La vegetació de les illes Canàries, integrada en la regió macaronèsica, és molt original i variada en el conjunt d’Espanya i Europa, presentant un impressionant conjunt d’endemismes. Les causes d’aquesta originalitat són múltiples: la localització latitudinal de les illes en la zona subtropical; l’origen volcànic d’aquestes; la influència dels vents alisis, que provoca l’aparició d’una façana humida en les vessants meridionals, situades a sobrevent, en les illes amb suficient altitud per a que es formen mars de núvols, boires i precipitacions orogràfiques; finalment, l’altitud, que organitza la vegetació en pisos vegetals molt diferenciats.
L’estatge basal (fins a 300 o 400 metres) és una zona d'extrema aridesa, amb precipitacions inferiors a 250 mm, només atenuada per la proximitat al mar. El sòl volcànic, tan permeable, accentua aquesta aridesa. En aquesta zona predomina una vegetació xeròfila, oberta i escarransida, caracteritzat per un matoll de poca densitat, de plantes de fulla petita (o sense fulla), amb tiges de pell llisa, escassament transpirants i capaços d'emmagatzemar aigua. Predominen endemismes com els cardons (Euphorbia canariensis), les tabaibas (diferents tipus d’Euphorbiae) i espècies suculentes com els berodes (Senecio kleinia). En zones més humides (barrancs...) o en altura apareixen palmeres (Phoenix canariensis), dragos (Dracaena drago) i savines mores.
En l’estatge montà humit (de 500 a 1.200 m) apareix, sota el mar de núvols, el Monteverde, integrat per dos boscos densos i frondosos rics en elements endèmics macaronèsics: la laurisilva i el fayal-brezal. La laurisilva és un bosc pluriespecífic (Laurus azorica, Picconia excelsa, Persea indica...) integrat per espècies endèmiques canàries (Ilex platyphilla, Arbutus canariensis...). Les masses millor conservades es troben en La Gomera (Garajonay), Tenerife (Anaga i Teno) i La Palma. El fayal-brezal, integrat per faies (Myrica faya) i brucs (Erica arborea), substitueix la Laurisilva en àrees antropitzades o en condicions ecològiques menys favorables. A l’estatge montà sec, per damunt dels 1.200-1.400 metres (2.000 als vessants nord, on es situa el mar de núvols), creix el pinar de pi canari (Pinus canariensis), una espècie autòctona adaptada a la sequera, amb una àmplia tolerància tèrmica i un sotabosc pobre d'estepes, timons o ginestes. Les restes existents de boscos alternen amb camps de conreu amb repoblacions d’eucaliptus i pins.
L’alta muntanya canària es desenvolupa a partir dels 2.000 metres (només a Tenerife i la Palma) i es caracteritza per un matollar arbustiu obert, ric en endemismes, dominat per lleguminoses, especialment ginestes d’escombres (Spartocytisus supranubius) i el codeso (Adenocarpus viscosus). A partir de 2.700-3.000 metres, en la illa de Tenerife apareixen dispersos nombrosos endemismes (Viola cheiranthifolia, Argyrantemum teneriffae, Gnapalium teydeum...). En les roques, a diverses altituds, són freqüents crassulàcies del gènere Aeonium, i en les àrees més altes gèneres endèmics com Greenovia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada