Índia
L'Índia (en hindi भारत, Bhārat)", oficialment la República d'Índia (en hindi भारत गणराज्य, Bhārat Gaṇarājya) és un Estat del sud de l'Àsia. És el seté país més gran del món en superfície, i el segón més poblat. Quant a les costes limita amb l'oceà Índic al sud, amb el mar d'Aràbia a l'oest, el golf de Bengala a l'est; quant a les fronteres terrestres limita amb el Pakistan a l'oest;[1] amb la República Popular de la Xina, el Nepal i Bhutan al nord-est; i amb Bangla Desh i Birmània a l'est. L'Índia és molt a prop de Sri Lanka, i les Maldives a l'oceà Índic.
El subcontinent indi fou la llar de la civilització de la vall de l'Indus i regió de rutes comercials històriques i vastos imperis. Quatre religions s'hi originaren, l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme, mentre que el zoroastrisme, el judaisme, el cristianisme i l'islam hi arribaren durant el primer mil·lenni dC. Fou annexat gradualment per la Companyia Britànica de les Índies Orientals des dels principis del segle XVIII i colonitzat pel Regne Unit des de la meitat del segle XIX; es convertí en un Estat independent el 1947, després d'una resistència no violenta general.
L'economia de l'Índia és la dotzena més gran del món, amesurat en el seu Producte interior brut a preus del mercat, i la quarta més gran del món en paritat de poder adquisitiu. Les reformes econòmiques l'han transformada en l'economia amb el segon ritme de creixement més ràpid. Tanmateix, té nivells molt elevats de pobresa,[2] d'analfabetisme i de malnutrició.
L'Índia és una nació plural, multilingüe i multiètnica. A més de la seua diversitat cultural, l'Índia és la llar d'una gran diversitat de fauna.
Geografia Física
L'Índia ocupa la porció més gran del subcontinent indi, el qual al seu torn, es troba sobre la placa tectònica índia, una placa menor de la placa indoaustraliana. Els processos geològics de l'Índia fa setanta-cinc milions d'anys, quan el subcontinent indi, aleshores part del supercontinent de Gondwana, començà a desplaçar-se—en un procés que trigà cinquanta milions d'anys—per l'oceà fins produir una col·lissió amb la placa eurasiàtica i una subducció per sota d'aquesta, formant així l'Himàlaia, les muntanyes més alts del planeta, amb els quals limiten amb la República de l'Índia al nord i el nord-est.Al sud de l'Himàlaia, el moviment tectònic creà una vasta depressió, la qual, en ser omplida amb sediments fluvials ara forma la Plana Indogangètica. A l'est de la plana, i separat d'esta per la serralada dels Arāvalli, es troba el desert de Thar. La placa índia original ara conforma l'Índia peninsular, la secció més antiga i més estable, geològicament, de l'Índia. Les serralades paral·leles de Saptura i Vindhya s'estenen des del mar d'Aràbia a Gujarat a l'oest a l'Altiplà de Chota Nagpur a Jharkhand a l'est. Al sud, la resta del territori peninsular, l'Altiplà de Deccà està envoltat a l'oest i l'est per serralades costaneres, les Ghats Occidentals i les Ghats Orientals respectivament. L'altiplà conté les formacions rocoses més antigues de l'Índia, algunes amb més d'un bilió d'anys. L'Índia es troba al nord de l'equador entre les latituds 6 °44' i 35 °30' N[7] i entre les longituds 68 °7' i 97 °25'E.
La costa de la República està integrada per una longitud de 7.517 km. corresponent a l'Índia peninsular i 2.094 km. corresponents a les illes d'Andaman, Nicobar i Lakshadweep. Segons les dades hidrogràfiques navals de l'Índia, la costa peninsular està conformada per 43% de platges arenoses, 11% de costes rocoses incloent-hi precipicis i 46% de costes fangoses.
Els rius principals que s'originen a l'Himàlaia són el Ganges i el Brahmaputra; tots dos desemboquen al Golf de Bengala. Els principals tributaris del Ganges són el Yamuna i el Kosi, les baixes gradients dels quals causen inundacions desastroses cada any. Els rius peninsulars més importants, amb gradients majors que prevenen les inundacions són el Godavari, el Mahanadi, el Kaveri i el Krishna, que també desemboquen al Golf de Bengala. Els rius Narmada i Tapti, desemboquen al mar d'Aràbia.
El clima de l'Índia és força influenciat per l'Himàlaia i el desert de Thar; tots dos produeixen els monsons. L'Himàlaia prevé que els vents freds de l'Àsia central penetrin el subcontinent, produint un clima molt més càlid que la majoria dels llocs que es troben a les mateixes latituds. El Desert del Thar té un paper crucial en atreure els vents de monsó plens d'humitat del sud-est, entre juny i octubre, els quals produeixen la major part de la precipitació. Els quatre grups climàtics predominants de l'Índia són: l'humit tropical, el sec tropical, l'humit subtropcial i el clima de muntanya.
La geografia humana i la societat
El ràpid creixement de la població durant el s.
 | |||
| | ||
| |||
XX (236 milions el 1901, 279 el 1931, 548 el 1971, 685 el 1981, 846 el 1991 i 1 027 el 2001) planteja greus problemes de tot tipus. Tanmateix, l'evolució de la taxa de creixement natural mostra una clara tendència a minvar: el 1983 era del 21‰, i el 2000 del 16‰, xifra no gaire per sobre de la mitjana mundial (13,5‰). En bona part, la tendència descendent és conseqüència de les intenses campanyes de planificació familiar i de control de la natalitat, com ho demostra l'evolució de l'índex d'aquesta: 41,2‰ en 1961-71, 33,6‰ el 1983 i 24,8‰ el 2000. L'extensió de mesures higièniques, la millora de les condicions de vida (aigua, habitatge, etc) essencials per a la prevenció d'epidèmies, la major disponibilitat d'aliments i l'assistència mèdica han repercutit també en la disminució de la mortalitat (34‰ el 1911, 20-23‰ en 1931-40, 11,9‰ el 1983 i 9‰ el 2000, xifra coincident amb la mitjana mundial) i l'esperança de vida, que ha augmentat progressivament: 23 anys el 1911, 27 el 1931, 32 el 1951, 53 el 1982 i 62,5 el 2000.
| |||
|
| ||
| |||
La major part de la població és rural (71,6% el 2001), però el gran augment de la població ha comportat un èxode rural que ha incrementat de manera regular la urbanització (12,1% el 1931, 17,3% el 1951, 20% el 1971 i 23% el 1981) i ha donat lloc a algunes de les megalòpolis més grans del món. Cap a la meitat dels anys noranta hi havia onze ciutats de més d'un milió d'habitants, set de les quals superaven els tres milions (Bombai, 10 milions; Delhi, 7; Calcuta, 4,5; Madràs, 4; Bengaluru, 3,5; Hyderābād, 3,2, i Ahmadābād, 3). Les aglomeracions, en molts casos, duplicaven aquestes xifres i en algun cas gairebé les triplicaven. La densitat mitjana és de 325 h/km2 (2000), però la concentració més forta és a Bengala, la vall del Ganges i Kerala.
Ateses les dimensions de l'estat, la composició ètnica, lingüística i religiosa de l'Índia és molt complexa i, com a estat democràtic i compost de diversos pobles, hom ha volgut donar resposta a aquest fet amb un sistema federal. Tot i això, la tensió entre les tendències unificadores i les centrífugues (des de l'independentisme fins al regionalisme) és recurrent, i en alguns casos com els del Caixmir, Tamil Nadū (aquests, en bona part, també deguts a factors internacionals) o Assam i el Panjab els conflictes són especialment sagnants. Els principals grups etnolingüístics són el hindi (27,6%), el bengalí (8,2%), el telugu (7,8%), el marathi (7,4%), el tàmil (6,2%), l'urdú (5,1%), el gujarati (4,8%), el kannada (3,8%), el maialaiam (3,6%), l'oriya (3,3%), el panjabi (2,7%), l'assamès (1,5%), el bhili (0,6%), el santhali (0,6%), el caixmirià (0,5%), el gond (0,25%), i el sindhi (0,25%). A les regions perifèriques hi ha paixtus i balutxis a l'W i mongols (nepalesos) al N. El S del Dècan i Bengala és ocupat per tribus primitives descendents dels primers habitants: kurubes, penians i karikkars. Els idiomes oficials són el hindi, parlat aproximadament per un 66% de la població, i l'anglès; ambdós són emprats com a llengües del comerç, l'administració i l'àmbit acadèmic. La constitució índia també reconeix 17 idiomes regionals. Aproximadament el 73% de la població és hindú i el 12% musulmana. Els cristians són prop d'un 6% de la població. Altres confessions importants són el sikhisme (2,1%), el budisme (0,7%) i el jainisme (0,4%).
Un dels aspectes més característics de la societat índia són les castes; el fet de pertànyer a l'una o a l'altra pot determinar la situació social, l'ofici, la residència, etc. Després de la independència, el govern declarà inconstitucional el principi segons el qual els pàries són considerats intocables; però malgrat l'existència d'un òrgan de govern destinat a protegir i ajudar aquelles persones que pertanyen a les castes considerades més baixes i els pàries, la divisió de castes domina encara la vida social.
La taxa d'alfabetisme és de 64,8% (53,7% per a dones i 75,3% per a homes).[18] L'estat de Kerala té la taxa més elevada (91%) i l'estat de Bihar la més baixa (47%). La ràtio de sexe humà és de 944 dónes per 1.000; baixa en comparació amb altres Estats del món, en què el percentatge de dones és superior al d'homes.
L’estructura política
Estat independent des del 1947, constituït en república federal el 1950, l'Índia comprèn 28 estats (amb assemblea legislativa i govern propi), i set territoris, administrats pel govern central. Segons la constitució del 1950, el cap de l'estat únicament té funcions representatives i és elegit cada cinc anys per una corporació formada pels diputats del parlament federal i els membres dels parlaments autònoms. El poder legislatiu és exercit pel parlament, integrat per dues cambres: el consell dels estats (amb un màxim de 250 membres, 238 dels quals són elegits indirectament cada sis anys per les assemblees dels estats i renovats per terços cada 2 anys, i fins a dotze nominats pel president) i la cambra del poble (Lok Sabha; 545 membres elegits per sufragi universal directe per cinc anys menys 2 membres designats pel president, representants de la comunitat angloíndia). El poder executiu és exercit pel govern, presidit pel primer ministre (designat pel president de la república en la persona del líder del partit de la majoria). Els principals partits polítics són l'Indian National Congress (I), fundat el 1978 arran d'una escissió de l'Indian National Congress, en el poder fins el 1996, i el nacionalista Baratija Janata Party (creat el 1980 i en el poder des del 1996). L'Índia és membre de l'ONU i del Commonwealth.
La geografia econòmica i l'economia
L'agricultura
L'agricultura, base de l'economia, ocupa (2000) amb la resta del sector primari el 64% de la població activa i contribueix en prop d'un 30% al producte interior brut.
La mineria
L'Índia és rica en recursos miners: carbó, produït en una àrea que s'estén des de Rānīganj (Bengala Occidental) fins a Jharia i Sokero (Bihār), i el Madhya Pradesh, amb les terceres reserves d'hulla del món. La producció, el 44% de la qual és extreta a cel obert, ocupa el sisè lloc mundial i deixa un petit romanent exportable. La producció de petroli (Gujarāt, Panjab, Assam, Nāgāland i a la plataforma continental de Mahārāshtra) és modesta, però en ple creixement. Hi ha refineries a Bombai, Trombay, Digboi Madràs, Vadodara, Vishākhapattanam, etc. Hom també extreu gas natural, en quantitat aproximada al consum. Completen els minerals energètics les reserves d'urani (novenes del món no comunista). Són importants la producció de ferro d'alta qualitat (Madhya Pradesh, Orissa, Bihār i Tamil Nadu), que ocupa el sisè lloc mundial i és garantida per bones reserves, i la de manganès (Madhya Pradesh, Orissa, Mahārāshtra i sud de l'Índia, sisè lloc mundial); hi ha també producció o extracció de bauxita (Madhya Pradesh, Kerala i Tamil Nadu), mica (Bihār, Rājasthān, Andra Pradesh), de la qual l'Índia és el principal exportador, or, pirites, coure, plom, zinc, magnesita, cromita, argent, ilmenita i tungstè. Entre els minerals no metàl·lics, a més de la mica i les pirites, es destaquen la sal gemma, la pedra de construcció, el guix, l'amiant, els fosfats naturals i les perles i pedres precioses, especialment els diamants.
La indústria
Un 16% de la producció d'energia elèctrica és procedent de centrals hidroelèctriques, un 4,6% de centrals nuclears i la resta de centrals tèrmiques. El 2001 hi havia 16 centrals nuclears en funcionament, a Tārāpur (Mahārāshtra), Kota (Rājashtān), Madràs (Tamil Nadu), Kaiga (Karnātaka) i Narora (Uttar Pradesh). L'Índia consumeix prop d'una tercera part més del carbó, una quarta part més del gas natural i prop del doble de petroli que produeix. Les importacions de petroli i productes derivats representen entre una quarta i una cinquena part del valor de les importacions. La planificació econòmica del govern independent després de la Segona Guerra Mundial donà prioritat a la indústria, especialment la de base, la metal·lúrgica i la química. La indústria siderúrgica tingué una forta expansió els anys setanta i vuitanta, gràcies a l'ajuda financera estrangera i a les aceries de Jamshēdpur, Udaipur, Raurkela, Bhilai i de la resta de la vall del Dāmodar. En la metal·lúrgia es destaca la fosa de plom (Tundoo) i de zinc, la de coure i la producció d'alumini (Mettūr, Alupuram, Korvā). Aquesta indústria, i més encara la siderúrgia, consumeixen una notable producció de coc metal·lúrgic. La mecànica és encaminada especialment a la fabricació de material ferroviari (Chāttaqām, Madràs, Perambalūr, Benarés), motors elèctrics, bicicletes, i s'especialitza en aeronàutica (Bengaluru), drassanes (Bombai, Hāurā, Vishākhapattanam), amb una discreta construcció naval i una especialització en el desballestament de vaixells i en la construcció d'automòbils (Bombai, Calcuta, Bengaluru). És notable la fabricació de maquinària variada, màquines de cosir i armament. També s'ha desenvolupat l'electrònica (ràdios i altres aparells de telecomunicació). Hi ha establiments moderns per al paper (Calcuta, Rānīganj, Lucknow), els productes químics (Calcuta, Madràs, Bombai, Kānpur) i farmacèutics (Calcuta, Sandri, Balsād i Neyveli). La indústria tèxtil és una de les més destacades, sobretot la cotonera (Bombai, Sprat, Ahmadābād, Madràs, Koyampattur, Vadodara, etc), el progrés de la qual ha situat l'Índia al primer lloc mundial en l'exportació de gèneres de cotó i al tercer en la filatura, que a més d'abastar el mercat propi forneix filats a indústries occidentals, la sud-coreana i la japonesa; es destaquen també la del jute, tradicionalment la primera del món (Bengala Occidental) i, amb menys importància, la llanera, el lli, les fibres artificials i les fibres sintètiques. Unes altres indústries són les de tabac, pneumàtics, ciment i cuir. Entre Hyderābād i Bengaluru s'han desenvolupat des dels anys vuitanta instal·lacions ('parcs tecnològics') destinats a les noves tecnologies, que atreuen les inversions de multinacionals, tant del mateix sector com d'altres que transfereixen a l'Índia el processament de dades.
Les comunicacions
Tenint en compte les dimensions del país, les comunicacions són encara insuficients, tot i que les terrestres són de les primeres del món en longitud. La xarxa de ferrocarrils (la primera d'Àsia i la quarta del món) és de titularitat pública o bé participada pel govern i comprèn uns 62 800 km (2000). Les carreteres tenen una extensió total de prop de 3 milions de km, dels quals poc menys de la meitat són asfaltats. Només uns 35 000 km són autovies o autopistes. Els anys noranta el govern ha emprès projectes a gran escala per a millorar la xarxa viària (entre d'altres, la connexió directa entre les quatre ciutats principals: Bombai, Madràs, Calcuta i Delhi). Els 19 810 km de vies navegables corresponen bàsicament als rius Ganges i afluents, Brahmaputra, Godāvari i Krishna. Les comunicacions són molt denses al NW i a la vall del Ganges i no tan desenvolupades al Dècan. Són importants els transports marítims, amb bons ports (Bombai sobretot, i Calcuta per al petroli, però també Madràs, Vishākhapattanam, Kochi, New Mangalore, Visaka, entre d'altres). La flota mercant índia és la dissetena a escala mundial. Hom intenta desenvolupar l'aviació, ateses les dimensions del país: hi ha uns 400 aeroports, tot i que un bon nombre es troben en desús o infrautilitzats. Els aeroports internacionals són a Delhi, Calcuta, Bombai, Palam, Trivandrum i Madràs.
Els serveis. El comerç exterior
Els serveis aporten el 47% del PIB i ocupen el 20% de la població activa (2000). El turisme n'és el sector més puixant, gràcies a la gran extensió i diversitat del país, i inclou tant el patrimoni històric, cultural i artístic com els espais naturals. El govern ha impulsat el sector amb la construcció d'hotels i la millora dels transports i les comunicacions. Un sector especialment puixant és la indústria cinematogràfica que, amb centre a Bombai ('Bollywood'), és el primer del món pel nombre de films produïts, bé que el consum és bàsicament nacional. La banca central és la Reserve Bank of India, fundat el 1934 i nacionalitzat el 1949. Hi ha, a més, vint bancs comercials d'àmbit estatal nacionalitzats el 1969 i el 1980. Completen el sector els bancs privats, les sucursals de la banca estrangera i les cooperatives. Hi ha 23 borses, però el seu volum de capitalització és discret. El saldo comercial de l'Índia és crònicament deficitari, tot i que des de les reformes econòmiques dels anys noranta el dèficit tendeix a disminuir. L'Índia exporta pedres precioses (20% del valor de les vendes el 2000), vestits confeccionats, productes tèxtils, especialment de cotó (17%), pells i articles de pell (4%), productes químics i farmacèutics (4%) i metalls (3,5%). Pel que fa a les importacions, el petroli en cru i els combustibles en són la partida principal (22,3%), seguits de pedres precioses i semiprecioses (12%), productes químics (6%), maquinària (6%) i material electrònic (6%). Els principals proveïdors i clients són els EUA, la Unió Europea (especialment Alemanya, la Gran Bretanya i Bèlgica) i el Japó, i, per a les importacions de petroli, l'Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs.
L'economia
L'economia de l'Índia es basa en l'agricultura.
| |||
| | ||
| |||
Del 1950 al 1964-65 la producció del sector cresqué ràpidament en termes reals (però la producció de cereals per a consum intern, que representa els 2/3 de la producció agrícola, fou més lenta: només del 2,5%, no gaire superior a la taxa de creixement de la població: 2,2%). En 1965-66 la sequera produí un greu descens, de prop del 23%, en la producció de cereals. Com a resultat d'aquesta crisi, que obligà a fer importacions a gran escala, hom impulsà l'anomenada "revolució verda", que consistí sobretot en l'augment dels rendiments a través de la utilització de llavors millorades, l'ús més intensiu d'adobs i la irrigació artificial. Tot i que molt desigualment segons les regions, aquestes mesures han aconseguit que, globalment, l'Índia hagi esdevingut autosuficient pel que fa a la producció agrària.
| |||
|
| ||
| |||
Un dels obstacles principals per tal d'assolir una distribució equitativa de la renda agrària rau en les dificultats d'emprendre una reforma de la propietat de la terra, en la qual actualment sobreviuen vestigis feudalitzants i coexisteixen grans propietats amb d'altres de minúscules i poc rendibles. En 1980-90 la producció agrària s'incrementà a un ritme del 4% anual i la producció de gra, del 3,1%. En 1990-2000 l'increment fou del 2,2% i del 2%, respectivament. El sector industrial protagonitzà el canvi estructural més important des de la independència del país, en què el pes principal era el de la indústria tèxtil, seguida de lluny per l'alimentària. El canvi fou a favor de les indústries pesants —en especial la metal·lúrgica bàsica i la petroquímica— i la de l'energia, servides, com algunes indústries lleugeres, per una tecnologia amb adaptació pròpia a les necessitats del Tercer Món (nuclear, bioquímica, electrònica: l'Índia té satèl·lits artificials de comunicacions). Aquestes transformacions foren el resultat d'una política orientada a aconseguir l'autosuficiència en les indústries de base i evitar així l'escassetat de mitjans de pagament internacionals, fet que ha comportat també un elevat proteccionisme i un fort control administratiu de les noves inversions, un nivell de la productivitat industrial relativament baix i uns preus, per a molts dels productes, superiors als vigents en el mercat internacional. Una gran part de la inversió industrial ha estat duta a terme pel sector públic, el qual ha afavorit les indústries de béns de producció, com ara les de l'acer, maquinària pesant, béns d'equip i adobs. Els anys noranta, sense abandonar completament aquesta orientació, hom posà cada cop més èmfasi en l'exportació i en el sector de les noves tecnologies (informàtica i telecomunicacions), en el qual el sorgiment d'una mà d'obra altament qualificada i barata ha transcendit els límits nacionals i és sol·licitada àdhuc als països desenvolupats. El conjunt de la indústria s'expansionà considerablement en el període 1951-1966, que engegà la transformació, i en 1975-79, que les exportacions industrials superaren les agrícoles i que hom assolí un creixement màxim (10,6%) el 1976. En 1981-91 la producció industrial s'incrementà a un ritme mitjà anual del 7,8%, i en 1991-2000, d'un 6%). Des del 1952, la Unió Índia adoptà un model econòmic mixt, en el qual l'empresa privada coexistia amb una forta intervenció estatal que, fins a la dècada dels anys noranta, tingué uns remarcables trets socialitzants. Els successius governs organitzaren l'economia en plans quinquennals, mitjançant els quals hom volgué combinar el desenvolupament econòmic i la modernització amb el cobriment dels gravíssims dèficits estructurals (entre els quals l'alimentari, l'habitatge i els serveis bàsics) que afecten amplíssims sectors del país (el 1994, la població situada per sota del llindar de la pobresa era el 35% del total). El creixement mitjà del PIB fou del 3,9% anual fins el 1972, del 4% fins el 1982, del 5,1% en 1982-92 i del 7,3% en 1992-2000. El creixement de la renda per habitant fou del 2,2% en 1970-90, i del 4,5% en 1990-2000. Pel volum del PNB, l'Índia se situa en el dotzè lloc del món (1999), però per la renda per habitant se situa molt per darrere (en la posició 101 d'un total de 130 estats). Els resultats poc satisfactoris, tant pel que fa a la reducció dels nivells de pobresa com pel preocupant augment del dèficit comercial i de la balança de pagaments, induïren el govern indi a revisar, a partir dels anys noranta, la seva política econòmica, especialment a remolc del creixement accelerat dels estats del Sud-Est asiàtic. Hom introduí mesures de liberalització, que incidiren especialment en la reducció impositiva sobre les activitats empresarials, l'estímul als sectors exportadors, l'eliminació de traves per a la constitució de societats, la liberalització del sector bancari i financer, l'eliminació de monopolis estatals i les condicions més favorables per a les inversions estrangeres. Aquestes mesures, que reberen el suport del FMI, han donat uns resultats esperançadors, particularment en el substancial augment de les exportacions, que repercutí en una notable disminució del dèficit comercial (1982-87: -16,6% anual de mitjana; 1994-2000: -8,7%), bé que el deute extern és un dels més elevats del món (el 1998 equivalia al 22% del PNB).
Fonts: Enciclopèdia Catalana i Viquipèdia.
