Ací teniu l’esquema corresponent al tema “El sector primari en Espanya”.
dissabte, 12 d’abril del 2014
Un infern domèstic – La dona sota el franquisme
Dones rapades en Oropesa (Toledo) per ser familiars de republicans. / sbhac.net
Que el franquisme fou la concreció de l’infern de Dante en la terra per a molta gent és innegable. Que la situació fou infinitament pitjor per a les dones és una qüestió a la que la historiografia no presta gaire atenció en relació amb altres temes. La ínfima relació de llibres publicats sobre la història de la dona en Espanya, en relació a altres temàtiques, demostra aquest oblit. Els llibres de text habituals als instituts tracten el tema de manera molt superficial, i en ocasions, com si es tractés d’un element d’ampliació del que es pot prescindir perfectament. Per això, en un moment en què sembla regressar una actitud paternalista cap a les dones per part de l’estat, és necessari recordar d’on venim per tal de saber on volem anar.
El primer document que vull presentar és la famosa alocució del general Queipo de Llano advertint a les “roges” del futur imminent que esperava les dones.
La violència contra les dones no tingué únicament un caràcter sexual, sinó que adoptà, preferentment un caràcter “sexuat”, és a dir, una repressió dirigida específicament contra aspectes de la femineïtat. En aquest document s’explica la situació en general de les dones durant el franquisme.
Si voleu ampliar, podeu llegir les següents publicacions.
Isabel Morant, Historia de las mujeres en España y en América Latina, Crítica (4 Vols.).
Paul Preston, Palomas de guerra, DeBolsillo.
Pura Sánchez, Individuas de dudosa moralidad, Crítica.
Assumpta Roura et al., Un inmenso prostíbulo: Mujer y moralidad durante el franquismo, Bases.
Irene Abad, Las dimensiones de la “represión sexuada” durante la dictadura franquista.
Manuel Ortiz, La mujer en la dictadura franquista.
La mujer bajo el franquismo (UJI Castelló)
Altres webs interessants:
http://www.publico.es/especial/memoria-publica/
http://www.cuartopoder.es/invitados/la-represion-franquista-contra-la-mujer-las-rapadas/345
divendres, 11 d’abril del 2014
Història d’Espanya - Textos
L’Antic Règim
La crisi de l’Antic Règim
La construcció de l’Estat Liberal
El Sexenni Democràtic
La Restauració
La II República
La Guerra Civil
Transició i democràcia
dijous, 3 d’abril del 2014
Ferran Gallego – El Evangelio Fascista (Editorial Crítica)
L'historiador Ferran Gallego analitza en el seu últim llibre, L'evangeli feixista, l'evolució del feixisme espanyol des de la República fins a 1950, que, segons ha explicat l'autor, denota que "el cas espanyol no va ser molt diferent del d'altres feixismes europeus dels anys 30". L'única peculiaritat que Gallego assenyala per al règim que arranca en 1936 és que "conquista el poder a través d'una guerra civil, però en cap cas es pot negar la seua naturalesa feixista".
Gallego indica que "dir que no va haver-hi feixisme en el règim franquista és tant com negar l'antifeixisme que va combatre en la Guerra Civil espanyola i l'esperit de les Brigades Internacionals, que vénen a Espanya a lluitar contra el feixisme".
Trenca així mateix Gallego la vella idea de la historiografia que el feixisme espanyol va arribar tard i mal: "És veritat que quan vol guanyar-se adeptes, la major part dels seus potencials clients s'han fet de la CEDA o del carlisme, però el feixisme com a fenomen de masses és a Europa un fenomen dels anys 30, amb l'única excepció d'Itàlia".
En El Evangelio Fascista (Ed. Crítica 2014), Gallego situa l'embrió d'aquest feixisme ja en plena República, perquè "no han de confondre's el partit i l'espai cultural de fascinació pel feixisme" que ja es troba en Calvo Sotelo i el Bloc Nacional, que "es declaraven feixistes però no militaven en Falange".
Per a l'historiador barceloní, Falange, un partit minoritari durant la República, es converteix en el partit hegemònic a partir de 1936 perquè "és congruent amb el moment de guerra civil, ja que era un partit militaritzat, no demanava la tornada de cap rei, té un discurs populista, creu en la mobilització de la masses i el seu ideari dóna per superada la democràcia parlamentària". A més, "la seua doctrina s'ajusta a la situació de violència extrema que hi ha a Espanya i està disposada a acceptar un cabdillatge carismàtic".
Al seu parer, el colp d'Estat del 18 de juliol va propiciar el sorgiment d'un moviment de masses a favor de feixisme: "No és un mer colp militar, ja que se suma un poder civil amb 60.000 milicians falangistes i 30.000 requetés". Falange, afegeix Gallego, proporciona un ideari a l'exèrcit, els oficials del qual tindran l'obligació de militar en Falange, una cosa que no succeeix en l'Alemanya nazi.
La Guerra Civil permet als feixistes a més "una unitat del comandament", que no es produeix en el bàndol republicà. La diversitat de forces que es van integrar en la sublevació de 1936 va acabar més endavant facilitant l'oportuna desfascistització del règim, convertit en un estat nacional-catòlic. "Quan el feixisme europeu cau, l'espanyol aguanta perquè es mostra com a garant d'un catolicisme gloriós i ja en 1944-45 planteja una espècie de via espanyola cap a l'estat catòlic fugint del totalitarisme alemany".
Opina Gallego que, per eixa raó, no és exacte parlar d'una antítesi entre catòlics i feixistes en el període analitzat, ja que "el falangisme és des de la seua formació un partit profundament catòlic", que troba en l'Imperi de Carles V el referent simbòlic de la defensa de la societat catòlica enfront de protestants i turcs.
L'autor de Todos los hombres del Führer i El mito de la Transición tanca la seua anàlisi en 1950 perquè poc abans es produeix l'últim debat cultural de l'Espanya de la postguerra sostingut per Pedro Laín Entralgo i Antonio Tovar, partidaris de "incorporar a la Generació del 98, a Machado i Ortega, a la idea d'Espanya", enfront d'intel·lectuals com Rafael Calvo Serer que "rebutgen parlar de diverses Españas legítimes".
Font.
Disponible en la biblioteca del Departament de Geografia i Història.
Signatura: 1 GAL eva
Fitxa Tècnica:
El evangelio fascista
La formación de la cultura política del franquismo (1930-1950)
Editorial Crítica (Barcelona)
Fecha: 2014
984 páginas
ISBN: 978-84-9892-676-7
Formato: 15,5 x 23 cm.
39.90 €
Els pilars de la ciència
En les seues múltiples ramificacions, la ciència també pot ser abordada des de diversos punts de vista. En un intent per proporcionar una mirada diferent de la tradicional narració basada en la línia temporal, l'historiador Miguel Artola i el físic, historiador de la ciència i acadèmic de la llengua José Manuel Sánchez Rom han concebut Los Pilares de la Ciencia (Espasa), que concentra en al voltant de 800 pàgines un repàs de vocació integral per les matemàtiques, la física, la química, la biologia, la medicina, la geologia, l'astronomia i la cosmologia, presentades a través dels conceptes fonamentals que les defineixen des dels seus orígens a l'actualitat.
“Es tracta d'un plantejament distint, on el que es relata són dues qüestions: d'una banda, les metodològiques, i per l'altre un índex de temes singulars, cada un tractat des del principi fins a la fi”, explica Artola. “L'objectiu no és construir una història de la ciència seguint una pauta cronològica”, agrega Sánchez Rom, “sinó que ens hem centrat a buscar les bases, els pilars de la ciència”.
Partint d'una introducció que situa el lector en el començament del viatge del descobriment científic humà, sorgit de l'observació, l'exposició es desplaça cap a l'espurna que va encendre l'especulació, que va portar a la verificació i la subsegüent comunicació dels fets científics, el que derivaria en la demolició dels sistemes especulatius i finalment en la revolució científica. “No sols ens ocupem de les idees, sinó també d'elements d'índole social o socioeconòmica, que també són essencials per a la construcció de la ciència”, assenyala l'acadèmic de la llengua.
A partir d'ací, el llibre dóna pas a la presentació en capítols individuals dels puntals que sustenten l'edifici de la ciència, com són la força, el càlcul, la composició de la matèria o la quàntica, entre altres. Encara que exposades conceptualment separades les unes de les altres, en el món físic aquestes idees estan inextricablement relacionades, el que ha suposat una dificultat a l'hora de presentar-les, segons explica Sánchez Ron. La solució: cada capítol presenta referències encreuades; nombres, dates i dades que es repeteixen.
Per a arribar a eixos nombres primers de la ciència, els acadèmics han invertit al voltant de dos anys d'aportacions en comú. “Primer ens vam posar d'acord en quina classe de llibre volíem fer, i vam decidir que no volíem fer res exclusivament cronològic o per països”, indica Artola. “Després acordem l'índex i vam realitzar un esborrany, que Sánchez Rom va redactar”.
Per a acostar el text a tots els públics, el llenguatge utilitzat és clar i concís, sense abusar dels tecnicisme ni els termes científics. “Encara que no hi ha concessions amb el rigor, l'objectiu és que ho puga entendre qualsevol persona”, apunta Sánchez Rom. Com a garantia, addueix, està el fet que un dels dos autors, Artola, no és científic de formació: “Açò és beneficiós, perquè així ens assegurem que no hi ha idees que es donen per assentades”.
A més de comprensible, el llibre, asseguren, és també abastador. “No s'ha quedat res fora”, diu Artola convençut. “És un llibre ambiciós, no es tracta d'una mera introducció, i també és contingut, és a dir, que el lector no necessita altres ferramentes per a entendre-ho”, afegeix Sánchez Rom.”És un text que no és simple divulgació, sinó que planteja com explicar la ciència, que també es pot explicar aïllant els problemes fonamentals. Les solucions poden ser molt complicades, però si un comprén quina és la qüestió plantejada, comprén el que està passant amb la ciència”.
El podeu trobar en la Biblioteca de Gandia:
Signatura: 5 ART pil
Font.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)