La situació econòmica i financera d’Europa en 1918 era molt greu. La riquesa nacional dels països bel·ligerants va quedar profundament afectada per una llarga guerra. Al cost humà, concretat en més de 8 milions de morts i un major nombre de mutilats, cal afegir les destruccions de béns materials i el cost del seu finançament.
La imprevista duració de la guerra obligà els estats europeus a recórrer a les seues reserves d’or per tal de finançar les despeses militars, i posteriorment a l’endeutament, tant l’intern, que es va multiplicar per 6,5 a França, per 11 a Anglaterra i per 27 a Alemanya, com a l’e
xterior. D’aquesta manera els deutes dels països bel·ligerants assolí en 1920 els 225.000 milions de dòlars, dels que només 45.000 foren pagats mitjançant imposts, i només 180.000 serien liquidats a través de préstecs.
El tercer expedient per tal de finançar les despeses fou l’augment del paper moneda en circulació, ultrapassant àmpliament les reserves d’or dels bancs centrals, el que tingué com a conseqüència una dolorosa inflació, especialment per a la població més desafavorida. Després de la guerra, la inflació es va agreujar pel desequilibri entre una producció insuficient i una forta demanda de productes. La seua conseqüència va ser la pujada dels preus i la depreciació de les monedes europees respecte al dolar.
Finalment, altres càrregues financeres com ara el pagament de pensions a les víctimes de la guerra (mutilats, vídues, invidents...) i la reconstrucció de les infraestructures destruïdes, suposaren una pesada càrrega sobre els pressuposts durant un llarg període.
Els tractats de pau també provocaren, a curt i mitjà termini, efectes negatius. No solament imposaren fortes indemnitzacions als països vençuts, sinó que a més fragmentaren els grans imperis de l’Europa central i oriental (alemany, austrohongarès i turc), provocant la desarticulació de grans espais econòmics prèviament unificats i coherents, amb la desaparició de la unitat fiscal i monetària, la desarticulació dels sistemes de transport i la implantació de noves fronteres duaneres i la pèrdua d’importants regions mineres i industrials (Alsàcia, Lorena, la conca del Sarre, l’alta Silèsia en el cas alemany).
A aquestes catastròfiques conseqüències cal afegir, dos problemes que dificultaren encara més l’articulació econòmica: la falta d’acord entre els aliats sobre la qüestió dels deutes i les reparacions de guerra. Mentre els nord-americans reclamaven la liquidació dels deutes i es negaven a proporcionar ajuda financera per a la reconstrucció, els aliats europeus, particularment França, exigien als vençuts les indemnitzacions pels danys causats, malgrat que les seues economies estaven en la ruïna. Davant la falta d’acord, la Comissió de Reparacions fixà, en 1921, en 132.000 milions de marcs or (33.000 milions de dòlars) les indemnitzacions que Alemanya havia de pagar en 42 anualitats. El darrer pagament el feu la canceller alemanya Angela Merkel el 3 d’octubre de 2010.
La Primera Guerra Mundial no sols afectà les economies dels països combatents, sinó que contribuí a la desarticulació del sistema econòmic mundial. D’una banda, el conflicte va desorganitzar el sistema monetari internacional, el sistema del patró-or (Gold Standard), basat en la convertibilitat de les monedes en or. Encara que teòricament es mantingué el sistema del patró or, en la pràctica es va abandonar, perquè alguns països, per fer front als pagaments de guerra, van emetre més diners dels que podien afrontar les seues reserves. En conseqüència, es va dislocar el comerç internacional, generant-se una anarquia monetària, i es va disparar la inflació. Així, el període 1919-1929 quedà marcat pels problemes dels pagaments internacionals, complicats per les reparacions de guerra imposades a Alemanya i pels deutes dels aliats amb els Estats Units.
D’altra banda, la guerra produí la dislocació del sistema econòmic internacional anterior a 1914, que es basava en la posició d’Europa com a centre financer i industrial del món. En primer lloc, el conflicte generà un fort desequilibri comercial entre els països no industrialitzats, exportadors de matèries primeres, i les nacions industrialitzades. Entre 1914 i 1920 el món assistí a una contínua alça dels preus dels aliments i les matèries primeres a conseqüència de l’auge de la demanda europea. A partir de 1921, però, amb la recuperació de la producció industrial i agrícola europea, es reduïren les importacions (que representaven el 60 % del comerç mundial) al temps que augmentaven les exportacions dels països industrialitzats. Els preus del sector primari van caure, circumstància que va provocar la ruïna econòmica dels països no industrialitzats.
Paradoxalment, la guerra resultà beneficiosa per a determinades economies. Països com Canadà, Austràlia, Sud-àfrica i Japó, estimulats per la demanda europea de matèries primeres i de productes manufacturats, crearen complexos industrials molt diversificats. Japó, per exemple, va desenvolupar una important flota i experimentà una expansió comercial en el Pacífic en el Sud-est asiàtic i en Xina en detriment dels europeus.
Tanmateix, l’economia més beneficiada per la guerra fou la dels Estats Units d’Amèrica, que passaria a ocupar una posició hegemònica en l’economia mundial. En el sector industria Estats Units esdevingueren la primera potència industrial del món, concentrant el 42,2% de la producció industrial mundial a finals de la dècada de 1920. La seua flota comercial ocupà la segona posició mundial, i la seua balança de pagaments assolí tal superàvit que va acumular la meitat de les reserves d’or mundials. A més, el finançament de la guerra convertiren els Estats Units en el principals creditors mundial, ja que les potències aliades li devien 10.000 milions de dòlars. Finalment, el dòlar va desplaçar la lliura com a principal moneda internacional i la borsa de Nova York es convertí en el centre financer mundial, en detriment de Londres. Els Estats Units, però, no es van saber adaptar bé a la nova situació, adoptant un comportament perillós en la concessió de préstecs: realitzaren inversions de dubtosa rendibilitat, especialment a Alemanya, i concediren préstecs a curt termini, que en qualsevol moment podien repatriar-se. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada