La crisi de postguerra (1919-1920)

Durant els anys 1919 i 1920 l'economia mundial experimentà una curta expansió impulsada per la reconstrucció i el consum de béns necessaris que la guerra havia ajornat. A més a més, es feia necessària la reconversió de la indústria de guerra a les noves condicions de pau. Als Estats Units, els beneficis derivats de la guerra, l'augment del poder adquisitiu dels obrers i els beneficis agrícoles afavoriren l’expansió del mercat intern i l’acumulació de capital. Així, entre 1919 i principis de 1920 la producció nord-americana augmentà un 20% respecte a 1918. Aquesta favorable situació econòmica afavorí un fàcil accés al crèdit a baix interès i el manteniment durant els mesos posteriors a la guerra del sistema de préstecs interaliats. Així, Europa, malgrat la inflació, esperava retornar a una economia de pau gràcies als crèdits comercials americans, i aconseguir l’absorció dels milions de desmobilitzats en el mercat laboral.

Tanmateix, al març de 1920 aparegueren els primers símptomes de recessió econòmica. Una vegada satisfetes les necessitats de béns de consum ajornats per la guerra i els de la reconstrucció, començà una breu però profunda crisi caracteritzada pel descens de la demanda i la contracció del crèdit a conseqüència de la política deflacionista nord-americana. Com s’arribà a aquesta situació?

En primer lloc, Europa necessitava els crèdits exteriors per tal de satisfer l’adquisició de productes i la reconstrucció. L’expansió del crèdit, s’havia basat en un significatiu increment de la massa monetària als Estats Units, amenaçant amb la inflació i la depreciació del dòlar, fets que anul·larien els beneficis obtinguts des de 1914. Per tal d’evitar-ho la Reserva Federal americana elevà la taxa de descompte (taxa d’interés a la qual els bancs demanen diners a la Reserva Federal), dificultant així l’accés a diners barat per part de les entitats financeres. Amb l'arribada al poder dels republicans, al novembre de 1920, partidaris del rigor financer, cessaren els préstecs públics a Europa i s’anuncià el manteniment dels deutes de guerra. En aquest context, els grans bancs americans es mostraren reticents a prestar diners a una Europa en plena anarquia inflacionista.

La situació, però, es veié afectada per la insolidaritat dels diferents governs per a fer als desequilibris financers i productius. Com a exemple, Gran Bretanya i Estats Units establiren majors barreres proteccionistes i quotes a l’emigració. Els Estats Units aprovaren la Quota Act de 1921 i la Immigration Restriction Act de 1924 que establia quotes d’emigrants per país fins un màxim de 162.000 per any. Gran Bretanya intentà distribuir entre el seu imperi els excedents de la població de la metròpoli, com es preveia en la Empire Settlement Act de 1922, encara que la iniciativa fou un estrepitós fracàs. Aquests governs, a més a més, adoptaren polítiques deflacionistes, restringint la despesa pública i els crèdits, augmentant el impostos i disminuint l’emissió monetària, el que es traduí en un acusat descens de l'activitat productiva i l'increment de la desocupació (5 milions de desocupats als EUA i 2,5 milions a Gran Bretanya).

Els països deutors com ara Bèlgica, França, Itàlia i, especialment, Alemanya, incrementaren la circulació monetària i devaluaren les seues monedes, accentuant la seua insolvència. Als territoris pertanyents a les extintes potències centrals, i especialment Alemanya, la hiperinflació, en la que, com es veu a la gràfica, els marcs paper no tenien cap valor, juntament amb un immens dèficit i la càrrega de les reparacions de guerra (132.000 milions de marcs-or), convertiren la situació econòmica en un malson d’impossible solució, que obligà a Alemanya a suspendre el pagament de les reparacions de guerra. Com a resposta, França i Bèlgica ocuparen la conca industrial del Ruhr al gener de 1923. Tanmateix, aviat es féu evident el fracàs de l’ocupació per als invasors i una catàs­trofe per a Alemanya, el sistema monetari de la qual es va col·lapsar, desapareixent definitivament la seua capacitat de pagament, el que afectava a totes les economies europees.

Al següent text, citat per Alan Ferguson es apreciar l’impacte que tingué per a les vides dels alemanys la hiperinflació:

Fins a la invasió del Ruhr, la política inflacionista havia sigut presidida per la por a la desocupació. Ara s'havia produït un atur massiu, i encara que el renaixement de l'esperit nacional havia atenuat en gran part la virulència dels seus pitjors efectes secundaris, la inflació continuava amb més força que mai [...].

Els petits delictes, els delictes desesperats, proliferaven pertot arreu [...]. A la major part d’Alemanya van començar a desaparèixer a les nits els canalons i les canonades de les teulades. La gasolina es treia amb gomes dels depòsits dels automòbils. El bescanvi es va convertir en la forma més corrent de comerç, i els metalls i el combustible van començar a ser utilitzats com a moneda ordinària i com a mitjà de pagament. Una entrada de cine costava un tros de carbó. Amb una botella de petroli es podia comprar una camisa, i amb una camisa era possible aconseguir les creïlles que necessitava una família. En 1922 Herr von der Osten pagava l'apartament d'una amiga seua a la capital de la província amb mitja lliura de mantega mensual, però a l'estiu de 1923 ja li costava una lliura sencera. «Estàvem tornant a l'edat mitjana», deia Erna von Pustau.

[... ] Alguns comerciants a qui els havien robat van trobar que els lladres s'havien emportat les carteres i els maletins en què guardaven els diners i havien deixat escampats per terra els bitllets que contenien.

A Itàlia, els greus problemes de la reconversió i la crisi inflacionista afavoriren una forta agitació social, amb ocupacions de terres i fàbriques, i una successió de crisis polítiques, un terreny propici on fermentaria el feixisme.

El restabliment de les relacions econòmiques només seria possible si es duia a terme una estabilització financera i monetària, i es conferia un nou tractament a les reparacions alemanyes i als deutes interaliades. I la solució només podia ser abordada des d’una perspectiva internacional.

Per això, per tal de solucionar la peremptòria qüestió monetària, els governs de les principals potències convocaren en 1922 la Conferència Internacional de Gènova, a la que no assistiren representants dels Estats Units, en la que acordaren estabilitzar les seues monedes i els seus preus a través d'un rigorós control dels crèdits i el retorn al patró-or base essencial per a acabar amb la inflació incontrolada i el caos en els pagaments internacionals. Tanmateix, es decidí que la paritat del patró-or podia ser diferent a l’existent abans de la guerra, el que obria la porta a una devaluació monetària i la creació de economies monetàries diferents.

Al mateix temps, el problema de les reparacions alemanyes s’havia complicat amb la invasió del Ruhr, ja que cada cop era més evident la incapacitat d’Alemanya per a fer front als pagaments, el que afectava a tot el sistema de deutes interaliats. Era evident que calia abordar el tema des d’una altra òptica. La solució del problema s’abordà a la Conferència de Londres de 1924, en la que finalment s'acceptaria el Pla Dawes. En primer lloc, el pla establia una nova modalitat per al pagament de les reparacions alemanyes en anualitats no fixes de 1.000 a 2.500 milions de marcs-or, en funció del ritme de la seua economia. Els venciments quedaven garantits pels imposts indirectes i els drets duaners, així com per la subscripció d'obligacions per part dels industrials i les companyies ferroviàries alemanyes sota administració conjunta d’Alemanya i els aliats. En segon lloc, s’aprovà un crèdit internacional a Alemanya per valor de 800 milions de marcs-or per tal de reactivar la seua economia.

Finalment, les diferents potències adoptaren un conjunt de mesures econòmiques que conduirien a la reactivació econòmica i a una nova etapa d'expansió econòmica: així, entre els Estats Units 1923 i 1926, reduïren els deutes interaliats; en 1923 Alemanya adoptà una política deflacionista amb la creació d’una nova moneda, el Reichsmarck; Anglaterra tornà al patró-or en 1925; finalment França devaluà el franc en 1926.