Ací podeu descarregar el calendari de les proves de setembre de 2011.
Bon Estiu i recordeu repassar tot el que heu aprés.
divendres, 24 de juny del 2011
dijous, 2 de juny del 2011
La Crisi de les democràcies occidentals i l’ascens dels totalitarismes (Filmografia i documentals)
Films
Films i reflexions interessants sobre el feixisme i el nazisme són en l’actualitat pràcticament infinites, raó per la qual només recomanaré les meues preferides, obviant alguns films d’indubtable qualitat.
El hundimiento (Der Untergang)
Fascinant film sobre els darrers dies del III Reich. La representació de Hitler és digna d’un òscar.
Stalingrado
Sobre la batalla de Stalingrad vista des de la perspectiva dels soldats alemanys atrapats al Kessel.
Enemigo a las puertas
La batalla de Stalingrad des de la perspectiva de famosos personatges russos com Vasili Grossmann o el francotirador Zaitsev.
La Lista de Schindler
La vida i la mort a un camp d’extermini nazi. Un film en blanc i negre on una petita representa la continuïtat de la vida. Sens dubte el millor film de Spielberg.
El pianista
Vida i mort des del Ghetto de Varsòvia als camps de concentració i extermini nazis a Polònia a través de les mans del famós pianista polonés Władysław Szpilman
Novecento
La història d’Itàlia des d’abans de la I GM fins al final de la II GM. La pregunta del director és clara: què va canviar després de la II Guerra Mundial? Encara que llarga només pot definir-se com extraordinària.
Documentals
Ací teniu una llista de documentals interessants que podeu veure on-line.
Futbol i feixisme
La Força de la voluntat
Un documental de Leni Riefenstahl on es mostra la propaganda nazi en una hagiografia de Hitler i els seus criminals acòlits. Observeu l’absència d’espontaneïtat, el que indica el control absolut del règim de la propaganda.
Olympia
De la mateixa directora, una mostra de la relació entre atletisme i racisme.
La Crisi de les democràcies occidentals i l’ascens dels totalitarismes (Presentacions)
Ací teniu la presentació (provisional) que podeu consultar en cas de necessitat.
Tema 9. DemocràCies I Totalitarismes (1918 39)
View more presentations from salvavila
La Crisi de les democràcies occidentals i l’ascens dels totalitarismes
Continguts teòrics
1. Interpretacions sobre els feixismes
2. La doctrina feixista
2.1. Característiques del feixisme
2.2. Diferències entre feixisme italià i nazisme
3. Desenvolupament històric del feixisme a Europa
3.1. Processos desencadenants del feixisme a Itàlia
3.1.1. Guerres, crisi i frustracions
3.1.2. De la camisa negra al trage i corbata (1919-1925)
3.1.3. De la fascistización al totalitarisme (1925-1938)
3.1.4. El «quart feixisme», un totalitarisme a la italiana (1938-1945)
3.2. El nacionalsocialisme alemany
3.2.1. L'ascens del Partit Nazi (1919-1933)
3.2.2. L'Alemanya totalitària (1934-1945)
3,3. Els moviments feixistes en la resta d’Europa
Materials
Bibliografia
Literatura recomanada
dissabte, 28 de maig del 2011
Interpretacions sobre el feixisme
Les interpretacions liberals clàssiques foren contemporànies a l'ascens i conquista del poder per part dels moviments feixistes. A Itàlia i Europa, intel·lectuals liberals com ara Benedetto Croce, Meinecke, Ritter, Mann explicaren feixisme i bolxevisme com el producte de minories audaces que aconseguiren el poder i imposaren unes noves ideologies que situava per damunt els interessos del col·lectiu que dels drets. Aquests moviments, constituïen, doncs, una crisi de civilització, una interrupció accidentada de la història italiana provocada per la I Guerra Mundial. En aquesta línia, altres historiadors (Denis Mack Smith, Fortunato i Gobetti) interpretarien els feixismes com el resultat d’una profunda crisi social anterior a la I Guerra Mundial, especialment de l’època del Risorgimento, que acabaria desembocant en l’ascens del feixisme.
Pensadors feixistes (Volpe i Gentile) desenvoluparen una interpretació teleològica del feixisme, considerat com una etapa en l’evolució històrica, consistent en la substitució dels sistemes parlamentaris democràtics liberals per sistemes totalitaris de partit únic, en de detriment del poder legislatiu i en benefici de l'executiu. En aquest sentit, Kogan afirma que el feixisme suposaria la versió conservadora de l'Estat totalitari. Així, en contraposició a les ideologies del segle XIX (democràcia, liberalisme, anarquisme), en les que l’individu és l’eix central de la reflexió política, durant el segle XX apareixerien a Europa noves filosofies polítiques que anteposarien l'omnipotència estatal als drets individuals.
Els autors marxistes, especialment els més vinculats a l’ortodòxia marxista, interpreten el feixisme en termes de lluita de classes, considerant-lo instrument de defensa del capitalisme i la burgesia front a l’avanç revolucionària dels obrers. Així, segons Kühnl, Taverna, Guérin i Salvatorelli el feixisme substituiria al liberalisme del segle XIX com a forma de domini burgés.
Per a la historiografia conservadora, representada per Payne, Nolte, Gregor o Linz, la I Guerra Mundial i l’ascens del bolxevisme són el brou de cultiu en el que naix feixisme. La decepció pels resultats obtinguts en la guerra explicaria el naixement d'un sentiment d’odi entre les masses d'excombatents. A aquesta experiència traumàtica s’afegirà l’experiència revolucionària que s’estendrà per Europa central després de la guerra seguint l’exitós model rus. El nucli del feixisme, doncs, el constituirien aquests excombatents que aspiraven a convertir la nació en un exèrcit, i per tant, a construir un estat totalitari on desapareixerien les barreres entre l’esfera pública i la privada. Amb l’ascens al poder del feixisme s’implantaria un totalitarisme que faria desaparèixer els drets individuals i on la vida dels ciutadans estaria permanentment vigilada per l’estat. D’aquesta curiosa manera, conclouen els historiadors conservadors, els règims feixistes acabarien assimilant-se al sistema totalitari soviètic, amb el qual pràcticament no presentaria cap diferència. Aquesta assimilació del fenomen feixista i soviètic ha rebut moltes crítiques, ja que les diferències són innegables. Es tracta, al meu parer, d’una sospitosa interpretació ideològica que té com a objectiu desacreditar simultàniament feixisme i comunisme en accentuar les similituds, encara que obviant les manifestes diferències entre els dos fenòmens històrics.
No han faltat tampoc les interpretacions que intenten explicar el feixisme des d’una perspectiva sociològica o psicològica en les que abunden comparacions amb èpoques històriques de qüestionable rigor i interés històric. Així, les interpretacions sociològiques d’autors com Meinecke, Namier, Russell, Kohn, Valsechi o Ritter han intentat cercar les arrels del feixisme al Risorgimento, la Revolució Francesa o la Revolució Russa, la construcció de noves identitats amb la urbanització de les societats europees... Més insatisfactòries i desacreditades en l’actualitat són les interpretacions psicosocials d’autors com Hanna Arendt, Fromm, Lipset, Friedrich, Brzezinski, Salvemini o Barbu, que estudien les actituds, conductes i comportaments dels diferents col·lectius socials davant la guerra o la crisi, analitzant l’impacte sobre les masses de categories sociològiques com el desclassament social, sentiments col·lectius com la por, la humiliació, la frustració, la inseguretat o la neurastènia posteriors a la I Guerra Mundial, el desarrelament, el pas d’una societat rural a una urbana i el seu impacte sobre la identitat, la tendència de les masses a l’obediència cega i a l’enquadrament en una comunitat, les conductes de les diferents classes socials davant els desafiaments sociopolítics o les personalitats socials.
La historiografia actual considera que els anàlisis sociològics i psicològics petrifiquen el moviment divers i dinàmic del feixisme, convertint-lo en un ideari de naturalesa estàtica. D'ací que la historiografia més recent es concentra preferentment en l’anàlisi del procés de construcció i evolució del fenomen feixista per tal d’aconseguir una síntesi històrica, abans que en intentar definir un fenomen dinàmic i complex. Així, Renzo de Felice i Pierre Milza disseccionen la cronologia dels moviments feixistes per tal d’accentuar el seu caràcter dinàmic. Zeev Sternhell analitza minuciosament els elements integrants del feixisme i com evoluciona la mortal combinació fins a la II Guerra Mundial. Els historiadors anglosaxons actuals, com Evans, Paxton o Kershaw entre altres, descriuen la complexa anatomia del fenomen feixista des de la perspectiva dels ciutadans anònims en un brillant estil narratiu.
dimecres, 25 de maig del 2011
L’extensió de la crisi
L'estreta relació comercial i financera dels Estats Units i la resta del món afavorí la ràpida transmissió de la crisi. Estats Units no sols era el major productor del món sinó també el més important mercat, absorbint el 12,5% de les importacions mundials, i molt especialment, la principal font financera, de tal manera que en 1930 era el creditor de 14.000 milions de dòlars. El contagi de la crisi es realitzà a través de dos canals: el comerç i les finances internacionals.
D’una banda, el massiu reflux dels capitals flotants invertits especialment a Europa, i l'adopció de mesures proteccionistes als Estats Units (aranzel Hawley-Smoot) i a la resta del món, provocaren la contracció del comerç mundial, el que es traduí en la reducció entre 1929 i 1932 de la meitat del volum del tràfic i de dos terços del seu valor. Els països sense mercats privilegiats (colònies o dominis) com Itàlia, Àustria, Alemanya o Japó aviat es veurien obligats a recórrer a l'autarquia o a polítiques exteriors agressives com seria la política de Hitler a Europa central o de l’Imperi Japonés a Àsia. En definitiva, el proteccionisme econòmic tingué uns efectes nefastos per al comerç mundial, ja que contribuïren al col·lapse dels intercanvis i el seu estancament durant la resta del decenni de 1930, fet que va agreujar encara més la crisi, va allargar la depressió i afavorí l’adopció de polítiques internacionals agressives que desembocarien en la II Guerra Mundial.
La crisi financera fou el segon element que accelerà la difusió internacional de la crisi. Després del crac de la borsa de Nova York, els Estats Units deixaren d'exportar capital (préstecs i inversions) a altres zones del món i exigiren la devolució dels capitals invertits anteriorment. Les massives repatriacions de capital al llarg dels anys següents tingueren uns efectes catastròfics, especialment als països més dependents dels crèdits nord-americans i britànics: Alemanya i Àustria. Alemanya feia ús d'ells per a fer efectius els pagaments de les reparacions de guerra, mentre els seus bancs i empreses eren especialment vulnerables per la seua dependència financera exterior. L'emprèstit Young (1930) va salvar momentàniament la situació, però l'anunci de la unió duanera austre-alemanya, preludi de la unió política forçada per Hitler (Anschluß), provocà la retirada de capitals d'Àustria. Al maig de 1931, el Kreditanstalt de Viena es veié forçat a suspendre pagaments i, donada l'estreta relació entre les finances austríaques i alemanyes, la fallida arrossegà immediatament el sistema financer alemany, el que tingué com a conseqüència el tancament de centenars d’empreses i l’ascens del nombre d’aturats a 6 milions en 1932, la majoria joves. Aquest atur massiu afavoriria electoralment l’ascens del partit nazi, com es pot comprovar en l’evolució de l’atur i dels vots obtinguts pels nazis en la següent gràfica.
dimarts, 24 de maig del 2011
La Gran Depressió als Estats Units
L’enfonsament de la borsa provocà una reacció en cadena que col·lapsaria l'economia nord-americana. D’aquesta manera s’iniciava als Estats Units una llarga crisi econòmica coneguda com la gran depressió. Les dimensions de la crisi singularitzaven la Gran Depressió de qualsevol crisi anterior i posterior. Per què l’impacte fou tan gran i durador sobre la societat americana?
Per a començar, l’enfonsament borsari va provocar la destrucció de l'estalvi (amb la ruïna de milions de grans i petits inversionistes així com de les empreses que havien invertit els seus beneficis en la borsa) i la dràstica reducció del crèdit, del consum i de la inversió. Immediatament les conseqüències es traslladaren des de Wall Street a l'economia real.
Per la seua banda, els bancs es van enfonsar per dos motius. En primer lloc perquè existia una gran quantitat de bancs de petites dimensions amb dipòsits limitats i fons invertits en productes financers de dubtosa transparència, i en segon lloc perquè els clients de molts bancs, víctimes del pànic, retiraren simultàniament els seus estalvis i perquè molts préstecs van quedar sense retornar. Molts bancs foren incapaços de tornar els dipòsits als seus clients el que contribuí més encara el pànic. En conseqüència, al voltant de 9.000 bancs van fer fallida i els estalvis de milions de ciutadans es van esvair.
Amb la desaparició dels estalvis, immediatament es paralitzaren la demanda i les inversions, el que es traduí en una profunda crisi industrial i unes enormes taxes d'atur. La caiguda brusca del consum privat va accelerar el descens dels preus i dels beneficis, i els estocs van augmentar. En 1929 la producció industrial dels Estats Units es va reduir en un 50% i la fallida va afectar prop de 23.000 empreses. El nombre d'aturats va arribar en 1932 als 12 milions de persones (un 25 % de la població activa). L’impacte social de la crisi industrial i de l’atur, però, foren brutals, ja que els Estats Units no disposaven d'un sistema d'ajuda als aturats ni res paregut a un sistema de seguretat.
La conseqüència fou que milers de treballadors caigueren en la misèria. Milions de ciutadans perderen totes les seues propietats, no disposaven d’allotjament, patiren dificultats extremes per a subsistir, el que es traduí en desnutrició, emigracions de milers de persones cercant treball, creixement del nombre de vagabunds, amuntegament en barraques, augment de la delinqüència, prostitució, alcoholisme, abandonament de fills, conflictes violents...
La novel·la The Grapes of Wrath de John Steinbeck capta amb increïble precisió el preu social de la crisi. En la novel·la gràfica Kings in Disguise de James Vance, Dan Burr es reprodueix amb precisió el món dels vagabunds, persones que després de perdre-ho tot es veuen immersos en un món de violència, pobresa extrema i desarrelament.
Per la seua banda, la situació en el sector agrícola, que ja era dolenta abans de 1929, empitjorà a conseqüència de l'enfonsament dels preus i de la disminució de la capacitat adquisitiva dels camperols (que descendí un 70 %). En un país on encara els agricultors representaven el 25 % de la població, la misèria colpejà més violentament al món rural que a les ciutats, com s’aprecia en la fotografia de la família d’Alabama. Les expropiacions de granges es multiplicaren pels deutes contrets, i un milió i mig de persones van haver d'abandonar forçosament les cases on vivien, sumant-se a bandes de jornalers que recorrien el país en busca de qualsevol treball.
No cal dir, que com en totes les crisis, les dificultats per a les minories (negres, hispans, asiàtics...) foren majors que per a la resta de la població.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)