divendres, 17 de setembre del 2010

Teaching Geography 11-18: A Conceptual Approach

 

image
David Lambert , John Morgan, "Teaching Geography 11-18: A Conceptual Approach"
Open University Press | 2010 | ISBN: 0335234488 | 192 pages | PDF | 2,5 MB


"This is a must read for all 11-18 geography educators. It argues for a new geography curriculum founded on a set of major concepts that are profoundly relevant to 21st century life. For years, books on 11-18 geography education have focussed on classroom techniques, new pedagogic technologies and alternative modes of student assessment. Not this one. 'Teaching Geography 11-18' digs deep. It asks not only what geography is for, but bases its answer on a set of key concepts able to sustain an exciting and relevant curriculum. It also grounds its many arguments in the latest geographical research, thus re-establishing the broken connection between geography teaching in schools and that in higher education".

Professor Noel Castree, University of Manchester, UK

This engaging and stimulating book aims to radically re-shape and sharpen debates in geography education by taking an entirely fresh approach to both the subject and its place in secondary education. Key questions addressed in this book include:
What is the place of geography within the secondary school curriculum?
To what extent does school geography reflect and engage with contemporary issues and theories from the wider subject?
What are the issues, challenges and opportunities of a concept-led approach to teaching geography?
What are the implications of ICT, media and technology for the future of geography teaching in schools?
Influenced by the revised national curriculum for geography which has reduced the prescribed content to be covered, this book offers an objective view of the concept-led approach.

The new focus on concepts represents a significant shift in how geography is to be taught in schools, yet there has been little extended discussion of what a 'concept-led' approach to teaching and learning would entail. This book fills that void by examining geography's key concepts, and providing teachers with a theoretically robust and practical approach to curriculum planning using a concept-led approach.

This is essential reading for all secondary geography teachers, trainee teachers and anyone involved with education and curriculum planning.


Download


depositfiles.com

sharingmatrix.com

dimecres, 15 de setembre del 2010

Home: la película del Planeta

Documental de Yann Arthus-Bertrand, Director de la Fundacion GoodPlanet - Duración: 01:33:09 - Idioma: Español (ESP) - Subtitulos: Sin Subtitulos - Fuente: Youtube

YoutubeEstamos viviendo un periodo crucial. Los científicos afirman que solo tenemos 10 años para cambiar nuestro modo de vida, evitar que los recursos naturales se agoten e impedir una evolución catastrófica del clima de la Tierra.

Nos jugamos nuestro futuro y el de las siguientes generaciones por lo que cada uno de nosotros debe participar en este esfuerzo colectivo. HOME ha sido creada para hacer llegar este mensaje de movilización a todos los habitantes de nuestro planeta.

Es por esta razón que la película HOME es gratuita, gracias al mecenazgo del grupo PPR y la distribuidora Europacorp, que ofrecieron su apoyo de forma desinteresada.

HOME se ha creado para ti. Corre la voz y colabora con el planeta.


Un himno al planeta

HOME es una oda a la belleza del planeta y a su delicada armonía. A través de los paisajes de 54 países capturados desde el aire, Yann Arthus-Bertrand nos lleva en un viaje único alrededor del planeta, para contemplarlo y entenderlo. Pero HOME es más que un documental con mensaje, es realmente una película magnífica.

Sus espectaculares planos nos muestran la Tierra - nuestra Tierra - como nunca la hemos visto antes. Cada imagen nos enseña los tesoros de la Tierra que estamos destruyendo y todas las maravillas que todavía podemos conservar. “A vista de pájaro son necesarias menos explicaciones ". Nuestra visión se hace más inmediata, intuitiva y emocional. HOME no deja impasible a ninguno de los que la ven, despertando en todos nosotros la conciencia necesaria para cambiar el modo en que vemos el mundo. (HOME abarca los principales temas ecológicos a los que nos enfrentamos y muestra cómo todo en nuestro planeta está interconectado.)
Sinopsis

En los 200.000 años que llevamos los hombres sobre la Tierra hemos roto el equilibrio que durante casi cuatro mil millones de años de evolución se había establecido en el planeta. El precio que debemos pagar es alto, pero es demasiado tarde para ser pesimistas: la humanidad dispone apenas de diez años para invertir la tendencia, darse cuenta del grado de espolio de la riqueza de la Tierra y cambiar su modelo de consumo.

Fundacion GoodPlanet : http://www.goodplanet.org/


Bueno, aquí está la versión en castellano que ha desaparecido. ¿No era gratuita? Gracias a www.webislam.com por haberla mantenido y alojado en su web.

dilluns, 13 de setembre del 2010

França: del II Imperi a la III República (1852-1914)

 

França: del II Imperi a la III República (1852-1914)

Després de la revolució de 1848, França es va convertir en una gran potència econòmica i colonial, alhora que evolucionava d'un règim monàrquic a un altre de republicà.

El II Imperi (1852-1870)

image Lluís Napoleó Bonaparte accedí a la presidència de la república francesa després de la revolució de 1848, però ben aviat el seu govern adquirí un caràcter fortament autoritari. En 1851 convocà un plebiscit per tal d’aprovar una nova constitució que li atorgava plens poders: exercia el poder executiu, es reservava la iniciativa legislativa, nomenava els ministres i els membres de dues de les tres cambres legislatives i tenia potestat per a declarar la guerra. En 1852 proclamà el II imperi i s’intitulà emperador. Aquesta estructura de govern, anomenada bonapartisme, no significava un simple retorn a un absolutisme monàrquic, sinó que a pesar de la concentració del poder en una persona la legitimitat i la sobirania procedia del poble.

Els objectius polítics de Napoleó III es poden resumir en la instauració d’un poder fort amb l'ordre i l'autoritat com a principis rectors, una orientació democràtica fraudulenta (cal recordar en aquest sentit la quantitat de plebiscits que pretenien conferir legitimitat al règim i l’establiment de candidatures oficials), l’afirmació del poder socioeconòmic dels notables, el desenvolupament econòmic i l’aplicació d’una política econòmica liberal, la reforma de les institucions, i l’impuls d’una agressiva política exterior que pretenia consolidar el prestigi internacional de França i del propi emperador. Per tal d’imposar aquests i altres objectius, el govern perseguí l'oposició, manipulà les eleccions amb l’establiment de candidatures oficials i establí un control policial de la premsa, les reunions públiques i la propaganda electoral. La direcció del govern estava en mans de Napoleó III, a tal punt que els ministres no dirigien la política interior ni l’exterior, sinó que eren simples executors de les decisions de l'emperador. De les cambres existents (Senat, cos legislatiu i Consell d'Estat), era aquest darrer el que concentrava més poder, i era, a més a més, l'intermediari entre el poder executiu i el legislatiu. Durant aquest període les bases socials en les que es sustentà el règim fou l’alta i mitja burgesia, el camperolat propietari d’orientació conservadora, l’Església catòlica, la burocràcia i l’exèrcit.

En l’àmbit econòmic s’assoliren els majors èxits del II Imperi ja que França experimentà un important desenvolupament econòmic i una forta expansió industrial. Aquesta expansió es fonamentà en quatre grans línies d’actuació: el desenvolupament del crèdit, amb la creació de grans bancs i de societats anònimes; un important desenvolupament dels transports, amb el finançament d’una extensa xarxa ferroviària i la creació de grans companyies marítimes; l’impuls d’obres públiques, especialment a les grans ciutats, destacant el Plan Haussmann per a París, reflex del caràcter autoritari del règim; i l’aplicació d’una política lliurecanvista des de 1860 amb Regne Unit i altres països que convertirà a França en un dels principals inversos en altres països.

image A partir de 1860, com a conseqüència de la seua política exterior, Napoleó començà a perdre bona part dels seus suports, especialment dels catòlics disgustats per la intervenció de l’emperador en favor de la unitat italiana que perjudicaven els interessos del papa. La crisi econòmica internacional que afectà profundament França contribuí a la radicalització política, permetent una reorganització de l’oposició i la consolidació d’un moviment obrer de masses, el que obligà Napoleó III a realitzar concessions polítiques i liberalitzadores: amnistia per als condemnats per delictes polítics, el que permeté el regrés de molts exiliats; reformes legislatives que incrementaven les competències de les cambres representatives; llibertat de premsa més efectiva que permetia a l'opinió pública seguir els debats parlamentaris; reformes educatives que eixamplaven la instrucció pública; dret de vaga i llibertat d'associació i permís per a participar en la I AIT. L’objectiu d’aquesta política era debilitar l’oposició, que quedà efectivament dividida, al temps que la figura de Napoleó III eixia reforçada.

Tanmateix, la política exterior, absurdament dirigida, conduí a l’afonament del II Imperi. Aquesta política, dirigida de manera personal i imprudent, perseguia consolidar el prestigi personal de l’Emperador front a l’opinió pública francesa, ampliar les bases colonials i la influència diplomàtica i militar de França en l’escena internacional. De fet, les empreses militars protagonitzades per II Imperi s’estendran per tots els continents: a Àfrica conclou la conquesta d’Algèria i es produeix l’ocupació de Senegal, amb la fundació de Dakar com a base de la penetració cap a l’interior en 1857, la construcció i apertura del Canal de Suez (1859-1869) i l’ocupació de Somàlia (1862); a Àsia s’inicià la intervenció en Indoxina amb l’ocupació de Cotxinxina i l’establiment d’un protectorat sobre Cambodja (1863); en Amèrica, com a conseqüència de la negativa de Benito Juárez de satisfer el deute contret amb Espanya, Anglaterra i França, es realitzà l’expedició a Mèxic i l’ocupació del país amb la instauració de l’Imperi de Maximilià I d’Àustria (1862-1863); a Europa, amb la intervenció en la Guerra de Crimea (1854-1855), en la unificació italiana contra Àustria (1859), en la guerra dels Ducats contra Dinamarca (1864) i en la guerra austro-prussiana contra Àustria (1866). Les intervencions a Europa deixaren aïllat internacionalment Napoleó III, ja que s’havia guanyat l’enemistat de pràcticament totes les grans potències. La inoportuna intervenció en la qüestió successòria al tro espanyol després de la Revolució de 1868, vetant el candidat alemany Leopold von Hohenzollern-Sigmaringen, conduí a la catàstrofe militar, quan, humiliat a propòsit del Telegrama d’Ems declarà la guerra a la Prússia de Bismarck el juliol de 1870.Manet - Execució de Maximilià I

La França de la III República (1870-1914)

La derrota francesa davant Prussià en la batalla de Sedan (2 de setembre de 1870) precipità la proclamació de la III república dos dies després. Davant l'assetjament de la capital per les tropes prussianes, al març de 1871 esclatà la revolta de la Comuna de París. El govern provisional, establert a Versalles per tal de negociar la pau amb Prússia, ordenà la intervenció de l'exèrcit, provocant 5.000 morts durant la «setmana sagnant» de final de maig, amb una dura repressió posterior (20.000 revolucionaris executats i 40.000 presoners).

Amb la desarticulació del moviment obrer i el descrèdit del bonapartisme, França fou l'única potència europea capaç d’implantar un règim polític republicà estable que duraria fins a 1940. L’objectiu vertebrador de la III República fou l’impuls d’un regeneracionisme que rehabilités el poder, el prestigi i les fronteres de França després de la humiliant derrota en la guerra francoprussiana. Per a aconseguir-ho, era necessària una reforma del sistema educatiu que permetés una modernització militar i industrial, com s’havia produït a Prússia, i la creació d’una nova identitat col·lectiva consistent en la creació de ciutadans francesos fervorosament nacionalistes imbuïts de les virtuts republicanes transmeses a través del sistema educatiu.Comuna de París (1871)

Les bases del nou règim s’establiren en les Lleis constitucionals de 1875. Aquestes establiren la sobirania nacional com a font de legitimitat, el sufragi universal masculí, una clara divisió de poders entre un poder legislatiu bicameral, dividit entre l'Assemblea Nacional i el Senat, i un fort poder executiu en mans del president de la república, el mandat dels quals es limità a un període de set anys. Els governs eren parlamentaris, però havien de comptar amb la confiança del president, davant del qual eren responsables.Jules Ferry (1832-1893)

En la primera fase, el règim es va consolidar en 1879 amb l'arribada en poder del bloc de republicans moderats, entre els quals destacaren Adolphe Thiers o Jules Ferry, qui, gràcies a la seua política imperialista rebé el suport de polítics més radicals com ara Gambetta. Les principals actuacions polítiques es concentraren en la reforma i expansió del sistema educatiu, per tal  de vincular els ciutadans francesos amb el règim republicà, l’impuls de les escoles politècniques i centres d’investigació, amb una clara orientació militar i industrial, i la creació d’un vast Imperi colonial a Àfrica i a Àsia, reflex de la nova potència econòmica, industrial, militar i cultural a la que aspirava la III República com a resposta a l’hegemonia continental alemanya. D’altra banda, el triomf republicà en les eleccions de 1880 significà l’aprovació de reformes de caràcter republicà i democràtic, entre les quals destaca la laïcització de l'ensenyament 1882 i una avançada legislació social com ara lleis d'higiene i seguretat laboral, llei de pensions, supressió de la cartilla obrera...

 El règim republicà hagué de fer front als intents de la dreta per retornar a un model polític de caràcter plebiscitari d'inspiració bonapartista. La figura que encarnà aquestes tendències fou el general Georges Boulanger, de gran popularitat entre 1885 i 1890. El boulangisme fou, però, un moviment efímer que desaparegué amb l’enfonsament de la reputació del general com a conseqüència d’un escàndol amorós.

La vida política del país es veié alterada l'any 1894 per l'anomenat afer Dreyfus. Alfred Dreyfus era un oficial jueu que fou acusat de traïció gràcies a la falsificació de proves i d’un judici injust. L'assumpte generà una onada antisemita, encoratjada per la dreta, que dividí ràpidament el país com a conseqüència de la participació en el debat d’importants intel·lectuals com Émile Zola, autor en 1898 del manifest intel·lectual J’Accuse o polítics com Clemenceau. El procés es prolongà fins a 1906, any en què Dreyfuss fou rehabilitat. image

La segona fase del règim es desenvolupà entre 1904 i 1914, amb la consolidació d’una república radical, en la que destacaren figures les figures polítiques de Clemenceau i del líder socialista Jaurès. Aquesta època es caracteritzà per la difusió d’un anticlericalisme radical i d’un clima favorable a la guerra contra Alemanya, i l’aprofundiment en les polítiques socials. Conseqüència imagede l’arribada al poder dels republicans radicals fou l’establiment d’una efectiva separació entre l'Estat i l'Església que perdura fins a l’actualitat, gràcies a la suspensió en 1905 del Concordat amb el Vaticà, retirà el control de l’ensenyament a les congregacions religioses i realitzà expropiacions de béns de l’Església. Entre les polítiques socials destaquen l’adopció del servei militar obligatori i de curta durada, la instrucció gratuïta, obligatòria i laica, un impost a la renda i un liberalisme econòmic que integrava mesures de protecció social. Finalment, s’instal·là a França un ambient prebèl·lic, que conduí al president Poincaré a declara la «unió sagrada» de tots els partits contra l'amenaça alemanya.

diumenge, 12 de setembre del 2010

L’Anglaterra Victoriana

L'Anglaterra victoriana

Durant el segle XIX, Gran Bretanya esdevingué la primera potència comercial i industrial del món, assolí la màxima expansió territorial, imposà a la resta del planeta l’abolició de l’esclavitud i fou el primer país del món en implantar gradualment una democràcia liberal, i només la qüestió irlandesa enterbolí el relativament plàcid panorama polític que es disputaven whigs i tories. A més a més, aquest país no es va veure afectat per les liberals que afectaren la resta d'Europa, el que conferí a la situació política un marc d'estabilitat institucional que possibilitaren les reformes.

Una potència econòmica i territorial

 image

Després de les guerres napoleòniques Gran Bretanya experimentà una extraordinària expansió econòmica i la consolidació definitiva del sistema fabril, però des de 1873 fins a 1895 el desenvolupament econòmic es veié afectat per una crisi prolongada que afectà especialment l'agricultura, ja que la llibertat de comerç establida en 1846 perjudicava clarament els interessos agraris, però afavoria els industrials. La ruïna agrícola reduí l’extensió conreada en un 26 % fins a 1914, obligant els agricultors a emigrar a les ciutats o a les colònies. Així, del 62 % de població urbana en 1861 es passà al 72 % en 1891, de manera que només el 28% de la població continuava vivint en zones rurals.

Aquesta desacceleració anà acompanyada d’una reducció del creixement econòmic britànic en termes relatius, que permeté a països com Estats Units i Alemanya assolir un nivell de desenvolupament industrial i econòmic similar al britànic. Malgrat aquest declivi relatiu, continuà sent el principal centre financer gràcies a una moneda forta, la lliura esterlina, al Banc d'Anglaterra, el més important del món pels seus actius, i la borsa de Londres, principal mercat de valors. Aquesta situació econòmica, però, estava relacionada amb l’expansió imperialista i comercial, la situació financera i el control estratègic de les rutes de navegació.

Política i economia anaven estretament vinculades, raó per la qual tots els primers ministres del segle XIX ocuparen prèviament el càrrec de canceller de l’Exchequer i les successives reformes pressupostàries asseguraren la posició preeminent dels sectors mercantils i industrials que dominaven la Cambra dels Comuns i defensors d’una política colonialista i lliurecanvista, front a la vella aristocràcia terratinent representada en la Cambra dels Lords, més interessada en una política proteccionista.

Obertura política i reformisme

En 1832 començà en el Regne Unit un procés de reforma electoral que conduiria gradualment a la democratització del sistema política. La Reform Act de 1832 eixamplà la base electoral anglesa i el cens electoral passant de 430.000 a 800.000 electors, en la seua major part propietaris de cases o terres, però la petita burgesia i el proletariat quedaren sense representació parlamentària. Igualment el govern adoptà una actitud hostil contra les Trade Unions, associacions de treballadors o sindicats de recent creació. Diferent fou, però, la postura del govern davant de les demandes lliurecanvistes de la burgesia industrial i comercial, a pesar que això suposava un perjudici econòmic per a la noblesa terratinent anglesa, partidària del proteccionisme aranzelari. Des de 1836 industrials de la «escola de Manchester», com Richard Cobden i John Bright, en aliança amb el moviment cartista, crearan les anti Corn Law Association, amb la finalitat de pressionar al govern conservador de Robert Peel per suprimir les lleis que protegien als cereals anglesos de la competència estrangera, ja que consideraven que aquestes lleis dificultaven l'exportació de productes industrials britànics i encarien els productes bàsics. La pressió tingué èxit i es subtituí l’anterior política econòmica proteccionista per un lliurecanvisme que serà hegemònic fins a darreries del segle. Des d’aquest moment, la vida política anglesa es caracteritzà per un bipartidisme que enfrontava els tories (conservadors) i els whigs (liberals) fins que els laboristes feren aparició en escena a primeries del segle XX.

Benjamin Disraeli (1804-1891) El ministre tory Disraeli impulsà una nova Reforma Parlamentària en 1867 que contenia els primers elements democràtics. L’objectiu de Disraeli i dels partits que la recolzaren era afirmar la monarquia i les institucions britànics entre la població. D’aquesta manera la reforma concedí el el dret de vot a un milió de ciutadans, sobretot artesans i obrers de les ciutats, encara que no a les dones. Tanmateix, el dret de vot quedà vinculat a una propietat, ja que per a votar calia posseir una casa o pagar un lloguer, de manera que els petits camperols i treballadors del camp sense terra no accediren al vot.

El triomf liberal (whig) de Gladstone en 1868 permeté l’aplicació de les reformes democràtiques de la llei de 1867 i l’impuls de reformes socials decisives. Des d’una perspectiva religiosa introduí certa reformes que aconseguiren la separació de l'estat de l'església anglicana d’Irlanda i la supressió de l'obligació de pertànyer a aquesta església per a ser professor. En l’àmbit escolar introduí la llibertat confessional i un impuls de l’escolarització universal amb l’Education Act (1870), de manera que a primeries del segle XX Gran Bretanya ostentava les taxes d'analfabetisme més baixes del món. Finalment, s’aprovà en aquesta dècada una nova llei sindical que legalitzava les TraWilliam Gladston (1809-1898)de Unions (1871), la introducció del vot secret (1872) que estimularia un sindicalisme sectorial de masses, la reforma de la justícia, de l'administració, de l’exèrcit i una nova Reforma electoral en 1884, elevant a cinc milions el nombre d'electors. El sufragi femení, malauradament, no era una opció considerada pels polítics britànics, malgrat l’aparició dels primers moviments sufragistes en aquesta època. Curiosament, a algunes colònies britàniques sí s’estengué el vot femení, com succeí a Austràlia meridional (1861) i Nova Zelanda (1893) gràcies al moviment liderat per Kate Sheppard.

Les reformes parlamentàries i la nova llei de sindicats permeté la configuració d’un nou panorama polític, sobre tot arran la fundació en 1893 del Partit Laborista que desplaçaria de l’escena política els whigs. Els tories, per la seua banda, patiren un procés de renovació després de l'escissió de 1902-1905, durant el regnat d'Eduard VII (1901-1910), d'on sorgiria un conservadorisme renovador encapçalat per Winston Churchill.

La qüestió irlandesa

Irlanda representà el gran problema de la política interna britànica fins a la guerra d'independència (1919-1921). Irlanda es trobava sota el domini anglès des del segle XIII, encara que com a regne teòricament independent fins a 1800, any en què s’aprovà l'Act of Union, que unificà Irlanda i la Gran Bretanya en el Regne Unit. A banda de la discriminació social, religiosa i econòmica que afectava els irlandesos sobre tot des del segle XVI, des de 1801 s’abolí el parlament irlandès i els seus representants s’integraren en el parlament de Westminster a condició de que foren protestant, únicament professada pel 15% dels habitants d'Irlanda, en la seua majoria colons anglesos. Des d'aquest moment en el nacionalisme irlandés quedaran units estretament els conceptes religiós i polític, i el seu primer líder, Daniel O’Connell, fundà en 1823 la Irish Catholic Association amb la finalitat d'aconseguir l'autogovern per a Irlanda (Home Rule). Encara que no s’aconseguí aquest objectiu, al menys sí s’obtingué la derogació de la llei que discriminava els catòlics en les eleccions mitjançant la nova llei de 1829.

En la dècada dels quaranta, amb O'Connell en la presó, aparegué el moviment inspirat en el moviment liderat per Mazzini, la Jove Irlanda, que desaparegué, però, després de la gravíssima crisi que assolà el camp irlandés entre 1846-47 en la que moriren de fam més de 700.000 irlandesos i emigraren uns dos milions de persones, majoritàriament a Estats Units. Des d’aleshores foren aquests emigrants els que finançaren i dirigiren els moviments independentistes irlandesos des de l'exili, en especial la Societat Feniana que iniciarà la lluita armada mitjançant la preparació d'atemptats terroristes des de 1858.

Charles Stuart Parnell (1846-1891)   La tensió augmentà des de 1870 com a conseqüència d’una duríssima crisi econòmica i l'expulsió de milers d'arrendataris irlandesos de terres en mans de terratinents anglesos. Aquests fets radicalitzaren el moviment nacionalista liderat des de 1879 per Charles Parnell, fundador del Partit Parlamentari irlandès en 1882 i organitzador del boicot a aquests terratinents. De fet, fou el problema britànic el que portà Gladstone al poder gràcies a la seua promesa d’acabar amb el conflicte. En aquest sentit, per tal de frenar l’espiral de violència el govern britànic intentà impulsar una reforma agrària (sense èxit) i arribar a un acord amb el líder irlandès (Pacte de Kilmainham), amb la intermediació del papa Lleó XIII, qui recomanà moderació al clergat catòlic per tal d’evitar que els enfrontaments derivaren en una guerra civil. Gràcies a la reforma parlamentària de Gladstone, des de 1885 els irlandesos obtingueren representació al Parlament britànic, i en 1886 el govern britànic aprovà la Home Rule, que convertia Irlanda en un territori autònom dins el Regne Unit. D’aquesta manera, Charles Stuart Parnell obtingué un escó en la Cambra dels Comuns i gràcies a les seues intervencions esdevingué el líder del Partit Nacionalista Irlandés i de la Lliga de la Terra, encarregada aquesta última de defendre als arrendataris enfront dels terratinents per mètodes violents protagonitzats pels moonlights. A més a més, Parnell i el Partit Nacionalista Irlandés augmentaren la seua presència en el Parlament i els 86 diputats irlandesos aprofitaren la inexistència d’una majoria absoluta per a «boicotejar» les decisions del Parlament com a forma de pressió política.

En qualsevol cas, l’aprovació de la Home Rule dividí els whigs i el primer ministre abandonà finalment la política en 1894. El projecte de lord Balfour de concedir en 1902 un parlament irlandès autònom fou una de les raons que provocà l'escissió del partit whig, aprofitada pel Partit Laborista, que inicia des d’aleshores el seu ascens polític. La qüestió irlandesa no es resolgué fins a la I Guerra Mundial, quan davant la insurrecció de 1916 a Dublín, el govern decidí la partició de l'illa entre l’Ulster, al nord, de majoria protestant i fidel al Regne Unit, i el sud, de majoria catòlica. Fou precisament en aquest època quan aparegué el Sinn Féin (Nosaltres Mateixos) un partit independentista republicà, deslligat del catolicisme, que esdevindria des d’aleshores en la principal força política irlandesa. La zona catòlica, obertament contrària a la pertinença al Regne Unit, aconseguí la independència en la dècada de 1920. No obstant això, aquest fet no va posar fi del tot al problema irlandès. A l'Ulster, la zona nord sota sobirania britànica, els enfrontaments entre protestants i catòlics continuaren durant tot el segle XX, assoliment dimensions terrorífiques entre els anys 70 i 90.

El Borja que va ser sant: les dues cares del duc de Gandia

Revista Sàpiens

http://farm5.static.flickr.com/4105/4978435977_3cdec73fb5.jpg

http://farm5.static.flickr.com/4135/4903257147_7b206e036c_t.jpg

Link de descàrrega:
http://hotfile.com/dl/68569413/cb28bfe/Sapiens.Setembre.2010.Sfrd.pdf.html

dijous, 9 de setembre del 2010

BONES PRÀCTIQUES TIC

BONES PRÀCTIQUES TIC

 

Descarregar Bones pràctiques TIC (5Mb)

La Conselleria d'Educació sensible davant del repte que planteja la utilització de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) presenta el llibre sobre les Bones pràctiques TIC com a suport a les famílies i docents per a la seua utilització en l'àmbit familiar i educatiu.

Este llibre va dirigit a pares i mares, tutors i tutores, docents, familiars i, en general, a qualsevol persona relacionada amb el procés formatiu dels menors, tant en l'aspecte humà com social, tècnic, cultural, professional, etcètera. Se suggerixen i detallen un conjunt de conductes que ajuden els formadors en el dit procés, adaptades a les respectives edats, així com un resum de deu conductes de caràcter general.

La Conselleria d'Educació de la Generalitat vol, a través d'esta publicació, animar els pares i mares i educadors que aprofiten totes les possibilitats que oferix l'ús de les TIC per a millorar la formació dels nostres fills i filles.

Revista BBC Historia – Bohemias y libres. Una historia de rebeldía femenina

Revista BBC Historia   http://farm5.static.flickr.com/4111/4972713959_75b40487d5.jpghttp://farm5.static.flickr.com/4135/4903257147_7b206e036c_t.jpg

Septiembre: http://hotfile.com/dl/68102949/411ea85/BBC.Historia.Septiembre.2010.Sfrd.pdf.html

Agosto
http://hotfile.com/dl/58717611/07b9a23/BBC.Historia.Agosto.2010.Sfrd.pdf.html
http://www.megaupload.com/?d=9VMYHS46

Julio: http://hotfile.com/dl/68103026/9a6fd74/BBC.Historia.Julio.2010.Sfrd.pdf.html

Junio: http://hotfile.com/dl/68103100/12a5175/BBC.Historia.Junio.2010.Sfrd.pdf.html

Mayo
http://hotfile.com/dl/40989436/7e3ec15/04030510.sfrd.rar.html
http://www.megaupload.com/?d=F43YLVQY

Abril: http://hotfile.com/dl/68103172/fd9bc83/BBC.Historia.Abril.2010.Sfrd.pdf.html