Geografia i Història: Viatge a Madrid

Llista de lectures alternatives al viatge a Madrid (curs 2015-2016)

Podeu triar una de les obres propostes o una similar d’algun autor similtar, però ho heu d’indicar prèviament al professor.

	Camilo José Cela La Colmena La colmena es una novela coral en la que intervienen más de doscientos personajes, sin que ninguno de ellos destaque como protagonista, si bien la narración parece entretenerse un poco más en los avatares de Martín Marco. Marco sirve para poner en relación a varios de los muchos personajes puesto que la novela parece querer poner de manifiesto, aunque no explícitamente, la teoría de los seis grados de separación. Ese es uno de los primeros juegos que propone la novela. La serie de encadenamientos de relaciones, algunos causales, pero otros casuales, que la historia ofrece y que el lector debe ir siguiendo con atención. La narración se inicia en un café, y ese café actuará como epicentro del que parten los mil hilos de las mil historias que componen La colmena. Pronto se perderá por las calles del Madrid de la posguerra mientras sigue los pasos de este o aquel personaje: un camarero, una criada, un médico, un sereno… A todos acompaña por un momento y abandona después para prenderse en los talones de otro personaje, en sus pensamientos.
	Pio Baroja La Busca " La busca " es la primera novela de la trilogía barojiana " La lucha por la vida " . Su protagonista, Manuel Alcázar, llega a Madrid siendo un adolescente, desempeña diversos oficios, cae en la compañía de los golfos de las afueras de la ciudad y vive como un delincuente entre ellos (así se relata en " La busca " ) hasta que logra salir adelante como un trabajador de vida ordenada, aunque con alguna recaída en la golfería (como se constatará en la segunda y la tercera novela). La trilogía no sólo debe a Darwin su título (tomado de «El origen de las especies»), sino también parte de su concepción de la vida: una lucha en la que sólo sobreviven los mejores o los más fuertes. Y es que Baroja interpreta así su experiencia de la vida: sólo los que se aferran a un proyecto para vivir, con un sentido ajustado de la realidad, acaban saliendo adelante. Los otros sucumben, incluidos los buenos e idealistas que carecen de sentido práctico.
	Benito Pérez Galdós Fortunata y Jacinta (es pot descarregar gratuït des de http://www.dominiopublico.es/) Aquesta novel·la es considerada la millor novel·la de l’escriptor canari. El fil conductor de la història és el personatge de Joan (sobrenomenat "Juanito" o "El Delfí") Santa Cruz, fill únic d'una adinerada família de la burgesia madrilenya de finals del segle xix. En la seva època estudiantil, el jove porta una vida dissipada. Durant una visita a Plácido Estupiñá, un amic de la família, coneix i s'encapritxa de Fortunata, una bella jove de classe humil. Joan sedueix Fortunata i la converteix en el seu amant però acaba per avorrir-se d'ella i desaparèixer de la seva vida. La seva mare decideix casar-li amb la seva neboda Jacinta. Durant la lluna de mel, el jove narra la seva dona seves aventures pels barris pobres de Madrid, i li parla de Fortunata. El temps passa i Jacinta no pot tenir fills, ella i la resta de la família arriben a obsessionar-se amb el tema. Un bon dia apareix Ido del Sagrario, un pobre al que Juanito convida a casa seva per riure-se'n. Ido del Sagrario li explica a Jacinta que sap on hi ha un fill del seu marit i de Fortunata. La jove s'il·lusiona amb la idea d'adoptar el fill del seu marit. Després de consultar amb Guillermina Pacheco, una veïna santurrona, les dues dones van a buscar el petit, anomenat "el Pitusín". El tutor de la criatura és José Izquierdo, oncle de Fortunata, al qual acaben per comprar el nen. Quan Jacinta el parla amb el seu marit, tot resulta ser una farsa de Joan Izquierdo. Era cert que Joan havia tingut un fill amb Fortunata però el nen va morir quan ell ja estava casat amb Jacinta. El fals Pitusín és internat en un hospici. Mentrestant, Fortunata ha malviscut amb diferents homes amb molt mala fortuna. Va estar un temps a Madrid i Barcelona i un dels seus últims amants la va portar a París. Quan va tornar a Madrid, Feliciana, una coneguda seva, l'acull a casa seva. El nòvio d'aquesta, Olmedo, és estudiant de Farmàcia i un dia porta a casa de Feliciana a un company d'estudis, Maximiliano Rubín. Maximiliano s'enamora perdudament de Fortunata i li proposa mantenir com el seu amant. Malgrat l'aspecte poc agraciat de Maximiliano i el seu caràcter feble i obsessiu, Fortunata accepta. Maxi viu amb la seva tia, Donya Lupe, una avara vídua enriquida gràcies a la pràctica de la usura. Quan Maximiliano decideix casar-se amb Fortunata, la seva tia i els seus germans grans, Juan pablo i Nicolás, accedeixen a condició que Fortunata passi una temporada a un convent per reformar. Durant la seva estada en el Convent de les Micaelas, Fortunata es convenç a si mateixa que casar-se amb Maxi és el millor que pot fer per la seva consciència. També fa amistat amb una altra interna, Mauricia "La Dura". Després del seu pas pel Convent de les Micaelas, se celebra les noces de Fortunata i Maximiliano. Durant aquest temps, Joan ha sabut de la tornada de Fortunata a Madrid i torna a encapritxar d'ella. Joan de Santa Cruz lloga el pis contigu i compra a la criada dels nuvis per parar una trampa a Fortunata i seduir de nou. Fortunata enganya al seu marit amb Juan tan sols dies després del casament. Al cap de poc decideix abandonar a Maximiliano, qui torna a casa de la seva tia Lupe mentre Fortunata passa a ser la mantinguda de Juanito. Amb el temps Joan torna a cansar-se de Fortunata, a qui troba bella però tosca i inculta. Es distancia d'ella i l'abandona de nou quan la seva dona s'assabenta que manté una amant. Fortunata ensopega al carrer amb Don Evaristo Feijoo, un elegant coronel retirat d'avançada edat, amic del seu cunyat Juan pablo. Després d'una curta amistat, Feijoo proposa a Fortunata ser el seu mantinguda. La parella passa una temporada feliç després de la qual Feijoo sent que es fa massa vell i decideix resoldre el futur de Fortunata abans de morir. Li aconsella tornar a casa del seu marit i l'ajuda convencent Maxi i la seva família a acceptar a Fortunata de nou. Fortunata es muda amb Maxi i Donya Lupe a una nova casa prop de la Farmàcia de Samaniego, on Maximiliano treballa com a ajudant de botica. Durant aquest període, Fortunata s'integra en la família Rubín, fa amistat amb Aurora Samaniego, filla del patró de Maxi, i rep les atencions de Severiano Ballester, el regent de la botica. La salut de Maximiliano es deteriora, i comença a patir atacs de bogeria en què acusa la seva dona d'enganyar ia la seva tia de voler enverinar. Quan Fortunata és informada que la seva amiga Mauricia "La Dura" està malalta, va a visitar juntament amb Donya Lupe. Mauricia jeu moribunda a casa de la seva germana Severiana al mateix edifici habitat per Ido del Sagrario i José Izquierdo. Donya Guillermina i Jacinta són també benefactores de Mauricia i els seus veïns, així Jacinta i Fortunata es troben cara a cara per primera vegada a casa de Severiana. Fortunata, encara que admira l'elegància i el caràcter de Jacinta, li crida que és Fortunata i carrega a empentes contra ella. L'endemà, Guillermina Pacheco intenta convèncer Fortunata que no ha de causar més problemes a Jacinta i oblidar-se de Joan. No obstant això aquesta confessa a la senyora Guillermina que es considera l'autèntica dona de Joan, ja que el va conèixer abans que Jacinta i és l'única que ha pogut donar-li un fill. Jacinta escolta aquesta conversa d'amagat. Quan Guillermina descobreix a Fortunata que Jacinta està amagada escoltant, les dues joves s'embranquen en retrets cridant lladre l'una a l'altra. Al poc temps Joan i Fortunata reinicien les seves relacions discretament. Fortunata busca quedar-se embarassada de Joan en la seva idea de legitimar la seva posició com autèntica dona del "Dofí", però aquest comença a distanciar-se de nou. Fortunata fa a Aurora confident de la seva infidelitat. Aquesta la justificació insinuant que Jacinta ha tingut una relació il·lícita amb Manuel Moreno de l'Isla, nebot de Guillermina Pacheco. Donya Lupe sospita la infidelitat de Fortunata i tracta de convèncer-la perquè abandoni al seu amant. Maximiliano, cada vegada més embogit, intueix que la seva dona estava embarassada. Quan Fortunata es veu abandonada per Juan i embarassada de nou, després de trencar definitivament amb Donya Lupe i els Rubín, torna a la seva antiga casa de Madrid amb la seva tia Segona. Fortunata dóna a llum el seu segon fill assistida per un metge amic dels Rubín i Segismundo Ballester. Així que el nen neix, la família Rubín i la família Santa Cruz (mitjançant de Guillermina Pacheco) mostren interès pel petit. Els Rubín diuen a Maxi que Fortunata ha mort. Maxi a poc a poc recupera la salut i la raó, però no creu en la mort de Fortunata i discretament intenta descobrir on es troba. En les seves indagacions, no només descobreix on viu Fortunata sinó també que Joan de Santa Cruz té una relació amb Aurora. Maxi va a casa de la seva dona, convalescent després del part, i li explica que Santa Cruz l'estava enganyant amb Aurora. Així que es veu sola, Fortunata surt a ajustar-li els comptes a Aurora, i s'encara amb ella a la botiga que Aurora regenta muntant un escàndol. La salut de Fortunata empitjora després d'aquesta sortida. Maxi torna a visitar a Fortunata a torturar provocant la seva gelosia per Aurora i Joan. Aquesta li promet estimar com a esposa a canvi de matar Aurora. Maxi se sent embogir de nou i arriba a comprar un revòlver, però la seva tia Lupe i els seus germans el tanquen abans que pugui cometre una bogeria. Al cap de pocs dies Fortunata mor dessagnada. Abans de morir, fa testament signant una nota en què lliura el seu fill a Jacinta. Maximiliano, a qui la seva família jutja perillós, és tancat en un manicomi en les rodalies de Madrid, al que Maxi no oposa resistència. Joan de Santa Cruz ha de confessar davant de la seva mare i la seva dona que el nen de Fortunata és seu, perdent el favor de la seva dona definitivament. El mateix dia de l'enterrament de Fortunata arriba al cementiri el cos de Feijoo.
	Benito Pérez Galdós Misericordia (es pot descarregar gratuït des de http://www.dominiopublico.es/) " Misericordia " , escrita y publicada en 1897, es una de las mejores obras de Galdós. Testimonio de su desilusión ideológica ante el fracaso de los objetivos regeneracionistas que él soñaba en la clase media, tiene en el pueblo su máximo protagonista. Galdós es el pintor literario del Madrid decimonónico que recrea a lo largo de toda la novela: sus calles, sus barrios más populares, los cafés y las tabernas, los figones y casas de dormir, los cajones comerciales de algunas plazas, los oratorios e iglesias, los cementerios… Y junto a ello una magnífica colección de personajes que se mueven de lo real a lo imaginativo, de lo tangible a lo simbólico en una cuidada mezcla que se extiende a través de toda la obra.
	Luis Martín-Santos Tiempo de silencio A partir de un accidente estúpido y de sus consecuencias―no por evitables menos determinadas―el autor nos muestra con ojo irónico el panorama completo de los estratos sociales de la ciudad. Lo más significativo del libro, no obstante, es su decidido y revolucionario empeño por alcanzar una renovación estilística a partir―ya que no en contra―del monocorde realismo de la novela española de la época en que apareció. La primera edición de Tiempo de silencio apareció en Seix Barral en 1961 y alcanzó casi inmediatamente una extraordinaria resonancia crítica. Traducida al inglés, al francés, al italiano, al alemán, al holandés, al portugués, al sueco, al checo, al rumano, al finlandés, al danés, al polaco..., dondequiera ha sido señalada como una obra excepcional. La presente edición tiene carácter definitivo, por cuanto en ella se han restituido al texto la plena totalidad de las supresiones que había forzado a introducir en él la censura del régimen franquista.
	Almudena Grandes Las tres bodas de Manolita Ambientada en el Madrid inmediatamente posterior al fin de la Guerra Civil española, narrada indistintamente en primera y tercera persona, y plagada de analepsis, el libro relata la historia de Manolita Perales García, una joven nacida en 1922 en una familia humilde y las calamidades a las que debe hacer frente tras la finalización del conflicto. Su madrastra encarcelada y su padre fusilado, la joven tiene que sacar adelante a su hermana Isabel y a sus hermanastros los niños Pilarín (1926), Pablo y Juan. En esa tesitura su hermano Antonio (1918), prófugo de la justicia y escondido en los sótanos de un tablao flamenco en el que actúa su novia Eladia Torres (1918), la embarca en una peligrosa aventura: Ante la necesidad de descifrar las instrucciones de una multicopista para imprimir clandestinamente propaganda comunista, Manolita debe contactar con Silverio (1917), el único de entre los camaradas que puede llegar a comprender el manejo de las máquinas. Silverio Aguado, sin embargo, está recluido en la cárcel de Porlier, por lo que Manolita debe tramitar, mediante el correspondiente soborno, varios bis-a-bis, conocidos en el argot carcelario como bodas, para que el joven le transmita sus conocimientos. Al tiempo, no deben perder de vista la previsible traición de un infiltrado del Gobierno que resulta ser Roberto, el Orejas (1917). Desvelándose más adelante que se trata de personaje real Roberto Conesa. Plagada de personajes secundarios, en un enfoque coral, refleja la difícil situación de las personas homosexuales en la época, representadas en los personajes de Paco Román (1900), alias La Palmera o la madre Carmen (1913) o personas reales, convertidas en personaje de la ficción como Antonio de Hoyos y Vinent.
	Arturo Pérez-Reverte Un día de cólera Este relato no es ficción ni libro de Historia. Tampoco tiene un protagonista concreto, pues fueron inumerables los hombres y mujeres envueltos en los sucesos del 2 de mayo de 1808 en Madrid. Héroes y cobardes, víctimas y verdugos, la Historia retuvo los nombres de buena parte de ellos: las relaciones de muertos y heridos, los informes militares... Cuantas personas y lugares aparecen aquí son auténticos, así como los sucesos narrados y muchas de las palabras que se pronuncian. En Un día de cólera, Arturo Pérez-Reverte convierte en historia colectiva las pequeñas y oscuras historias particulares registradas en archivos y libros. Lo imaginado, por tanto, se reduce a la argamasa narrativa que une las piezas. Con las licencias mínimas que la palabra novela justifica, estas páginas pretenden devolver la vida a quienes durante doscientos años sólo han sido personajes anónimos en grabados y lienzos contemporáneos, o escueta relación de nombres en los documentos oficiales.