L’economia mundial va conèixer en la segona meitat de la dècada dels anys vint una era de prosperitat, coneguda com els feliços anys vint, caracteritzada pel desenvolupament de noves indústries i fonts d’energia que la guerra havia estimulat, i en les que les exigències de l’eficàcia havia propiciat l’adopció de nous mètodes de producció. Tanmateix, aquesta prosperitat quedà molt circumscrita als Estats Units, mentre que a la resta dels països aquesta expansió fou molt limitada, encara que França i Alemanya experimentaren una clara expansió, mentre Gran Bretanya caigué en un relatiu estancament. Durant aquesta breu etapa s’intensificaren els trets del capitalisme iniciats a finals del segle XIX amb la II Revolució Industrial, però també aparegueren els primers símptomes que anunciaven la crisi econòmica dels anys 30.
Aquesta fase d’expansió es fonamentà en tres factors: l’impuls de nous sectors industrials, la implantació de nous mètodes de producció i una tendència cap a la concentració empresarial. Efectivament, coincidint amb la fi de la I Guerra Mundial eclosionaren nous sectors industrials, especialment l’automòbil, les indústries elèctriques (electricitat, telèfon, cinema), l’aeronàutica i la indústria química (transformació del petroli, pneumàtics, adobs, productes farmacèutics...), lligats a les noves fonts d’energia de la II Revolució Industrial, l’electricitat i el petroli, que reemplaçaven en molts sectors al carbó. La producció de petroli es va quadruplicar entre 1913 i 1929 i la de l’electricitat va créixer a un ritme anual del 8%. Però també augmentà l’eficiència energètica: així, entre el 1919 i el 1929, la quantitat de carbó necessària per produir un KWh d'electricitat es va reduir a la meitat, mentre que als ferrocarrils la necessitat d'energia per t/km va caure un 25%. L’automòbil esdevingué el símbol d’una nova era. Entre 1914 i 1930 el parc automobilístic mundial es multiplicà per 20, amb una producció anual que superava els sis milions d’unitats. Per la seua banda, les indústries elèctriques conegueren un gran impuls gràcies al desenvolupament del cinema, la ràdio, les xarxes telefòniques i l’aparició, sobretot en els Estats Units, dels electrodomèstics.
Aquest extraordinari creixement de la producció, visible en la indústria automobilística, estigué íntimament relacionada amb l’aplicació de nous mètodes de producció i d’organització del treball amb la generalització del taylorisme i del fordisme. Així, la divisió al màxim del treball, la producció en cadena, l’estandardització dels productes i el management modern permeteren reduir el cost dels productes i abaratir els preus el que junt amb el desenvolupament del màrqueting, la publicitat agressiva, i noves fórmules de finançament del consum (compra a termes, crèdits personals, targetes de crèdit...) particularment en els Estats Units i a Alemanya, assegurava un consum massiu d’aquests productes. En la nova societat de consum l’estatus social, com ens recorda Nouchi, no venia determinat ja per l’estalvi sinó pel consum, sinònim de felicitat i triomf social. Es pot imaginar l’impacte que tindria aquesta mentalitat sobre el medi ambient a un termini no massa llarg.
Aquesta evolució fou acompanyada per una formidable concentració industrial i financera tant a nivell nacional com internacional. En Estats Units, sota la forma d’holdings, 8 grans bancs dominaven el crèdit, dels quals el First National Bank (Morgan) i la Chase National Bank (Rockefeller) controlaven més del 30% del capital. A Alemanya els konzerne substituïren els antics kartellen: en 1925 la Badische Anilin, la Hoechst i la Bayer formaren el potent grup I.G. Farben. Altres exemples de concentració els trobem a Anglaterra, on es constituí la Imperial Chemical i el grup angloholandés Unilever. La concentració, però, no es limità a l’interior de les fronteres, sinó que proliferaren els cartells internacionals. Així, en 1926 es constituí l’Entente Internacional de l’Acer integrada per empreses metal·lúrgiques franceses, belgues, luxemburgueses i alemanyes que dominaven la producció europea. En 1928, per l’acord d’Achnacarry (Escòcia) es fundà el Càrtel Internacional del Petroli amb l’Estàndard Oil of New Jersey, la Royal Dutch-Shell, l’Anglo-Persian, al que s’adheriren posteriorment la Gulf Texaco, l’Estàndard Oil of California i l’Estàndard Oil of New York que controlarà durant més de mig segle tant la producció com la distribució.
Com a conseqüència de tots aquests factors, la producció industrial augmentà entre 1920 i 1929 un 50% als Estats Units, i un 60% a Europa. Ambdós blocs contribuïen al 87% de la producció industrial mundial. La productivitat del treball s’incrementà en un 30% i els beneficis de les grans societats assoliren proporcions fins aleshores desconegudes. Tot i això, fou als Estats Units on el creixement econòmic fou més evident: entre 1922 i 1929 experimentaren un fort ritme de creixement de l’economia, amb prop d’un 5% de creixement anual, i de la producció industrial, que va passar del 35 al 45 % del total mundial; van constituir el mercat més important (12 % del total mundial) i van ser el principal proveïdor de capital (60 % del total mundial). Tanmateix, els núvols negres de la prosperitat dels feliços anys vint anunciaven una tempesta econòmica de dimensions desconegudes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada