Les interpretacions liberals clàssiques foren contemporànies a l'ascens i conquista del poder per part dels moviments feixistes. A Itàlia i Europa, intel·lectuals liberals com ara Benedetto Croce, Meinecke, Ritter, Mann explicaren feixisme i bolxevisme com el producte de minories audaces que aconseguiren el poder i imposaren unes noves ideologies que situava per damunt els interessos del col·lectiu que dels drets. Aquests moviments, constituïen, doncs, una crisi de civilització, una interrupció accidentada de la història italiana provocada per la I Guerra Mundial. En aquesta línia, altres historiadors (Denis Mack Smith, Fortunato i Gobetti) interpretarien els feixismes com el resultat d’una profunda crisi social anterior a la I Guerra Mundial, especialment de l’època del Risorgimento, que acabaria desembocant en l’ascens del feixisme.
Pensadors feixistes (Volpe i Gentile) desenvoluparen una interpretació teleològica del feixisme, considerat com una etapa en l’evolució històrica, consistent en la substitució dels sistemes parlamentaris democràtics liberals per sistemes totalitaris de partit únic, en de detriment del poder legislatiu i en benefici de l'executiu. En aquest sentit, Kogan afirma que el feixisme suposaria la versió conservadora de l'Estat totalitari. Així, en contraposició a les ideologies del segle XIX (democràcia, liberalisme, anarquisme), en les que l’individu és l’eix central de la reflexió política, durant el segle XX apareixerien a Europa noves filosofies polítiques que anteposarien l'omnipotència estatal als drets individuals.
Els autors marxistes, especialment els més vinculats a l’ortodòxia marxista, interpreten el feixisme en termes de lluita de classes, considerant-lo instrument de defensa del capitalisme i la burgesia front a l’avanç revolucionària dels obrers. Així, segons Kühnl, Taverna, Guérin i Salvatorelli el feixisme substituiria al liberalisme del segle XIX com a forma de domini burgés.
Per a la historiografia conservadora, representada per Payne, Nolte, Gregor o Linz, la I Guerra Mundial i l’ascens del bolxevisme són el brou de cultiu en el que naix feixisme. La decepció pels resultats obtinguts en la guerra explicaria el naixement d'un sentiment d’odi entre les masses d'excombatents. A aquesta experiència traumàtica s’afegirà l’experiència revolucionària que s’estendrà per Europa central després de la guerra seguint l’exitós model rus. El nucli del feixisme, doncs, el constituirien aquests excombatents que aspiraven a convertir la nació en un exèrcit, i per tant, a construir un estat totalitari on desapareixerien les barreres entre l’esfera pública i la privada. Amb l’ascens al poder del feixisme s’implantaria un totalitarisme que faria desaparèixer els drets individuals i on la vida dels ciutadans estaria permanentment vigilada per l’estat. D’aquesta curiosa manera, conclouen els historiadors conservadors, els règims feixistes acabarien assimilant-se al sistema totalitari soviètic, amb el qual pràcticament no presentaria cap diferència. Aquesta assimilació del fenomen feixista i soviètic ha rebut moltes crítiques, ja que les diferències són innegables. Es tracta, al meu parer, d’una sospitosa interpretació ideològica que té com a objectiu desacreditar simultàniament feixisme i comunisme en accentuar les similituds, encara que obviant les manifestes diferències entre els dos fenòmens històrics.
No han faltat tampoc les interpretacions que intenten explicar el feixisme des d’una perspectiva sociològica o psicològica en les que abunden comparacions amb èpoques històriques de qüestionable rigor i interés històric. Així, les interpretacions sociològiques d’autors com Meinecke, Namier, Russell, Kohn, Valsechi o Ritter han intentat cercar les arrels del feixisme al Risorgimento, la Revolució Francesa o la Revolució Russa, la construcció de noves identitats amb la urbanització de les societats europees... Més insatisfactòries i desacreditades en l’actualitat són les interpretacions psicosocials d’autors com Hanna Arendt, Fromm, Lipset, Friedrich, Brzezinski, Salvemini o Barbu, que estudien les actituds, conductes i comportaments dels diferents col·lectius socials davant la guerra o la crisi, analitzant l’impacte sobre les masses de categories sociològiques com el desclassament social, sentiments col·lectius com la por, la humiliació, la frustració, la inseguretat o la neurastènia posteriors a la I Guerra Mundial, el desarrelament, el pas d’una societat rural a una urbana i el seu impacte sobre la identitat, la tendència de les masses a l’obediència cega i a l’enquadrament en una comunitat, les conductes de les diferents classes socials davant els desafiaments sociopolítics o les personalitats socials.
La historiografia actual considera que els anàlisis sociològics i psicològics petrifiquen el moviment divers i dinàmic del feixisme, convertint-lo en un ideari de naturalesa estàtica. D'ací que la historiografia més recent es concentra preferentment en l’anàlisi del procés de construcció i evolució del fenomen feixista per tal d’aconseguir una síntesi històrica, abans que en intentar definir un fenomen dinàmic i complex. Així, Renzo de Felice i Pierre Milza disseccionen la cronologia dels moviments feixistes per tal d’accentuar el seu caràcter dinàmic. Zeev Sternhell analitza minuciosament els elements integrants del feixisme i com evoluciona la mortal combinació fins a la II Guerra Mundial. Els historiadors anglosaxons actuals, com Evans, Paxton o Kershaw entre altres, descriuen la complexa anatomia del fenomen feixista des de la perspectiva dels ciutadans anònims en un brillant estil narratiu.
