El Consell de Ministres, després d'analitzar detingudament la situació a
l’illa de Cuba, especialment l’estat de la guerra i els seus antecedents
polítics i el desenvolupament de l’acció governamental des que es va iniciar la
insurrecció, afer que amb singular preferència reclama la seua atenció, des del
moment de constituir-se, ha resolt dur immediatament a la pràctica el seu
programa.
Sense ocupar-se del passat més que per valorar el moment actual i traure
partit dels gloriosos triomfs obtenguts per les nostres armes, creu que ha arribat
el moment de realitzar completament les promeses fetes en l’últim discurs de la
Corona del 1896, dotant ambdues Antilles d'una personalitat administrativa i
econòmica que, fent expedita la intervenció total del país en els seus
negocis peculiars, mantinga i fortifique els drets de la sobirania, alhora que
sancioni de manera definitiva l'autonomia colonial. (...) Siga quin siga el
judici que es forme sobre la possibilitat d'assolir la pau per la sola acció de
la guerra, sense que a això hi contribuïsca l'acció política ni la internacional,
és un fet evident que l'exèrcit ha aconseguit ja en el territori cubà no tan
sols allò que pot exigir l'honor de les armes, sinó tot allò que racionalment
es pot esperar de l'ús de la força en conteses d'índole semblant.
La pacificació ha de venir ara per l'acció política, perquè si l'exèrcit
venç sempre i a tot arreu, com que representa les energies de la pàtria, tots
els esforços del món no són suficients per mantenir la pau amb l’únic ús de les
baionetes. Sense perjudici d'això, mentre quede un rebel en armes, caldrà
continuar l’esforç militar fins on calga; per assolir-ne la submissió completa.
Proclama del govern liberal anunciant la seua intenció de procedir a una
reforma a Cuba (1897)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada