L’aparició de dos nous estats-nació al centre d’Europa modificà completament l’equilibri internacional dissenyat al Congrés de Viena i suposà la derrota definitiva de l’absolutisme a Europa, relegat únicament als imperis d’Europa Oriental. El procés unificador, però, no fou revolucionari, sinó el producte de complexes relacions internacionals i enfrontaments militars dirigides per extraordinaris estadistes com Cavour o Bismarck. Per aquesta raó, els processos unificadors no s’han d’entendre com el triomf del nacionalisme liberal, sinó com la construcció d’Estats-Nació profundament autoritaris que hauran de continuar enfrontant greus conflictes després de l’unificació, especialment la qüestió relativa al caràcter de l’Estat i a les exigències de democratització. El procés d’unificació d’ambdues potències, des d’un punt de vista cronològic, fou paral·lel i inseparable, ja que ambdós processos s’alimentaren mútuament, i a més a més, en els dos processos concorreren factors comuns com l’impacte de la Revolució francesa, especialment amb la invasió napoleònica, la influència del Romanticisme, l’expansió econòmica i la unió comercial prèvia com a condició necessària per a la unificació política i una intel·ligent direcció del procés per part d’extraordinaris polítics.
