L'estreta relació comercial i financera dels Estats Units i la resta del món afavorí la ràpida transmissió de la crisi. Estats Units no sols era el major productor del món sinó també el més important mercat, absorbint el 12,5% de les importacions mundials, i molt especialment, la principal font financera, de tal manera que en 1930 era el creditor de 14.000 milions de dòlars. El contagi de la crisi es realitzà a través de dos canals: el comerç i les finances internacionals.
D’una banda, el massiu reflux dels capitals flotants invertits especialment a Europa, i l'adopció de mesures proteccionistes als Estats Units (aranzel Hawley-Smoot) i a la resta del món, provocaren la contracció del comerç mundial, el que es traduí en la reducció entre 1929 i 1932 de la meitat del volum del tràfic i de dos terços del seu valor. Els països sense mercats privilegiats (colònies o dominis) com Itàlia, Àustria, Alemanya o Japó aviat es veurien obligats a recórrer a l'autarquia o a polítiques exteriors agressives com seria la política de Hitler a Europa central o de l’Imperi Japonés a Àsia. En definitiva, el proteccionisme econòmic tingué uns efectes nefastos per al comerç mundial, ja que contribuïren al col·lapse dels intercanvis i el seu estancament durant la resta del decenni de 1930, fet que va agreujar encara més la crisi, va allargar la depressió i afavorí l’adopció de polítiques internacionals agressives que desembocarien en la II Guerra Mundial.
La crisi financera fou el segon element que accelerà la difusió internacional de la crisi. Després del crac de la borsa de Nova York, els Estats Units deixaren d'exportar capital (préstecs i inversions) a altres zones del món i exigiren la devolució dels capitals invertits anteriorment. Les massives repatriacions de capital al llarg dels anys següents tingueren uns efectes catastròfics, especialment als països més dependents dels crèdits nord-americans i britànics: Alemanya i Àustria. Alemanya feia ús d'ells per a fer efectius els pagaments de les reparacions de guerra, mentre els seus bancs i empreses eren especialment vulnerables per la seua dependència financera exterior. L'emprèstit Young (1930) va salvar momentàniament la situació, però l'anunci de la unió duanera austre-alemanya, preludi de la unió política forçada per Hitler (Anschluß), provocà la retirada de capitals d'Àustria. Al maig de 1931, el Kreditanstalt de Viena es veié forçat a suspendre pagaments i, donada l'estreta relació entre les finances austríaques i alemanyes, la fallida arrossegà immediatament el sistema financer alemany, el que tingué com a conseqüència el tancament de centenars d’empreses i l’ascens del nombre d’aturats a 6 milions en 1932, la majoria joves. Aquest atur massiu afavoriria electoralment l’ascens del partit nazi, com es pot comprovar en l’evolució de l’atur i dels vots obtinguts pels nazis en la següent gràfica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada