L’extensió de la crisi

L'estreta relació comercial i financera dels Estats Units i la resta del món afavorí la ràpida transmissió de la crisi. Estats Units no sols era el major productor del món sinó també el més important mercat, absorbint el 12,5% de les importacions mundials, i molt especialment, la principal font financera, de tal manera que en 1930 era el creditor de 14.000 milions de dòlars. El contagi de la crisi es realitzà a través de dos canals: el co­merç i les finances internacionals.

D’una banda, el massiu reflux dels capitals flotants invertits especialment a Europa, i l'adopció de mesures proteccionistes als Estats Units (aranzel Hawley-Smoot) i a la resta del món, provocaren la contracció del comerç mundial, el que es traduí en la reducció entre 1929 i 1932 de la meitat del volum del tràfic i de dos terços del seu valor. Els països sense mercats privilegiats (colònies o dominis) com Itàlia, Àustria, Alemanya o Japó aviat es veurien obligats a recórrer a l'autarquia o a polítiques exteriors agressives com seria la política de Hitler a Europa central o de l’Imperi Japonés a Àsia. En definitiva, el proteccio­nisme econòmic tingué uns efectes nefastos per al comerç mundial, ja que contribuïren al col·lapse dels intercanvis i el seu estancament durant la resta del decenni de 1930, fet que va agreujar enca­ra més la crisi, va allargar la depressió i afavorí l’adopció de polítiques internacionals agressives que desembocarien en la II Guerra Mundial.

La crisi financera fou el segon element que accelerà la difusió internacional de la crisi. Després del crac de la borsa de Nova York, els Estats Units deixaren d'exportar capital (préstecs i inversions) a altres zones del món i exigi­ren la devolució dels capitals invertits anteriorment. Les massives repatriacions de capital al llarg dels anys següents tingueren uns efectes ca­tastròfics, especialment als països més dependents dels crèdits nord-americans i britànics: Alemanya i Àustria. Alemanya feia ús d'ells per a fer efectius els pagaments de les reparacions de guerra, mentre els seus bancs i empreses eren especialment vulnerables per la seua dependència financera exterior. L'emprèstit Young (1930) va salvar momentàniament la situació, però l'anunci de la unió duanera austre-alemanya, preludi de la unió política forçada per Hitler (Anschluß), provocà la retirada de capitals d'Àustria. Al maig de 1931, el Kreditanstalt de Viena es veié forçat a suspendre pagaments i, donada l'estreta relació entre les finances austríaques i alemanyes, la fallida arrossegà immediatament el sistema financer alemany, el que tingué com a conseqüència el tancament de centenars d’empreses i l’ascens del nombre d’aturats a 6 milions en 1932, la majoria joves. Aquest atur massiu afavoriria electoralment l’ascens del partit nazi, com es pot comprovar en l’evolució de l’atur i dels vots obtinguts pels nazis en la següent gràfica.

La Gran Depressió als Estats Units

L’enfonsament de la borsa provocà una reacció en cadena que col·lapsaria l'economia nord-americana. D’aquesta manera s’iniciava als Estats Units una llarga crisi econòmica coneguda com la gran depressió. Les dimensions de la crisi singularitzaven la Gran Depressió de qualsevol crisi anterior i posterior. Per què l’impacte fou tan gran i durador sobre la societat americana?

Per a començar, l’enfonsament borsari va provocar la destrucció de l'estalvi (amb la ruïna de milions de grans i petits inversionistes així com de les empreses que havien invertit els seus beneficis en la borsa) i la dràstica reducció del crèdit, del consum i de la inversió. Immediatament les conseqüències es traslladaren des de Wall Street a l'economia real.

Per la seua banda, els bancs es van enfonsar per dos motius. En primer lloc perquè existia una gran quantitat de bancs de petites dimensions amb dipòsits limitats i fons invertits en productes financers de dubtosa transparència, i en segon lloc perquè els clients de molts bancs, víctimes del pànic, retiraren simultàniament els seus estalvis i per­què molts préstecs van quedar sense retornar. Molts bancs foren incapaços de tornar els dipòsits als seus clients el que contribuí més encara el pànic. En conseqüència, al voltant de 9.000 bancs van fer fallida i els estalvis de milions de ciutadans es van esvair.

Amb la desaparició dels estalvis, immediatament es paralitzaren la demanda i les inversions, el que es traduí en una profunda crisi industrial i unes enormes taxes d'atur. La caiguda brusca del consum privat va accelerar el descens dels preus i dels bene­ficis, i els estocs van augmentar. En 1929 la producció industrial dels Estats Units es va reduir en un 50% i la fallida va afectar prop de 23.000 empreses. El nombre d'aturats va arribar en 1932 als 12 milions de persones (un 25 % de la població activa). L’impacte social de la crisi industrial i de l’atur, però, foren brutals, ja que els Estats Units no disposaven d'un sistema d'ajuda als aturats ni res paregut a un sistema de seguretat.

La conseqüència fou que milers de treballadors caigueren en la misèria. Milions de ciutadans perderen totes les seues propietats, no disposaven d’allotjament, patiren dificultats extremes per a subsistir, el que es traduí en desnutrició, emigracions de milers de persones cercant treball, creixement del nombre de vagabunds, amuntegament en barraques, augment de la delinqüència, prostitució, alcoholisme, abandonament de fills, conflictes violents...

La novel·la The Grapes of Wrath de John Steinbeck capta amb increïble precisió el preu social de la crisi. En la novel·la gràfica Kings in Disguise de James Vance, Dan Burr es reprodueix amb precisió el món dels vagabunds, persones que després de perdre-ho tot es veuen immersos en un món de violència, pobresa extrema i desarrelament.

Per la seua banda, la situació en el sector agrícola, que ja era dolenta abans de 1929, empitjorà a conseqüència de l'enfonsament dels preus i de la disminució de la ca­pacitat adquisitiva dels camperols (que descendí un 70 %). En un país on encara els agricultors representaven el 25 % de la pobla­ció, la misè­ria colpejà més violentament al món rural que a les ciutats, com s’aprecia en la fotografia de la família d’Alabama. Les expropiacions de granges es multiplicaren pels deutes contrets, i un milió i mig de per­sones van haver d'abandonar forçosament les cases on vivien, sumant-se a bandes de jornalers que recorrien el país en busca de qualsevol treball.

No cal dir, que com en totes les crisis, les dificultats per a les minories (negres, hispans, asiàtics...) foren majors que per a la resta de la població.