Els doctors de la política i els facultatius de
cap estudiaran, sens dubte, el mal, discorreran sobre els seus orígens, la seua
qualificació i els seus remeis; però el més alié a la ciència que preste alguna
atenció a assumptes públics observarà aquest singular estat d’Espanya: allà on
un pose el tacte, no hi troba el pols.
Monàrquics, republicans, conservadors, liberals,
tots els que tinguen algun interés que aquest cos nacional visca, per força han
d’alarmar-se i preocupar-se amb tal succés. […] La guerra amb els ingrats fills
de Cuba no va moure una sola fibra del sentiment popular. Parlaven amb
eloqüència els oradors en les cambres de sacrificar l’última pesseta i vessar
la darrera gota de sang, […] aplaudia la premsa i el país inert deixava fer.
Es fa la pau, la raó l’aconsella, els homes de
judici seré no la discuteixen; però ella significa el nostre venciment, l’expulsió
de la nostra bandera de les terres que descobrírem i conquistàrem. […] Tots
esperaven i temien algun estremiment de la consciència popular; solament
s’adverteix un núvol general de silenciosa tristesa que presta com un fons gris
al quadre, però sense alterar vida ni costums ni diversions […].
És que el materialisme ens ha envaït, es diu; és
que l’egoisme ens mata, que han passat les idees del deure, de la glòria, de
l’honor nacional, que s’han esmorteït les passions guerreres, que ningú pensa
més que en el seu personal benefici. Profund error; […] el que hi ha és que
quan els pobles s’afebleixen i moren, s’afebleixen i moren les seues passions;
no és que es transformen i es modifiquen els seus instints o les seues idees o
les seues afeccions i maneres de sentir, és que s’acaben per una causa més greu
encara; per l’extinció de la vida.
Cal deixar la mentida i esposar-se amb la
veritat; cal abandonar les vanitats i subjectar-se a la realitat, reconstituint
tots els organismes de la vida nacional […]. No cal suposar esquadres que no
maniobren ni disparen, no xifrar com a exèrcits les meres agregacions de mossos
sortejables, ni obstinar-se a conservar més del que podem administrar […]. Cal
alçar coste el que coste el concepte moral dels governs centrals, perquè si
aquesta dignificació no s’assoleix, la descomposició del cos nacional és
segura.
L’efecte inevitable del menyspreu d’un país
respecte del seu poder central és el mateix que en tots els cossos vius
produeix l’anèmia i la decadència de la seua força central; […] si prompte no
es canvia definitivament el rumb, el risc és infinitament major, per la mateixa
raó que és més profund i de remei impossible si s’acudeix tard i el risc és el
total trencament dels vincles nacionals i de la condemnació per nosaltres
mateixos del nostre destí com a poble europeu, i després de la pròpia
condemnació és clar que no es farà esperar qui en profit propi i en el nostre
dany l’execute.
Francisco
Silvela, «Sin pulso» (El Tiempo, 16
d’agost de 1898)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada