Les condicions climàtiques permeten el desenvolupament de dos formacions vegetals característiques i una de transició: el bosc caducifoli o bosc temperat oceànic i la landa (matolls o sotabosc oceànic) i els prats.
El bosc caducifoli
Els bosc caducifoli es caracteritza per la presència d’arbres dominants de fulla planifòlia, ampla i caduca, amb troncs rectes i llisos, amb alçàries superiors als 30 metres, escorça de poc grossor i fusta semidura.
El bosc a què dóna lloc és alt i dens, impedint el pas de la llum, la qual cosa dificulta el desenvolupament del sotabosc, que és escàs i umbròfil. L'estrat herbaci, on creixen falagueres i molses, també és escàs i umbròfil i assoleix el seu màxim a la primavera, quan la floració dels arbres deixa passar la llum. El sotabosc arbustiu està integrat per rebrots de les espècies arbòries, juntament a cirerers silvestres, bardisses, brucs, argelagues i plantes trepadores com l’hedra.
Aquests boscos mostren un predomini de les masses monoespecífiques (dominància clara d'una espècie), i les formacions més característiques són les rouredes i les fagedes, tot i que també tenen importància formacions integrades per arbres com ara el xop, l’olm, l’auró, el bedoll, el castany, l'avellaner, la noguera, el pi, l’eucalipte o la moixera (Serbus aria) entra d’altres.
Les rouredes són els boscos més característics del bosc caducifoli. Necessiten humitat i temperatures moderades, ja que no toleren bé el fred ni els estius calorosos. S’estén fins als 1.000 metres d'altitud sobre el nivell del mar, encara que alguna espècie pot arribar fins als 1.500 metres.
L’espècie de roure més habitual és el roure pènol o carvallo (quercus robur), un arbre silicícola, de gran alçaria (pot assolir els 40 metres) i longevitat, que necessita molta humitat i temperatures suaus, i que no supera els 600 metres d’altitud. S’estén fonamentalment per Galícia, Astúries, nord de León i oest de Cantàbria. El roure de fulla grossa o albar (quercus petraea), calcícola, més resistent al fred i a la sequera, substitueix el roure pènol en altitud per damunt dels 500-600 metres, i també s’estén en enclavaments calcaris de la zona cantàbrica, País Basc i Navarra, el Sistema Central i el Sistema Ibèric. L’explotació agropecuària i l’explotació forestal han reduït considerablement la seua extensió, afavorint l’extensió de la landa, el que s’ha traduït en la seua substitució. Els intents de repoblació de les àrees de landa, a més a més, ha suposat la introducció d’espècies secundàries com el pi o l’eucaliptus.
Les fagedes també són boscos característics del bosc caducifoli. El faig (Fagus sylvatica) és un arbre caducifoli, que pot atènyer una alçària de 30 metres, amb tronc recte i cilíndric, d'escorça llisa i fina, que creixen sobre qualsevol tipus de sòls, tot i que prefereixen sòls alcalins o bàsics calcaris. Es caracteritzen per una tolerància tèrmica àmplia, que els permet superar els 1.000 d'altitud fins a enllaçar amb la vegetació de muntanya, i suporta situacions de menor humitat que el roure, però superiors als 700 mm. S’estenen fonamentalment per la façana cantàbrica des d’Astúries oriental fins el País Basc i Navarra (bosc d’Irati), els Pirineus (Ordesa), el Montseny, i punts del sistema Ibèric i central.
El roure i el faig poden trobar-se acompanyats, sempre en escassa proporció, per altres espècies característiques atlàntiques: bedolls, xops, olms, teixos (tejos), til·lers (tilos), freixes (fresnos), aurons blancs (arces), grèvols (acebos)... D’altra banda, les formacions clímax atlàntiques s’han vist en moltes ocasions substituïdes per formacions secundàries per la seua importància econòmica: castanyers, diverses famílies de pinàcies (fusta i resina), eucaliptus (cel·lulosa i pasta de paper)... Aquestes espècies acidifiquen els sòls i contribueixen al seu empobriment, i a més a més, són fàcilment inflamable, motius pels quals les repoblacions han estat molt criticades.
La landa
La landa correspon al matoll atlàntic, una formació llenyosa i densa que apareix quan les característiques edàfiques no permeten l'arbratge, o a la sobreexplotació del bosc caducifoli o als incendis. La desaparició del dens bosc caducifoli, que protegeix els sòls, afavoreix una forta lixiviació i una gran acidificació per l’eluviació dels àcids húmics. Aquest empobriment edàfic significarà l’aparició de formacions arbustives denses, adaptades a aquests sòls més pobres, de caràcter perennifoli, de fulles petites, i acompanyades d’un estrat herbaci. Les espècies predominants són les ericàcies, les lleguminoses i papilionàcies, entre les quals destaquen les argelagues (tojo), els brucs (brezos) o la ginesta (retama). La desaparició de la landa dóna pas a les formacions herbàcies o prats, molt estesos en la regió atlàntica.
Variants edafològiques i climàtiques
En les zones càrstiques atlàntiques, on es produeix el fenomen de sequera edafològica (infiltració de l'aigua cap a llits subterranis profunds, deixant les capes superiors amb menys humitat) apareixen zones amb plantes xeròfiles, com les alzines. De la mateixa manera, però en sentit invers, en l'àmbit mediterrani, en zones d'abundant humitat (llits de rius, zones d’obaga, alta muntanya...) poden aparéixer espècies del bosc caducifoli.
En les zones de clima més continental amb precipitacions menors i irregulars i temperatures més contrastades (hiverns freds i estius més calorosos) apareixen boscos de transició adaptats a la sequera i al fred en la zona de transició del clima atlàntic al mediterrani i en alguns sectors d’altitud mitjana dels Pirineus, Sistema Ibèric i Central, Muntanyes de Toledo i Sierra Nevada. Els boscos marcescents o de transició estan integrats per espècies xeròfiles resistents al fred, de fulla marcescent, que se seca durant l’hivern però cau durant la primavera. Els arbres marcescents més característics són el roure de fulla petita (quejigo) i el roure martinenc o reboll (rebollo o melojo).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada