Els climes d’Espanya

La totalitat dels climes espanyols s’inclouen dins els climes temperats, sense cap mes per davall dels 0º de mitjana. En el N predomina el clima temperat plujós tot l’any (atlàntic o oceànic, segons altres classificacions); en la resta predomina el clima temperat d’estiu sec (mediterrani). Tot i això, dins d’aquests dos grans tipus existeixen nombrosos subtipus. A banda queden els climes freds de les muntanyes més altes, el clima subtropical de Canàries o les característiques especials del clima urbà.

 

 

Clima atlàntic o oceànic

 

Comprén tot el Nord. Sotmés gairebé tot l’any a les borrasques atlàntiques, la nuvolositat sol ser abundant, i per tant, la insolació és baixa, i la humitat relativa alta. Les precipitacions superen els 800 mm, i en ocasions els 1000 o 1200. Plou més de 150 dies anuals i cap mes plou menys de 30 mm. Les temperatures es caracteritzen per ser suaus i presentar una baixa amplitud tèrmica. Dins d’ell, podem distingir dos subtipus:

 

Clima Atlàntic litoral

 

Comprén el litoral gallec i  el vessant septentrional de la Serralada Cantàbrica fins a Navarra. Es caracteritza per temperatures suaus al llarg de tot l’any, amb una temperatura mitjana anual d'entre 11° i 15° i una amplitud tèrmica molt baixa. Els  hiverns són suaus, amb mitjanes de 6 a 10º, sent molt infreqüents les temperatures sota zero. Els estius també són suaus, amb mitjanes que oscil·len entre els 18º i 22º com a màxim. A més a més, les precipitacions són abundants durant tot l’any, superant, generalment, els 1000 litres.

Aquests trets climàtics són conseqüència directa de 3 factors: la influència del mar, que modera les temperatures; la disposició del relleu de la Serralada Cantàbrica, que afavoreix les pluges orogràfiques; i a la dinàmica atmosfèrica associada als centres d’acció de l’oest i nord-oest que propicien el pas de fronts freds, aportant abundant nuvolositat, humitat i precipitacions.

 

Clima atlàntic d’interior

 

La seua distribució és característica de les regions interiors septentrionals, des d'Ourense, passant pel vessant meridional de la Serralada Cantàbrica fins a l'interior del País Basc, Navarra i el Prepirineu aragonés i català.

En aquestes zones, el descens de la influència oceànica afavoreix la continentalització del clima. Així, els hiverns més freds 2 graus per mitjana respecte al litoral, la major abundància de gelades, i els estius més calorosos, per damunt dels 21º de mitjana, tenen com a conseqüència un augment de l’amplitud tèrmica, que oscil·la entre 12 i 15º.

La serralada Cantàbrica actua com a barrera orogràfica, el que explica un menor volum de precipitacions, que oscil·len entre  1.000 i 700 mm anuals, el que pot permetre l’aparició de dos mesos secs.

 

Clima Mediterrani

 

El clima mediterrani es localitza en les façanes occidentals dels continents, entre els 30° i 40° de latitud. A Espanya ocupa totes les terres peninsulars al sud de l'àrea atlàntica (exceptuant les zones de muntanya), Balears, Ceuta i Melilla.

Les precipitacions són escasses i irregulars, amb precipitacions anuals que oscil·len entre 750 i 300 mm. La seua característica principal és l’aridesa estival, amb dos mesos amb precipitacions menors als 30 mm, conseqüència de l'estabilitat generada per l'anticicló de les Açores, situat sobre la Península durant l'estiu. En les estacions equinoccials i l'hivern, la situació anticiclònica alterna amb les baixes pressions pròpies de les latituds temperades, donant pas a les precipitacions.

Tot i això, la forma massissa de la Península afavoreix la continentalitat de l’interior el que explica l’existència de diverses varietats climàtiques.

Les temperatures presenten caràcters molt variats entre les zones més pròximes al litoral, de temperatures suaus i menor amplitud tèrmica (entre 12° i 15°), i les zones de l'interior, allunyades de la costa per la continentalitat i el rellu, caracteritzades per fortes amplituds tèrmiques, superiors en ocasions als 20°. Aquestes diferències tèrmiques i pluviomètriques permeten diferenciar dos varietats climàtiques mediterrànies amb subtipus: el clima mediterrani litoral i el mediterrani continentalitzat.

 

 

Mediterrani litoral

 

Comprén pràcticament tota la costa Est i Sud i la major part de la vall del Guadalquivir. Les temperatures són suaus a l’hivern, els estius són calorosos, la insolació és abundant i les precipitacions oscil·len entre 400 i 600 mm anuals, amb precipitacions màximes en primavera i tardor.  Aquests tres generals, però, amaguen l’existència de diversos subtipus climàtics.

 

Mediterrani Català

El mediterrani català s'estén pel litoral des de Girona fins al nord de Tarragona. Les seues temperatures, a causa de la latitud,  són les més baixes del litoral mediterrani, amb mitjanes anuals de 14,3° a Girona, mitjanes hivernals en torn als  7-8° i estius calorosos més suaus (per damunt dels 21º) i curts.

Les precipitacions anuals són relativament abundants per a un clima mediterrani, entre 750 mm i 600 mm, el que atenua l'aridesa estival, reduint-se a un o dos mesos al nord de Barcelona. La moderació dels trets  mediterranis és conseqüència de la influència atlàntica procedent del Golf de Biscaia.

 

Varietat Llevantina

La varietat Llevantina s’estén des de Tarragona fins a Alacant, incloent-hi les Balears. Els hiverns són molt temperats i curts, ja que la temperatura mitjana mai es situa per sota dels 10°. Els estius són calorosos, amb mitjanes superiors als  24º.

El volum anual de precipitacions disminueix de nord a sud, des dels 500 mm de Tarragona als 300 mm en Alacant. La seua distribució és massa irregular, amb màxims en primavera i tardor. A la influència de les borrasques atlàntiques, que arriben molt debilitades després de travessar la Península, s’afegeixen precipitacions convectives estivals i gotes fredes pròpies de l’inici de la tardor.

 

Litoral andalús

El litoral andalús des d’Almeria fins a Huelva es troba protegit de les masses d'aire fred per la Serralada Penibètica, dotant a aquesta varietat climàtica els hiverns més temperats de tota la Península, la qual cosa permet el conreu de cultius tropicals. Les precipitacions disminueixen d'oest a est, fins a enllaçar amb la varietat més seca del sud-est.

 

Clima mediterrani continentalitzat

 

El clima mediterrani continentalitzat comprén pràcticament tot l'interior peninsular, si exceptuem les àrees muntanyoses. El caràcter massís de la Península i el relleu que envolta la Meseta impedeixen que la influència oceànica arribe a l'interior peninsular, el que dóna al clima mediterrani un caràcter més continentalitzat. Així, l’amplitud tèrmica, entre 16º i 20º, resultat d’hiverns freds, amb temperatures mitjanes en gener inferiors als 6º, i estiu molt calorosos, augmenta respecte al litoral, alhora que fenòmens com les gelades i les boires són molt intenses a les depressions interiors durant l’hivern.

El règim de precipitacions és semblant al mediterrani litoral, amb una clara aridesa estival i precipitacions escasses, que només augmenten en les vores muntanyoses, i màxims pluviomètrics durant les estacions equinoccials, coincidint amb el pas de les borrasques atlàntiques per l'interior peninsular, que produeix una gradació en les precipitacions cap a l’est, on són més escasses. En funció de les temperatures i les precipitacions es poden distingir diversos subtipus.

 

Meseta septentrional

Aquest subtipus climàtic s’estén per la Meseta septentrional, Guadalajara, Conca, Terol i el peu de mont Pirinenc. Aquesta regió presenta els hiverns més llargs, rigorosos i freds, amb temperatures mitjanes inferiors als 10º durant cinc o sis mesos, i inferiors a 5º durant desembre i gener. Són freqüents les gelades des d’octubre fins a maig i en aquesta àrea s’han registrat les temperatures absolutes més baixes de la Península, al voltant dels -20º, exceptuant les registrades a l’alta muntanya. Els estius són curts i relativament calorosos, ja que rarament se sobrepassen els 22° de mitja mensual, i en les zones més al nord, com Burgos o Lleó, no s’arriben als 20°. Les precipitacions són escasses, oscil·lant segons la latitud i l’altura entre els 450 i el 500 mm.

 

 

La depressió de l’Ebre

L’aïllament de la vall de l’Ebre pels Pirineus, la serralada Litoral Catalana i el sistema Ibèric obstaculitza la influència oceànica, accentuant l’aridesa i l’amplitud tèrmica. Així, l’elevada amplitud tèrmica, superior als 18º, és el resultat d’hiverns freds, amb una temperatura mitjana en gener en torn als 5º, i estius càlids amb mitjanes en torn als 23-24º. Les precipitacions són molt escasses, i algunes zones com Los Monegros no s’arriben als 300 mm de precipitació, per la qual cosa aquest subtipus climàtic també s’inclou, com el clima del sud-est litoral, dins dels climes semiàrids o subdesèrtics, però classificat com clima estepari fred ja que la temperatura mitjana anual és inferior 18º.

 

La Submeseta meridional

La Submeseta sud, amb un aïllament menys acusat, una latitud més meridional i menor altitud mitjana, es caracteritza per una major varietat de condicions climàtiques. L'aspecte més característic són els llargs i calorosos estius, amb mitjanes mensuals que ultrapassen els 25°. Els hiverns són menys freds i més curts que en l'altra Submeseta; no obstant això, també  s'han registrat mínimes absolutes en torn als -20º a Albacete i en les terres altes de Guadalajara, on l'aire fred procedent del nord-est penetra fàcilment. Les precipitacions són més modestes que en la Submeseta Nord i és més pronunciada l'aridesa estival. En la part més occidental, més influïda pel pas de les pertorbacions atlàntiques, el total pluviomètric ascendeix, assolint els màxims a la tardor i el començament de l'hivern.

 

Extremadura i Vall del Guadalquivir

Aquesta varietat presenta les temperatures més elevades de tot el litoral, amb mitjanes anuals pròximes o superiors als 18°, uns estius extremadament llargs i calorosos, amb màximes absolutes 50º en Écija (la sartén de Andalucía ) i uns hiverns temperats, més freds que a la costa, en torn als 8-10°.  La Vall del Guadalquivir, oberta cap a l’atlàntic, presenta màxims pluviomètrics durant l'hivern, època en què es troba sota la influència de les borrasques associades al front polar. Així, les precipitacions solen sobrepassar els 500 mm anuals, tot i  que amb un mínim estival molt fort i una gran irregularitat segons els anys.

 

Clima mediterrani sec, subdesèrtic o estepari

 

El clima de les costes de Múrcia i Almeria registren precipitacions anuals inferiors als 300 mm, per la qual cosa s’inclou dins del clima mediterrani semiàrid o subdesèrtic, tot i que algunes classificacions l’inclouen dins dels climes secs, denominant-lo estepari càlid (mitjana anual superior als  18º). L’aridesa és el resultat de la influència del relleu, que obstaculitza la influència atlàntica, i la influència de les altes pressions africanes. L’hivern és suau, amb al voltant de 12º en Gener i l’estiu calorós, amb més de 25º. La sequera augmenta conforme descendim envers el sud (340 mm. A Alacant, 230 mm. A Almeria...). El Cap de Gata, amb 130 mm anuals de precipitació, pot considerar-se de clima desèrtic.

Com hem vist, el clima d’algunes zones de l’interior de la vall de l’Ebre és inclòs en molts manuals dins del clima mediterrani sec o estepari fred, juntament amb algunes zones de La Manxa, Albacete i l’est de Zamora. En aquest cas, les precipitacions inferiors a 300 mm anuals, juntament a hiverns molt freds, justifiquen la inclusió d’aquestes regions dins d’aquesta variant mediterrània.

 

El Clima Canari

 

El clima de les illes Canàries es defineix com un clima subtropical marítim molt sec a causa de la seua latitud (28º N) i del predomini gairebé constant de l’Alta d’Açores, la incidència dels vents alisis, la proximitat a les masses d’aire africanes i la influència del corrent marí fred de les Canàries, el que tot plegat provoca gran estabilitat atmosfèrica, elevades temperatures durant tot l’any i precipitacions escasses i insuficients repartides de manera desigual.

Per la seua banda, el relleu juga un paper molt important en la desigual distribució de les escasses precipitacions. Així, mentre la costa és molt seca, les precipitacions augment amb altura (entre els 600 i els 1200 m), coincidint amb l’exuberant bosc de laurisilva protegit per un mar de núvols que aporta una abundant humitat, tot i que als cims més alts, per damunt del mar de núvols, torna a haver-hi temps sec i solejat. Aquesta zona alta, pels seus cels sempre aclarits, és molt apreciada per a observacions astronòmiques. Les pluges es produeixen generalment a l’hivern, quan les borrasques atlàntiques descendeixen més al Sud, però es distribueixen de manera desigual, concentrant-se les precipitacions als vessants de sobrevent, orientats al nord i exposats als vents alisis, mentre que als vessants a sotavent l'efecte foehn provoca una aridesa extrema que dificulta el desenvolupament de la vegetació. En algunes zones litoral, especialment a les illes orientals es pot parlar de Clima desèrtic, ja que les precipitacions oscil·len entre els 100 i 200 mm.

Les temperatures també varien molt segons l’altura: en la costa, per exemple en Santa Cruz de Tenerife, predominen temperatures càlides tot l’any i reduïdes amplituds tèrmiques, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els 18º graus de Gener i els 25º d’ agost; a 500 metres d’altitud, però, La Laguna  registra 12º en Gener i 21º en agost, augmentant l’amplitud tèrmic. En ocasions, l’arxipèlag pateix invasions d’aire càlid Saharià, sobretot entre juliol i octubre, que generen un temps sec i molt calorós amb temperatures molt altes i calima.

 

El clima de Muntanya

 

La distribució ideal dels climes es veu modificada per factors geogràfics com la continentalitat, l’altitud o l’orientació del relleu. Genèricament es defineix clima de Muntanya el que es localitza per damunt de 1000-1500 m., tot i que aquest límit varia amb la latitud i la continentalitat. Així, per exemple, en Sierra Nevada no s’aprecien diferències gaire significatives amb l’entorn fins als 2000 m.

En general, els climes de muntanya presenten moltes variacions, de manera que és molt difícil generalitzar, en funció dels següents factors abans indicat. Així, amb l’altitud es produeix un descens gradual de la temperatura amb l’altitud, a raó d’uns 0,65º per cada 100 m. La distinta orientació dels vessants produeix diferències respecte a la insolació entre les solanes més càlides i seques, i les ombries, i la influència de les masses d’aire entre els vessants de sobrevent i sotavent. També augmenten les precipitacions respecte al pla, ja que el relleu provoca precipitacions orogràfiques en forma de pluja o neu. També es produeixen fenòmens d’inversió tèrmica, en calfar-se abans els cims que el fons de les valls que provoquen brises de muntanya i vall.

En qualsevol cas, el clima de muntanya a Espanya sol definir-se com un clima fred, ja que registra mesos amb temperatures mitjanes inferiors als 0º, mentre la temperatura del mes més càlid no sol superar els 17º, excepte en el Teide, per influència tropical. Així, en la Serralada Cantàbrica i Pirineus la temperatura mitjana anual és de 5°, els estius són frescs i molt curts, i no hi ha mesos secs. En el Sistema Central, els hiverns són molt llargs i freds (pocs mesos superen els 10°) i només hi ha dos mesos secs. En la Serralada Bètica, el clima de muntanya sols apareix a partir dels 2.000 m, i a l'estiu la temperatura mitjana supera els 15°.

D’altra banda, el clima de muntanya registra elevades precipitacions, superiors als 1000 mm, que en alguns punts dels Pirineus central superen els 2500 mm anuals. Aquestes precipitacions són moltes vegades en forma de neu, que en altituds superiors als 3000 metres esdevenen neus perpètues.

 

 

Climes locals

 

 

Fins ací hem descrit una distribució relativament ideal del temps i dels climes sobre l’espai. Això no obstant, la diferent combinació dels elements i factors climàtics abans descrits afavoreixen l’aparició de climes locals o microclimes en àrees concretes. Per exemple, La Safor presenta unes majors precipitacions més abundants que la resta del territori que l’envolta.

La intervenció humana, fins i tot és capaç de modificar el clima, especialment a les grans ciutats, on es forma l’anomenat clima urbà, caracteritzat per presentar unes temperatures superiors a la regió que l’envolta i unes menors precipitacions, juntament amb uns índex de pol·lució en ocasions perillosos per als habitants. Els edificis, que interrompen la circulació del vent, i el formigó i quitrà, que substitueixen la vegetació, irradien calor, especialment a l’estiu. A més a més, la contaminació genera intenses boires (smog) que afavoreix l’efecte hivernacle sobre la ciutat i dificulta les precipitacions, que són desviades a la perifèria de la ciutat. En Madrid, per exemple, durant les nits clares d’hivern, el centre de Madrid presenta una temperatura entre 6 i 8º superiors a la del camp circumdant. Si afegim el relleu, que dificulta la circulació del vent, obtenim el negre panorama que s’observa sobre ciutats envoltades per muntanyes, com ara Barcelona.