1. La Rússia tsarista al començament del segle XX

 

Rússia era en 1900 un immens imperi que s’estenia des del mar Bàltic fins a l'oceà Pacífic. Amb més de 140 milions d'habi­tants, estava integrat per una gran diversitat de pobles i religions. D’altra banda, el seu sistema polític contrastava a Europa ja que era un dels més autoritaris i menys respectuós amb els drets individuals d'Europa.

 

1.1.             Immobilisme polític i dificultats de modernització

 

L'economia i la societat russes eren de les més endarrerides d'Europa i el sistema polític descansava en el poder absolut del tsar. El control del règim sobre la societat s’establia a través de la noblesa, que concentrava la propietat de la terra i dominava jurídicament el camperolat, l’administració, l'exèrcit i la temible policia secreta (okhrana), que exercia la censura, el control polític i la repressió policial, i l’església ortodoxa, el cap suprem de la qual era el mateix tsar, que exercia el domini ideològic i justificava l’existència mateixa del règim autocràtic.

Tanmateix, des de la derrota en la Guerra de Crimea (1853) els diferents governs eren conscients de la necessitat de modernitzar les estructures econòmiques i militars dels país sense amenaçar el poder polític que exercia la minoria privilegiada sobre la població. Així, ja durant el regnat d'Alexandre II (1855-1881) s’impulsaren una sè­rie de reformes econòmiques i administratives que no qüestionaven el poder absolut del tsar ni els privilegis de la noblesa terratinent. Entre les mesures més importants cal destacar la problemàtica abolició del règim feudal i de la servitud dels camperols en 1861. D’escàs impacte en realitat, ja que encara que els serfs obtenien la llibertat personal, es veien obligats a pagar fortes indemnitzacions als an­tics senyors per les terres que conreaven i a més a més, continuaren adscrits al mir. En conseqüència, els resultats econòmics de l'a­bolició de la servitud foren molt limitats, ja que la productivitat agrícola continuà sent molt baixa i el camperolat continuà vivint en condicions extremes de pobresa i assetjats per l’endeutament.

Com a conseqüència de l'atemptat contra Alexandre II, en 1881, d'Alexandre III (1881 1894) i Nicolau II (1894-1917) abandonaren tots els intents reformistes, optant per l'immobilisme polític i la persecució de l’oposició, centrant la modernització únicament en un procés d'industrialització concentrat en certes àrees geogràfiques (Sant Petersburg, Moscou, àrees d'Ucraïna, conca del Donets, Bakú) que afavorí els grans complexos industrials i l’atracció de capital estranger (especialment francès).

Aquest desenvolupament industrial generà importants canvis socials. D’una banda, a les ciutats més importants es consolidà una burgesia pròspera i influent, i d’altra, la concentració industrial i les dimensions de les fàbriques afavoriren l’aparició d’una classe obrera ben organitzada i combativa molt crítica amb el règim. Fou entre aquestes noves classes socials on es consolidà una crítica radical al règim i l’exigència de reformes polítiques, el que afavoriria la formació i consolidació de les principals forces de l’oposició al tsarisme.

 

1.2.             L'oposició al tsarisme

 

Malgrat la forta repressió política, entre la intel·lectualitat russa (intelligentsia)  es consolidà, com hem vist, una oposició al tsarisme que reclamava llibertats polítiques i canvis socioeconòmics. Aquesta oposició, però, es caracteritzà per una forta fragmentació, un important distanciament respecte a les masses, i en alguns casos, ideològicament no tenien un equivalent a Europa occidental.

Aquest era el cas dels populistes (narodniki) apareguts en 1870, que inspirats en la institució del mir, aspiraven a crear una consciència revolucionària entre els camperols i a implantar un socialisme agrari basat en la col·lectivització de la terra. Per a difondre els seus ideals, defensaven l’acció directa, entre la que no s’excloïen els atemptats, i crearen l’organització Terra i Llibertat encarregada de difondre la seua ideologia amb tots els mitjans d’acció al seu abast.  

El populisme, però, fracassà i es dividí en dos corrents. D’una banda, un corrent clarament anarquista, impulsor de l’organització La Voluntat del Poble, que assassinà el tsar Alexandre II en 1881.

D’altra banda, una corrent més agrària i col·lectivista, defensora de la revolució camperola i del socialisme agrari que acabaria creant el Partit Socialista Revolucionari en 1905 (eserites). Els eserites creien que la revolució que defensaven havia d’anar precedida, però, necessàriament per la implantació del  capitalisme i el triomf de la revolució burgesa.

En 1898 el socialista Gueorgui Plekhànov fundà a Minsk el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), inspirat en els principis revolucionaris marxistes, en el qual destacà aviat la figura de Vladimir Ilitx Uliànov “Lenin”. El debat sobre reformisme o revolució aparegut al Congrés d’Erfurt en 1891, la situació econòmica de Rússia i l’absència o no d’una revolució burgesa com a condició prèvia a la revolució obrera i altres qüestions organitzatives conduïren a la divisió del partit en 1903 en dos tendències. D’una banda, els menxevics ('minoritaris' en rus) defensaven que Rússia havia de passar per una revolució burgesa i desenvolupar una economia capita­lista abans d'emprendre la revolució socialista. Concebien el partit com una organització de masses oberta a militants i a simpatitzants, que havien de participar en les institucions polítiques si es donaven les circumstàncies adequades, i per tant, no estaven massa allunyat de les postures reformistes defensades per Bernstein.

D’un altre cantó, els bolxevics ('majoritaris' en rus) rebutjaven el reformisme i defensaven l’ortodòxia revolucionària marxista, que aspirava a l’enderrocament del tsarisme i l’establiment d’una «dictadura democràtica revolucionària provisio­nal del proletariat i dels camperols». Concebien el partit com una orga­nització revolucionària professional, fèrriament disciplinada, integrada per una selecta minoria de militants dedicats exclusivament a la revolució.

El liberalisme  tardà en estendre’s  entre la burgesia, però cap a 1905 un reduït sector de la burgesia liberal creà el Partit Constitucional Demò­crata (kadets), que aspirava a transformar el règim tsarista en una monarquia constitucional, amb l’eliminació dels privilegis, la protecció dels drets individuals i la consolidació d’un estat de dret.

 

1.3.       La revolució de 1905

 

La situació econòmica i l'agitació social i política de Rússia en els primers anys del segle XX sotragaren el règim dels tsars. El descontentament dels camperols russos, empobrits i defraudats per la reforma agrària, es materialitzà en agitacions, protestes i atemptats. Les condicions de vida dels obrers a les principals regions industrials empitjoraren. A més a més, la catastròfica derrota en la guerra entre Rússia i el Japó en 1905 provocaren la paràlisi i el descrèdit del règim tsarista.

El descontentament dels obrers s’expressà en una conjunt de vagues i protestes a Sant Petersburg. Al gener de 1905 diverses forces polítiques organitzaren una gran manifestació pacífica d'obrers que havia de desembocar al Palau d'Hivern, en la qual el pope Georgui Gapon demanava en els termes més respectuosos la fi dels abusos, el reconeixement de drets i llibertats individuals i l'establiment d’una democràcia representativa. El dia de la manifestació, el diumenge 9, la guàrdia del tsar obrí foc contra els manifestants provocant centenars de morts i ferits. L’absurda reacció de la guàrdia cosaca provocà la unànime condemna internacional i fou el detonant de la insurrecció generalitzada transformada en un moviment revolucionari a tota Rússia. Les vagues, alçaments i motins que es multiplicaren per tot arreu acabaren paralitzant el país i demostrant la impotència del tsar per a imposar la seua voluntat. En aquestes circumstàncies els diferents sectors revolucionaris exposaren al règim les seues exigències. Així, els camperols exigiren el final dels abusos dels terratinents, els obrers organitzaren comitès de vaga i formaren espontàniament els primers consells obrers (soviets), entre els que destacà per la seua activitat el de Sant Petersburg, presidit per Lev Davidovitx Trotski, els partits polítics clandestins manifestaren la seua opo­sició a la guerra i al temps que es mobilitzaven intentant enderrocar el règim autocràtic, i algunes nacionalitats, com fou el cas de Finlàndia, on es creà un nou Parlament que substituïa la dieta tradicional, es revoltaren contra la russificació creant les seus pròpies institucions. La participació, però, decisiva, fou la de l’exèrcit, que descontent per la situació que venia patint des dels darrers, la desastrosa direcció de la guerra, la mobilització de camperols i les ordres de reprimir els civils conduïren al motí del cuirassat Potemkin, la tripulació del qual es va rebel·lar quan tornava de l'Extrem Orient, que aviat es contagià a la resta de l’exèrcit. Sense el suport de l’exèrcit, la policia i l’administració, amb un país completament aixecat, i amb l’assassinat del seu parent, el Gran Duc Sergei Aleksandrovitx, Nicolau II, després de molts dubtes i vacil·lacions es veié obligat a adoptar un conjunt de reformes liberals per tal d’evitar un bany de sang d’incert resultat.

Immediatament, en febrer anuncià la creació d’un règim representatiu i en agost s’aprovà una llei electoral. La irritació popular davant el poc pes de la duma i les restriccions electorals conduïren a la convocatòria d’una vaga general en octubre. Sense el recolzament de l’exèrcit Nicolau signà el dia 17 el Manifest d’Octubre que establia una Duma (parlament) elegida per sufragi universal amb poders legislatius, concedia drets civils i legalitzava els partits polítics. Aquestes mesures calmaren part de  l'oposició liberal, permetent a Nicolau II re­primir la revolta i arrestar els dirigents dels soviets de Sant Petersburg i Moscou. Tot i això, en alguns aspectes s’obria un camí irreversible com en el cas finlandès, on s’hagué d’acceptar l’autoproclamada autonomia finlandesa.

 

1.4.            El fracàs de les reformes

 

Certament, la revolució de 1905 creà grans expectatives de profundes refor­mes en molts sectors socials. Tanmateix, les reformes foren molt limitades i el tsar recuperà bona part del seu poder absolut. De fet, des de 1907 el tsar es sent suficientment fort com per a iniciar una reinstauració de l’absolutisme que implicava una dràstica reducció dels poders de la duma. En aquest sentit, la primera duma (maig-juliol de 1906) només durà 73 dies, ja que davant l’exigència dels di­putats camperols, que no pertanyien a cap partit, i els kadets, majoritaris, d’un autèntic règim parlamentari i una reforma agrària, el tsar decretà la dissolució de la duma. La segona duma duraria fins a juny de 1907 i la més radical, raó per la qual el tsar també decidiria dissoldre-la i modificar el sistema  per tal d’imposar una major representativitat de l'oligarquia (els vot dels nobles valia més que els dels obrers o camperols). En conseqüència, la tercera duma (1907-1912) amb una clara majoria conservadora completaria tota la legislatura. La quarta duma, també conservadora, es mostraria crítica amb la política tsarista en la Primera Guerra Mundial. Pel que fa a la repressió política, entre 1906 i 1910 condemnades per delictes polítics un total de 37.735 persones, entre els quals es trobaven futurs dirigents revolucionaris com Lenin o Trotski.

Al fracàs de les reformes cal afegir una caòtica direcció política, les contínues crisis dels governs i el deteriorament de la imatge pública de la família reial com a conseqüència de la influència política de les camarilles cortesanes i de Rasputin, un religiós que presumptament havia salvat la vida dels tsarevitx, de conducta moral més que dubtosa, que controlava la voluntat de la tsarina i indirectament de Nicolau II, circumstància que accentuaria encara més la impopularitat del règim. Orlando Figes ha estudiat aquest procés de deteriorament de la imatge pública de la família reial, responsable en part de la facilitat amb la qual desapareixeria el règim en 1917, quan l’odi a la dinastia Romanov tornara a expressar-se de forma revolucionària i de manera definitiva.