La geografia física
El relleu
Estructuralment, deixant a part Austràlia, que és un petit continent, hom hi distingeix dues grans unitats: els arcs melanesicozelandesos i les petites illes del Pacífic.
 | |||
| | ||
| |||
En el primer cas, les illes, en gran part alineades de NW a SE, formen arcs ben definits que s'alcen al costat de les grans fosses tectòniques oceàniques, procedents de plegaments orogènics recents, del Terciari, la qual cosa dóna lloc a nombrosos moviments sísmics i erupcions volcàniques. Entre les petites illes hom en distingeix quatre tipus: moltes formen arxipèlags, com les illes muntanyoses volcàniques, els pics emergits de les serralades volcàniques que formen el Cinyell de Foc del Pacífic, els uns en activitat (Samoa, Hawaii), els altres apagats i uns altres de gran altitud (Mauna Kea, 4 205 m). El segon tipus és un volcà aplanat, fortament erosionat però d'una certa alçada, dominant un lagoon perifèric protegit per un escull barrera circular (Bora-Bora i Maupiti). El tercer tipus és l'atol, amb el lagoon central reemplaçant el volcà enfonsat i envoltat per la corona perifèrica sembrada d'illes anàlogues a les dels esculls barrera. El quart tipus és l'atol aixecat, on aquest, després d'una llarga subsidència, emergeix un centenar de metres, o més i tot (Makatea, Nauru, Ocean, illes Loyalty). En certs casos els esculls barrera han estat aixecats juntament amb llur suport volcànic, com les illes Cook.
El clima
El clima d'aquesta extensa zona té una certa uniformitat gràcies a la situació intertropical de la majoria de les illes i a la influència de la mar.
| |||
| | ||
| |||
El clima equatorial o tropical és quasi uniforme durant tot l'any, amb temperatures altes, molta humitat i precipitacions abundants i regulars. L'estació plujosa varia segons els vents dominants, que són el monsó a l'W (Mariannes, Palau, Salomó i Bismarck) i alisis a la resta. Hi ha un fort contrast entre els vessants muntanyosos exposats als alisis i els de sotavent, que es reflecteix en les precipitacions i en la vegetació; a les àrees humides predomina la selva, i a les seques, la sabana.
La vegetació
La gran dispersió de les terres, en bona part illes oceàniques, fa que la flora hi sigui molt variada.
| |||
| | ||
| |||
A les illes geològicament antigues la proporció d'espècies endèmiques és sovint compresa entre un 50% i un 80%. A Hawaii és d'un 82%, i a Nova Zelanda d'un 72%. Per contra, la flora dels atols recents és pobra, formada sobretot per espècies d'àrea extensa, ben dotades de mitjans de disseminació. El regne biogeogràfic australià, caracteritzat per la seva riquesa en vegetals i animals arcaics, comprèn sobretot Austràlia i Tasmània. De les 10 000 espècies de vegetals superiors que s'hi fan, unes 8 600 són endèmiques. La vegetació inclou des de selves humides tropicals i temperades a deserts . La vegetació antàrtica, representada per boscs de Nothofagus de fulla persistent, per tussocks, etc, predomina a les terres fredes de Nova Zelanda, principalment a muntanya, i a les illes més meridionals. La flora de la resta d'Oceania té caràcter paleotropical i és afí sobretot a la del SE d'Àsia. En el paisatge natural predomina la selva pluvial, la qual ha estat destruïda per l'home a molts de llocs. El manglar és freqüent al litoral i als atols. Dins l'Oceania paleotropical hom sol distingir tres subregnes. El subregne indomalai comprèn la península de Malacca i des de Sumatra a la Nova Guinea. La flora, força ben coneguda, hi és molt rica (unes 30 000 espècies, entre les quals 3 000 espècies d'arbres; solament les orquídies ja sumen unes 5 000 espècies, i les falgueres unes 500). La selva, complexa i variada, ha estat malmesa en grans superfícies per l'home, que ha afavorit així l'extensió de sabanes secundàries a les quals fa un paper important la sisca (Imperata cylindrica), anomenada alang-alang. La vegetació d'alta muntanya encara manifesta una certa influència eurasiàtica (Pinus, Vaccinium, Rhododendron, etc); a la muntanya de la Nova Guinea és sensible també la proximitat d'Austràlia. L'anomenada línia de Wallace, que passa pels estrets de Macassar i de Lombok, té més significació en la geografia dels animals superiors que en la dels vegetals; tanmateix, marca una separació entre unes terres que han rebut una irradiació asiàtica notable (les Filipines, Borneo, Java, Sumatra, etc) i unes altres de més relacionades amb Austràlia (de les Cèlebes a la Nova Guinea). El subregne polinèsic comprèn, a més de les illes polinèsiques, de Hawaii a Tubuai, les de la Micronèsia i de la Melanèsia oriental. Selves variades i paisatges humits tropicals els donen caràcter. En el subregne neozelandès, a la terra baixa, predomina encara una vegetació temperada humida de caràcter paleotropical atenuat.
La geografia econòmica i l'economia
L'economia és pràcticament la mateixa per a tota l'àrea subdesenvolupada, és a dir, excloent-ne Austràlia i Nova Zelanda i, en alguns aspectes, els territoris francesos i nord-americans.
| |||
| | ||
| |||
Hi predomina l'agricultura i la recol·lecció de fruita. Hi ha conreus de cocoters (la copra és el recurs més important), arròs, cafè, te, cacau, cotó, blat de moro, canya de sucre, tabac, bananes, taro, nyam i batates. La pesca, destinada a l'alimentació, és una activitat important. Certes illes tenen uns recursos miners considerables: níquel (a Nova Caledònia), fosfats (a Kiribati i a Nauru), cobalt (a Papua Nova Guinea), or, crom i manganès. La ramaderia i la indústria, pràcticament inexistents, només tenen significació local.
| |||
|
| ||
| |||
Aquesta Oceania d'illes petites i disseminades (a més de la meitat oriental de l'illa no àrtica més gran del món, Nova Guinea) no hauria estat considerada la cinquena part del món si no hagués estat centrada en un continent —Austràlia— i en dues illes grans i també evolucionades —Nova Zelanda—. Per tal de fer-ne una valoració adequada, cal no oblidar que el continent australià és desèrtic o subdesèrtic en bona part i que la població d'Oceania (sense les parts integrants de repúbliques extra-oceàniques), és el 0,5% de la mundial. La participació d'Oceania en la producció mundial de cereals ha passat de l'1,3% el 1975 a l'1,6 el 1982. Altres productes agraris destacats, com la fruita i les hortalisses, la carn, la llet i la llana, han progressat al ritme de la resta del món (i per això se n'ha estabilitzat la participació) o s'han endarrerit (la llana, tot i endarrerir-se, aporta més d'un terç de la producció mundial). Això també val per a productes d'origen agrícola, com el sucre. Oceania compta, a més, amb riqueses mineres considerables. El 1982 aportà el 2,3% dels fosfats mundials, el 3,8% de l'or, el 4,1% del carbó, el 6,3% del manganès, l'11,4% del ferro, el 24,1% del níquel i el 32,5% de la bauxita. Però Oceania és relativament poc dotada d'hidrocarburs. Llevat de les aportacions insulars de minerals suara esmentades, hom pot dir que aquesta riquesa minera és exclusivament australiana, com bona part de la riquesa agrícola i la meitat de la ramadera (gairebé l'altra meitat és neozelandesa). Hom podria dir el mateix de la indústria, que realitza grans progressos en la metal·lúrgia de l'alumini, el plom i el zinc, mentre que en altres productes s'estabilitza i fins retrocedeix (estany, coure, hidroelectricitat), respecte del conjunt mundial. Però el pes de Nova Zelanda és tan gran (productes ramaders, fusta, electricitat primària) i el d'Austràlia tan abassegador (més del 90% en la majoria de productes, naturals o manufacturats), que la comparació entre estats manca de sentit referida a xifres absolutes. Les possibilitats alimentàries mesurades en calories (3 031 en 1980-82), superen la mitjana mundial en el 14,3% i Nova Zelanda, Tonga, Kiribati, Austràlia i Fiji superen la mitjana d'Oceania, mentre que per sota la mitjana mundial resten Samoa, Vanuatu, Salomó i Papua Nova Guinea. El consum d'electricitat per habitant triplica amb escreix la mitjana mundial, i encara Guam, Nova Zelanda, Austràlia i Nova Caledònia superen la mitjana d'Oceania, mentre que tota la resta (llevada la Polinèsia Francesa), resta molt per sota la mitjana mundial. El consum d'energia sota qualsevol forma (equivalent a 5 196 kg d'hulla per habitant) no arriba a triplicar la mitjana mundial. Només Guam i Austràlia superen la mitjana oceànica, i Nova Caledònia i Nova Zelanda se situen entre les dues mitjanes. El PNB per habitant també triplica (amb escreix) el PNB mundial. Els 8 570 dòlars per habitant atribuïts a Oceania el 1983 són superats per Austràlia i per Guam, mentre que Nova Caledònia i Nova Zelanda s'hi apropen, i només els altres es poden considerar subdesenvolupats. D'aquests indicadors es poden deduir per a Oceania quatre nivells econòmics. El primer és representat exclusivament per Austràlia i comparable amb els del Canadà, l'Alemanya Occidental o França, entre els grans estats; el segon, per Nova Zelanda, inferior al de la Gran Bretanya, però superior als de Trinitat i Tobago i Singapur; el tercer és el dels territoris decisivament influïts per immigrants recents (indis a Fiji, francesos i nord-americans als territoris respectius); i el quart és desequilibrat: mentre els melanesis (Papua Nova Guinea, Salomó, Vanuatu), amb més recursos naturals, denoten un PNB més alt, els polinesis (Tonga, Kiribati, Samoa) s'alimenten més bé i consumeixen més energia, i semblen més desenvolupats. Si, malgrat xifres brillants, Guam i Nova Caledònia són assignats al tercer nivell, és per llur situació colonial. Les bases militars nord-americanes pugen artificialment el nivell de vida de Guam, i el níquel de Nova Caledònia és explotat per colons francesos, que en detenen els avantatges.
La població
Oceania és el continent menys poblat de la Terra (exceptuant-ne la deshabitada Antàrtida) ja que el 2006 hi havia 34 milions d'habitants (menys de l'1% de la població mundial), i també és el menys densament poblat: la densitat demogràfica mitjana ronda els 4 habitants per km2. La població es reparteix de manera molt desigual: Austràlia, Nova Zelanda i Papua Nova Guinea concentren més del 90% de la població continental, i existeixen nombroses illes deshabitades.
Les races i els pobles
Oceania fou ocupada per pobles procedents d'Àsia que, en onades successives, envaïren les illes, del NE al SE.
| |||
| | ||
| |||
No ofereix cap poblament racial homogeni, sinó que és dividida en zones ben diferenciades: Austràlia i Tasmània (on hom troba els grups racials més primitius, que no coneixen l'agricultura), Melanèsia (on hi ha diferents tipus racials ben diferenciats) i Polinèsia i Micronèsia (de poblament més tardà i que ofereixen els trets culturals més desenvolupats de tot Oceania). Els habitants primitius d'Austràlia i de Tasmània, de raça austràlida, actualment viuen arraconats per la població leucoderma immigrant (90% del total) en llocs desèrtics d'Austràlia i eren totalment extingits, ja al s. XIX, a Tasmània. N'és mal conegut l'origen i l'itinerari migratori; alguns autors els suposen un origen vèdic, mentre que d'altres suposen que procedeixen d'Indonèsia. El segon grup, de raça melanèsida, s'estengué pel Pacífic occidental: illes Salomó, Vanvatu i Nova Guinea, fins a arribar a les illes Fiji i a Nova Caledònia. Es divideix en dos subgrups ben diferenciats: els pigmeus melanesis, que habiten a la part occidental de Nova Guinea, i els papús, o paleomelanesis, que habiten al golf de Papua (Nova Guinea). Alguns autors hi afegeixen també un tercer subgrup, establert a Nova Caledònia, de trets més primitius, semblants als dels australians. Hi ha a més grups de blancs immigrants, alguns vietnamites i, a les illes Fiji, grups d'indis portats pels anglesos quan introduïren el conreu de canya de sucre. El tercer grup és format per polinesis, de raça polinèsida, que actualment és en curs de desaparició, i micronesis, que tenen algunes característiques específiques però molts elements polinesis. Sembla que procedeixen d'Insulíndia, identificada com l'illa de Hawaiki de les llegendes polinèsiques. Gràcies a la tradició oral hom ha pogut determinar els moments de les grans migracions entre els s. XII i XIV: en una primera onada, arribaren al nord de la Polinèsia oriental fins a l'illa de Pasqua. A més de la població autòctona, hi ha grups d'euròpids (britànics, alemanys, noruecs), mediterrànids (espanyols i italians), xinesos i japonesos.
Les llengües
Semblantment a Amèrica, a Oceania s'ha produït un fenomen d'introducció en massa i de penetració progressiva de llengües europees i asiàtiques mitjançant un procés de colonització motivat per un poblament baix o per la manca d'una organització política desenvolupada a les illes. Així, a Oceania hi ha dos tipus de llengües: les llengües indígenes, que no són reconegudes oficialment —llevat del samoà, el nauruà i el tongà—, malgrat que siguin majoritàries i disposin d'un elevat nivell cultural, i les llengües introduïdes pels colonitzadors, que són les oficials als diversos pobles d'Oceania que dominen. D'aquestes, l'anglès és la més estesa, i és parlada a Austràlia per uns 16 milions de persones i a Nova Zelanda per 3 milions. El japonès és parlat també a les illes Hawaii per unes 250 000 persones, i ha desaparegut quasi completament de les illes Palau i Mariannes arran de l'expulsió dels japonesos pels nord-americans (1945). El francès és la llengua d'uns 56 000 colons a l'illa de Nova Caledònia i d'uns 20 000 nadius a Tahití. El xinès és parlat també a les Hawaii per 50 000 persones. El hindi és parlat per 234 000 indis a les illes Fiji. Les llengües indígenes parlades a Oceania pertanyen al grup oriental o oceànic de la família austronèsia (subgrups melanesi, polinesi i micronesi) i a les nombroses famílies dels macroagrupaments de les llengües australianes i de les llengües papús. Les llengües polinèsies són parlades a la Polinèsia, a Nova Zelanda i en algunes illes veïnes de la Micronèsia i de la Melanèsia. La invasió europea i les malalties contagioses que duien els europeus (tuberculosi, alcoholisme, etc), així com la misèria provocada per l'expropiació de les terres més fèrtils pels europeus, féu recular nombroses llengües d'aquesta família. De les llengües polinèsies cal esmentar el maori, parlat per més de 200 000 maoris a Nova Zelanda. El samoà, parlat per unes 130 000 persones a l'arxipèlag de les illes Samoa (la totalitat de la població), és la llengua oficial a la Samoa Occidental independent. El tahitià és parlat per unes 30 000 persones (60% del total) a les illes de la Societat. El hawaià, parlat per unes 10 000 persones a les illes Hawaii (2% del total), tendeix a desaparèixer, absorbit per l'anglès i el japonès. Les llengües melanèsies són parlades per pobles de raça melanèsida. De les llengües melanèsies, el fiji és parlat a les illes Fiji per 170 000 persones (el 40% de la població), el sasak i el tasiriki a les Vanuatu, el mota a les illes Banks, el malu i el vatouranga a les illes Salomó, el patpatar a l'arxipèlag de Bismarck, el motu, el tavara i el djabem a les costes de Nova Guinea, etc. Cal assenyalar que la majoria d'aquestes llengües no arriben als 10 000 parlants. La llengua més important d'aquesta zona, però, és l'anomenada beach-la-mar, barreja d'anglès, castellà, francès i llengües indígenes, que posseeix un diccionari i una literatura i és parlada com a llengua de relació a tot el Pacífic no francès. Les llengües micronèsies són parlades als arxipèlags de la Micronèsia; les més importants són el marshallès, el gilbertès, el trukès, el ponapeà, el carolini i el yapeà. També a les illes Mariannes es parla el chamorro i a les Palau el palauà, que són llengües amb una forta influència d'altres llengües austronèsies del grup occidental. Les llengües papús, en un nombre aproximat de 700 (la majoria desconegudes), són parlades per uns 2 500 000 indígenes de Nova Guinea. Les llengües australianes, en un nombre aproximat de 260, són parlades actualment per unes 50 000 persones.
