Un dels trets més peculiars d'Espanya és la seua diversitat geogràfica, en presentar grans contrasts físics i humans. Les diferències naturals, culturals i històriques existents, així com les de tipus social i econòmic, són elements que reforcen la seua autenticitat, la seua pròpia identitat com a realitat geopolítica plural i singular al mateix temps.
D'altra banda, la localització geogràfica d'Espanya en el SO. del continent euroasiàtic, però separada d’aquest per la barrera natural que representen els Pirineus, així com la seua proximitat al continent africà, són trets que han condicionat el seu propi desenvolupament des l’Antiguitat. Al seu territori va arribar la influència directa de múltiples cultures procedents d'Europa (celtes), del Mediterrani oriental (fenicis), del món clàssic (grecs i romans), nordeuropees (gots), nord-africanes i islàmiques (musulmans) modelant així l'essència de la seua pròpia diversitat cultural i també la identitat comuna dels habitants i regions.
La Geografia estudia precisament la interrelació entre l'home i el medi natural en què es desenvolupa la seua existència. A Espanya aquesta interdependència està condicionada per l'esmentada varietat, per la qual cosa la unitat i la diversitat geogràfiques són constatables en tots els aspectes: els factors naturals o físics (objecte d'estudi de la geografia física) evidencien contrastos geomorfològics i climàtics, amb marcades diferències entre l'interior, la perifèria i els espais insulars, que al seu torn condicionen la peculiar distribució de la vegetació i de la seua xarxa fluvial; i els factors socials o humans (objecte d'estudi de la geografia humana i econòmica) mostren unes diferències molt accentuades, en general, entre el nord i el sud i entre el món rural i el món urbà.
El Marc físic
Respecte al marc físic, el relleu de l’Estat espanyol (505.990 km2), es caracteritza per forts contrastos d'altitud, amb muntanyes que superen els 3.000 m, serralades o massissos d’altituds mitjanes, i depressions planes d'extensió moderada.
Malgrat la diversitat i la complexitat del relleu espanyol, s’hi poden diferenciar quatre trets essencials: la forma massissa, escassament retallada, del contorn costaner, sense entrants ni sortints profunds; l’elevada altitud mitjana, només superada a Europa per Suïssa; la disposició perifèrica del relleu; i la diversitat d’unitats naturals clarament diferenciades.
L’arxipèlag balear i el canari en constitueixen una excepció. El primer es pot considerar una prolongació del relleu peninsular. El segon, en canvi, té un relleu del tot diferent: es tracta d’illes d’origen volcànic; les orientals són planes i les occidentals, extraordinàriament muntanyoses.
La forma massissa
La forma del contorn peninsular va ser comparada antigament per Estrabó amb la pell d’un bou estesa, perquè considerava que tenia una certa semblança amb el contorn més o menys trapezoïdal de la península Ibèrica a causa dels amplis arcs o ovals que dibuixen algunes de les seves costes, especialment les del litoral mediterrani.
La manca d’entallaments profunds a la costa, amb la clara excepció de la costa gallega, dificulta notablement la penetració de les influències marines i, en conseqüència, del poder temperant del mar, l’acció del qual es veu detinguda, a més a més, pels elevats relleus perifèrics i limitada a una estreta franja costanera. Això explica el matís o caràcter continental del clima mediterrani a la zona interior de l’Estat espanyol, amb fortes oscil·lacions tèrmiques entre l’estiu i l’hivern i també amb precipitacions escasses. La falta de bons refugis per a la navegació i l’absència de vies d’accés fluvials a la península ha dificultat les comunicacions entre el litoral i l’interior de la península.
L’elevada altitud mitjana
L’altitud mitjana de la península Ibèrica és de 660 m sobre el nivell del mar, molt superior a la de França, amb 342 m, i només superada a Europa per Suïssa, que té 1.300 m. Únicament l’11,4 % de les seues terres es troben a menys de 200 m d’altitud.
Aquesta gran altitud mitjana es deu no tant a les serralades com a l’existència d’un massís central elevat, la Meseta, que constitueix un bloc de forma quadrada, generalment de superfície plana i lleugerament inclinat cap a l’oceà Atlàntic.
L’altiplà de la Meseta està accidentat per relleus muntanyosos, com el Sistema Central, que separa la conca del Duero de la del Tajo, i els Montes de Toledo, que diferencien la conca del Tajo de la del Guadiana. La resta de territoris s’adossen a aquest nucli central de la Meseta: un triangle al nord-est, format per la depressió de l’Ebre i la serralada dels Pirineus, i un altre al sud, de dimensions semblants, format per la depressió del Guadalquivir i les serralades Bètiques.
La disposició perifèrica del relleu peninsular
Un altre tret distintiu del relleu peninsular és el que podem anomenar el cinturó de serralades perifèriques, la qual cosa fa que per accedir a la Meseta s’hagen de salvar desnivells importants. Pel nord, s’ha de franquejar la serralada Cantàbrica, amb altituds que oscil·len entre els 1.000 m i els 2.500 m i situada a escassa distància de la costa; per l’est, malgrat que el salt és menys pronunciat, cal salvar el Sistema Ibèric i, més al nord, la serralada Litoral Catalana, d’altituds més modestes, paral·leles a la costa i que constitueixen un doble recinte emmurallat; pel sud trobem Sierra Nevada a més de 3.000 m., junt a la costa, i entre la depressió del Guadalquivir i l’altiplà castellà s’hi interposa Sierra Morena.
La Diversitat d’unitats naturals
La diversitat del relleu i la seua disposició perifèrica determinen forts contrastos morfoestructurals, climàtics i biogeogràfics, el que origina una diversitat d’unitats naturals molt diferenciades. Així, d’una banda, les zones humides (les costes cantàbrica i gallega, la serralada Cantàbrica, el Sistema Central i els Pirineus, principalment, que reben més de 600 mm. de precipitació distribuïda amb una uniformitat relativa al llarg de l’any i amb escassos contrastos tèrmics entre els mesos hivernals i els mesos estivals), contrasten fortament amb les zones seques, que reben escasses precipitacions, i en les quals les amplituds tèrmiques entre les diverses estacions de l’any són més accentuades. Aquesta dualitat climàtica explica l’escassa dotació de gran part del territori per a l’agricultura. Com a conseqüència d’aquesta diversitat física i climàtica, la Península Ibèrica presenta també una variada i rica, tot i que permanentment amenaçada, riquesa biogeogràfica, amb la presència de boscos que recorden als europeus (atlàntica), i altres espècies vegetals típicament mediterrànies, així com seques estepes (sud-est murcià i Almeria), juntament amb l’excepcional vegetació canària. Finalment, la disponibilitat de recursos hídrics i minerals, indispensables per a les societats, també genera fortes desigualtats que en ocasions esdevenen objecte de confrontament polític. Així, mentre la façana cantàbrica disposa d’abundosos rius cabalosos, l'interior i el sud de la Península presenten un règim en què s'acusa la menor pluviositat i l'estiatge de l'estiu, el que permet l’aparició de rius capriciosos per la seua irregularitat.
La influència humana
Aquesta diversitat de la Península Ibèrica ha condicionat l’organització humana del territori, creant importants contrastos regionals, visibles únicament des de la perspectiva del geògraf. Així, les formes de vida, les activitats econòmiques o el transport s'han vist molt condicionades tant per les diferències climàtiques com per la variada configuració del relleu i la vegetació. Tot i això, també existeixen un conjunt de factors humans que han estat responsables de la diversitat regional espanyola i que són independents del marc físic.
Així, existeixen diferents tipus de contrasts regionals. D’una banda, podem observar contrasts entre les regions rurals i agràries de l'interior i les regions urbanes i industrials de la perifèria. Trobem zones molt agràries i tradicionals a Galícia i Extremadura i altres zones més industrials i tecnològiques. Des d’una perspectiva agrícola, però, també són notables els contrastos respecte al desenvolupament ramader (estant o transhumant), l’estructura de la propietat agrària (minifundisme o latifundisme), l’estructura de les explotacions, l’orientació de la producció, les tècniques agrícoles… Si el món agrícola presenta diferències, més notables són en l’actualitat les diferències demogràfiques i econòmiques, resultat d’un complex procés històric i socioeconòmic que analitzarem més endavant.
I a aquesta varietat cal afegir una darrera reflexió. Espanya es troba integrada en la UE des de 1986 i en un món global cada cop més competitiu i integrat. I aquesta integració també té unes conseqüències directes sobre l’economia i la societat que no es poden minimitzar i que necessàriament ha de ser objecte de reflexió ja que afecten directament els ciutadans d’aquesta petita part del món.
Exemple de la influència humana sobre el Medi: enfonsament del petroler Prestige front a les costes de Galícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada