França: del II Imperi a la III República (1852-1914)
Després de la revolució de 1848, França es va convertir en una gran potència econòmica i colonial, alhora que evolucionava d'un règim monàrquic a un altre de republicà.
El II Imperi (1852-1870)
Lluís Napoleó Bonaparte accedí a la presidència de la república francesa després de la revolució de 1848, però ben aviat el seu govern adquirí un caràcter fortament autoritari. En 1851 convocà un plebiscit per tal d’aprovar una nova constitució que li atorgava plens poders: exercia el poder executiu, es reservava la iniciativa legislativa, nomenava els ministres i els membres de dues de les tres cambres legislatives i tenia potestat per a declarar la guerra. En 1852 proclamà el II imperi i s’intitulà emperador. Aquesta estructura de govern, anomenada bonapartisme, no significava un simple retorn a un absolutisme monàrquic, sinó que a pesar de la concentració del poder en una persona la legitimitat i la sobirania procedia del poble.
Els objectius polítics de Napoleó III es poden resumir en la instauració d’un poder fort amb l'ordre i l'autoritat com a principis rectors, una orientació democràtica fraudulenta (cal recordar en aquest sentit la quantitat de plebiscits que pretenien conferir legitimitat al règim i l’establiment de candidatures oficials), l’afirmació del poder socioeconòmic dels notables, el desenvolupament econòmic i l’aplicació d’una política econòmica liberal, la reforma de les institucions, i l’impuls d’una agressiva política exterior que pretenia consolidar el prestigi internacional de França i del propi emperador. Per tal d’imposar aquests i altres objectius, el govern perseguí l'oposició, manipulà les eleccions amb l’establiment de candidatures oficials i establí un control policial de la premsa, les reunions públiques i la propaganda electoral. La direcció del govern estava en mans de Napoleó III, a tal punt que els ministres no dirigien la política interior ni l’exterior, sinó que eren simples executors de les decisions de l'emperador. De les cambres existents (Senat, cos legislatiu i Consell d'Estat), era aquest darrer el que concentrava més poder, i era, a més a més, l'intermediari entre el poder executiu i el legislatiu. Durant aquest període les bases socials en les que es sustentà el règim fou l’alta i mitja burgesia, el camperolat propietari d’orientació conservadora, l’Església catòlica, la burocràcia i l’exèrcit.
En l’àmbit econòmic s’assoliren els majors èxits del II Imperi ja que França experimentà un important desenvolupament econòmic i una forta expansió industrial. Aquesta expansió es fonamentà en quatre grans línies d’actuació: el desenvolupament del crèdit, amb la creació de grans bancs i de societats anònimes; un important desenvolupament dels transports, amb el finançament d’una extensa xarxa ferroviària i la creació de grans companyies marítimes; l’impuls d’obres públiques, especialment a les grans ciutats, destacant el Plan Haussmann per a París, reflex del caràcter autoritari del règim; i l’aplicació d’una política lliurecanvista des de 1860 amb Regne Unit i altres països que convertirà a França en un dels principals inversos en altres països.
A partir de 1860, com a conseqüència de la seua política exterior, Napoleó començà a perdre bona part dels seus suports, especialment dels catòlics disgustats per la intervenció de l’emperador en favor de la unitat italiana que perjudicaven els interessos del papa. La crisi econòmica internacional que afectà profundament França contribuí a la radicalització política, permetent una reorganització de l’oposició i la consolidació d’un moviment obrer de masses, el que obligà Napoleó III a realitzar concessions polítiques i liberalitzadores: amnistia per als condemnats per delictes polítics, el que permeté el regrés de molts exiliats; reformes legislatives que incrementaven les competències de les cambres representatives; llibertat de premsa més efectiva que permetia a l'opinió pública seguir els debats parlamentaris; reformes educatives que eixamplaven la instrucció pública; dret de vaga i llibertat d'associació i permís per a participar en la I AIT. L’objectiu d’aquesta política era debilitar l’oposició, que quedà efectivament dividida, al temps que la figura de Napoleó III eixia reforçada.
Tanmateix, la política exterior, absurdament dirigida, conduí a l’afonament del II Imperi. Aquesta política, dirigida de manera personal i imprudent, perseguia consolidar el prestigi personal de l’Emperador front a l’opinió pública francesa, ampliar les bases colonials i la influència diplomàtica i militar de França en l’escena internacional. De fet, les empreses militars protagonitzades per II Imperi s’estendran per tots els continents: a Àfrica conclou la conquesta d’Algèria i es produeix l’ocupació de Senegal, amb la fundació de Dakar com a base de la penetració cap a l’interior en 1857, la construcció i apertura del Canal de Suez (1859-1869) i l’ocupació de Somàlia (1862); a Àsia s’inicià la intervenció en Indoxina amb l’ocupació de Cotxinxina i l’establiment d’un protectorat sobre Cambodja (1863); en Amèrica, com a conseqüència de la negativa de Benito Juárez de satisfer el deute contret amb Espanya, Anglaterra i França, es realitzà l’expedició a Mèxic i l’ocupació del país amb la instauració de l’Imperi de Maximilià I d’Àustria (1862-1863); a Europa, amb la intervenció en la Guerra de Crimea (1854-1855), en la unificació italiana contra Àustria (1859), en la guerra dels Ducats contra Dinamarca (1864) i en la guerra austro-prussiana contra Àustria (1866). Les intervencions a Europa deixaren aïllat internacionalment Napoleó III, ja que s’havia guanyat l’enemistat de pràcticament totes les grans potències. La inoportuna intervenció en la qüestió successòria al tro espanyol després de la Revolució de 1868, vetant el candidat alemany Leopold von Hohenzollern-Sigmaringen, conduí a la catàstrofe militar, quan, humiliat a propòsit del Telegrama d’Ems declarà la guerra a la Prússia de Bismarck el juliol de 1870.
La França de la III República (1870-1914)
La derrota francesa davant Prussià en la batalla de Sedan (2 de setembre de 1870) precipità la proclamació de la III república dos dies després. Davant l'assetjament de la capital per les tropes prussianes, al març de 1871 esclatà la revolta de la Comuna de París. El govern provisional, establert a Versalles per tal de negociar la pau amb Prússia, ordenà la intervenció de l'exèrcit, provocant 5.000 morts durant la «setmana sagnant» de final de maig, amb una dura repressió posterior (20.000 revolucionaris executats i 40.000 presoners).
Amb la desarticulació del moviment obrer i el descrèdit del bonapartisme, França fou l'única potència europea capaç d’implantar un règim polític republicà estable que duraria fins a 1940. L’objectiu vertebrador de la III República fou l’impuls d’un regeneracionisme que rehabilités el poder, el prestigi i les fronteres de França després de la humiliant derrota en la guerra francoprussiana. Per a aconseguir-ho, era necessària una reforma del sistema educatiu que permetés una modernització militar i industrial, com s’havia produït a Prússia, i la creació d’una nova identitat col·lectiva consistent en la creació de ciutadans francesos fervorosament nacionalistes imbuïts de les virtuts republicanes transmeses a través del sistema educatiu.
Les bases del nou règim s’establiren en les Lleis constitucionals de 1875. Aquestes establiren la sobirania nacional com a font de legitimitat, el sufragi universal masculí, una clara divisió de poders entre un poder legislatiu bicameral, dividit entre l'Assemblea Nacional i el Senat, i un fort poder executiu en mans del president de la república, el mandat dels quals es limità a un període de set anys. Els governs eren parlamentaris, però havien de comptar amb la confiança del president, davant del qual eren responsables.
En la primera fase, el règim es va consolidar en 1879 amb l'arribada en poder del bloc de republicans moderats, entre els quals destacaren Adolphe Thiers o Jules Ferry, qui, gràcies a la seua política imperialista rebé el suport de polítics més radicals com ara Gambetta. Les principals actuacions polítiques es concentraren en la reforma i expansió del sistema educatiu, per tal de vincular els ciutadans francesos amb el règim republicà, l’impuls de les escoles politècniques i centres d’investigació, amb una clara orientació militar i industrial, i la creació d’un vast Imperi colonial a Àfrica i a Àsia, reflex de la nova potència econòmica, industrial, militar i cultural a la que aspirava la III República com a resposta a l’hegemonia continental alemanya. D’altra banda, el triomf republicà en les eleccions de 1880 significà l’aprovació de reformes de caràcter republicà i democràtic, entre les quals destaca la laïcització de l'ensenyament 1882 i una avançada legislació social com ara lleis d'higiene i seguretat laboral, llei de pensions, supressió de la cartilla obrera...
El règim republicà hagué de fer front als intents de la dreta per retornar a un model polític de caràcter plebiscitari d'inspiració bonapartista. La figura que encarnà aquestes tendències fou el general Georges Boulanger, de gran popularitat entre 1885 i 1890. El boulangisme fou, però, un moviment efímer que desaparegué amb l’enfonsament de la reputació del general com a conseqüència d’un escàndol amorós.
La vida política del país es veié alterada l'any 1894 per l'anomenat afer Dreyfus. Alfred Dreyfus era un oficial jueu que fou acusat de traïció gràcies a la falsificació de proves i d’un judici injust. L'assumpte generà una onada antisemita, encoratjada per la dreta, que dividí ràpidament el país com a conseqüència de la participació en el debat d’importants intel·lectuals com Émile Zola, autor en 1898 del manifest intel·lectual J’Accuse o polítics com Clemenceau. El procés es prolongà fins a 1906, any en què Dreyfuss fou rehabilitat. 
La segona fase del règim es desenvolupà entre 1904 i 1914, amb la consolidació d’una república radical, en la que destacaren figures les figures polítiques de Clemenceau i del líder socialista Jaurès. Aquesta època es caracteritzà per la difusió d’un anticlericalisme radical i d’un clima favorable a la guerra contra Alemanya, i l’aprofundiment en les polítiques socials. Conseqüència 
de l’arribada al poder dels republicans radicals fou l’establiment d’una efectiva separació entre l'Estat i l'Església que perdura fins a l’actualitat, gràcies a la suspensió en 1905 del Concordat amb el Vaticà, retirà el control de l’ensenyament a les congregacions religioses i realitzà expropiacions de béns de l’Església. Entre les polítiques socials destaquen l’adopció del servei militar obligatori i de curta durada, la instrucció gratuïta, obligatòria i laica, un impost a la renda i un liberalisme econòmic que integrava mesures de protecció social. Finalment, s’instal·là a França un ambient prebèl·lic, que conduí al president Poincaré a declara la «unió sagrada» de tots els partits contra l'amenaça alemanya.
Estamos viviendo un periodo crucial. Los científicos afirman que solo tenemos 10 años para cambiar nuestro modo de vida, evitar que los recursos naturales se agoten e impedir una evolución catastrófica del clima de la Tierra.
