Thomas Paine – Common Sense (1776)

 

[...] Sé que és difícil de superar prejudicis locals o de llarga durada, però si ens imposem d'examinar les parts components de la constitució anglesa, trobarem que són les infames recialles de dues tiranies antigues, combinades amb alguns materials republicans nous.

Primer.— Les recialles de la tirania monàrquica en la persona del rei.

Segon.— Les recialles de la tirania aristocràtica en les persones dels pars.

Tercer.— Els nous materials republicans en les persones dels comuns, de la virtut dels quals depèn la llibertat d'Anglaterra.

Les dues primeres, essent hereditàries, són independents del poble; en conseqüència, en un sentit constitucional no contribueixen en res a la llibertat de l'estat.

Dir que la constitució d'Anglaterra és una unió de tres poders que es controlen recíprocament els uns als altres, és ridícul; o bé les paraules no tenen sentit o bé són pures contradiccions.

Dir que els comuns són un control sobre el rei pressuposa dues coses. Primer.— Que no es pot confiar en el rei sense vigilar-lo; o en altres paraules, que una set de poder absolut és la malaltia natural de la monarquia.

Segon.— Que els comuns, essent nomenats per a aquest propòsit, són més prudents o més mereixedors de confiança que la corona.

Però com que la mateixa constitució que dóna als comuns el poder de controlar el rei amb la retenció dels subministraments, dóna després al rei el poder de controlar els comuns atorgant-li el poder de rebutjar les seues altres lleis, torna a suposar que el rei és més prudent que aquells que ja lia suposat que són més prudents que ell. Una pura absurditat!

Hi ha una cosa summament ridícula en la composició de la monarquia; primer exclou un home dels mitjans d'informació, però li dóna poder per a actuar en casos en què es requereix cl seny més alt. La condició de rei el separa del món, però l'ofici de rei requereix que el conega a fons; en conseqüència, les diferents parts, oposant-se i destruint-se les unes a les altres de manera antinatural, proven que el personatge en si és absurd i inútil. [...]

 

Thomas Paine, Common Sense, 1776