El Rocam i les formes de relleu

L'evolució geològica determina l'existència a la Península de tres àrees amb diferent tipus de rocam: silícia, calcària i argilosa. En cada una l'erosió crea diferents tipus de relleu o de modelatge: granític, càrstic, argilós, o relleus per erosió diferencial.

L’àrea silícia

La roques predominants en aquesta àrea són el granit, la pissarra, el gneis i la quarsita entre d’altres. Per la seua abundància destaca el granit, una roca, cristal·lina i rígida, que s'altera de diverses formes i crea diferents tipus de relleu:

En uns casos, el granit s'altera químicament i en profunditat per l'aigua: els seus cristalls es descomponen i es transforma en arenes brunogroguenques. Aquestes poden formar una capa molt gruixuda a les valls i a les zones d'escàs pendent.

En altres casos el granit s'altera a partir de les diàclasis o fractures de la roca. Les formes són diferents segons l'altitud:

A les àrees d'alta muntanya l'aigua es filtra per les fractures de les roques i, en gelar-se, augmenta de volum i les trenca. El resultat és la formació de crestes agudes, escarpades i dentades (galayos) i de tarteres o acumulacions de fragments de roques trencades al peu de les muntanyes.

A les zones menys elevades les formes depenen de la disposició de les fractures. Si les diàclasis són paral·leles a la superfície, el granit es descarna o disgrega lentament i origina un paisatge de formes suaument ondulades i arrodonides, anomenades doms.

Si les diàclasis són perpendiculars, es formen boles. Aquestes poden quedar amuntonades unes sobre altres formant roquissars. En aquests són típics els tors (apilaments de boles) i les pedres oscil·lants. (boles situades en equilibri sobre una de les seues superfícies menors). Altres vegades les boles es disposen capritxosament als vessants o al peu de les muntanyes i constitueixen un caos granític.

 

L'àrea calcària

L'àrea calcària està integrada per roques de l'era secundària plegades en l'era terciària.

La seua localització forma una Z invertida que s'estén pels Prepirineus, les Muntanyes Basques, la part oriental de la serralada Cantàbrica, la serralada Ibèrica, part de la serralada Litoral Catalana i la serralada Subbètica.

La roca predominant d'aquesta àrea és la calcària*, una roca dura que es fractura formant clavills o diàclasis i que es dissol fàcilment amb l'aigua. Aquesta dissolució, però, exigeix condicions específiques que afavorirà diferents tipus de relleu càrstic:

Els rasclers o lapiaz són solcs o cavitats separats per barandats més o menys aguts. Els solcs es formen per les aigües d'escolament sobre els vessants (lapiaz de vessant) o sobre superfícies planes amb fissures (lapiaz entaula). Les cavitats es formen en llocs on hi ha xicotets buits on s'emmagatzema l'aigua (mar de pedra o lapiaz alveolar).

Les gorges o congostos són valls estretes i profundes, emmarcades per vessants abruptes, causats pels rius.

Els polies són depressions allargades de fons horitzontal emmarcades per vessants abruptes. Estan recorreguts totalment o parcialment per corrents d'aigua, que desapareixen sobtadament per engolidors (sumideros) o ponors i continuen circulant subterràniament. El pòlie pot inundar-se de forma temporal o permanent (es transforma en un llac) si s'eleva el nivell de les aigües subterrànies, o si l'aigua rebuda en superfície és més de la que pot infiltrar-se pels clivells o pous.

 

L'àrea argilosa

L'àrea argilosa està integrada per roques sedimentàries de les eres terciària i quaternària.

Es localitza a les conques de les àrees septentrional i meridional de la Meseta, a les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir, en àrees enfonsades i a les planes costaneres mediterrànies.

La roca predominant en aquesta àrea és l'argila, caracteritzada per la seua escassa resistència. Dóna lloc a un relleu bàsicament horitzontal, ja que els terrenys on es va depositar no han patit plegaments posteriors. La seua ràpida erosió, a causa de la blanor dels materials, genera dos tipus de relleu:

En uns casos, els rius obrin valls que separen estructures horitzontals. Aquestes es desgasten molt prompte, i originen planes suaument ondulades: les campiñas.

A les zones on alternen llargs períodes secs i calorosos amb altres de pluges curtes i torrencials, i no hi ha la protecció vegetal (SE peninsular i zona central de la vall de l'Ebre), l'aigua de torrentera desgasta intensament els vessants. S'hi formen xaragalls o solcs estrets i profunds separats per arestes, que creen una topografia abrupta semblant a una muntanya en miniatura. El seu ampli desenvolupament sobre una zona origina un paisatge peculiar anomenat badlands.

 

El relleu causat per l'erosió diferencial

En cada una de les tres àrees esmentades és freqüent la presència de roques de diferent origen i resistència. L'erosió actua aleshores de forma diferencial o selectiva, i dóna lloc a diferents relleus segons la disposició dels estrats.

a) Quan els estrats són horitzontals i alternativament durs i tous, els rius obrin valls que separen plataformes àmplies, anomenades taules, páramos, planes o alcarrias. Les taules tenen un cim horitzontal, format per l'estrat dur i flancs còncaus coincidint amb l'estrat bla inferior. Els flancs s'erosionen més ràpidament, de manera que les taules es redueixen i acaben convertint-se en tossals testimoni o tossals de sostre horitzontal i en tossals residuals quan desapareix l'estrat dur superior. Paral·lelament, s'eixampla l'espai que separa les taules, on es formen planes suaument ondulades o campiñas sobre els materials tous.

Aquest tipus de relleu és molt freqüent a les conques sedimentàries interiors i a les depressions de l'Ebre i del Guadalquivir.

b) Quan els estrats estan suaument inclinats i alternen materials durs i tous es formen cuestes. S'hi distingeixen un dors o revés, constituït per l'estrat dur inclinat, i un front amb una cornisa de fort pendent, formada per la capa dura, i una part inferior còncava en la capa blana, on l'erosió és més ràpida. El retrocés de les cuestes per l'erosió dóna lloc també a tossals testimoni i tossals residuals.

c) Quan els estrats estan plegats i formats per materials alternativament durs i tous, originen els relleus apalatxià i juràssic.

El relleu apalatxià es forma sobre un relleu muntanyós hercinià, arrasat i aplanat per l'erosió, que experimenta un posterior alçament que reactiva l'erosió. Aquesta actua de forma diferencial i crea un relleu format per l'alternança de crestes i valls. Les crestes, formades en els estrats durs, són serres llargues, paral·leles entre si i d'altitud semblant i es troben separades per valls obertes per l'erosió en els materials tous.

Exemples d'aquest relleu es troben a la part occidental de la serralada Cantàbrica, a les Muntanyes de Toledo i a Sierra Morena.

El relleu juràssic es forma a les serralades joves. Està constituït per una alternança de plecs convexos (anticlinals*) i còncaus (sinclinals*). Als anticlinals l'erosió de l'aigua crea valls perpendiculars al cim (cluses) i valls paral·leles al cim (valls anticlinals o combes). Una vegada que l'erosió perfora així l'estrat dur dels anticlinals, el buidatge és ràpid, i es convertixen en valls entre les quals queden alçades les antigues valls sinclinals (sinclinal penjat), de manera que el relleu s'ha invertit. L'erosió de la vall anticlinal traurà a la superfície l'anticlinal de l'estrat inferior (anticlinal exhumat) i el cicle es reiniciarà.

Exemples d'aquest relleu es troben a la serralada Ibèrica, a la part oriental de la serralada Cantàbrica, als Pirineus i a les serralades Bètiques.