2. La revolució de febrer de 1917

 

Un cop més, la guerra seria el detonant de la revolució. Les derrotes militars de Rússia en la I Guerra Mundial en les campanyes de 1914, 1915 i 1916, juntament a les elevades pèrdues humanes i territo­rials (Polònia, Lituània i part de Bielorússia foren ocupades pels ale­manys) generaren enormes dificultats econòmiques i un profund malestar social. La desmoralització i les desercions en l'exèrcit rus assoliren la seua màxima dimensió en 1917.

 

2.1.             La revolució de febrer i la caiguda del tsarisme

 

El 23 febrer de 1917 (març, segons el calendari gregorià occidental) la convocatòria d'una vaga a la fàbrica d'armaments Putilov provocà una revolució es­pontània a Petrograd (nom de Sant Petersburg des de 1914) que paralitzà completament la ciutat.

En els dies posteriors, les vagues i manifestacions contra la guerra i les pèssimes condicions de vida es succeïren i s'estengueren a altres ciutats com Moscou. El 26 de febrer les autoritats ordenaren l’exèrcit reprimir les manifestacions, pe­rò la duresa de la repressió féu que la guarnició de Petrograd, integrada com altres unitats de l’exèrcit per soldats descontents amb els seus oficials i el govern, es negaren a reprimir les vagues i s’uniren als manifestants a l’endemà. Ràpidament l’exemple s’estendria a altres unitats per tota Rússia.

Des d’aquest moment el govern havia perdut tota autoritat, que ràpidament passaria als soviets (comités) que comencen a organitzar-se per tota Rússia. En aquest sentit, els revolucionaris menxevics, socialistes revolucionaris i bolxevics reorganitzaren el soviet de Petrograd, exigint la introducció de reformes democràtiques i el final de la guerra. En aquest ambient de paràlisi del país, la dissolució de la quarta duma pel tsar obligà també els liberals (kadets) a oposar-se al tsar, perdent així tots els seus suports polítics. El 2 de març, els sindicats de ferroviaris detingueren el tren en el que viatjava Nicolau II i fou obligat a abdicar. El seu germà el gran duc Mikhail  es negà a acceptar la corona ja que era evident que no comptava amb cap suport.  L'endemà es proclamà un govern provisional, presidit pel príncep Lvov, integrat majoritàriament per liberals kadets,  als quals s’uní Kerenski, un socialista revolucionari, com a ministre de justícia. L’autoproclamat caràcter provisional d’aquest govern, com indica  Orlando Figes, fou una decisió  nefasta ja que li restava legitimitat en donar una sensació d’interinitat permanent. En aquesta situació, la pregunta que flotava en l’ambient era qui tenia el poder: els soviets que havien imposat la humil·liant abdicació al tsar o aquest govern “provisional”?

 

2.2.            Del març a l'octubre: el govern provisional

Efectivament, des de març i fins al triomf de la revolució bolxevic en octubre, coexistiren a Rússia dos poders paral·lels, el govern provisional i els soviets, particularment el de Petrograd (domi­nat per menxevics i socialistes revolucionaris). Inicialment els soviets donaren el seu suport al govern provisional, i únicament els bolxevics li negaren la seua col·laboració. Però era evident que la supervivència del govern provisional depenia de la voluntat dels soviets, raó per la qual, moltes de les decisions polítiques del govern suposaria un enfrontament amb els soviets, el que es traduiria en una permanent inestabilitat governamental, succeint-se durant aquests mesos quatre  governs diferents units per Kerenski, qui aniria perdent la seua popularitat inicial entre la població. 

La situació de caos que vivia el país exigia l’adopció de mesures immediates conduents a la implantació d’un règim polític liberal. Així, entre les primeres mesures adoptades pel govern provisional destaquen l’amnistia per als delictes polítics, el reconeixement de les llibertats civils, la dissolució de  l'odiada policia tsarista (okhrana), la promesa de lliurar les terres dels terratinents als camperols (cosa que ja s’estava fent), es reconegué el dret a la independència de Finlàndia i Polònia i s’iniciaren els preparatius per a triar una Assemblea Constituent per sufragi universal, encarregada de redactar una constitució, base d’una futura república parlamentària.

Tanmateix, el govern provisional es mantingué fidels als compromisos militars i ajornà les reformes bàsiques, com l'agrària, fins a un incert final del conflicte. La decisió de continuar la guerra enfrontaria el govern amb els menxevics, socialistes revolucionaris i bolxevics, partidaris d'una pau immediata. El govern, feble, sense un aparell policial, amb un exèrcit en què els soldats qüestionaven l'autoritat dels oficials i asfixiat per les derrotes militars, enfrontat a l’oposició i amb una opinió pública cada cop més partidària d’acabar la guerra, experimentà crisis successives que sumiren el país en un major caos.

 

2.3.             Les crisis amb els bolxevics

  En aquesta situació d’erosió del poder i la legitimitat del govern provisional, els bolxevics, sota la direcció de Lenin, llançaran una nova estratègia política, expressada en les famoses Tesis d’Abril, publicades al Pravda. En aquest programa Lenin planteja que el govern provisional no tenia cap legitimitat i per tant els partits polítics no havien de col·laborar amb ell. En canvi, la direcció política havia de passar als soviets (encara no controlats pel POSDR), veritables depositaris del poder real i de la legitimitat revolucionària, i es mostrava favorable a una revolució socialista, el repartiment de terres entre els camperols i la fi de la guerra sense annexions. El govern de Miliukov dimití el dia 30, però menxevics i socialistes revolucionaris formaren el 5 de maig un govern de coalició amb els kadets en el que Kerenski ocupava el ministeri de la guerra.

El fracàs d’una nova ofensiva russa al front al juliol accentuà l’oposició de la població a la guerra. Els bolxevics decidiren capitalitzar aquesta oposició popular i decidiren que era el moment oportú per tal d’organitzar una mani­festació armada per a fer-se amb el poder. Tanmateix, el govern provisional ordenà a unitats de l’exèrcit fidels la dissolució de la manifestació i il·legalitzà el Partit Bolxevic, detenint a Trotski, que s’havia unit als bolxevis, al temps que Lenin fugia a Finlàndia. El príncep Lvov, desbordat pels esdeveniments, dimití a favor de Kerenski, encarregat de formar un nou govern de coalició.

 

2.4.             El colp d'estat de Kornilov

 

  L’oposició al govern provisional era cada cop major entre tots els sectors socials i polítics. En aquest sentit, l’esquerra revolucionària no era l’única força política que amenaçava el govern. A l'agost, un popular general monàrquic, Kornilov, comandant en cap de l'exèrcit, es revoltà contra el govern i marxà sobre Petrograd per tal d'implantar una dictadura militar. Kerens­ki no podia comptar amb l’exèrcit ni amb la dreta, així que es veié obligat a demanar ajuda als bolxevics i al soviet de Petrograd. Bolxevics, menxevics i socialistes revolucionaris s’enfrontaren a Kornilov i convenceren els soldats perquè abandonaren els oficials i se sumaren a la revolució. Era evident que per a governar, Kerenski depenia dels soviets, veritables dipositaris del poder a Rússia. Qui controlés els soviets controlaria Rússia. Aquesta era precisament la idea que tenia Lenin al cap.