Correcció Exàmens

En aquests moments estic corregint els exàmens. En acabar us avisaré.

Us desitge un bon cap de setmana. Cuideu les vostres neurones.

causa

Tot allò que explica d'alguna manera l'existència o el canvi d'una cosa.

El terme és correlatiu d'efecte. L'influx de la causa en l'efecte s'anomena causalitat/r2>. Hom distingeix habitualment entre la causa (que produeix l'efecte) i l'ocasió o la condició (que permeten, faciliten o provoquen la producció de l'efecte per la causa). Aristòtil i els escolàstics distingien quatre causes: formal (allò que fa que una cosa sigui allò que és), material (allò de què és feta una cosa), eficient (allò que ha produït una cosa o un canvi) i final (allò en vista a què és feta una cosa). Les dues primeres són anomenades intrínseques, perquè passen a formar part de la cosa causada com a principi intern, a diferència de les altres dues, que són extrínseques. A aquestes quatre causes s'afegí la causa exemplar (model o arquetipus). Els medievals distingiren també entre la causa primera (Déu) i les causes segones (criatures), entre causes principals i instrumentals, i entre causes pròximes i remotes. A partir del Renaixement s'anà abandonant la noció de causa formal i material i es féu la crítica de la causa final com a principi d'explicació científica. Així, per als moderns, la causa pròpiament dita és la causa eficient, i la causalitat es contraposa a la finalitat. Els cartesians, però, ampliaren aquesta noció i l'aplicaren també a allò que fa la veritat d'una proposició (causa sive ratio, 'causa = raó'); així feren de la causa un principi ontològic i lògic alhora. Designaren Déu com causa sui ('causa de si mateix'), i alguns d'ells, els ocasionalistes, en feren la causa única i reduïren l'acció de les criatures a simple ocasió (causa ocasional) de l'acció divina. Tota concepció moderna de la causalitat oscil·la entre dos extrems, que subratllen, respectivament, l'alteritat o la identitat en la relació de causa a efecte: la definició psicològica per imputació (l'home s'experimenta com autor o causa dels propis actes) i la definició lògica per identitat (l'efecte en tant que efecte és idèntic a la causa en tant que causa). Els científics tendeixen a abandonar la noció de causa com a nexe ontològic i a substituir-la per la de llei o la de funció, segons les quals dos fenòmens es condueixen de tal manera, que a una variació de l'un correspon una variació de l'altre en una relació expressable numèricament. La noció de causa s'acosta llavors a la de condició. La crítica filosòfica empirista (Hume) i la positivista (Comte, Stuart Mill) també han estat exercides en aquesta direcció, i han considerat la causa com l'antecedent constant i invariable d'un fenomen, i la causalitat, com la successió regular de dos fenòmens. Kant ensenyà que la idea de causa és una categoria del nostre enteniment per a pensar aquesta forma de relació.


Conseqüència

a) En un raonament, relació lògica entre les premisses i la conclusió. b) Disposició d'un corrent o d'una xarxa fluvial les aigües dels quals segueixen l'estructura geològica, principalment ...

c) Allò que segueix necessàriament alguna cosa, resultat necessari d'un fet.

d) Enunciat lògicament deduïble d'un altre o d'altres.

(Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana)