03. Les Revolucions Liberals (Personatges)

Entrada en construcció

	Jacques Necker (Ginebra 1732 - Coppet, Suïssa, 1804) va ser tres vegades el responsable de les finances de la monarquia francesa del rei Lluís XVI en els anys 1776, 1788 i 1789. Com a director general del tresor (1776) i de finances (1777), va seguir una política de reformes parcials, com ara estalvi, supressió de càrrecs, finançament per emprèstits. També va introduir reformes de caire filantròpic, com ara l'abolició de la tortura, dels serveis personals als dominis reials, etc. El 1781 publicà el Compte-rendu au Roi, on va denunciar les injustificables despeses de la cort. L'escàndol que va comportar el va forçar a dimitir. Tres anys després, el 1784, va publicar De l'administration des finances de la France, obra que critica la política financera de Calonne. El 1788, davant la bancarrota de la Hisenda reial, el monarca el va tornar a cridar. Però la seva gestió fou inútil perquè el dèficit estatal era enorme i demanava reformes a fons. L'11 de juliol de 1789 va cessar per ordre del rei car va permetre la votació i la deliberació conjunta dels estaments als Estats Generals de França. El rei el tornà a cridar el dia 16, però impotent davant l'evolució dels fets, va renunciar al càrrec definitivament el 1790.
	Charles Alexandre, vescomte de Calonne (Douai, 1734 - 30 d'octubre de 1802) fou un estadista francès. Durant la terrible crisi que va precedir a la Revolució Francesa, quan diversos ministres havien fracassat en l'intent de salvar les finances reials, Calonne fou nomenat Controlador General de Finances el 3 de novembre de 1783. Es va trobar molts deutes i no hi havia forma de pagar-los. Va intentar diverses mesures, sense èxit, fins que va proposar al rei la supressió de les duanes internes i un impost sobre la propietat, fins i tot per als nobles i el clergat. Això fou molt mal rebut pels privilegiats, i Calonne, enfadat, va fer imprimir el seu informe, cosa que va acabar d'enverinar la situació. El rei Lluís XVI, que no l'apreciava gens, el 8 d'abril de 1787 el destituí i l'envià a l'exili a Lorena. L'alegria fou general a París, on era conegut com Monsieur Déficit per la seva insistència en augmentar els impostos. En realitat, els seus atrevits plans de reforma, que Necker va realitzar posteriorment, podrien haver salvat la monarquia si hagués tingut el recolzament del rei.
	Étienne-Charles de Loménie de Brienne, nascut el 9 d'octubre de 1727 a París, mort el 19 de febrer de 1794 a Sens. Fou un eclesiàstic i polític francès. Procedent d'una antiga família de Llemotges, va realitzar uns estudis brillants. El 1751, malgrat una tesi poc ortodoxa al seu gust, va obtenir el títol de doctor en teologia i, l'any següent va ser nomenat gran vicari de l'arquebisbe de Rouen. L'any 1787, va ser nomenat president de l'assemblea dels notables, des d'on va atacar la política fiscal de Calonne, a qui va succeeir com a ministre de finances, l’1 de maig de 1787, amb el suport de la reina Maria Antonieta. Tanmateix, una vegada al poder, va haver de continuar la mateixa línia del seu predecessor (impost territorial) i va haver de convocar els Estats Generals de França (1788) per posar remei als desordres econòmics. Va haver de dimitir el mateix any, deixant un tresor buit. El 15 de desembre, va ser nomenat cardinal i va anar a Itàlia, on passarà dos anys. Durant la Revolució Francesa, va tornar a França i presta jurament a la constitució civil del clergat el 1790. L'any següent va ser nomenat bisbe constitucional del departament de Yonne. Però va ser desaprovat pel papa i ha de renunciar a la birreta de cardenal. Sospitòs també per als revolucionaris, va morir el 1794 víctima o bé d'un atac d'apoplexia, o bé d'un enverinament. Va ser germà de Louis-Marie-Athanase de Loménie, comte de Brienne, secretari d'Estat a la Guerra, guillotinat el 1794.
	Emmanuel-Joseph Sieyès. Comte de Sieyès, (Fréjus , 3 de maig 1748 - París, 20 de juny de 1836) va ser un polític, revolucionari, assagista i acadèmic francès, un dels teòrics de la Revolució Francesa i de l'era napoleònica. Va néixer a Fréjus, al sud de França, i va ser educat per l'Església a la Sorbona. En 1788, la convocatòria dels Estats Generals de França, després d'un interval de més d'un segle i mig, i la invitació de Jacques Necker als escriptors per a exposar els seus punts de vista per a la constitució dels Estats, va permetre a Sieyès publicar el seu celebrat pamflet: «Qu’est-ce que le tiers état?» (Què és el Tercer Estat?). Malgrat la seva poca habilitat com a orador, la seva influència va ser gran. Va ser un dels consellers fonamentals per a la constitució dels Estats en una càmera com l'Assemblea Nacional, però es va oposar a l'abolició dels títols i la confiscació de les terres de l'Església. Triat per al comitè especial sobre la Constitució, es va oposar al dret de veto absolut del Rei, enfrontant-se amb Mirabeau. Exclòs de l'Assemblea Legislativa per Robespierre, va reaparèixer a la Tercera Assemblea Nacional, coneguda com la Convenció Francesa (setembre de 1792- setembre de 1795). Aquí la seva continència va ser encara més remarcable, en part per disgust i en part per timidesa. Sempre va abjurar de la seva fe en l'època del Culte a la Raó; i més tard va caracteritzar el seu capteniment durant el Regnat del Terror amb aquesta frase irònica: J'ai vécu (vaig sobreviure). Va votar a favor de la mort de Lluís XVI, però no en els termes despectius que se li van atribuir. Va conspirar per forçar la caiguda del Directori, i es diu que va considerar l'arribada al poder a París de personatges tan menyspreats com l' Arxiduc Carles i el Duc de Brunswick. Es va dedicar a minar la Constitució de 1795, i amb aquest ànim va fer que el ressuscitat Club Jacobi fos tancat. Va sondejar al general Joubert para donar un cop d'estat. La mort de Joubert en la Batalla de Novi, i la tornada de Napoleó d'Egipte va canviar els seus plans, però finalment va arribar a un enteniment amb el jove cors. Després del cop d'estat de 18 Brumari, Sieyès va produir la constitució perfecta que tant de temps havia planejat, solament per a ser completament remodelada per Bonaparte, qui d'aquesta manera, va donar un cop dins del cop.