El Regne dels Països Baixos fou creat a partir dels huit articles de 1814 aprovats al Congrés de Viena, en virtud dels quals el stadhouder de les Províncies Unides fou proclamat Rei del nou Estat format per Bèlgica i Holanda. Les diferències de caire religiós, lingüístic i econòmic originades al segle XVI durant l’època de les Guerres de Religió durant el regnat de Felip II, manifestaren les dificultats d'agrupar territoris tan diferents en un mateix Estat. Bèlgica, un territori en plena expansió industrial, amb una població majoritàriament catòlica es dividia en valons (francòfons) i neerlandesos. Holanda, amb una població majoritàriament protestant i de llengua neerlandesa posseïa una economia orientada a una avançada agricultura i el comerç, raó per la defensaven una política lliurecanvista que beneficiava els seus interessos comercials, que xocava amb les orientacions proteccionistes dels belgues per defensar la seua incipient indústria de la competència britànica.
Entre el 1820 i el 1830 es produí un acostament entre valons i flamencs per oposar-se a la política holandesa d'homogeneïtzació cultural i a l'autoritarisme monàrquic i, alhora, per rebutjar les fortes càrregues fiscals i el monopoli dels holandesos sobre els càrrecs de l'exèrcit i de l'administració. Animats per un esperit liberal, el conflicte va esclatar a Brussel·les el 1830 durant la representació de l’òpera El silenci dels Portici d’Auber, el 25 d’agost de 1830, en la que es representava la revolta dels napolitans contra els francesos. Els disturbis que es provocaren immediatament esdevingueren ràpidament en guerra civil.
Com no podia ser d’una altra manera, les potències de la Restauració recolzaren inicialment Guillem I, però Gran Bretanya, a través del seu premier Palmerston, manifestà el seu suport als belgues, a partir de la Conferència de Londres. El nou monarca francès, Lluís Felip d’Orléans, considerà propícia l’eliminació del molest enemic del nord, així que amenaçà amb intervindré si Prússia enviava tropes. L'Imperi Austríac i Rus, amb esclats revolucionaris en l'àrea italiana i Polònia respectivament, es limitaren a realitzar suports teòrics ja que les seues tropes estaven ocupades en sufocar els propis problemes interns.
Aprofitant, doncs, l’actitud francesa i britànica, els belgues proclamaren un govern provisional, que fou reconegut a la Conferència de Londres, en la que participaven Àustria, Rússia, Prussià, França i Anglaterra, on es designà Leopold de Saxònia com a rei dels belgues. Holanda no acceptà la secessió i començà una ofensiva bèl·lica, però fou derrotada gràcies a l'ajuda d'un exèrcit francès. Finalment, el 1839 Holanda va reconèixer el nou Estat belga, que adoptà la forma d'una monarquia constitucional.
