El paisatge vegetal de clima mediterrani es caracteritza per la seua adaptació a un clima molt més contrastat que l’atlàntic, amb gelades, poc freqüents però intenses, estius càlids i precipitacions molt irregulars, que difícilment superen els 500 mm. Les formacions vegetals mediterrànies presenten adaptacions a aquests condicionaments climàtics. Així, es tracta d’espècies xeròfiles, amb arrels molt esteses en superfície o en profunditat per a captar l’aigua, escorça molt gruixa per a protegir el tronc de la calor i dels incendis, alçàries reduïdes, ramificació del tronc i copes massives per a evitar l’evaporació i protegir la humitat del subsòl, fulles escleròfil·les (dures i coriàcies) i perennes amb diversos sistemes per a disminuir la transpiració i defendre’s de la insolació excessiva, com la reduïda superfície, pilositats, revestiments protectors de resina, cera o goma, formació d’espines..., que a més a més practiquen l’estivació per tal d’afrontar l’estiatge.
El paisatge vegetal de clima mediterrani presenta dues formacions principals: el bosc escleròfil·le mediterrani i el matoll mediterrani.
Distribució del maquis i la garriga al Mediterrani
El bosc escleròfil·le mediterrani
La zona mediterrània ha estat tradicionalment una àrea d’intensa acció antròpica, de manera que queden molt poques formacions clímax. El bosc escleròfil·le presenta un bosc dens, en el que les copes entren en contacte unes amb altres, projectant suficient ombra i generant un microclima que protegeix la humitat del sòl, que queda protegit així del rigor de la sequera estival, el que afavoreix un lent procés d'enriquiment que assegura la subsistència del bosc. A més a més, presenta un estrat arbustiu de plantes protegides per la seua ombra, no tan adaptades a la calor i la sequera estival, com són el llorer bord, l’arboç, el coscoll, l'estepa...
Les espècies típiques del bosc escleròfil·le són l'alzina o carrasca, la surera, la garrofera, la sabina i l'olivera silvestre, tot i que hi ha una enorme varietat de roures i de ginebres en funció de les diferents transicions cap a altres hàbitats.
L'alzina (Quercus ilex) és l’arbre més representatiu del bosc escleròfil·le. Es tracta d’un arbre d'una gran amplitud ecològica, adaptat a una gran diversitat de situacions: així, és preferentment calcícola, tot i que resisteix els sòls àcids; creix a diferents altituds (des del nivell del mar fins als 2.000 metres d'altitud) i amb diferents règims de precipitacions (des dels 350 als 1.000 mm); i és capaç de colonitzar sòls pobres en nutrients i està adaptat a la continentalitat. Es troben ben representats a les serralades bètiques, Sistemes Ibèric i Central.
La surera (Quercus suber) és un arbre molt agraritzat i generalitzat, ja que l’home ha afavorit la seua expansió, amb la substitució d’alzines, a causa de l’explotació surera. Les suredes són boscos heliòfils situats als vessants humits o subhumits. S'estén pels vessants meridionals de les serres extremenyes i de les muntanyes de Toledo, el sector oriental de Sierra Morena, Catalunya i València, Cadis i Màlaga.
El rebollar és un bosc de roures rebolls característics dels vessants meridionals de la submeseta meridional, Sistema Central, serralades bètiques i llevantines, situats per baix dels 1.000 m.
També abunden distints tipus de rouredes, com les formades pel roure valencià o de fulla petita, o el roure africà o fagenc, que arriben a altures en torn als 1.200-1.600 m.
Diferents tipus de savines, com la savina alba (Juniperus thurifera), savina xaparra (J. Savina), savina mora (J. Phoenicea)... substitueixen les alzines enllà on aquestes no poden prosperar per fred excessiu o sòls inadequats. S’estenen per les muntanyes de Soria, Terol i Cuenca i serralada Ibèrica.
Els pinars tenen una ampla distribució en les muntanyes mediterrànies i estan presents en diversos pisos. Es tracta fonamentalment de formacions secundàries, amb una ampla distribució en l’actualitat com a conseqüència de la repoblació per l’home, tot i que alguns pinars formen part d’antigues masses naturals. Per la seua extensió des de la serralada Bètica fins als Pirineus orientals, destaca el pi blanc (Pinus halepensis), un arbre calcícola de gran resistència a la sequera i als contrastos tèrmics, ja que colonitza espais des del nivell del mar fins als 1.600, tot i que el seu òptim es troba en torn als 800 m. El pinastre (Pinus pinaster) han estat repoblats en extenses àrees, però es consideren naturals de la serralada Bètica oriental. La pinassa (Pinus nigra) suporta el fred hivernal continental, la sequera estival pronunciada i s’extén sobre substrats dolomítics de la muntanya mitjana i alta meridional i oriental (Pirineu català, Sistema Ibèric, serralades bètiques orientals) des dels 500 als 2.200 m. Finalment, el pi pinyer, similar a l’anterior, colonitza sòls silicis i arenosos dels Pirineus fins als 1.000 m.
Finalment, esmentar la presència molt reduïda de l’avet mediterrani, del qual creixen dos subespècies a la Península. L’avet blanc (Abies alba) creix espontàniament en alguns vessants ombrívols del Pirineu, mentre que al sud peninsular també hi creix el pinsap (Abies pinsapo), l'únic endèmic i de caràcter relicte, desenvolupat durant la darrera glaciació en condicions climàtiques més humides i fredes, raó per la qual fuig del calor i es refugia per a sobreviure en altituds superiors.
Matollar mediterrani.
El paisatge mediterrani està dominat en major mesura per les formacions arbustives i subarbustives, i de fet és la formació més estesa a la Península Ibèrica. Ara bé, no és una formació sorgida d'una relació òptima amb el clima, sinó que és un estadi de la degradació del bosc escleròfil·le com a conseqüència d’una mil·lenària acció antròpica.
La caracterització fisonòmica del matollar mediterrani correspon a formes arbustives perennifolis, amb alçaries variades que poden arribar fins a 3 metres. Les fulles són coriàcies, amb pilositat i en ocasions amb espines, i una cutícula gruixa. Algunes espècies, per exemple les cistàcies, emeten i s’impregnen d’olis essencials que frenen la transpiració i actuen com a repel·lent. Durant l’estació seca poden perdre part de les fulles i fins i tot de les branques. De la mateixa manera que els arbres, presenten un profund sistema radical molt potent que explota la xarxa de diàclasis, el qual pot arribar fins a 8 metres de profunditat. La tonalitat general adopta un verd grisós pissarrós, amb una floració múltiple, policroma i explosiva durant la primavera.
El matollar mediterrani engloba agrupacions vegetals de diferents dimensions, densitat i composició. Deixant de banda les denominacions més tradicionals, en l’àmbit científic s’han consolidat dos termes per a referir-se a aquestes formacions: el maquis i la garriga.
El terme maquis fa referència a una formació arbustiva densa, amb petits arbres aïllats, composada per llentiscle, arboç (Arbutus unedo), aladern de fulla estreta (Phyllirea angustifolia), ullastre (Olea oleaster), alguns brucs (Erica), ginestes i altres formacions llenyoses. En general, aquesta formació es desenvolupa sobre sòls silicis i, en aquest cas, els arbres aïllats poden ser suredes, garrofers o pins.
La garriga mostra un desenvolupament més reduït de les espècies, d’un o dos metres, i no va associada a arbres. Respon a una pobresa accentuada del sòl, natural o antròpica, i, usualment, es desenvolupa sobre sòls calcaris, especialment sobre sòls rentats. En ella predominen les variades famílies de cistàcies (plantes subarbustives amb flors), lamiàcies (timó, menta, orenga, romaní...) i coscoll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada