La diversitat hídrica i biogeogràfica d’Espanya: Presentació

Diversitat hídrica i biogeogràfica from hanszimmermann

La vegetació de muntanya

 

El gradient altitudinal i factors geogràfics com el relleu, els sòls, l’orientació (obaga o solell) o la posició respecte als vents (sobrevent o sotavent) modifiquen dràsticament elements climàtics com la temperatura i les precipitacions, el que es tradueix en una modificació de la vegetació amb l’altitud, estratificada en diferents estatges de vegetació. La representació d’aquests estatges es denomina clisèrie vegetal. La distribució dels estatges, però, es veu modificada per dos factors importants, que introdueixen una notable complexitat en l’estudi de la vegetació d’alta muntanya. En primer lloc, l’orientació dels vessants modifica els estatges, de manera que la vegetació característica de cada estatge es troba a una major altitud en el vessant de solell (vessant sud) que en el d'obaga (vessant nord), i és més rica i densa en el vessant de sobrevent, més humida, que en la de sotavent.

En segon lloc, la vegetació de muntanya també varia segons la latitud en què es localitzen les regions biogeogràfiques, el que produeix modificacions en la distribució dels estatges. Així, la distribució dels estatges en la Península Ibèrica presenta notables diferències en el conjunt de Serralades.

En els Pirineus, que es pot considerar el model clàssic de la muntanya alpina a la Península, a l’estatge basal (fins als 800-1.000 m) es desenvolupa una vegetació semblant a la de les planes limítrofes.

L’estatge montà (fins als 2.000-2.200 m) es caracteritza per un augment de les precipitacions i un pronunciat descens de les temperatures. En conseqüència es troba colonitzat per espècies hidròfiles i criòfiles (adaptades a la humitat i el fred), com el faig, el roure i algunes coníferes (l'avet i el pi negre dels Pirineus, el pinsap de la Penibètica o el pi silvestre de bona part de les muntanyes peninsulars), amb una sotabosc integrat per rododendres i ginebres. En l’estatge montà superior les masses forestals desapareixen i donen pas a formacions arbustives: landes de brucs i ginestes en la muntanya atlàntica, i matolls amb espines i espècies xaparres en la mediterrània.

L’estatge alpí o supraforestal (a partir dels 2.200 m), cobert per neus durant 7 o 8 mesos, es caracteritza per  un període vegetatiu curt i el predomini d’una vegetació de tipus herbaci i prats.

En l’estatge nival (per damunt dels 3.000 m), desenvolupat en les muntanyes més altes dels Pirineus i la Serralada Penibètica, creixen únicament espècies rupícoles, com les molses i els líquens.

En el vessant nord de la Serralada Cantàbrica, amb una pluviositat molt elevada, desapareix el pis subalpí perquè les coníferes no suporten una humitat tan elevada, i és substituït per un estatge montà amb fagedes i un estatge supraforestal amb importants aportacions nivals dominats per diferents formacions de matollar (ginebres, bruguerola, brucs...).

En les serralades situades en la zona de transició cap al Mediterrani (vessant Sud de la Serralada Cantàbrica, Sistema Ibèric, Sistema Central, Muntanyes de Toledo, Sierra Morena, Serralada Bètica, amb l’excepció de Sierra Nevada, i la Serralada Litoral Catalana), l'estiatge estiuenc impedeix l'existència d'un pis subalpí, substituït per un estatge montà, colonitzat per bosc caducifoli i pi silvestre, i un estatge supraforestal amb matoll tancat que evoluciona a praderia.

Finalment, en formacions mediterrànies, com Sierra Nevada, la sequera estival impedeix el desenvolupament de l’estatge subalpí, substituït per un estatge montà de formacions mediterrànies integrat per alzines, roures de fulla petita (o valencià)... i un estatge supraforestal, des dels 2.000 metres, amb matoll integrat per espècies oròfiles adaptades als pedregars i la roca nua.

La originalitat de la vegetació canària

La vegetació de les illes Canàries, integrada en la regió macaronèsica, és molt original i variada en el conjunt d’Espanya i Europa, presentant un impressionant conjunt d’endemismes. Les causes d’aquesta originalitat són múltiples: la localització latitudinal de les illes en la zona subtropical; l’origen volcànic d’aquestes; la influència dels vents alisis, que provoca l’aparició d’una façana humida en les vessants meridionals, situades a sobrevent, en les illes amb suficient altitud per a que es formen mars de núvols, boires i precipitacions orogràfiques; finalment, l’altitud, que organitza la vegetació en pisos vegetals molt diferenciats.

L’estatge basal (fins a 300 o 400 metres) és una zona d'extrema aridesa, amb precipitacions inferiors a 250 mm, només atenuada per la proximitat al mar. El sòl volcànic, tan permeable, accentua aquesta aridesa. En aquesta zona predomina una vegetació xeròfila, oberta i escarransida, caracteritzat per un matoll de poca densitat, de plantes de fulla petita (o sense fulla), amb tiges de pell llisa, escassament transpirants i capaços d'emmagatzemar aigua. Predominen endemismes com  els cardons (Euphorbia canariensis), les tabaibas (diferents tipus d’Euphorbiae) i espècies suculentes com els berodes (Senecio kleinia). En zones més humides (barrancs...) o en altura apareixen palmeres (Phoenix canariensis), dragos (Dracaena drago) i savines mores.

 

 

En l’estatge montà humit (de 500 a 1.200 m) apareix, sota el mar de núvols, el Monteverde, integrat per dos boscos densos i frondosos rics en elements endèmics macaronèsics: la laurisilva i el fayal-brezal. La laurisilva és un bosc pluriespecífic (Laurus azorica, Picconia excelsa, Persea indica...) integrat per espècies endèmiques canàries (Ilex platyphilla, Arbutus canariensis...). Les masses millor conservades es troben en La Gomera (Garajonay), Tenerife (Anaga i Teno) i La Palma. El fayal-brezal, integrat per faies (Myrica faya) i brucs (Erica arborea), substitueix la Laurisilva en àrees antropitzades o en condicions ecològiques menys favorables. A l’estatge montà sec, per damunt dels 1.200-1.400 metres (2.000 als vessants nord, on es situa el mar de núvols), creix el pinar de pi canari (Pinus canariensis), una espècie autòctona adaptada a la sequera, amb una àmplia tolerància tèrmica i un sotabosc pobre d'estepes, timons o ginestes. Les restes existents de boscos alternen amb camps de conreu amb repoblacions d’eucaliptus i pins.

L’alta muntanya canària es desenvolupa a partir dels 2.000 metres (només a Tenerife i la Palma) i es caracteritza per un matollar arbustiu obert, ric en endemismes, dominat per lleguminoses, especialment ginestes d’escombres (Spartocytisus supranubius) i el codeso (Adenocarpus viscosus). A partir de 2.700-3.000 metres, en la illa de Tenerife apareixen dispersos nombrosos endemismes (Viola cheiranthifolia, Argyrantemum teneriffae, Gnapalium teydeum...). En les roques, a diverses altituds, són freqüents crassulàcies del gènere Aeonium, i en les àrees més altes gèneres endèmics com Greenovia.

La Regió eurosiberiana de clima atlàntic

 

Els boscs temperats oceànics o boscs de fulla caduca es localitzen en les façanes occidentals i orientals de les latituds mitjanes dels continents, coincidint amb les zones de clima oceànic on es registren precipitacions superiors als 750-800 mm anuals i temperatures moderades tot l’any. En Espanya, la distribució d’aquesta formació correspon, per tant, a la façana cantàbrica i a punts concrets del Sistema Ibèric, Sistema Central i Serralada Litoral Catalana.

Les condicions climàtiques permeten el desenvolupament de dos formacions vegetals característiques i una de transició: el bosc caducifoli o bosc temperat oceànic i la landa (matolls o sotabosc oceànic) i els prats.

 

El bosc caducifoli

Els bosc caducifoli es caracteritza per la presència d’arbres dominants de fulla planifòlia, ampla i caduca, amb troncs rectes i llisos, amb alçàries superiors als 30 metres, escorça  de poc grossor i fusta semidura.

El bosc a què dóna lloc és alt i dens, impedint el pas de la llum, la qual cosa dificulta el desenvolupament del sotabosc, que és escàs i umbròfil. L'estrat herbaci, on creixen falagueres i molses, també és escàs i umbròfil i assoleix el seu màxim a la primavera, quan la floració dels arbres deixa passar la llum. El sotabosc arbustiu està integrat per rebrots de les espècies arbòries, juntament a cirerers silvestres, bardisses, brucs, argelagues i plantes trepadores com l’hedra.

Aquests boscos mostren un predomini de les masses monoespecífiques (dominància clara d'una espècie), i les formacions més característiques són les rouredes i les fagedes, tot i que també tenen importància formacions integrades per arbres com ara el xop, l’olm, l’auró, el bedoll, el castany, l'avellaner, la noguera, el pi, l’eucalipte o la moixera (Serbus aria) entra d’altres.

Les rouredes són els boscos més característics del bosc caducifoli. Necessiten humitat i temperatures moderades, ja que no toleren bé el fred ni els estius calorosos. S’estén fins als 1.000 metres d'altitud sobre el nivell del mar, encara que alguna espècie pot arribar fins als 1.500 metres.

L’espècie de roure més habitual és el roure pènol o carvallo (quercus robur), un arbre silicícola, de gran alçaria (pot assolir els 40 metres) i longevitat, que necessita molta humitat i temperatures suaus, i que no supera els 600 metres d’altitud. S’estén fonamentalment per Galícia, Astúries, nord de León i oest de Cantàbria. El roure de fulla grossa o albar (quercus petraea), calcícola, més resistent al fred i a la sequera, substitueix el roure pènol en altitud per damunt dels 500-600 metres, i també s’estén en enclavaments calcaris de la zona cantàbrica, País Basc i Navarra, el Sistema Central i el Sistema Ibèric. L’explotació agropecuària i l’explotació forestal han reduït considerablement la seua extensió, afavorint l’extensió de la landa, el que s’ha traduït en la seua substitució. Els intents de repoblació de les àrees de landa, a més a més, ha suposat la introducció d’espècies secundàries com el pi o l’eucaliptus.

Les fagedes també són boscos característics del bosc caducifoli. El faig (Fagus sylvatica)   és un arbre caducifoli, que pot atènyer una alçària de 30 metres, amb tronc recte i cilíndric, d'escorça llisa i fina, que creixen sobre qualsevol tipus de sòls, tot i que prefereixen sòls alcalins o bàsics calcaris. Es caracteritzen per una tolerància tèrmica àmplia, que els permet superar els 1.000 d'altitud fins a enllaçar amb la vegetació de muntanya, i suporta situacions de menor humitat que el roure, però superiors als 700 mm. S’estenen fonamentalment per la façana cantàbrica des d’Astúries oriental fins el País Basc i Navarra (bosc d’Irati), els Pirineus (Ordesa), el Montseny, i punts del sistema Ibèric i central.

El roure i el faig poden trobar-se acompanyats, sempre en escassa proporció, per altres espècies característiques atlàntiques: bedolls, xops, olms, teixos (tejos), til·lers (tilos), freixes (fresnos), aurons blancs (arces), grèvols (acebos)... D’altra banda, les formacions clímax atlàntiques s’han vist en moltes ocasions substituïdes per formacions secundàries per la seua importància econòmica: castanyers, diverses famílies de pinàcies (fusta i resina), eucaliptus (cel·lulosa i pasta de paper)... Aquestes espècies acidifiquen els sòls i contribueixen al seu empobriment, i a més a més, són fàcilment inflamable, motius pels quals les repoblacions han estat molt criticades.

 

 

La landa

La landa correspon al matoll atlàntic, una formació llenyosa i densa que apareix quan les característiques edàfiques no permeten l'arbratge, o a la sobreexplotació del bosc caducifoli o als incendis.  La desaparició del dens bosc caducifoli, que protegeix els sòls, afavoreix una forta lixiviació i una gran acidificació per l’eluviació dels àcids húmics. Aquest empobriment edàfic significarà l’aparició de formacions arbustives denses, adaptades a aquests sòls més pobres, de caràcter perennifoli, de fulles petites, i acompanyades d’un estrat herbaci. Les espècies predominants són les ericàcies, les lleguminoses i papilionàcies, entre les quals destaquen les argelagues (tojo), els brucs (brezos) o la ginesta (retama). La desaparició de la landa dóna pas a les formacions herbàcies o prats, molt estesos en la regió atlàntica.

 

 

Variants edafològiques i climàtiques

En les zones càrstiques atlàntiques, on es produeix el fenomen de sequera edafològica (infiltració de l'aigua cap a llits subterranis profunds, deixant les capes superiors amb menys humitat) apareixen zones amb plantes xeròfiles, com les alzines. De la mateixa manera, però en sentit invers, en l'àmbit mediterrani, en zones d'abundant humitat (llits de rius, zones d’obaga, alta muntanya...) poden aparéixer espècies del bosc caducifoli.

En les zones de clima més continental amb precipitacions menors i irregulars i temperatures més contrastades (hiverns freds i estius més calorosos) apareixen boscos de transició adaptats a la sequera i al fred en la zona de transició del clima atlàntic al mediterrani i en alguns sectors d’altitud mitjana dels Pirineus, Sistema Ibèric i Central, Muntanyes de Toledo i Sierra Nevada. Els boscos marcescents o de transició estan integrats per espècies xeròfiles resistents al fred, de fulla marcescent, que se seca durant l’hivern però cau durant la primavera. Els arbres marcescents més característics són el roure de fulla petita (quejigo) i el roure martinenc o reboll (rebollo o melojo).

 

El paisatge vegetal de clima mediterrani

El paisatge vegetal de clima mediterrani es caracteritza per la seua adaptació a un clima molt més contrastat que l’atlàntic, amb gelades, poc freqüents però intenses, estius càlids i precipitacions molt irregulars, que difícilment superen els 500 mm. Les formacions vegetals  mediterrànies presenten adaptacions a aquests condicionaments climàtics. Així, es tracta d’espècies xeròfiles, amb arrels molt esteses en superfície o en profunditat per a captar l’aigua, escorça molt gruixa per a protegir el tronc de la calor i dels  incendis, alçàries reduïdes, ramificació del tronc i copes massives per a evitar l’evaporació i protegir la  humitat del subsòl, fulles escleròfil·les (dures i coriàcies) i perennes amb diversos sistemes per a disminuir la transpiració i defendre’s de la insolació excessiva, com la reduïda superfície, pilositats, revestiments protectors de resina, cera o goma, formació d’espines..., que a més a més practiquen l’estivació per tal d’afrontar l’estiatge.

El paisatge vegetal de clima mediterrani presenta dues formacions principals: el bosc escleròfil·le mediterrani i el matoll mediterrani.

Distribució del maquis i la garriga al Mediterrani

El bosc escleròfil·le mediterrani

La zona mediterrània ha estat tradicionalment una àrea d’intensa acció antròpica, de manera que queden molt poques formacions clímax. El bosc escleròfil·le presenta un bosc dens, en el que les copes entren en contacte unes amb altres, projectant suficient ombra i generant un microclima que protegeix la humitat del sòl, que queda protegit així del rigor de la sequera estival, el que afavoreix un lent procés d'enriquiment que assegura la subsistència del bosc. A més a més, presenta un estrat arbustiu de plantes protegides per la seua ombra, no tan adaptades a la calor i la sequera estival, com són el llorer bord, l’arboç, el coscoll, l'estepa...

Les espècies típiques del bosc escleròfil·le són l'alzina o carrasca, la surera, la garrofera, la sabina i l'olivera silvestre, tot i que hi ha una enorme varietat de roures i de ginebres en funció de les diferents transicions cap a altres hàbitats.

L'alzina (Quercus ilex) és l’arbre més representatiu del bosc escleròfil·le. Es tracta d’un arbre d'una gran amplitud ecològica, adaptat a una gran diversitat de situacions: així, és preferentment calcícola, tot i que resisteix els sòls àcids; creix a diferents altituds (des del nivell del mar fins als 2.000 metres d'altitud) i amb diferents règims de precipitacions (des dels 350 als 1.000 mm); i és capaç de colonitzar sòls pobres en nutrients i està adaptat a la continentalitat. Es troben ben representats a les serralades bètiques, Sistemes Ibèric i Central.

La surera (Quercus suber) és un arbre molt agraritzat i generalitzat, ja que l’home ha afavorit la seua expansió, amb la substitució d’alzines, a causa de l’explotació surera. Les suredes són boscos heliòfils situats als vessants humits o subhumits. S'estén pels vessants meridionals de les serres extremenyes i de les muntanyes de Toledo, el sector oriental de Sierra Morena, Catalunya i València, Cadis i Màlaga.

El rebollar és un bosc de roures rebolls característics dels vessants meridionals de la submeseta meridional, Sistema Central, serralades bètiques i llevantines, situats per baix dels 1.000 m.

També abunden distints tipus de rouredes, com les formades pel roure valencià o de fulla petita, o el roure africà o fagenc, que arriben a altures en torn als 1.200-1.600 m.

Diferents tipus de savines, com la savina alba (Juniperus thurifera), savina xaparra (J. Savina), savina mora (J. Phoenicea)... substitueixen les alzines enllà on aquestes no poden prosperar per fred excessiu o sòls inadequats. S’estenen per les muntanyes de Soria, Terol i Cuenca i serralada Ibèrica.

Els pinars tenen una ampla distribució en les muntanyes mediterrànies i estan presents en diversos pisos. Es tracta fonamentalment de formacions secundàries, amb una ampla distribució en l’actualitat com a conseqüència de la repoblació per l’home, tot i que alguns pinars formen part d’antigues masses naturals. Per la seua extensió des de la serralada Bètica fins als Pirineus orientals, destaca el pi blanc (Pinus halepensis), un arbre calcícola de gran resistència a la sequera i als contrastos tèrmics, ja que colonitza espais des del nivell del mar fins als 1.600, tot i que el seu òptim es troba en torn als 800 m. El pinastre (Pinus pinaster) han estat repoblats en extenses àrees, però es consideren naturals de la serralada Bètica oriental. La pinassa (Pinus nigra) suporta el fred hivernal continental, la sequera estival pronunciada i s’extén sobre substrats dolomítics de la muntanya mitjana i alta meridional i oriental (Pirineu català, Sistema Ibèric, serralades bètiques orientals) des dels 500 als 2.200 m. Finalment, el pi pinyer, similar a l’anterior, colonitza sòls silicis i arenosos dels Pirineus fins als 1.000 m.

Finalment, esmentar la presència molt reduïda de l’avet mediterrani, del qual creixen dos subespècies a la Península. L’avet blanc (Abies alba) creix espontàniament en alguns vessants ombrívols del Pirineu, mentre que al sud peninsular també hi creix el pinsap (Abies pinsapo), l'únic endèmic i de caràcter relicte, desenvolupat durant la darrera glaciació en condicions climàtiques més humides i fredes, raó per la qual fuig del calor i es refugia per a sobreviure en altituds superiors.

Matollar mediterrani.

El paisatge mediterrani està dominat en major mesura per les formacions arbustives i subarbustives, i de fet és la formació més estesa a la Península Ibèrica. Ara bé, no és una formació sorgida d'una relació òptima amb el clima, sinó que és un estadi de la degradació del bosc escleròfil·le com a conseqüència d’una mil·lenària acció antròpica.

La caracterització fisonòmica del matollar mediterrani correspon a formes arbustives perennifolis, amb alçaries variades que poden arribar fins a 3 metres. Les fulles són coriàcies, amb pilositat i en ocasions amb espines, i una cutícula gruixa. Algunes espècies, per exemple les cistàcies, emeten i s’impregnen d’olis essencials que frenen la transpiració i actuen com a repel·lent. Durant l’estació seca poden perdre part de les fulles i fins i tot de les branques. De la mateixa manera que els arbres, presenten un profund sistema radical molt potent que explota la xarxa de diàclasis, el qual pot arribar fins a 8 metres de profunditat. La tonalitat general adopta un verd grisós pissarrós, amb una floració múltiple, policroma i explosiva durant la primavera.

El matollar mediterrani engloba agrupacions vegetals de diferents dimensions, densitat i composició. Deixant de banda les denominacions més tradicionals, en l’àmbit científic s’han consolidat dos termes per a referir-se a aquestes formacions: el maquis i la garriga.

El terme maquis fa referència a una formació arbustiva densa, amb petits arbres aïllats, composada per llentiscle, arboç (Arbutus unedo), aladern de fulla estreta (Phyllirea angustifolia), ullastre (Olea oleaster), alguns brucs (Erica), ginestes i altres formacions llenyoses. En general, aquesta formació es desenvolupa sobre sòls silicis i, en aquest cas, els arbres aïllats poden ser suredes, garrofers o pins.

La garriga mostra un desenvolupament més reduït de les espècies, d’un o dos metres, i no va associada a arbres. Respon a una pobresa accentuada del sòl, natural o antròpica, i, usualment, es desenvolupa sobre sòls calcaris, especialment sobre sòls rentats. En ella predominen les variades famílies de cistàcies (plantes subarbustives amb flors), lamiàcies (timó, menta, orenga, romaní...) i coscoll.

La classificació dels sòls

La definició i classificació dels sòls és una qüestió complexa, ja que existeixen en l’actualitat diverses classificacions. Juntament amb les classificacions més tradicionals, com ara la classificació europea (o francesa), molt utilitzada a Espanya, en l’actualitat s’utilitzen fonamentalment dos classificacions pels edafòlegs: la classificació elaborada per la FAO/Unesco i la classificació americana elaborada per l’USCS. La confusió que generen les diverses nomenclatures aparegudes en diversos textos de geografia obliga a conéixer la nomenclatura d’aquestes classificacions. A continuació es mostren les principals equivalències entre la nomenclatura tradicional espanyola i les classificacions de la FAO i de l’USCS.


Anar a la font.
Per a mi, aquesta és la llista més completa d'equivalències disponible per als estudiants de geografia, ja que conté un breu resum de les característiques del sòl.
Soi Classification

Recursos: Models de comentari (hidrograma i clisèrie)

Ací podeu consultar i descarregar el model per a comentar un hidrograma i una clisèrie. S’adjunta també un model comentat.
Comentari hidrograma

Comentari d'una clisèrie

Temps atmosfèric i Climes a Espanya

1. Dinàmica atmosfèrica
2. Els elements del temps i del clima
3. Factors geogràfics del temps i del clima
4. Climatologia sinòptica de la Península Ibèrica i les Illes Canàries
5. Els climes d'Espanya

Recursos

 Presentació

 Models de comentari

Activitats

Comentari de dos mapes del temps. Entrega 26.10.2012.

Elaboració amb paper mil·limetrat i comentari de 3 climogrames, i càlcul dels índexos de Gaussen, Martonne i Birot (consulteu la presentació), a partir de la següent informació estadística:

A Coruña (Galicia)
	E	F	M	A	My	Jn	Jl	A	S	O	N	D	Año
Tª  ºC	9,9	9,6	11,5	12,4	14	16,5	18,2	18,9	17,8	15,3	12,4	10,2	13,9
P  mm	121	80	95	70	60	46	29	47	71	92	125	139	975

  (Aquest és el model comentat)

Candanchú (1.550 m)
	E	F	M	A	My	Jn	Jl	A	S	O	N	D	Año
Tª  ºC	-0,8	-2,2	2,1	3,1	6,8	9,7	12,9	13,2	10,6	6,2	2,3	-0,1	5,3
P  mm	128,7	67,5	100,7	115,5	210,6	199,9	110,1	98	180,3	191,3	174,7	231,6	1809,1

Almeria
	E	F	M	A	My	Jn	Jl	A	S	O	N	D	Año
Tª  ºC	11,7	12,2	14,1	16,1	18,4	22,0	24,7	25,3	23,4	19,3	15,6	12,8	18,0
P  mm	31	21	20	28	17	4	0	5	15	26	27	36	230

Tenerife Sud - Aeroport (64 m)
	E	F	M	A	My	Jn	Jl	A	S	O	N	D	Año
Tª  ºC	18,4	18,6	19,4	19,4	20,3	22,0	23,8	24,7	24,4	23,2	21,5	19,6	21,3
P  mm	11	14	18	7	1	0	0	0	3	9	27	23	116

* Les mitjanes mensuals s'han simplificat amb per tal de facilitar a l'alumnat l'elaboració de la gràfica. Per tal de veure amb detall els valors reals visiteu:
http://www.aemet.es/es/serviciosclimaticos/datosclimatologicos/valoresclimatologicos