La Dictadura estalinista

 

La URSS sota la dictadura de Stalin

 

Cap a 1929, Stalin havia eliminat els possibles rivals polítics: Trotski, Zinoviev, Kamenev i finalment Bukharin, director del diari oficial soviètic Pravda, única persona que podia fer li ombra en el politburó en aquell moment. D'aquesta manera, el secretari general va aconseguir el domini absolut del Partit Comunista i, a través seu, de l'estat soviètic. A partir d’aquest moment iniciaria la implantació d’una dictadura totalitària caracteritzada pel domini absolut del Partit Comunista sobre l'Estat i la societat soviètica i la planificació de l'economia duta a terme per la burocràcia del partit.

 

La dictadura estalinista

 

L'estalinisme afonava les seues arrels en la teoria del socialisme en un sol país. Stalin pensava que les condicions de la política internacional no permetien l'exportació de la revolució. Al contrari, l’exportació de la revolució podia amenaçar l’estabilitat del règim soviètic ja que les potències occidentals podrien recórrer a la intervenció militar en cas de sentir-se amenaçades. Açò explica, per exemple, el recolzament als fronts populars durant els anys 30 i el respecte per les democràcies occidentals (i l’escàs entusiasme amb que recolzà la República Espanyola durant la Guerra Civil). El que importava era consolidar la revolució en la Unió Soviètica, deixant per a un futur indeterminat el projecte de traslladar-la a escala mundial. La idea del socialisme en un sol país tenia com a substrat econòmic la imperiosa necessitat d’una accelerada industrialització de la Unió Soviètica, base d’un modern exèrcit, per a assegurar el futur de la revolució.

Marc  Nouschi ha descrit les característiques de la dictadura estaliniana. En primer lloc, el sistema descansava sobre control absolut que el Partit Comunista exercia sobre l’Estat i la societat, ja que els membres del partit ocupaven tots els càrrecs de l'Estat. El partit fou sotmès, a la seua  vegada, a la voluntat del Comité Central, relegat pel Politburó durant la lluita per la successió de Lenin. Aquest organisme, finalment, estava fermament controlat per Stalin. La identificació entre el Partit Comunista i l'Estat soviètic va prendre cos legal en la Constitució de 1936, que va legalitzar la dictadura personal de Stalin. En 1936 es va adoptar una constitució que de fet legalitzava la dicta­dura. La URSS va quedar integrada per onze repúbliques i vint regions au­tònomes. Si bé en teoria reconeixia el sufragi universal als homes i dones de més de 18 anys, únicament els membres del Partit Comunista podien ser candidats i mai no es celebraren eleccions lliures.

Progressivament, els càrrecs del Partit Comunista van anar formant una burocràcia privilegiada, la nomenklatura, que gaudia d'un nivell de vida i un poder molt superiors als de la resta de la població.

En segon lloc, el règim impulsà un omnipresent culte a la personalitat del líder omnipresent en tots els àmbits de la societat. Aquest culte recuperava moltes de les representacions tradicionals de l’autocràcia tsarista, presentant a Stalin com a el pare del poble, l’amic dels infants, defensor dels treballadors... Un element molt important d’aquesta idolatria consistí en el culte a Lenin, que arriba fins i tot a l’extrem d’embalsamar el cadàver d’aquell a la Plaça Roja de Moscou. D’aquesta manera, Stalin establia una línia successòria continua entre Lenin i ell, i es presentava com el més fidel representant dels principis leninistes, el que conferia a Stalin una justificació ideològica al seu poder que utilitzarà contra Trotski i els seus adversaris polítics. Aquesta propaganda política, naturalment, anava acompanyada d’una eficient censura sobre els mitjans de comunicació i l’activitat dels artistes, sotmesos a un rígid control.

En tercer lloc, el control de Stalin sobre l’Estat i la societat es fonamentà en el terror, consistent en la brutal repressió i eliminació de tota dissidència per tal d’aconseguir la submissió total de la societat. En 1934 Stalin reformà la policia política, la NKVD (Comissariat del Poble per als Afers Interiors), instrument executor de la repressió. El terror s’aplicà mitjançant purgues a tota la societat: membres del PCUS, exèrcit, intel·lectuals, artistes i pràcticament tots els sectors de la societat. El punt més àlgid de les purgues es produí entre 1936 i 1939, durant els processos de Moscou, en els que tant els opositors d'esquerra com de dreta foren eliminats. En elles va caure la vella guàrdia bolxevic: Zinoviev, Kamenev i Tomski en 1936, Radek en 1937, Bukharin i Ríkov en 1938. El gran procés contra l'Estat Major, exemplificat en la figura del mariscal Tukhatxevski, aprofità per a depurar l'exèrcit dels veterans oficials participants en la Guerra Civil. L’objectiu no  era altre  que limitar el poder de l’exèrcit, completant així el domini absolut de Stalin sobre l’Estat. Aquesta depuració en vespres de la II Guerra Mundial tindria conseqüències desastroses ja que Hitler s’enfrontaria a  un  exèrcit sense oficials experimentats, el que explica el fàcil avanç de la Wehrmacht en la URSS.

Però no sols els aparells de poder patiren la repressió. També la societat soviètica patí el domini del partit, traduïda en una brutal col·lectivització forçosa, desplaçaments de població que  podien afectar a nacionalitats completes i reclusió en camps d'internament (Gulags). Segons les xifres oficials, entre 1937 i 1938 foren execu­tades unes 700.000 persones. A més a més, es calcula que aproximadament 8 milions de persones foren enviades a Gulags en terribles condicions de vida. A partir de 1939 la violència de les purgues disminuí, tot i que la repres­sió es mantingué estable durant tot el període de govern de Stalin. El sistema del terror va generar una dinàmica de delació i por en el si de la societat soviè­tica. Milions de persones patiren la persecució policial per falses denún­cies, ben sovint provocades per rivalitats personals.