Les invasions napoleòniques d'Itàlia en 1797 i dels estats alemanys després de la batalla de Jena (1806) són considerades el punt de partida del procés d’unificació d’ambdós territoris, ja que la invasió francesa reduí el nombre d’estats creant el futur nucli unificador d’Itàlia i contribuí a la desaparició de l'Antic Règim gràcies a la secularització dels territoris de l'Església i la modernització de l'administració, la legislació i l'exèrcit. Tanmateix, l’impacte fonamental fou la reacció «antifrancesa» generada en els pobles envaïts, concretada en un sentiment d'independència i llibertat, unit a una incipient idea de nació estructurada per intel·lectuals universitaris, escriptors romàntics com ara Schiller o Manzoni, i filòsofs com Kant, Herder o Fichte. A Itàlia el moviment nacional es traduí en l’aparició d’un moviment de regeneració nacional anomenat Risorgimento defensat per grups revolucionaris i societats secretes, com ara els carbonari, que intentaren instaurar governs constitucionals i liberals durant la revolució de 1820.
Com hem vist, amb la conclusió de les guerres napoleòniques, el Congrés de Viena modificà el mapa d’Itàlia i restaurà l’absolutisme, el que significà la negació de la ideologia nacionalista que estava cristal·litzant en aquest moment. De fet, des dels anys vint existia ja un discurs nacionalista clar dividit en tres corrents. D’una banda, Giuseppe Mazzini, fundador de Jove Itàlia aspirava a crear una República unitària i centralista a Itàlia mitjançant una sèrie de revoltes en els distints estats italians i mitjançant la difusió de les seues idees a través del periòdic La Jove Itàlia. En segon lloc, apareixen els nacionalistes moderats aglutinants en torn al sacerdot torinés Vincenzo Gioberti, defensor d’un nacionalisme catòlic que aspirava a la creació d’una Confederació d'Estats Italians sota la presidència papal. Aquest corrent es recolzava en el partit conservador neogüelfo, que assolí la màxima acceptació durant els primers anys (1846-1848) del mandat de Pius IX, encara que la seua postura reaccionària després de la revolució de 1848 suposaria l’enfonsament del neogüelfisme. Finalment, després del fracàs de les revolucions de 1848 i el descrèdit del neogüelfisme, Cesare Balbo i d'Azeglio, a través del rotatiu II Risorgimento defensaren un projecte d’unificació nacional articulat en torn al regne del Piemont-Sardenya. Efectivament, aquesta darrera seria l’opció triomfadora, i ja des de 1856, La Sozietà Nazionale Italiana, fundada per iniziativa del venecià Daniele Manin i del sicilià Giuseppe La Farina i dirigida per Camillo Benso, comte de Cavour, aglutinà a la major part dels nacionalistes i antics neogüelfos com Gioberti, carbonaris com Pallavicino i mazzinianos com Garibaldi.
Un altre factor important per tal d’entendre la unificació italiana fou l’aparició d’una forta burgesia piemontesa defensora de la implantació del liberalisme i el desenvolupament econòmic. El compromís de Victor Manuel II en aquest sentit suposà, d’una banda, un recolzament total de la burgesia del nord d’Itàlia al projecte unificador piemontés, però d’altra, importants recursos econòmics i industrials que sostingueren l’expansió militarista del regne de Piemont-Sardenya. En aquest sentit, entre 1830 i 1850 s'havien instal·lat en el nord d'Itàlia un grup d'empresaris que consolidaren una moderna indústria tèxtil que tenia el seu principal mercat en la resta d’estats italians. Tanmateix, no existia un mercat nacional articulat, el que perjudicava els interessos d’aquests industrials, cada cop més convençuts de la necessitat d’un estat unificat dotat d’una bona xarxa de transports. Fou a partir de 1850, amb l’arribada de Cavour al govern de Piemont quan el govern impulsaria la creació d'una xarxa ferroviària amb capital britànic afavorint l'expansió econòmica de Piemont tant en el camp, gràcies a l’extensió del regadiu, com a les ciutats industrials i comercials. Aquesta doble modernització industrial i agrícola constituïa el requisit imprescindible per a la modernització i ampliació de l'exèrcit. Fou el general La Mármora l'encarregat de dissenyar un exèrcit modern que participà per primer copen la Guerra de Crimea (1853-1856).
La unificació política d'Itàlia es dugué a terme durant el regnat de Victor Manuel II de Savoia (1849-1879), un rei de tendència liberal que mantingué el Statuto aprovat per son pare, Carles Albert, en 1848, base de la Constitució del Regne d'Itàlia. A més a més nomenà dos enèrgics ministres, Máximo d'Azeglio, primer ministre, i Cavour ministre d'agricultura i comerç, els quals, entre 1849 i 1852 impulsaren un important conjunt de reformes econòmiques i legislatives amb l’aprovació de nous codis legislatius i una important legislació legislativa que establia la laïcització de l'Estat, la desamortització de béns eclesiàstics i la supressió d'alguns convents i monestirs, rendes que passaren a la hisenda pública.
Amb el nomenament de Cavour com a primer ministre en 1852 es pot considerar que s’inicia veritablement el procés unificador italià. Aquest ministre, que ja havia demostrat el seu talent des del ministeri d’agricultura i finances, obtenint el recolzament del camperolat i burgesia piemontesa, impulsà una campanya nacionalista des del seu periòdic II Risorgimento, on defensava la idea de que la creació d’un estat italià havia d’orbitar en torn al regne de Piemont-Sardenya. Ràpidament, de fet, aconseguí el recolzament per al seu projecte de la Sozietà Nazionale Italiana obtenint així la fidelitat d'antics mazzinians com Garibaldi, els quals gaudien d’una gran influència sobre els sectors socials més populars al fusionar en la seua ideologia emancipació social i emancipació nacional.
Tanmateix, Cavour era conscient que per tal d’aconseguir la desitjada unificació no era suficient amb el recolzament popular en la majoria d’estats italians, sinó que era imprescindible aconseguir com aliat alguna potència militar important de l’època capaç d’enfrontar-se amb èxit amb el gran obstacle a la unitat italiana: Àustria. La Guerra de Crimea (1853-1856) en contra de Rússia oferí l’oportunitat d’accedir al concert internacional, gràcies a la seua aliança amb el Regne Unit i França. La col·laboració amb França s’aprofundí com a conseqüència d’una insistent activitat diplomàtica impulsada per Cavour que es traduí en l'ajuda econòmica i militar de França. La sintonia ideològica entre Napoleó III (qui s'havia pronunciat a favor dels moviments nacionalistes i havia integrat la dels Carbonaris ) i Cavour cristal·litzà en el tractat de Plombières (1858) que establia una aliança militar franc-piemontesa front a Àustria. Amb aquest suport militar Cavour considerava que una guerra contra Àustria beneficiaria Piemont, impulsant una política de provocacions calculada als territoris italians austríacs amb l’objectiu d’incitar la intervenció militar austríaca. Aquesta es produí en 1859 i les tropes franceses envaïren el nord d’Itàlia, aconseguint les victòries de Magenta i Solferino (juny de 1859). Napoleó III, però, preocupat per una possible intervenció de Prússia en favor d’Àustria, decidí abandonar el seu aliat i signar la pau per separat amb Àustria, concretada en els acords de Vilafranca. Segons aquests, Piemont només rebé Llombardia, el Vènet continuà en mans austríaques, al temps que els ducs de Mòdena i Toscana recuperaren la sobirania sobre aquests territoris. Aquests acords foren ratificats en la Paz de Zuric per França, Àustria i el rei de Piemont, a pesar de l'oposició de Cavour, qui presentà la dimissió.
Alhora, entre abril i novembre de 1859, Cavour havia preparat, amb l'ajuda de la Sozietà Nazionale Italiana, agitacions revolucionàries que tenien per objectiu fer-se amb el poder a Parma, Mòdena i la Romanya. Malgrat el fracàs i la repressió a Les Marques i Úmbria, a la resta de territoris s’implantaren governs provisionals que declararen l'annexió al Piemont, el que es confirmà mitjançant plebiscit per les respectives poblacions. Quan al gener de 1860 Cavour fou novament nomenat president del govern, la seua missió diplomàtica prioritària consistí en aconseguir l’acceptació per part de Napoleó III de la incorporació de Romanya, Toscana i Mòdena al Regne de Piemont, a canvi de la cessió a França de Savoia i Niça. Napoleó acceptà l’oferta concretada en el Tractat de Torí el 24 de març de 1860, el que provocà la còlera de Garibaldi, nascut precisament a Niça. L'endemà s'elegí un Parlament comú per a tot el Regne d’Itàlia.
Garibaldi considerà, no sense raó, que la cessió de Niça i Savoia a França constituïa una traïció imperdonable a la nació italiana, i entre els principals traïdors calia considerar a Cavour i al rei Victor Manuel II. La desconfiança que els professà des d’aleshores, no impedí, però, la seua participació fonamental en la incorporació al Regne d’Itàlia de Les Dues Sicílies.
Sicília sempre havia constituït un focus revolucionari enfront del govern de Nàpols i al febrer els llauradors sicilians tornaren a sublevar-se. Mazzini intentà aprofitar aquesta ocasió per a ressuscitar el seu projecte unificador, enviant l'abril un grup dels seus seguidors. En maig, Garibaldi i les seues «camises roges» es dirigiren a Sicília, instaurant-se a Palerm un govern provisional el 27 de maig sense pràcticament oposició. Immediatament, l'emperador austríac demanà la mediació de Napoleó III per tal de resoldre el conflicte que podia derivar en una intervenció militar austríaca. Cavour aconsellà al rei l’enviament a Garibaldi de dues cartes, una pública i altra privada. En la carta pública li exigia abandonar els seus plans d’envair Nàpols, però en la privada l’animava a prosseguir l’ocupació. D’aquesta manera, el rei italià no podia ser acusat per Àustria d’haver incitat la invasió de Nàpols que es produí el 20 d'agost, quan des de Sicília Garibaldi envaí Nàpols. El 7 de setembre, pràcticament sense oposició, es completà la conquista del Regne de les Dues Sicílies, que per voluntat de Garibaldi s’incorporaren al Regne d’Itàlia.
Mentre Garibaldi actuava a Nàpols, Cavour, per la seua banda, impulsà un conjunt de revoltes en Les Marques i Úmbria. Aquests territoris, després de que a l'octubre Nàpols i Sicília decidiren mitjançant plebiscit la incorporació al regne d’Itàlia, adoptaren la mateixa decisió. La reunió del nou Parlament, que integrava els nous territoris, decidí concedir a Victor Manuel II el títol de rei d'Itàlia «per la gràcia de Déu i la voluntat de la nació». Al maig les principals potències europees reconegueren internacionalment el nou regne d'Itàlia.
Tanmateix, un mes més tard es produí la mort de Cavour i el procés unificador continuava incomplet ja que els importants territoris del Vènet i els Estats Pontificis encara no formaven part del regne d’Itàlia. L’annexió d’aquests territoris significava l’enfrontament amb Àustria i França, defensora dels interessos papals a Itàlia. Itàlia no disposava de poder suficient per a enfrontar-se amb les dos grans potències. En aquest moment, però, la intervenció militar de Prússia, també embarcada en el seu procés unificador, fou la clau que permeté no només la unificació alemanya, sinó també, directament, la unificació italiana.
En aquest sentit, l’annexió del Vènet en 1866 fou conseqüència de la victòria prussiana a la batalla Sadowa (3 de juliol de 1866), ja que l'exèrcit italià fou derrotat per l’austríac a les batalles de Custozza i Lissa. En efecte, gràcies a l'aliança que Napoleó III havia suggerit a Bismarck establir amb el regne d'Itàlia contra Àustria, quan es signà la pau de Viena (octubre de 1866), a banda de les concessions realitzades a Alemanya a propòsit dels ducats danesos, Prússia obligà a Àustria a cedir Venècia a Itàlia, la qual al seu torn renunciava als territoris del Trentino i Ístria, que continuaren formant part de l'Imperi austríac.
Amb la incorporació del Vènet només restava per incorporar els Estats Pontificis. Però el recolzament militar de Napoleó III al Papa obstaculitzava la incorporació d’aquests territoris al Regne d’Itàlia. En aquest sentit, des que Mazzini proclamà la «república romana» entre febrer i juliol de 1849, el Papa Pius IX sol·licità i obtingué el suport de Napoleó III per a defendre els Estats Pontificis d’una possible invasió i annexió a altres territoris italians. En conseqüència, des de llavors la integritat dels territoris pontificis estigué en mans de les tropes franceses estacionades a Roma. Novament fou la intervenció prussiana la que permeté concloure el procés unificador. En aquest sentit, l’esclat de la guerra franco-prussiana en 1870 i la derrota de Napoleó III en la batalla de Sedan impedí els francesos prestar ajuda militar al Papa, situació aprofitada pels nacionalistes italians per tal de concloure el procés unificador, ja que amb la retirada de les tropes franceses de Roma, tropes italianes envaïren la ciutat i després d'un plebiscit els Estats Pontificis s’incorporaren al Regne d'Itàlia, al temps que es proclamava Roma capital del Regne d'Itàlia.
El Papa no reconegué mai l’annexió, raó per la qual sol·licità a tots els catòlics italians que boicotejaren al nou Estat i que es negaren a votar en les eleccions. El conflicte permanent amb el papa no fou l’únic problema al que s’enfrontava el nou estat. Per a començar no comptava amb una burgesia emprenedora, si exceptuem el nord d'Italia, el que dificultà la integració econòmica dels diversos territoris, aïllats els uns dels altres durant segles. De fet, un dels fets més preocupants, persistent en l’actualitat, fou la consolidació d’una economia endarrerida al sud que contrastava amb els rics, pròspers i industrialitzats territoris del nord articulats en torn a l’eix Gènova-Milà-Venècia. En tercer lloc, la identitat nacional italiana distava molt de ser compartida per tots els ciutadans del nou estat. De fet, la integració dels territoris del sud, especialment Nàpols, Calabria i Sicília fou problemàtica, ja que no es consolidà la identitat nacional italiana, sinó que romangueren les identitats tradicionals, juntament amb una desconfiança radical envers el nou estat. Per si no fora suficient, la consolidació d’organitzacions mafioses en aquests territoris desafiaren des de llavors l’autoritat de l’estat a aquests territoris, el que entrebancà una veritable integració d’aquests territoris en la resta del territori. Finalment, la consolidació d’un sistema liberal, basat en el Statuto Albertino de 1848, una carta atorgada que incloïa algunes concessions liberals, però que afirmava el poder suprem i el caràcter sagrat i inviolable del rei, evolucionà cap a un sistema caciquil, corrupte i fraudulent, similar als consolidats a Espanya i Portugal en aquesta mateixa dècada, el que endarrerí el procés democratitzador fins al segle XX i de manera molt problemàtica, com demostra l’ascens del feixisme als anys 20. De fet, l’Estatut Albertí no seria substituït per una Constitució democràtica fins a 1948.
© 2010 Fran Cadenas
IES Joan Fuster (Bellreguard)
