta DeAgostini

Notas al pie de Gaza

Notas al pie de Gaza (Joe Sacco)

Notas al pie de Gaza (Joe Sacco). Random House Mondadori, 2010. Cartoné. 432 págs. B/N. 22,90 €

Joe Sacco (Malta, 1960) se ha convertido en la punta de lanza de ese subgénero dentro del cómic actual para adultos que se puede denominar periodístico. Periodístico no sólo porque trate temas de actualidad, sino porque parte de una investigación de campo, porque contrasta sus fuentes, porque ofrece un comentario siempre comedido y ajustado a los hechos y porque, a pesar de su presencia constante, el autor trata de no interferir entre la historia y el lector. Y en todos estos aspectos, Sacco hace un trabajo magnífico. Tras tres meses de trabajo sobre el terreno entrevistando a los protagonistas de los hechos y más de cuatro años de soledad reflexiva frente al tablero de dibujo, Sacco entrega al público una nueva obra maestra.
En Notas al pie de Gaza, Sacco retoma algunos de los temas que ya describió en Palestina hace casi dos décadas, pero en lugar de centrarse en la situación actual en los territorios palestinos ocupados y los campos de refugiados, echa la vista atrás para desentrañar los hechos oscuros que concluyeron con la matanza de cientos de palestinos civiles a manos de soldados israelíes en noviembre de 1956 en las ciudades de Khan Younis y Rafah. Sacco no es imparcial y no pretende serlo. Habiendo leído Palestina es obvio que sus simpatías están con el pueblo palestino y es su punto de vista y su historia la que el dibujante maltés quiere ofrecer al público. Con la realización de este libro, Sacco pretende por una parte, arrojar luz sobre lo que puede ser haber sido una gran mentira histórica promovida por los israelíes –que la mantaza se produjo ante la resistencia de los palestinos- y al mismo tiempo le interesa excavar hasta dar con las raíces del odio entre los dos pueblos. Esta clave de lectura ya la apunta el propio Sacco en el prólogo cuando reproduce las palabras de un testigo presencial que en 1956 tenía 9 años: “Sembraron el odio en nuestros corazones.” También en el prólogo se hace hincapié en el que será otro de los corolarios a los que llega el lector tras la lectura del libro: “los hechos son contínuos.” Los jóvenes palestinos no entienden la obsesión de Sacco con 1956 cuando hoy mismo sus casas están siendo derrumbadas, hay tiroteos diarios, cuando sufren constantes humillaciones. Sin embargo, en muchos aspectos, 1956 no es tan diferente de 2010. La lucha entre los dos pueblos continúa, la balanza sigue estando del mismo lado, la comunidad internacional sigue haciendo la vista gorda, el dolor de ayer se hace indistinguible del dolor de hoy. 1956 es hoy.



Gran parte de la fuerza de los libros de Sacco, y Notas al pie de Gaza es un ejemplo perfecto en este sentido, es su capacidad para individualizar y humanizar a los personajes –estas notas al pie, al fin desarrolladas- al tiempo que mantiene una actitud aséptica en sus textos de apoyo, transmitiendo al lector lo que podríamos llamar una “verosimilitud dramática”. Esta personalización se obtiene mediante pequeños detalles de su entorno y comportamiento –denotando el buen ojo periodístico del autor- y mediante detallados retratos. Los dibujos de Sacco tienen la capacidad de transportarnos al lugar de los hechos, y mientras sus escenarios extremadamente fieles a la realidad mantienen las perspectivas, las proporciones y son unívocos, los personajes a menudo –aunque menos que en Palestina, por ejemplo- se dibujan en perspectivas forzadas y deformantes que nos recuerdan que en esencia son una interpretación del autor. Este es otro de los temas importantes del libro, la recreación del autor de la historia, que constantemente es cuestionada, poniendo en entredicho tanto sus propias conclusiones como los recuerdos de muchos de los testigos presenciales entrevistados. Su memoria es en ocasiones un puro ejercicio de reconstrucción de la realidad de segunda mano o incluso una remodelación (de)formada a lo largo de cinco décadas de sufrimiento. En cualquier caso, a pesar de todas estas consideraciones sobre la fiabilidad del relato que está construyendo, de sus propias motivaciones y de su papel como periodista extranjero, Sacco logra de nuevo componer una narración tan absorbente e informativa como emocionante, conmovedora y humana. Los abundantes textos y el detalle en el dibujo invitan a la lectura sosegada y ayudan a rumiar las ideas que se van apuntando, al tiempo que su claridad expositiva y capacidad de síntesis hacen la lectura fluida y apasionante. Dos de los sentimientos más presentes en el libro, el miedo y la resignación, vienen en gran medida transmitidos por el propio dibujo, que en más de una ocasión remite a los condenados al Infierno en los grabados de Gustavo Doré para La Divina Comedia de Dante. Notas al pie de Gaza es un cómic que no solo se precibe a nivel intelectual, sino que se siente.



Muchos reseñistas ajenos al mundo del cómic han considerado Notas al pie de Gaza como un “libro ilustrado”, tal vez porque no conciben que esta densidad, esta seriedad ensayística pueda darse en un cómic, cuando precisamente su enorme impacto viene dado por el medio que soporta el relato. Cuenta Sacco que, cuando estaba realizando su investigación en Gaza y se topaba con posibles testigos de los hechos, a menudo su guía les mostraba una copia de Palestina. “Cuando abrían el libro veían lo que estaban viviendo. Si hubiera sido prosa, no habrían sabido lo que yo hacía. Gracias a que era un cómic, lo entendían al momento.” Aunque en realidad, el mayor mérito de Sacco es que nosotros lo entendamos.

Els homes cobren un 53,8% més que les dones

 

L’últim índex laboral realitzat per l’empresa Manpower, el referent al quart trimestre del 2005, conclou que Catalunya és la comunitat espanyola amb més diferències de sou entre homes i dones. Les xifres parlen per si mateixes: la mitjana del salari dels homes supera en un 53,8% la de les dones. L'estudi assenyala també que, pel que fa a alts càrrecs, totes les comunitats espanyoles registren una proporció de dones inferior a la mitjana europea.

 

L’índex laboral elaborat per Manpower, consultora i empresa de treball temporal, fa referència al quart trimestre del present any i analitza les diferències de sou entre sexes a Europa. Les dades que s’extreuen d’aquest estudi determinen una clara desigualtat de salaris per raons de sexe.

L’estudi de Manpower té en compte les regions d'Espanya i Alemanya, el Regne Unit, França i Itàlia. La principal conclusió, a tall global, és que les diferències salarials entre homes i dones a Europa continuen sent molt grans i es deuen, sobretot, als llocs de treball que ocupen. Per ser més concrets, si analitzem des d’Europa i anem enfocant fins a arribar a Catalunya, les dades són les següents:

- En el cas de la Unió Europea, el salari mitjà dels homes supera en un 43% el de les dones.

- A Espanya, aquesta diferència és menor: els homes cobren un 19,2 per cent més que les dones.

- I a Catalunya, Balears i País Valencià, la desigualtat salarial torna a pujar: la diferència és del 54 per cent; dada que situa casa nostra per sota la mitjana espanyola i la converteix en una de les comunitats on aquesta diferència és més alta que la mitjana europea.

Per sectors

“Hi ha sectors, com els serveis privats i la indústria, en què les desigualtats salarials entre sexes tendeixen a ser més grans, mentre que en altres, com els serveis col·lectius, tendeixen a disminuir. Així mateix, la desigualtat salarial és molt menor al sector públic que al privat”.

Això mateix és el que determinen les dades extretes de l’índex laboral del final del 2005:

- En el sector privat s’accentuen encara més les diferències salarials: els sous de les dones són, aquí, inferiors en un 50 per cent; mentre que en el sector públic, la diferència és del 10’7 per cent.

- D’altra banda, les dades que criden més l’atenció són les que fan referència a sectors on hi ha predomini d’un sexe enfront de l’altre. En el cas del sector de serveis personals (servei domèstic, empreses de neteja, perruqueries, etc), malgrat la clara majoria de treballadores, els homes poden arribar a cobrar fins al doble que les dones. En canvi, en el sector de la construcció, on hi ha predomini d’homes, les dones guanyen un 6’6 per cent més. La conclusió que n’extreu Manpower és que això s’atribueix al fet que “si bé hi ha poques dones, aquestes tenen un major nivell de formació i de responsabilitat”.

Quines són les causes de les diferències salarials?

Les causes d’aquesta diferència? Hi ha vàries hipòtesis, però entre elles destaca la de Josep Oliver, el principal responsable de l'estudi. Oliver és catedràtic d’economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i, en el context de la presentació de l’índex laboral referent al quart trimestre del 2005, ha destacat una sèrie de xifres per extreure’n algunes conclusions:

- “La desigualtat salarial té relació amb el nombre d'hores treballades”

És a dir, donat que l’ocupació a temps parcial és majoritàriament femenina, i que a aquesta dada s’hi suma el fet que les mitges jornades es paguen pitjor que les jornades complertes, el resultat és aquest 54 per cent que diferencia el que cobren el homes, per sobre del que guanyes les dones.

“Els homes espanyols treballen una mitjana del 19,2 per cent més que les dones; si això s’arriba a poder corregir, les diferències de sou es reduirien en 20 punts”, vaticina Josep Oliver observant que “en la mesura que les dones s’apropen a la jornada laboral habitual, la desigualtat disminueix”.

- “El sou ve determinat per tres variables: el nivell d'estudis, l'experiència i l'antiguitat en l'empresa”

Les xifres constaten que, en línies generals, les dones treballen jornades laborals més reduïdes, tenen un nivell de formació més elevat que els homes, però tenen menys anys d'experiència en el mercat. Precisament, aquest últim punt és fonamental i crític a l'hora de determinar salaris, ja que el sou creix considerablement en raó del temps treballat. Oliver ha denunciat “l’escàs suport a les famílies per part de les administracions espanyoles”; això obligaria a les dones “a assumir les responsabilitats de la llar”. “L’Estat ha de treballar per fer desaparèixer poc a poc la discriminació laboral”, apunta l’economista.

- “El mercat laboral heterogeni determina les diferències salarials”

Oliver destaca altres factors determinats pel tipus de treball, com són la posició en l'ocupació, situació de comandament en l'empresa, sector d'activitat, la mida de l'empresa i el tipus de contracte, entre altres aspectes. Josep Oliver afirma que “a part de la desigualtat salarial pròpiament dita, existeix una estructura ocupacional femenina diferent a la masculina que pot influir en l'augment o disminució de les diferències salarials entre homes i dones”.

Font: Mònica Ramoneda i Manpower

Interpretacions sobre el feixisme

Les interpretacions liberals clàssiques foren contemporànies a l'ascens i conquista del poder per part dels moviments feixistes. A Itàlia i Europa, intel·lectuals liberals com ara Benedetto Croce, Meinecke, Ritter, Mann explicaren feixisme i bolxevisme com el producte de minories audaces que aconseguiren el poder i imposaren unes noves ideologies que situava per damunt els interessos del col·lectiu que dels drets. Aquests moviments, constituïen, doncs, una crisi de civilització, una interrupció accidentada de la història italiana provocada per la I Guerra Mundial. En aquesta línia, altres historiadors (Denis Mack Smith, Fortunato i Gobetti) interpretarien els feixismes com el resultat d’una profunda crisi social anterior a la I Guerra Mundial, especialment de l’època del Risorgimento, que acabaria desembocant en l’ascens del feixisme.

Pensadors feixistes (Volpe i Gentile) desenvoluparen una interpretació teleològica del feixisme, considerat com una etapa en l’evolució històrica, consistent en la substitució dels sistemes parlamentaris democràtics liberals per sistemes totalitaris de partit únic, en de detriment del poder legislatiu i en benefici de l'executiu. En aquest sentit, Kogan afirma que el feixisme suposaria la versió conservadora de l'Estat totalitari. Així, en contraposició a les ideologies del segle XIX (democràcia, liberalisme, anarquisme), en les que l’individu és l’eix central de la reflexió política, durant el segle XX apareixerien a Europa noves filosofies polítiques que anteposarien l'omnipotència estatal als drets individuals.

Els autors marxistes, especialment els més vinculats a l’ortodòxia marxista, interpreten el feixisme en termes de lluita de classes, considerant-lo instrument de defensa del capitalisme i la burgesia front a l’avanç revolucionària dels obrers. Així, segons Kühnl, Taverna, Guérin i Salvatorelli el feixisme substituiria al liberalisme del segle XIX com a forma de domini burgés.

Per a la historiografia conservadora, representada per Payne, Nolte, Gregor o Linz, la I Guerra Mundial i l’ascens del bolxevisme són el brou de cultiu en el que naix feixisme. La decepció pels resultats obtinguts en la guerra explicaria el naixement d'un sentiment d’odi entre les masses d'excombatents. A aquesta experiència traumàtica s’afegirà l’experiència revolucionària que s’estendrà per Europa central després de la guerra seguint l’exitós model rus. El nucli del feixisme, doncs, el constituirien aquests excombatents que aspiraven a convertir la nació en un exèrcit, i per tant, a construir un estat totalitari on desapareixerien les barreres entre l’esfera pública i la privada. Amb l’ascens al poder del feixisme s’implantaria un totalitarisme que faria desaparèixer els drets individuals i on la vida dels ciutadans estaria permanentment vigilada per l’estat. D’aquesta curiosa manera, conclouen els historiadors conservadors, els règims feixistes acabarien assimilant-se al sistema totalitari soviètic, amb el qual pràcticament no presentaria cap diferència. Aquesta assimilació del fenomen feixista i soviètic ha rebut moltes crítiques, ja que les diferències són innegables. Es tracta, al meu parer, d’una sospitosa interpretació ideològica que té com a objectiu desacreditar simultàniament feixisme i comunisme en accentuar les similituds, encara que obviant les manifestes diferències entre els dos fenòmens històrics.

No han faltat tampoc les interpretacions que intenten explicar el feixisme des d’una perspectiva sociològica o psicològica en les que abunden comparacions amb èpoques històriques de qüestionable rigor i interés històric. Així, les interpretacions sociològiques d’autors com Meinecke, Namier, Russell, Kohn, Valsechi o Ritter han intentat cercar les arrels del feixisme al Risorgimento, la Revolució Francesa o la Revolució Russa, la construcció de noves identitats amb la urbanització de les societats europees... Més insatisfactòries i desacreditades en l’actualitat són les interpretacions psicosocials d’autors com Hanna Arendt, Fromm, Lipset, Friedrich, Brzezinski, Salvemini o Barbu, que estudien les actituds, conductes i comportaments dels diferents col·lectius socials davant la guerra o la crisi, analitzant l’impacte sobre les masses de categories sociològiques com el desclassament social, sentiments col·lectius com la por, la humiliació, la frustració, la inseguretat o la neurastènia posteriors a la I Guerra Mundial, el desarrelament, el pas d’una societat rural a una urbana i el seu impacte sobre la identitat, la tendència de les masses a l’obediència cega i a l’enquadrament en una comunitat, les conductes de les diferents classes socials davant els desafiaments sociopolítics o les personalitats socials.

La historiografia actual considera que els anàlisis sociològics i psicològics petrifiquen el moviment divers i dinàmic del feixisme, convertint-lo en un ideari de naturalesa estàtica. D'ací que la historiografia més recent es concentra preferentment en l’anàlisi del procés de construcció i evolució del fenomen feixista per tal d’aconseguir una síntesi històrica, abans que en intentar definir un fenomen dinàmic i complex. Així, Renzo de Felice i Pierre Milza disseccionen la cronologia dels moviments feixistes per tal d’accentuar el seu caràcter dinàmic. Zeev Sternhell analitza minuciosament els elements integrants del feixisme i com evoluciona la mortal combinació fins a la II Guerra Mundial. Els historiadors anglosaxons actuals, com Evans, Paxton o Kershaw entre altres, descriuen la complexa anatomia del fenomen feixista des de la perspectiva dels ciutadans anònims en un brillant estil narratiu.

L’extensió de la crisi

L'estreta relació comercial i financera dels Estats Units i la resta del món afavorí la ràpida transmissió de la crisi. Estats Units no sols era el major productor del món sinó també el més important mercat, absorbint el 12,5% de les importacions mundials, i molt especialment, la principal font financera, de tal manera que en 1930 era el creditor de 14.000 milions de dòlars. El contagi de la crisi es realitzà a través de dos canals: el co­merç i les finances internacionals.

D’una banda, el massiu reflux dels capitals flotants invertits especialment a Europa, i l'adopció de mesures proteccionistes als Estats Units (aranzel Hawley-Smoot) i a la resta del món, provocaren la contracció del comerç mundial, el que es traduí en la reducció entre 1929 i 1932 de la meitat del volum del tràfic i de dos terços del seu valor. Els països sense mercats privilegiats (colònies o dominis) com Itàlia, Àustria, Alemanya o Japó aviat es veurien obligats a recórrer a l'autarquia o a polítiques exteriors agressives com seria la política de Hitler a Europa central o de l’Imperi Japonés a Àsia. En definitiva, el proteccio­nisme econòmic tingué uns efectes nefastos per al comerç mundial, ja que contribuïren al col·lapse dels intercanvis i el seu estancament durant la resta del decenni de 1930, fet que va agreujar enca­ra més la crisi, va allargar la depressió i afavorí l’adopció de polítiques internacionals agressives que desembocarien en la II Guerra Mundial.

La crisi financera fou el segon element que accelerà la difusió internacional de la crisi. Després del crac de la borsa de Nova York, els Estats Units deixaren d'exportar capital (préstecs i inversions) a altres zones del món i exigi­ren la devolució dels capitals invertits anteriorment. Les massives repatriacions de capital al llarg dels anys següents tingueren uns efectes ca­tastròfics, especialment als països més dependents dels crèdits nord-americans i britànics: Alemanya i Àustria. Alemanya feia ús d'ells per a fer efectius els pagaments de les reparacions de guerra, mentre els seus bancs i empreses eren especialment vulnerables per la seua dependència financera exterior. L'emprèstit Young (1930) va salvar momentàniament la situació, però l'anunci de la unió duanera austre-alemanya, preludi de la unió política forçada per Hitler (Anschluß), provocà la retirada de capitals d'Àustria. Al maig de 1931, el Kreditanstalt de Viena es veié forçat a suspendre pagaments i, donada l'estreta relació entre les finances austríaques i alemanyes, la fallida arrossegà immediatament el sistema financer alemany, el que tingué com a conseqüència el tancament de centenars d’empreses i l’ascens del nombre d’aturats a 6 milions en 1932, la majoria joves. Aquest atur massiu afavoriria electoralment l’ascens del partit nazi, com es pot comprovar en l’evolució de l’atur i dels vots obtinguts pels nazis en la següent gràfica.

Els Feliços Anys Vint (1924-1929)

L’economia mundial va conèixer en la segona meitat de la dècada dels anys vint una era de prosperitat, coneguda com els feliços anys vint, caracteritzada pel desenvolupament de noves indústries i fonts d’energia que la guerra havia estimulat, i en les que les exigències de l’eficàcia havia propiciat l’adopció de nous mètodes de producció. Tanmateix, aquesta prosperitat quedà molt circumscrita als Estats Units, mentre que a la resta dels països aquesta expan­sió fou molt limitada, encara que França i Alemanya experimentaren una clara expansió, mentre Gran Bretanya caigué en un relatiu estancament. Durant aquesta breu etapa s’intensificaren els trets del capitalisme iniciats a finals del segle XIX amb la II Revolució Industrial, però també aparegueren els primers símptomes que anunciaven la crisi econòmica dels anys 30.

Aquesta fase d’expansió es fonamentà en tres factors: l’impuls de nous sectors industrials, la implantació de nous mètodes de producció i una tendència cap a la concentració empresarial. Efectivament, coincidint amb la fi de la I Guerra Mundial eclosionaren nous sectors industrials, especialment l’automòbil, les indústries elèctriques (electricitat, telèfon, cinema), l’aeronàutica i la indústria química (transformació del petroli, pneumàtics, adobs, productes farmacèutics...), lligats a les noves fonts d’energia de la II Revolució Industrial, l’electricitat i el petroli, que reemplaçaven en molts sectors al carbó. La producció de petroli es va quadruplicar entre 1913 i 1929 i la de l’electricitat va créixer a un ritme anual del 8%. Però també augmentà l’eficiència energètica: així, entre el 1919 i el 1929, la quantitat de carbó necessària per produir un KWh d'electricitat es va re­duir a la meitat, mentre que als ferrocarrils la necessitat d'e­nergia per t/km va caure un 25%. L’automòbil esdevingué el símbol d’una nova era. Entre 1914 i 1930 el parc automobilístic mundial es multiplicà per 20, amb una producció anual que superava els sis milions d’unitats. Per la seua banda, les indústries elèctriques conegueren un gran impuls gràcies al desenvolupament del cinema, la ràdio, les xarxes telefòniques i l’aparició, sobretot en els Estats Units, dels electrodomèstics.

Aquest extraordinari creixement de la producció, visible en la indústria automobilística, estigué íntimament relacionada amb l’aplicació de nous mètodes de producció i d’organització del treball amb la generalització del taylorisme i del fordisme. Així, la divisió al màxim del treball, la producció en cadena, l’estandardització dels productes i el management modern permeteren reduir el cost dels productes i abaratir els preus el que junt amb el desenvolupament del màrqueting, la publicitat agressiva, i noves fórmules de finançament del consum (compra a termes, crèdits personals, targetes de crèdit...) particularment en els Estats Units i a Alemanya, assegurava un consum massiu d’aquests productes. En la nova societat de consum l’estatus social, com ens recorda Nouchi, no venia determinat ja per l’estalvi sinó pel consum, sinònim de felicitat i triomf social. Es pot imaginar l’impacte que tindria aquesta mentalitat sobre el medi ambient a un termini no massa llarg.

Aquesta evolució fou acompanyada per una formidable concentració industrial i financera tant a nivell nacional com internacional. En Estats Units, sota la forma d’holdings, 8 grans bancs dominaven el crèdit, dels quals el First National Bank (Morgan) i la Chase National Bank (Rockefeller) controlaven més del 30% del capital. A Alemanya els konzerne substituïren els antics kartellen: en 1925 la Badische Anilin, la Hoechst i la Bayer formaren el potent grup I.G. Farben. Altres exemples de concentració els trobem a Anglaterra, on es constituí la Imperial Chemical i el grup angloholandés Unilever. La concentració, però, no es limità a l’interior de les fronteres, sinó que proliferaren els cartells internacionals. Així, en 1926 es constituí l’Entente Internacional de l’Acer integrada per empreses metal·lúrgiques franceses, belgues, luxemburgueses i alemanyes que dominaven la producció europea. En 1928, per l’acord d’Achnacarry (Escòcia) es fundà el Càrtel Internacional del Petroli amb l’Estàndard Oil of New Jersey, la Royal Dutch-Shell, l’Anglo-Persian, al que s’adheriren posteriorment la Gulf Texaco, l’Estàndard Oil of California i l’Estàndard Oil of New York que controlarà durant més de mig segle tant la producció com la distribució.

Com a conseqüència de tots aquests factors, la producció industrial augmentà entre 1920 i 1929 un 50% als Estats Units, i un 60% a Europa. Ambdós blocs contribuïen al 87% de la producció industrial mundial. La productivitat del treball s’incrementà en un 30% i els beneficis de les grans societats assoliren proporcions fins aleshores desconegudes. Tot i això, fou als Estats Units on el creixement econòmic fou més evident: entre 1922 i 1929 experimentaren un fort ritme de creixe­ment de l’economia, amb prop d’un 5% de creixement anual, i de la producció industrial, que va passar del 35 al 45 % del total mun­dial; van constituir el mercat més important (12 % del total mundial) i van ser el principal proveïdor de capital (60 % del total mundial). Tanmateix, els núvols negres de la prosperitat dels feliços anys vint anunciaven una tempesta econòmica de dimensions desconegudes.

La crisi de postguerra (1919-1920)

Durant els anys 1919 i 1920 l'economia mundial experimentà una curta expansió impulsada per la reconstrucció i el consum de béns necessaris que la guerra havia ajornat. A més a més, es feia necessària la reconversió de la indústria de guerra a les noves condicions de pau. Als Estats Units, els beneficis derivats de la guerra, l'augment del poder adquisitiu dels obrers i els beneficis agrícoles afavoriren l’expansió del mercat intern i l’acumulació de capital. Així, entre 1919 i principis de 1920 la producció nord-americana augmentà un 20% respecte a 1918. Aquesta favorable situació econòmica afavorí un fàcil accés al crèdit a baix interès i el manteniment durant els mesos posteriors a la guerra del sistema de préstecs interaliats. Així, Europa, malgrat la inflació, esperava retornar a una economia de pau gràcies als crèdits comercials americans, i aconseguir l’absorció dels milions de desmobilitzats en el mercat laboral.

Tanmateix, al març de 1920 aparegueren els primers símptomes de recessió econòmica. Una vegada satisfetes les necessitats de béns de consum ajornats per la guerra i els de la reconstrucció, començà una breu però profunda crisi caracteritzada pel descens de la demanda i la contracció del crèdit a conseqüència de la política deflacionista nord-americana. Com s’arribà a aquesta situació?

En primer lloc, Europa necessitava els crèdits exteriors per tal de satisfer l’adquisició de productes i la reconstrucció. L’expansió del crèdit, s’havia basat en un significatiu increment de la massa monetària als Estats Units, amenaçant amb la inflació i la depreciació del dòlar, fets que anul·larien els beneficis obtinguts des de 1914. Per tal d’evitar-ho la Reserva Federal americana elevà la taxa de descompte (taxa d’interés a la qual els bancs demanen diners a la Reserva Federal), dificultant així l’accés a diners barat per part de les entitats financeres. Amb l'arribada al poder dels republicans, al novembre de 1920, partidaris del rigor financer, cessaren els préstecs públics a Europa i s’anuncià el manteniment dels deutes de guerra. En aquest context, els grans bancs americans es mostraren reticents a prestar diners a una Europa en plena anarquia inflacionista.

La situació, però, es veié afectada per la insolidaritat dels diferents governs per a fer als desequilibris financers i productius. Com a exemple, Gran Bretanya i Estats Units establiren majors barreres proteccionistes i quotes a l’emigració. Els Estats Units aprovaren la Quota Act de 1921 i la Immigration Restriction Act de 1924 que establia quotes d’emigrants per país fins un màxim de 162.000 per any. Gran Bretanya intentà distribuir entre el seu imperi els excedents de la població de la metròpoli, com es preveia en la Empire Settlement Act de 1922, encara que la iniciativa fou un estrepitós fracàs. Aquests governs, a més a més, adoptaren polítiques deflacionistes, restringint la despesa pública i els crèdits, augmentant el impostos i disminuint l’emissió monetària, el que es traduí en un acusat descens de l'activitat productiva i l'increment de la desocupació (5 milions de desocupats als EUA i 2,5 milions a Gran Bretanya).

Els països deutors com ara Bèlgica, França, Itàlia i, especialment, Alemanya, incrementaren la circulació monetària i devaluaren les seues monedes, accentuant la seua insolvència. Als territoris pertanyents a les extintes potències centrals, i especialment Alemanya, la hiperinflació, en la que, com es veu a la gràfica, els marcs paper no tenien cap valor, juntament amb un immens dèficit i la càrrega de les reparacions de guerra (132.000 milions de marcs-or), convertiren la situació econòmica en un malson d’impossible solució, que obligà a Alemanya a suspendre el pagament de les reparacions de guerra. Com a resposta, França i Bèlgica ocuparen la conca industrial del Ruhr al gener de 1923. Tanmateix, aviat es féu evident el fracàs de l’ocupació per als invasors i una catàs­trofe per a Alemanya, el sistema monetari de la qual es va col·lapsar, desapareixent definitivament la seua capacitat de pagament, el que afectava a totes les economies europees.

Al següent text, citat per Alan Ferguson es apreciar l’impacte que tingué per a les vides dels alemanys la hiperinflació:

Fins a la invasió del Ruhr, la política inflacionista havia sigut presidida per la por a la desocupació. Ara s'havia produït un atur massiu, i encara que el renaixement de l'esperit nacional havia atenuat en gran part la virulència dels seus pitjors efectes secundaris, la inflació continuava amb més força que mai [...].

Els petits delictes, els delictes desesperats, proliferaven pertot arreu [...]. A la major part d’Alemanya van començar a desaparèixer a les nits els canalons i les canonades de les teulades. La gasolina es treia amb gomes dels depòsits dels automòbils. El bescanvi es va convertir en la forma més corrent de comerç, i els metalls i el combustible van començar a ser utilitzats com a moneda ordinària i com a mitjà de pagament. Una entrada de cine costava un tros de carbó. Amb una botella de petroli es podia comprar una camisa, i amb una camisa era possible aconseguir les creïlles que necessitava una família. En 1922 Herr von der Osten pagava l'apartament d'una amiga seua a la capital de la província amb mitja lliura de mantega mensual, però a l'estiu de 1923 ja li costava una lliura sencera. «Estàvem tornant a l'edat mitjana», deia Erna von Pustau.

[... ] Alguns comerciants a qui els havien robat van trobar que els lladres s'havien emportat les carteres i els maletins en què guardaven els diners i havien deixat escampats per terra els bitllets que contenien.

A Itàlia, els greus problemes de la reconversió i la crisi inflacionista afavoriren una forta agitació social, amb ocupacions de terres i fàbriques, i una successió de crisis polítiques, un terreny propici on fermentaria el feixisme.

El restabliment de les relacions econòmiques només seria possible si es duia a terme una estabilització financera i monetària, i es conferia un nou tractament a les reparacions alemanyes i als deutes interaliades. I la solució només podia ser abordada des d’una perspectiva internacional.

Per això, per tal de solucionar la peremptòria qüestió monetària, els governs de les principals potències convocaren en 1922 la Conferència Internacional de Gènova, a la que no assistiren representants dels Estats Units, en la que acordaren estabilitzar les seues monedes i els seus preus a través d'un rigorós control dels crèdits i el retorn al patró-or base essencial per a acabar amb la inflació incontrolada i el caos en els pagaments internacionals. Tanmateix, es decidí que la paritat del patró-or podia ser diferent a l’existent abans de la guerra, el que obria la porta a una devaluació monetària i la creació de economies monetàries diferents.

Al mateix temps, el problema de les reparacions alemanyes s’havia complicat amb la invasió del Ruhr, ja que cada cop era més evident la incapacitat d’Alemanya per a fer front als pagaments, el que afectava a tot el sistema de deutes interaliats. Era evident que calia abordar el tema des d’una altra òptica. La solució del problema s’abordà a la Conferència de Londres de 1924, en la que finalment s'acceptaria el Pla Dawes. En primer lloc, el pla establia una nova modalitat per al pagament de les reparacions alemanyes en anualitats no fixes de 1.000 a 2.500 milions de marcs-or, en funció del ritme de la seua economia. Els venciments quedaven garantits pels imposts indirectes i els drets duaners, així com per la subscripció d'obligacions per part dels industrials i les companyies ferroviàries alemanyes sota administració conjunta d’Alemanya i els aliats. En segon lloc, s’aprovà un crèdit internacional a Alemanya per valor de 800 milions de marcs-or per tal de reactivar la seua economia.

Finalment, les diferents potències adoptaren un conjunt de mesures econòmiques que conduirien a la reactivació econòmica i a una nova etapa d'expansió econòmica: així, entre els Estats Units 1923 i 1926, reduïren els deutes interaliats; en 1923 Alemanya adoptà una política deflacionista amb la creació d’una nova moneda, el Reichsmarck; Anglaterra tornà al patró-or en 1925; finalment França devaluà el franc en 1926.

Els efectes econòmics de la I Guerra Mundial

La situació econòmica i financera d’Europa en 1918 era molt greu. La riquesa nacional dels països bel·ligerants va quedar profundament afectada per una llarga guerra. Al cost humà, concretat en més de 8 milions de morts i un major nombre de mutilats, cal afegir les destruccions de béns materials i el cost del seu finançament.

La imprevista duració de la guerra obligà els estats europeus a recórrer a les seues reserves d’or per tal de finançar les despeses militars, i posteriorment a l’endeutament, tant l’intern, que es va multiplicar per 6,5 a França, per 11 a Anglaterra i per 27 a Alemanya, com a l’exterior. D’aquesta manera els deutes dels països bel·ligerants assolí en 1920 els 225.000 milions de dòlars, dels que només 45.000 foren pagats mitjançant imposts, i només 180.000 serien liquidats a través de préstecs.

El tercer expedient per tal de finançar les despeses fou l’augment del paper moneda en circulació, ultrapassant àmpliament les reserves d’or dels bancs centrals, el que tingué com a conseqüència una dolorosa inflació, especialment per a la població més desafavorida. Després de la guerra, la inflació es va agreujar pel desequilibri entre una producció insuficient i una forta demanda de productes. La seua conseqüència va ser la pujada dels preus i la depreciació de les monedes europees respecte al dolar.

Finalment, altres càrregues financeres com ara el pagament de pensions a les víctimes de la guerra (mutilats, vídues, invidents...) i la reconstrucció de les infraestructures destruïdes, suposaren una pesada càrrega sobre els pressuposts durant un llarg període.

 

Els tractats de pau també provocaren, a curt i mitjà termini, efectes negatius. No solament imposaren fortes indemnitzacions als països vençuts, sinó que a més fragmentaren els grans imperis de l’Euro­pa central i oriental (alemany, austrohongarès i turc), provocant la desarticulació de grans espais econòmics prèviament unificats i coherents, amb la desaparició de la unitat fiscal i mone­tària, la desarticulació dels sistemes de transport i la implantació de noves fronteres duaneres i la pèrdua d’importants re­gions mineres i industrials (Alsàcia, Lorena, la conca del Sarre, l’alta Silè­sia en el cas alemany).

A aquestes catastròfiques conseqüències cal afegir, dos problemes que dificultaren encara més l’articulació econòmica: la falta d’acord entre els aliats sobre la qüestió dels deutes i les reparacions de guerra. Mentre els nord-americans reclamaven la liquidació dels deutes i es negaven a proporcionar ajuda financera per a la reconstrucció, els aliats europeus, particular­ment França, exigien als vençuts les indemnitzacions pels danys causats, malgrat que les seues economies estaven en la ruïna. Davant la falta d’acord, la Comissió de Reparacions fixà, en 1921, en 132.000 milions de marcs or (33.000 milions de dòlars) les indemnitzacions que Alemanya havia de pagar en 42 anuali­tats. El darrer pagament el feu la canceller alemanya Angela Merkel el 3 d’octubre de 2010.

La Primera Guerra Mundial no sols afectà les economies dels paï­sos combatents, sinó que contribuí a la desarticulació del sistema econòmic mundial. D’una banda, el conflicte va desorganitzar el sistema monetari interna­cional, el sistema del patró-or (Gold Standard), basat en la convertibilitat de les monedes en or. Encara que teòricament es mantingué el sistema del patró or, en la pràctica es va abandonar, perquè alguns països, per fer front als pagaments de guerra, van emetre més diners dels que podien afrontar les seues reserves. En conseqüència, es va dislocar el comerç internacional, generant-se una anarquia monetària, i es va disparar la inflació. Així, el període 1919-1929 quedà marcat pels problemes dels pagaments internacionals, complicats per les reparacions de guerra imposades a Alemanya i pels deutes dels aliats amb els Estats Units.

D’altra banda, la guerra produí la dislocació del sistema econòmic internacional anterior a 1914, que es basava en la posició d’Europa com a centre financer i industrial del món. En primer lloc, el conflicte generà un fort desequilibri comercial entre els països no industrialitzats, exportadors de matèries primeres, i les nacions industrialitzades. Entre 1914 i 1920 el món assistí a una contínua alça dels preus dels aliments i les matèries primeres a conseqüència de l’auge de la demanda euro­pea. A partir de 1921, però, amb la recuperació de la producció industrial i agrícola europea, es reduïren les importacions (que representaven el 60 % del co­merç mundial) al temps que augmentaven les exportacions dels països industrialitzats. Els preus del sector primari van caure, circumstància que va provocar la ruïna econòmica dels països no industrialitzats.

Paradoxalment, la guerra resultà beneficiosa per a determinades economies. Països com Canadà, Austràlia, Sud-àfrica i Japó, estimulats per la demanda europea de matèries primeres i de productes manufacturats, crearen complexos industrials molt diversificats. Japó, per exemple, va desenvolupar una important flota i experimentà una expansió comercial en el Pacífic en el Sud-est asiàtic i en Xina en detriment dels europeus.

Tanmateix, l’economia més beneficiada per la guerra fou la dels Estats Units d’Amèrica, que passaria a ocupar una posició hegemònica en l’economia mundial. En el sector industria Estats Units esdevingueren la primera potència industrial del món, concentrant el 42,2% de la producció industrial mundial a finals de la dècada de 1920. La seua flota comercial ocupà la segona posició mundial, i la seua balança de pagaments assolí tal superàvit que va acumular la meitat de les reserves d’or mundials. A més, el finançament de la guerra convertiren els Estats Units en el principals creditors mundial, ja que les potències aliades li devien 10.000 milions de dòlars. Finalment, el dòlar va desplaçar la lliura com a principal moneda internacional i la borsa de No­va York es convertí en el centre financer mundial, en detriment de Londres. Els Estats Units, però, no es van saber adaptar bé a la nova situació, adoptant un comportament perillós en la concessió de préstecs: realitzaren inversions de dubto­sa rendibilitat, especialment a Alemanya, i concediren préstecs a curt termini, que en qualsevol moment podien repatriar-se.

La Primera Guerra Mundial i els desequilibris de l’Economia Mundial

La Primera Guerra Mundial i les seues conseqüències marcaren la fi d'una època i l'inici d'una fase de transició, coneguda com a Període d’Entreguerres, que finalitzaria el 1945. La I Guerra Mundial aguditzaria els desequilibris existents en les relacions econòmiques i financeres internacional, engendrats durant els decennis anteriors a causa de la major competitivitat dels Estats Units i del declivi relatiu de la Gran Bretanya. Aquests desequilibris, als que s’afegiren els greus problemes de les indemnitzacions alemanyes i dels deutes interaliats, foren els responsables d’una primera crisi econòmica a 1920, seguida d’una inestable recuperació entre 1924 i 1929, i de la sísmica depressió econòmica que s’iniciaria el 1929. Només la nova reorganització internacional de l'economia després de la Segona Guerra Mundial posaria fi a aquest període d'inestabilitat i de crisi. També la guerra anava a afavorir la introducció d’importants transformacions socials, culturals i artístiques que es manifestarien en l’aparició de la societat de masses, l’extensió del sufragi universal, noves pautes de sociabilitat i l’aparició de noves reflexions culturals i artístiques.

Economia i Societat a l’Època d’Entreguerres (1919-1939)

1.        Els Desequilibris en l’Economia Mundial (1919-1929)

1.1.          Les conseqüències econòmiques de la Guerra

1.2.          La crisi de postguerra (1919-1920)

1.3.          Una difícil recuperació (1921-1924)

1.4.          Els Feliços Anys Vint (1924-1929).

2.        La Gran Depressió (1929-1939)

2.1.          Los Gozos y las Sombras: Les causes de la Gran Depressió

2.2.          Anatomia d’un instant: el Dijous Negre

2.3.          El raïm de la Ira: la Gran Depressió

2.4.          L’extensió de la crisi

2.5.          Conseqüències de la crisi

2.5.1.      Els efectes internacionals

2.5.2.      Les conseqüències socials

3.        La lluita contra la crisi

3.1.          El fracàs del liberalisme clàssic

3.2.          Una nova filosofia econòmica: Keynes i la crisi

3.3.          El triomf de l’intervencionisme i el fracàs del Laissez-faire

3.3.1.      El New Deal

3.3.2.      Gran Bretanya

3.3.3.      França

3.3.4.       Els Països escandinaus

3.3.5.       Autarquia i armament: la resposta de les dictadures

3.3.6.       Llatinoamèrica i les Colònies

3.4.          Cooperació Internacional

4.        Canvis Socials a l’època d’entreguerres

4.1.          L’extensió del sufragi universal i la transformació de la condició femenina

4.2.          La societat de masses.

5.        Les transformacions de la cultura i l’art

5.1.          La decadència d’Occident: el pessimisme de la cultura

5.2.          La Rebel·lió de les Masses: un nou art per a un nou públic

6.        Bibliografia

7.        Filmografia recomanada

8.        Literatura

9.        Presentacions i activitats