dijous, 14 d’abril del 2011

Els Feliços Anys Vint (1924-1929)

L’economia mundial va conèixer en la segona meitat de la dècada dels anys vint una era de prosperitat, coneguda com els feliços anys vint, caracteritzada pel desenvolupament de noves indústries i fonts d’energia que la guerra havia estimulat, i en les que les exigències de l’eficàcia havia propiciat l’adopció de nous mètodes de producció. Tanmateix, aquesta prosperitat quedà molt circumscrita als Estats Units, mentre que a la resta dels països aquesta expan­sió fou molt limitada, encara que França i Alemanya experimentaren una clara expansió, mentre Gran Bretanya caigué en un relatiu estancament. Durant aquesta breu etapa s’intensificaren els trets del capitalisme iniciats a finals del segle XIX amb la II Revolució Industrial, però també aparegueren els primers símptomes que anunciaven la crisi econòmica dels anys 30.

Aquesta fase d’expansió es fonamentà en tres factors: l’impuls de nous sectors industrials, la implantació de nous mètodes de producció i una tendència cap a la concentració empresarial. Efectivament, coincidint amb la fi de la I Guerra Mundial eclosionaren nous sectors industrials, especialment l’automòbil, les indústries elèctriques (electricitat, telèfon, cinema), l’aeronàutica i la indústria química (transformació del petroli, pneumàtics, adobs, productes farmacèutics...), lligats a les noves fonts d’energia de la II Revolució Industrial, l’electricitat i el petroli, que reemplaçaven en molts sectors al carbó. La producció de petroli es va quadruplicar entre 1913 i 1929 i la de l’electricitat va créixer a un ritme anual del 8%. Però també augmentà l’eficiència energètica: així, entre el 1919 i el 1929, la quantitat de carbó necessària per produir un KWh d'electricitat es va re­duir a la meitat, mentre que als ferrocarrils la necessitat d'e­nergia per t/km va caure un 25%. L’automòbil esdevingué el símbol d’una nova era. Entre 1914 i 1930 el parc automobilístic mundial es multiplicà per 20, amb una producció anual que superava els sis milions d’unitats. Per la seua banda, les indústries elèctriques conegueren un gran impuls gràcies al desenvolupament del cinema, la ràdio, les xarxes telefòniques i l’aparició, sobretot en els Estats Units, dels electrodomèstics.

Aquest extraordinari creixement de la producció, visible en la indústria automobilística, estigué íntimament relacionada amb l’aplicació de nous mètodes de producció i d’organització del treball amb la generalització del taylorisme i del fordisme. Així, la divisió al màxim del treball, la producció en cadena, l’estandardització dels productes i el management modern permeteren reduir el cost dels productes i abaratir els preus el que junt amb el desenvolupament del màrqueting, la publicitat agressiva, i noves fórmules de finançament del consum (compra a termes, crèdits personals, targetes de crèdit...) particularment en els Estats Units i a Alemanya, assegurava un consum massiu d’aquests productes. En la nova societat de consum l’estatus social, com ens recorda Nouchi, no venia determinat ja per l’estalvi sinó pel consum, sinònim de felicitat i triomf social. Es pot imaginar l’impacte que tindria aquesta mentalitat sobre el medi ambient a un termini no massa llarg.

Aquesta evolució fou acompanyada per una formidable concentració industrial i financera tant a nivell nacional com internacional. En Estats Units, sota la forma d’holdings, 8 grans bancs dominaven el crèdit, dels quals el First National Bank (Morgan) i la Chase National Bank (Rockefeller) controlaven més del 30% del capital. A Alemanya els konzerne substituïren els antics kartellen: en 1925 la Badische Anilin, la Hoechst i la Bayer formaren el potent grup I.G. Farben. Altres exemples de concentració els trobem a Anglaterra, on es constituí la Imperial Chemical i el grup angloholandés Unilever. La concentració, però, no es limità a l’interior de les fronteres, sinó que proliferaren els cartells internacionals. Així, en 1926 es constituí l’Entente Internacional de l’Acer integrada per empreses metal·lúrgiques franceses, belgues, luxemburgueses i alemanyes que dominaven la producció europea. En 1928, per l’acord d’Achnacarry (Escòcia) es fundà el Càrtel Internacional del Petroli amb l’Estàndard Oil of New Jersey, la Royal Dutch-Shell, l’Anglo-Persian, al que s’adheriren posteriorment la Gulf Texaco, l’Estàndard Oil of California i l’Estàndard Oil of New York que controlarà durant més de mig segle tant la producció com la distribució.

image

Com a conseqüència de tots aquests factors, la producció industrial augmentà entre 1920 i 1929 un 50% als Estats Units, i un 60% a Europa. Ambdós blocs contribuïen al 87% de la producció industrial mundial. La productivitat del treball s’incrementà en un 30% i els beneficis de les grans societats assoliren proporcions fins aleshores desconegudes. Tot i això, fou als Estats Units on el creixement econòmic fou més evident: entre 1922 i 1929 experimentaren un fort ritme de creixe­ment de l’economia, amb prop d’un 5% de creixement anual, i de la producció industrial, que va passar del 35 al 45 % del total mun­dial; van constituir el mercat més important (12 % del total mundial) i van ser el principal proveïdor de capital (60 % del total mundial). Tanmateix, els núvols negres de la prosperitat dels feliços anys vint anunciaven una tempesta econòmica de dimensions desconegudes.

image

dimarts, 12 d’abril del 2011

La crisi de postguerra (1919-1920)

Producció industrial mundial (1920-1925)Durant els anys 1919 i 1920 l'economia mundial experimentà una curta expansió impulsada per la reconstrucció i el consum de béns necessaris que la guerra havia ajornat. A més a més, es feia necessària la reconversió de la indústria de guerra a les noves condicions de pau. Als Estats Units, els beneficis derivats de la guerra, l'augment del poder adquisitiu dels obrers i els beneficis agrícoles afavoriren l’expansió del mercat intern i l’acumulació de capital. Així, entre 1919 i principis de 1920 la producció nord-americana augmentà un 20% respecte a 1918. Aquesta favorable situació econòmica afavorí un fàcil accés al crèdit a baix interès i el manteniment durant els mesos posteriors a la guerra del sistema de préstecs interaliats. Així, Europa, malgrat la inflació, esperava retornar a una economia de pau gràcies als crèdits comercials americans, i aconseguir l’absorció dels milions de desmobilitzats en el mercat laboral.
Tanmateix, al març de 1920 aparegueren els primers símptomes de recessió econòmica. Una vegada satisfetes les necessitats de béns de consum ajornats per la guerra i els de la reconstrucció, començà una breu però profunda crisi caracteritzada pel descens de la demanda i la contracció del crèdit a conseqüència de la política deflacionista nord-americana. Com s’arribà a aquesta situació?
En primer lloc, Europa necessitava els crèdits exteriors per tal de satisfer l’adquisició de productes i la reconstrucció. L’expansió del crèdit, s’havia basat en un significatiu increment de la massa monetària als Estats Units, amenaçant amb la inflació i la depreciació del dòlar, fets que anul·larien els beneficis obtinguts des de 1914. Per tal d’evitar-ho la Reserva Federal americana elevà la taxa de descompte (taxa d’interés a la qual els bancs demanen diners a la Reserva Federal), dificultant així l’accés a diners barat per part de les entitats financeres. Amb l'arribada al poder dels republicans, al novembre de 1920, partidaris del rigor financer, cessaren els préstecs públics a Europa i s’anuncià el manteniment dels deutes de guerra. En aquest context, els grans bancs americans es mostraren reticents a prestar diners a una Europa en plena anarquia inflacionista.

Deute interaliat

La situació, però, es veié afectada per la insolidaritat dels diferents governs per a fer als desequilibris financers i productius. Com a exemple, Gran Bretanya i Estats Units establiren majors barreres proteccionistes i quotes a l’emigració. Els Estats Units aprovaren la Quota Act de 1921 i la Immigration Restriction Act de 1924 que establia quotes d’emigrants per país fins un màxim de 162.000 per any. Gran Bretanya intentà distribuir entre el seu imperi els excedents de la població de la metròpoli, com es preveia en la Empire Settlement Act de 1922, encara que la iniciativa fou un estrepitós fracàs. Aquests governs, a més a més, adoptaren polítiques deflacionistes, restringint la despesa pública i els crèdits, augmentant el impostos i disminuint l’emissió monetària, el que es traduí en un acusat descens de l'activitat productiva i l'increment de la desocupació (5 milions de desocupats als EUA i 2,5 milions a Gran Bretanya).

Aturats anglesos (1923)


Els països deutors com ara Bèlgica, França, Itàlia i, especialment, Alemanya, incrementaren la circulació monetària i devaluaren les seues monedes, accentuant la seua insolvència. Als territoris pertanyents a les extintes potències centrals, i especialment Alemanya, la hiperinflació, en la que, com es veu a la gràfica, els marcs paper no tenien cap valor, juntament amb un immens dèficit i la càrrega de les reparacions de guerra (132.000 milions de marcs-or), convertiren la situació econòmica en un malson d’impossible solució, que obligà a Alemanya a suspendre el pagament de les reparacions de guerra. Com a resposta, França i Bèlgica ocuparen la conca industrial del Ruhr al gener de 1923. Tanmateix, aviat es féu evident el fracàs de l’ocupació per als invasors i una catàs­trofe per a Alemanya, el sistema monetari de la qual es va col·lapsar, desapareixent definitivament la seua capacitat de pagament, el que afectava a totes les economies europees.
image
Al següent text, citat per Alan Ferguson es apreciar l’impacte que tingué per a les vides dels alemanys la hiperinflació:
Fins a la invasió del Ruhr, la política inflacionista havia sigut presidida per la por a la desocupació. Ara s'havia produït un atur massiu, i encara que el renaixement de l'esperit nacional havia atenuat en gran part la virulència dels seus pitjors efectes secundaris, la inflació continuava amb més força que mai [...].
Els petits delictes, els delictes desesperats, proliferaven pertot arreu [...]. A la major part d’Alemanya van començar a desaparèixer a les nits els canalons i les canonades de les teulades. La gasolina es treia amb gomes dels depòsits dels automòbils. El bescanvi es va convertir en la forma més corrent de comerç, i els metalls i el combustible van començar a ser utilitzats com a moneda ordinària i com a mitjà de pagament. Una entrada de cine costava un tros de carbó. Amb una botella de petroli es podia comprar una camisa, i amb una camisa era possible aconseguir les creïlles que necessitava una família. En 1922 Herr von der Osten pagava l'apartament d'una amiga seua a la capital de la província amb mitja lliura de mantega mensual, però a l'estiu de 1923 ja li costava una lliura sencera. «Estàvem tornant a l'edat mitjana», deia Erna von Pustau.
[... ] Alguns comerciants a qui els havien robat van trobar que els lladres s'havien emportat les carteres i els maletins en què guardaven els diners i havien deixat escampats per terra els bitllets que contenien.
Nens alemanys jugant amb bitllets que havien perdut tot el valor a causa de la hiperinflació
A Itàlia, els greus problemes de la reconversió i la crisi inflacionista afavoriren una forta agitació social, amb ocupacions de terres i fàbriques, i una successió de crisis polítiques, un terreny propici on fermentaria el feixisme.

Assemblea dels treballadors de la FIAT (1920)
El restabliment de les relacions econòmiques només seria possible si es duia a terme una estabilització financera i monetària, i es conferia un nou tractament a les reparacions alemanyes i als deutes interaliades. I la solució només podia ser abordada des d’una perspectiva internacional.
Per això, per tal de solucionar la peremptòria qüestió monetària, els governs de les principals potències convocaren en 1922 la Conferència Internacional de Gènova, a la que no assistiren representants dels Estats Units, en la que acordaren estabilitzar les seues monedes i els seus preus a través d'un rigorós control dels crèdits i el retorn al patró-or base essencial per a acabar amb la inflació incontrolada i el caos en els pagaments internacionals. Tanmateix, es decidí que la paritat del patró-or podia ser diferent a l’existent abans de la guerra, el que obria la porta a una devaluació monetària i la creació de economies monetàries diferents.
Participants de la Conferència de Gènova (1922)
Al mateix temps, el problema de les reparacions alemanyes s’havia complicat amb la invasió del Ruhr, ja que cada cop era més evident la incapacitat d’Alemanya per a fer front als pagaments, el que afectava a tot el sistema de deutes interaliats. Era evident que calia abordar el tema des d’una altra òptica. La solució del problema s’abordà a la Conferència de Londres de 1924, en la que finalment s'acceptaria el Pla Dawes. En primer lloc, el pla establia una nova modalitat per al pagament de les reparacions alemanyes en anualitats no fixes de 1.000 a 2.500 milions de marcs-or, en funció del ritme de la seua economia. Els venciments quedaven garantits pels imposts indirectes i els drets duaners, així com per la subscripció d'obligacions per part dels industrials i les companyies ferroviàries alemanyes sota administració conjunta d’Alemanya i els aliats. En segon lloc, s’aprovà un crèdit internacional a Alemanya per valor de 800 milions de marcs-or per tal de reactivar la seua economia.
Finalment, les diferents potències adoptaren un conjunt de mesures econòmiques que conduirien a la reactivació econòmica i a una nova etapa d'expansió econòmica: així, entre els Estats Units 1923 i 1926, reduïren els deutes interaliats; en 1923 Alemanya adoptà una política deflacionista amb la creació d’una nova moneda, el Reichsmarck; Anglaterra tornà al patró-or en 1925; finalment França devaluà el franc en 1926.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Els efectes econòmics de la I Guerra Mundial

Deutes interaliats i reparacions alemanyes després de la I Guerra MundialLa situació econòmica i financera d’Europa en 1918 era molt greu. La riquesa nacional dels països bel·ligerants va quedar profundament afectada per una llarga guerra. Al cost humà, concretat en més de 8 milions de morts i un major nombre de mutilats, cal afegir les destruccions de béns materials i el cost del seu finançament.

La imprevista duració de la guerra obligà els estats europeus a recórrer a les seues reserves d’or per tal de finançar les despeses militars, i posteriorment a l’endeutament, tant l’intern, que es va multiplicar per 6,5 a França, per 11 a Anglaterra i per 27 a Alemanya, com a l’eimagexterior. D’aquesta manera els deutes dels països bel·ligerants assolí en 1920 els 225.000 milions de dòlars, dels que només 45.000 foren pagats mitjançant imposts, i només 180.000 serien liquidats a través de préstecs.

El tercer expedient per tal de finançar les despeses fou l’augment del paper moneda en circulació, ultrapassant àmpliament les reserves d’or dels bancs centrals, el que tingué com a conseqüència una dolorosa inflació, especialment per a la població més desafavorida. Després de la guerra, la inflació es va agreujar pel desequilibri entre una producció insuficient i una forta demanda de productes. La seua conseqüència va ser la pujada dels preus i la depreciació de les monedes europees respecte al dolar.

Finalment, altres càrregues financeres com ara el pagament de pensions a les víctimes de la guerra (mutilats, vídues, invidents...) i la reconstrucció de les infraestructures destruïdes, suposaren una pesada càrrega sobre els pressuposts durant un llarg període.

 Mutilats de guerra

Els tractats de pau també provocaren, a curt i mitjà termini, efectes negatius. No solament imposaren fortes indemnitzacions als països vençuts, sinó que a més fragmentaren els grans imperis de l’Euro­pa central i oriental (alemany, austrohongarès i turc), provocant la desarticulació de grans espais econòmics prèviament unificats i coherents, amb la desaparició de la unitat fiscal i mone­tària, la desarticulació dels sistemes de transport i la implantació de noves fronteres duaneres i la pèrdua d’importants re­gions mineres i industrials (Alsàcia, Lorena, la conca del Sarre, l’alta Silè­sia en el cas alemany).

A aquestes catastròfiques conseqüències cal afegir, dos problemes que dificultaren encara més l’articulació econòmica: la falta d’acord entre els aliats sobre la qüestió dels deutes i les reparacions de guerra. Mentre els nord-americans reclamaven la liquidació dels deutes i es negaven a proporcionar ajuda financera per a la reconstrucció, els aliats europeus, particular­ment França, exigien als vençuts les indemnitzacions pels danys causats, malgrat que les seues economies estaven en la ruïna. Davant la falta d’acord, la Comissió de Reparacions fixà, en 1921, en 132.000 milions de marcs or (33.000 milions de dòlars) les indemnitzacions que Alemanya havia de pagar en 42 anuali­tats. El darrer pagament el feu la canceller alemanya Angela Merkel el 3 d’octubre de 2010.

La Primera Guerra Mundial no sols afectà les economies dels paï­sos combatents, sinó que contribuí a la desarticulació del sistema econòmic mundial. D’una banda, el conflicte va desorganitzar el sistema monetari interna­cional, el sistema del patró-or (Gold Standard), basat en la convertibilitat de les monedes en or. Encara que teòricament es mantingué el sistema del patró or, en la pràctica es va abandonar, perquè alguns països, per fer front als pagaments de guerra, van emetre més diners dels que podien afrontar les seues reserves. En conseqüència, es va dislocar el comerç internacional, generant-se una anarquia monetària, i es va disparar la inflació. Així, el període 1919-1929 quedà marcat pels problemes dels pagaments internacionals, complicats per les reparacions de guerra imposades a Alemanya i pels deutes dels aliats amb els Estats Units.

D’altra banda, la guerra produí la dislocació del sistema econòmic internacional anterior a 1914, que es basava en la posició d’Europa com a centre financer i industrial del món. En primer lloc, el conflicte generà un fort desequilibri comercial entre els països no industrialitzats, exportadors de matèries primeres, i les nacions industrialitzades. Entre 1914 i 1920 el món assistí a una contínua alça dels preus dels aliments i les matèries primeres a conseqüència de l’auge de la demanda euro­pea. A partir de 1921, però, amb la recuperació de la producció industrial i agrícola europea, es reduïren les importacions (que representaven el 60 % del co­merç mundial) al temps que augmentaven les exportacions dels països industrialitzats. Els preus del sector primari van caure, circumstància que va provocar la ruïna econòmica dels països no industrialitzats.

imageParadoxalment, la guerra resultà beneficiosa per a determinades economies. Països com Canadà, Austràlia, Sud-àfrica i Japó, estimulats per la demanda europea de matèries primeres i de productes manufacturats, crearen complexos industrials molt diversificats. Japó, per exemple, va desenvolupar una important flota i experimentà una expansió comercial en el Pacífic en el Sud-est asiàtic i en Xina en detriment dels europeus.

imageTanmateix, l’economia més beneficiada per la guerra fou la dels Estats Units d’Amèrica, que passaria a ocupar una posició hegemònica en l’economia mundial. En el sector industria Estats Units esdevingueren la primera potència industrial del món, concentrant el 42,2% de la producció industrial mundial a finals de la dècada de 1920. La seua flota comercial ocupà la segona posició mundial, i la seua balança de pagaments assolí tal superàvit que va acumular la meitat de les reserves d’or mundials. A més, el finançament de la guerra convertiren els Estats Units en el principals creditors mundial, ja que les potències aliades li devien 10.000 milions de dòlars. Finalment, el dòlar va desplaçar la lliura com a principal moneda internacional i la borsa de No­va York es convertí en el centre financer mundial, en detriment de Londres. Els Estats Units, però, no es van saber adaptar bé a la nova situació, adoptant un comportament perillós en la concessió de préstecs: realitzaren inversions de dubto­sa rendibilitat, especialment a Alemanya, i concediren préstecs a curt termini, que en qualsevol moment podien repatriar-se. image

divendres, 8 d’abril del 2011

La Primera Guerra Mundial i els desequilibris de l’Economia Mundial

image

La Primera Guerra Mundial i les seues conseqüències marcaren la fi d'una època i l'inici d'una fase de transició, coneguda com a Període d’Entreguerres, que finalitzaria el 1945. La I Guerra Mundial aguditzaria els desequilibris existents en les relacions econòmiques i financeres internacional, engendrats durant els decennis anteriors a causa de la major competitivitat dels Estats Units i del declivi relatiu de la Gran Bretanya. Aquests desequilibris, als que s’afegiren els greus problemes de les indemnitzacions alemanyes i dels deutes interaliats, foren els responsables d’una primera crisi econòmica a 1920, seguida d’una inestable recuperació entre 1924 i 1929, i de la sísmica depressió econòmica que s’iniciaria el 1929. Només la nova reorganització internacional de l'economia després de la Segona Guerra Mundial posaria fi a aquest període d'inestabilitat i de crisi. També la guerra anava a afavorir la introducció d’importants transformacions socials, culturals i artístiques que es manifestarien en l’aparició de la societat de masses, l’extensió del sufragi universal, noves pautes de sociabilitat i l’aparició de noves reflexions culturals i artístiques.

Història del Món Contemporani

1. L'Antic Règim.
2. La Revolució Industrial.
3. Les Revolucions Liberals.
4. Les Transformacions socials i els nous moviments socials.
5. Nacionalisme i Estats des de la segona meitat del segle XIX.
6. De l'Hegemonia a la Destrucció. El domini europeu del Món i la I Guerra Mundial (1870-1918) 

7. La Revolució Russa i la construcció de la URSS (1905-1945)
8. Economia i Societat a l'Època d'Entreguerres (1919-1939)
9. La Crisi de les Democràcies Occidentals i l'Ascens dels Totalitarismes (1919-1945)


Bibliografia.

Lectures recomanades.

En construcció permanent. Consulteu les lectures recomanades a cada tema per a veure més detalls sobre les novel·les.

Filmografia.

Tècniques d'estudi: comentari de textos, mapes, gràfiques i imatges.

* Els links s'aniran activant al llarg del curs.

Economia i Societat a l’Època d’Entreguerres (1919-1939)


1.2.          La crisi de postguerra (1919-1920)
1.3.          Una difícil recuperació (1921-1924)
1.4.          Els Feliços Anys Vint (1924-1929).

2.        La Gran Depressió (1929-1939)
2.1.          Los Gozos y las Sombras: Les causes de la Gran Depressió
2.2.          Anatomia d’un instant: el Dijous Negre
2.3.          El raïm de la Ira: la Gran Depressió
2.4.          L’extensió de la crisi
2.5.          Conseqüències de la crisi
2.5.1.      Els efectes internacionals
2.5.2.      Les conseqüències socials

3.        La lluita contra la crisi
3.1.          El fracàs del liberalisme clàssic
3.2.          Una nova filosofia econòmica: Keynes i la crisi
3.3.          El triomf de l’intervencionisme i el fracàs del Laissez-faire
3.3.1.      El New Deal
3.3.2.      Gran Bretanya
3.3.3.      França
3.3.4.       Els Països escandinaus
3.3.5.       Autarquia i armament: la resposta de les dictadures
3.3.6.       Llatinoamèrica i les Colònies
3.4.          Cooperació Internacional

4.        Canvis Socials a l’època d’entreguerres
4.1.          L’extensió del sufragi universal i la transformació de la condició femenina
4.2.          La societat de masses.

5.        Les transformacions de la cultura i l’art
5.1.          La decadència d’Occident: el pessimisme de la cultura
5.2.          La Rebel·lió de les Masses: un nou art per a un nou públic

6.        Bibliografia

7.        Filmografia recomanada

8.        Literatura

9.        Presentacions i activitats

dimecres, 6 d’abril del 2011

La República social italiana: la república de Mussolini

imageLa República Social Italiana (Italià: Repubblica Sociale Italiana or RSI ) o República de Salò va ser un estat titella de L'Alemanya Nazi dirigit pel "Duce de la Nació" i "Ministre d'Afers Estrangers" Benito Mussolini. La RSI va exercir la sobirania oficial en el nord d'Itàlia però fou àmpliament dependent de l'exèrcit alemany o Wehrmacht per mantenir-ne el control. L'estat va ser informalment conegut com La República de Salò perquè el Ministeri d'Afers Estrangers estava ubicat a Salò, una petita vila al costat del Llac de Garda. La República Social Italiana va ser la segona i darrera expressió del feixisme en l'estat Italià.

El 1943 Mussolini va ser empresonat per ordre del rei Victor Manuel i el 12 de setembre va ésser alliberat pel exèrcit alemany i fugí al nord d'Itàlia on segons les ordres de Hitler va fundar aquest nou estat les finances del qual depenien enterament dels alemanys. El nou govern prohibí el sindicats i les vagues mentre a traves de la propaganda es presentava al feixisme com una ideologia progressista i una economia de socialització.

El 25 d'abril de 1945 els resistents italians (partisans) enderrocaren la RSI. Mussolini fou executat, junt amb la seva amant i diversos membres del seu govern, pels partisans el 28 d'abril.

Sobre la base de les filmacions oficials i propagandístiques d'aquell règim, l'Istituto Luce ha produït el següent doble documental.

Font: Viquipèdia.

Truco para Windows 7: Modo Dios (GodMode)

l igual que pasó en versiones anteriores de Windows poco a poco se van conociendo más características ocultas y pequeños trucos relacionados con el nuevo sistema operativo de Microsoft, Windows 7, ese que lleva recogiendo buenas críticas desde que fuera lanzado.
A este respecto desde hace unos días anda pululando por la red un nuevo descubrimiento relacionado con Windows 7, la característica/truco bautizado con el nombre “ModoDios” o GodMode en inglés. ¿Y qué es?
Pues básicamente se ha descubierto que creando una carpeta normal y corriente y dándola un nombre determinado esta pasa a convertirse en una especie de “super panel de control” desde donde podremos acceder a multitud de opciones para modificar diversos aspectos del sistema operativo. Gran parte de las opciones son accesibles de formas más convencionales pero otras no y tener una carpeta con todo centralizado es interesante.

Si quieres tener una carpeta “ModosDios”, el proceso es tan simple como hacer lo siguiente:
  • Crea una nueva carpeta donde quieras (botón derecho> Nuevo> Carpeta)
  • Una vez creada dale el siguiente nombre: GodMode.{ED7BA470-8E54-465E-825C-99712043E01C}
Listo, verás que la carpeta cambia su icono a uno similar al del panel de control y si accedes a ella dentro encontrarás todas las opciones comentadas anteriormente. Un dato importante para terminar, algunos usuarios reportan que en Windows 7 64bits han sufrido cuelgues tras crear la carpeta, tenlo en cuenta.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Planificació i col·lectivització: l’economia a l’època de Stalin

En l’àmbit econòmic, des de 1928 Stalin paradoxalment abandonà el suport a la NEP i optà per la proposta dels antics opositors: el reforçament de la planificació i el control de l'economia per part de l'es­tat, que perseguia el major creixement econòmic possible en un espai de temps determinat. L’estructura de l’economia soviètica descansaria, des d’aleshores, en dues orientacions que significaven un retorn a l’economia de guerra.

En primer lloc s’implantà el principi de planificació imperativa, controlada pel partit, que regulava els nivells de producció, estalvi, inversió, consum, preus i salaris, quedant prohibides totes les formes d’empresa privada o d'autogestió obrera i administrativa de les empreses. L’objectiu de la planificació no era altre que l’impuls de la indústria pesant capaç de sobrepassar la dels països capitalistes més avan­çats i aconseguir així la independència econòmica, tecnològica i plans quinquennals.

El primer pla quinquennal (1929-1933) concentrà tots els recursos en la desaparició completa de l’economia de mercat i l’impuls de la indústria pesant. En aquest sentit l'aportació del sector privat al creixement industrial soviètic en 1932 era pràcticament inapreciable, amb tan sols el 0,5 %. El mateix caldria dir del comerç privat, totalment prohibit en 1932. En definitiva, entre 1931 i 1935 s’eliminà l'economia de mercat. En 1937, el 99,1 % de la renda nacional soviètica procedia del sector socialitzat. Així resumia Stalin els resultats del primer pla quinquennal.

[...] La tasca essencial del pla quinquennal consistia a transformar la URSS en un país industrial, per tal d’eliminar completament els elements capitalistes, estendre el front de les formes socialistes de l'economia i crear una base econòmica per a la supressió de les classes en l'URSS per a la construcció d'una societat socialista.

La tasca essencial del pla quinquennal consistia en crear al nostre país una indústria capaç de reequipar i reorganitzar, sobre la base del socialisme, no sols la indústria en conjunt, sinó també els transports i l'agricultura.

La tasca essencial del pla quinquennal consistia en fer passar la petita economia rural parcel·lada a una gran economia col.lectivitzada, assegurar d'aquesta manera també la base econòmica del socialisme al camp i liquidar així la possibilitat de restauració del capitalisme a la URSS.

Finalment, la tasca del pla quinquennal consistia a crear al país totes les condicions tècniques i econòmiques necessàries per augmentar al màxim la capacitat de defensa del país, per permetre organitzar una resposta vigorosa a totes les temptatives d'intervenció armada, a tots els intents de agressió armada de l'exterior, o d'on sigui que provinguen (...).

Informe de Stalin sobre el Plan Quinquenal (1933).

El segon pla quinquennal (1934-1938) es centrà prioritàriament en el reforçament de la indústria d'armaments: les depeses militars es van multiplicar per deu, i el tercer pla quinquennal fou interromput al juny de 1941 per la Se­gona Guerra Mundial. El balanç dels plans quinquennals fou el desenvolupament espectacular de la indústria pesant i militar, com s’aprecia al mapa, però a costa del nivell de vida de la població, ja que les indústries de béns de consum a penes progressaren, substituïdes per un mercat negre encarregat de proporcionar aquests productes a la població a un preu astronòmic. Els successius plans mostren una evolució positiva fins als anys seixanta. La renda nacional soviètica va passar entre 1926 i 1937 de 24.680 milions de rubles a 96.300. Tot i això, les xifres no són massa fiables ja que existí una gran manipulació estadística per part dels directors de les fàbriques, i a més a més, els efectes socials negatius foren elevats, es consolidaren sectors ineficients i el mercat negre acabaria substituint l’estat en l’abastiment de béns de consum. clip_image002 En segon lloc, donades les condicions d'aïllament respecte al mercat mundial, tant el finançament, com el mercat i l'excedent necessàriament havien de provenir del mercat interior. En aquest sentit, el sector agrari seria l’encarregat de finançar el creixement industrial. Segons els planificadors soviètics, l’obtenció dels recursos agrícoles necessaris s’havia de realitzar prèviament a través de la col·lectivització i l’eliminació de la propietat pri­vada agrícoles, forçant els camperols a la integració en granges de l'estat (sovkhoz) o granges col·lectives (kolkhoz), sistemes de propietat col·lectiva fortament controlades per l'Estat, propietari de tots els mitjans de producció (maquinària, edificis...). La col·lectivització, naturalment, implicava l’expropiació de les explotacions, fins i tot del ramat, que passaven a propietat de l’estat. En la següent imatge s’observa com les autoritats soviètiques procedien a l’expropiació forçosa.

Ací es veu com les autoritats soviètiques expropiaven els llauradors la producció agrària.

Com era d’esperar, aquesta política generà una resistència llauradora davant de la col·lectivització, que es traduí, per exemple, en el sacrifici del bestiar per tal d’evitar la seua entrega a les autoritats soviètiques. Aquesta resistència, la desmoralització i l’organització caòtica conduïren a una reducció de la producció agrària i ramadera que es traduí en diversos períodes de fam en els que moriren milions de persones, destacant la fam de 1932. El règim va culpar els camperols propietaris, els kulaks, acusats de sabotejar la col·lectivització, desfermant una brutal repressió contra el camperolat en general que va contemplar la deportació i assassinat d’entre cinc i deu milions de camperols. A Ucraïna la repressió assolí dimensions apocalíptiques que l’historiador Simon Sebag Montefiore considera que ben bé podria definir-se com a genocidi.

image

En qualsevol cas, el balanç de la col·lectivització fou negatiu. Només a partir de 1935 l'a­gricultura i la ramaderia comencen a recuperar els nivells previs de 1928, però la supeditació a la indústria fou un dels constants punts febles de l'economia soviètica. Malgrat l’augment de la producció de cereals a partir d’aquesta data, a partir dels anys 60 la URSS serà incapaç d’alimentar la seua població i haurà d’adquirir productes agraris a l’exterior.