Regions biogeogràfiques: introducció

La vegetació és el conjunt d’espècies vegetals que es desenvolupen espontàniament en un territori i es compon d'arbres, arbusts matolls i herbes. Per vegetació s'entén la flora nascuda espontàniament en un lloc, exceptuant les espècies conreades ni les plantes exòtiques introduïdes per l'home.

Al planeta existeix una gran diversitat de formacions vegetals. Des del segle XVIII botànics, zoòlegs i biogeògrafs s’han esforçat per catalogar i classificar les espècies vegetals i animals, i per estudiar la seua distribució, el que s’ha traduït en l’existència de diverses classificacions. En l’actualitat, una de les classificacions més acceptades pels biogeògrafs, apadrinada per la UNESCO, és la realitzada per M. D. F. Udvardy, qui estableix una classificació organitzada en imperis (realms) i regions biogeogràfiques, per sota dels quals es podria parlar també de sectors i districtes, però que ací no analitzarem. Seguint aquesta classificació, la vegetació espanyola s’inclou dins de l’Imperi Paleàrtic, que en la classificació de Drude i Diels s’uneix amb el Neàrtic formant l’anomenat imperi Holoàrtic. L’imperi Paleàrtic inclou Euràsia, nord d’Àfrica i Orient Pròxim fins a la conca de l’Indo.

Espanya forma part de l’imperi Paleàrtic (o Holoàrtic segons classificacions alternatives), i consta de 5 regions biogeogràfiques o biomes: la regió eurosiberiana de clima atlàntic, que comprén el nord de la Península i alguns sectors de la Serralada Ibèrica i Sistema Central; el bosc i matorral escleròfil de la regió mediterrània, que comprén la resta de la Península; la regió boreoalpina, corresponent a les zones més elevades dels Pirineus i la serralada Cantàbrica; la regió macaronèsica, corresponent a les Illes Canàries. A aquestes regions cal afegir la vegetació de ribera de les diverses formacions, d’importància ecològica extraordinària.

La vegetació de la Península Ibèrica presenta la major riquesa florística d'Europa, amb unes 6.000 espècies, el 40% de les espècies europees. La Península Ibèrica concentra també amb el 60% dels hàbitat d'interés comunitaris identificats, amb 557 espais protegits amb una superfície d'uns 25.000 Km2, és a dir el 5,02% del territori espanyol.

Aquesta riquesa es deu a la localització de la Península Ibèrica en l'extrem sud-oest d'Europa i a l'aïllament produït dels Pirineus, responsable del major nombre d'espècies endèmiques a Europa. Malauradament, la majoria de les formacions vegetals espanyoles són formacions regressives, és a dir, formacions molt alterades i modificades per la influència humana, conseqüència del retrocés de les formacions clímax (formacions en equilibri amb el seu medi) des de l’Antiguitat. A les formacions clímax encara existents, a més a més, abunden, juntament amb les formacions primàries (autòctones locals) altres secundàries introduïdes per l’ésser humà, com és el cas del pinus halepensis introduït segons es creu pels fenicis.

Sobre la vegetació influeixen primordialment tres factors: el clima (temperatura, precipitacions, insolació, estiatges...), el sòl (riquesa en bases, humus, acidesa o alcalinitat, salinitat, capacitat per a drenar aigua...) i relleu (altura, orientació i posició). Aquests factors tractats globalment són els responsables de la configuració de la distribució de les formacions vegetals a Espanya.