El gradient altitudinal i factors geogràfics com el relleu, els sòls, l’orientació (obaga o solell) o la posició respecte als vents (sobrevent o sotavent) modifiquen dràsticament elements climàtics com la temperatura i les precipitacions, el que es tradueix en una modificació de la vegetació amb l’altitud, estratificada en diferents estatges de vegetació. La representació d’aquests estatges es denomina clisèrie vegetal. La distribució dels estatges, però, es veu modificada per dos factors importants, que introdueixen una notable complexitat en l’estudi de la vegetació d’alta muntanya. En primer lloc, l’orientació dels vessants modifica els estatges, de manera que la vegetació característica de cada estatge es troba a una major altitud en el vessant de solell (vessant sud) que en el d'obaga (vessant nord), i és més rica i densa en el vessant de sobrevent, més humida, que en la de sotavent.
En segon lloc, la vegetació de muntanya també varia segons la latitud en què es localitzen les regions biogeogràfiques, el que produeix modificacions en la distribució dels estatges. Així, la distribució dels estatges en la Península Ibèrica presenta notables diferències en el conjunt de Serralades.
En els Pirineus, que es pot considerar el model clàssic de la muntanya alpina a la Península, a l’estatge basal (fins als 800-1.000 m) es desenvolupa una vegetació semblant a la de les planes limítrofes.
L’estatge montà (fins als 2.000-2.200 m) es caracteritza per un augment de les precipitacions i un pronunciat descens de les temperatures. En conseqüència es troba colonitzat per espècies hidròfiles i criòfiles (adaptades a la humitat i el fred), com el faig, el roure i algunes coníferes (l'avet i el pi negre dels Pirineus, el pinsap de la Penibètica o el pi silvestre de bona part de les muntanyes peninsulars), amb una sotabosc integrat per rododendres i ginebres. En l’estatge montà superior les masses forestals desapareixen i donen pas a formacions arbustives: landes de brucs i ginestes en la muntanya atlàntica, i matolls amb espines i espècies xaparres en la mediterrània.
L’estatge alpí o supraforestal (a partir dels 2.200 m), cobert per neus durant 7 o 8 mesos, es caracteritza per un període vegetatiu curt i el predomini d’una vegetació de tipus herbaci i prats.
En l’estatge nival (per damunt dels 3.000 m), desenvolupat en les muntanyes més altes dels Pirineus i la Serralada Penibètica, creixen únicament espècies rupícoles, com les molses i els líquens.
En el vessant nord de la Serralada Cantàbrica, amb una pluviositat molt elevada, desapareix el pis subalpí perquè les coníferes no suporten una humitat tan elevada, i és substituït per un estatge montà amb fagedes i un estatge supraforestal amb importants aportacions nivals dominats per diferents formacions de matollar (ginebres, bruguerola, brucs...).
En les serralades situades en la zona de transició cap al Mediterrani (vessant Sud de la Serralada Cantàbrica, Sistema Ibèric, Sistema Central, Muntanyes de Toledo, Sierra Morena, Serralada Bètica, amb l’excepció de Sierra Nevada, i la Serralada Litoral Catalana), l'estiatge estiuenc impedeix l'existència d'un pis subalpí, substituït per un estatge montà, colonitzat per bosc caducifoli i pi silvestre, i un estatge supraforestal amb matoll tancat que evoluciona a praderia.
Finalment, en formacions mediterrànies, com Sierra Nevada, la sequera estival impedeix el desenvolupament de l’estatge subalpí, substituït per un estatge montà de formacions mediterrànies integrat per alzines, roures de fulla petita (o valencià)... i un estatge supraforestal, des dels 2.000 metres, amb matoll integrat per espècies oròfiles adaptades als pedregars i la roca nua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada