L’intent de colp d'estat del general Kornilov reforçà la posició dels bolxevics, que des d'aleshores es llançaren a la presa del poder.
3.1. La Revolució d’Octubre
Entre setembre i octubre, els bolxevics esdevingueren l'alternativa més popular al govern provisional. El soviet de Petrograd, presidit per Trotski des del setembre, el de Moscou i altres soviets urbans del nord, del centre i del sud-est feren costat als bolxevics.
Les condicions de vida a Rússia havien empitjorat notablement a causa del desabastament i el caos administratiu. A les ciutats, els comitès de fàbriques aconseguiren el control de moltes empreses. Els camperols exigien el lliurament de les terres. Finalment, els soldats reclamaven la democratització del comandament i el final de la guerra.
Lenin aprofità el caos per a organitzar un clop d’estat. El 9 d'octubre regressà clandestinament a Petrograd des de l'exili i el dia 10, en una reunió secreta del comitè central del Partit Bolxevic, hagué de convèncer els companys perquè adoptaren, per majoria, el principi de la insurrecció armada. A instàncies de Trotski s’ajornà l'alçament a Petrograd perquè coincidirà amb l'obertura del II Congrés dels Soviets de tota Rússia, convocat per al 25 d'octubre. L’objectiu del comitè era simular una transferència de «tot el poder als soviets» i no un colp militar.
Trotski, president del soviet de Petrograd, fou l’encarregat de coordinar les operacions del creat Comitè Militar Revolucionari i per a la presa del poder. La nit del 24 al 25 d'octubre, les tropes lleials als bolxevics i la guàrdia roja ocuparen els bancs, les centrals telefòniques i les estacions de ferrocarril. El dia 25 assetjaren el Palau d'Hivern, seu del govern provisional, i enviaren el creuer Aurora, que apuntava de manera intimidatòria amb els seus canons el palau. Simultàniament, les tropes bolxevics detingueren els membres del govern, amb l’excepció de Kerenski, que pogué fugir. Controlada la capital, el control sobre l’Estat s’estengué sobre la resta de ciutats importants de Rússia durant els dies següents.
Paral·lelament es celebrà el previst II Congrés dels Soviets de tot Rússia, on menxevics i socialistes revolucionaris protestaren contra el colp d'estat abandonant la sala, circumstància que permeté a la delegació del Partit Bolxevic disposar d'una clara majoria. Lenin i Trotski formaren un govern nou, anomenat Consell de Comissaris del Poble, presidit per Lenin.
Mentre els bolxevics estenien la “dictadura del proletariat” per Rússia, al Congrés dels Soviets s’adoptaren les primeres mesures conduents a la construcció del primer estat socialista de la història. L’objectiu immediat de les primeres mesures era aconseguir el recolzament de la població, especialment dels soldats i camperols, i assegurar per tant el triomf de la revolució. Amb aquesta finalitat, el 26 d'octubre, Lenin signà el decret sobre la pau, pel qual s’invitava els governs en guerra a una pau justa i democràtica, sense annexions ni indemnitzacions, obeint a l’exigència popular d’acabar amb la guerra, i el decret sobre la terra, que decretava l’expropiació de les terres dels grans terratinents, de la corona i de l'església, i lliurades als soviets de camperols. Posteriorment s’adoptaren altres mesures per a reforçar el control polític i consolidar el suport popular, entre les que cal subratllar la concessió als soviets obrers del control de fàbriques i mines, l’establiment de la jornada laboral de vuit hores, el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats (que aviat aprofitarien Finlàndia, Geòrgia i Ucraïna per a proclamar la seua independència), i es prometé la convocatòria de l'Assemblea Constituent encarregada d'elaborar una constitució (promesa que Lenin no tenia cap intenció de complir).
Aconseguit el suport popular de camperols i soldats, Lenin necessitava eliminar qualsevol oposició. Amb aquesta finalitat promulgà un decret sobre la premsa que autoritzava el tancament de qualsevol publicació que presentés opinions contràries al II Congrés dels Soviets o a la política bolxevic, i des de 1917 començà a funcionar una policia política, la Txeca, que substituïa la temible Okhrana, que amb terribles mesures repressives inicià un procés de control i eliminació de la oposició política (liberals, menxevics, socialistes revolucionaris i anarquistes).
Lenin era conscient de que la supervivència del nou règim depenia de la conclusió de la impopular guerra. Per tal d’aconseguir una pau immediata, sense comptar amb els aliats, es negocià amb els imperis centrals al novembre de 1917 un armistici i l'inici de negociacions, que culminarien amb la signatura del Tractat de Brest-Litovsk (març de 1918). Aquest tractat, que beneficiava clarament els alemanys, transferia Polònia i les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) a control alemany, mentre Geòrgia, Ucraïna i Finlàndia accedien a la independència.
Malgrat les reticències de Lenin, al novembre de 1917 es celebraren les eleccions previstes per a l'Assemblea Constituent. Tanmateix, els resultats clarament desfavorables als bolxevics convenceren a Lenin de la inutilitat d’aquesta Assemblea que fou dissolta després de celebrar una única sessió. El III Congrés dels Soviets s’autoproclamà hereu de l'Assemblea i aprovà la constitució de la República Soviètica Federal Socialista Russa, on es definia el nou estat com una dictadura del proletariat, sota control del Partit Comunista de Rússia.
3.3. La guerra civil i el comunisme de Guerra.
La dissolució de l'Assemblea Constituent, les mesures adoptades com ara el Decret sobre la Terra, i la implantació d’un règim de clara orientació autoritària despertaren una oposició creixent entre diversos sectors socials i les forces polítiques perseguides pels bolxevics. Alguns d’aquests sectors, especialment la oposició conservadora i monàrquica aviat organitzaria una resistència militar al nou règim articulada en torn a prestigioses oficials tsaristes. La organització i resistència d’aquestes unitats militars, que acabarien rebent el nom d’Exèrcits Blancs, conduiria a l’esclat d’una espantosa guerra civil en 1918.
Els aliats (Regne Unit, França, els Estats Units i Japó) molestos per la rendició unilateral russa, donarien suport militar als «blancs», aportant capitals, tropes i armaments per tal d’enderrocar el règim bolxevic i evitar el contagi revolucionari a Europa.
L’organització dels blancs, que arribarien a controlar la major part de Rússia, obligaria als bolxevics a organitzar des de la base un exèrcit capaç de derrotar els blancs i consolidar el nou règim. L’encarregat d’organitzar l’Exèrcit Roig fou Trotski, qui optà per un exèrcit convencional, subjecte a una severa disciplina militar, dirigit per experimentats oficials tsaristes. La novetat, però, fou la creació dels comissaris polítics comunistes, encarregats de controlar als oficials i de mobilitzar ideològicament a les tropes.
Fins a 1919 la major part del país estigué en mans dels exèrcits blancs. Tanmateix, no aconseguiren atraure el suport de la població i foren incapaços de crear un front comú amb els partits de l’oposició. Aviat el desànim començà a filtrar-se entre les tropes blanques, el que permeté, des de 1920 a l'Exèrcit Roig frenar les ofensives dels blancs. En 1921 l’Exèrcit Roig llançà una ofensiva victoriosa que posaria fi a la guerra civil, i en 1922, havia reconquistat bona part de les antigues fronteres de l'imperi rus amb l’excepció de Polònia, Finlàndia i les Repúbliques Bàltiques.
Per tal de guanyar la Guerra Civil, Lenin era conscient de que no era suficient amb la creació de l’Exèrcit Roig. Calia implantar una política econòmica que controlés tots els recursos, posats al servei de la victòria militar i la construcció del socialisme. Aquesta política econòmica, anomenada comunisme de guerra, significà la supressió de la propietat privada i els diners, la nacionalització de la indústria, la militarització de la producció, la requisició forçosa de les collites i la prohibició del lliure intercanvi de béns. La imposició d’aquesta política, naturalment, anà acompanyada d’una duríssima repressió de les protestes, el control dels sindicats i la supressió dels drets laborals més bàsics com el de vaga. Lenin no tenia cap dubte: la seua política era la encarnació de la “dictadura del proletariat” que havia de conduir a la instauració dels socialisme. Com recorda Carlos Taibo, la política impulsada per Lenin anuncia ja molts dels elements característics que estaran present en la política de Stalin, sobre tot el dirigisme econòmic i la brutal repressió.
Com reconegué el mateix Lenin, el comunisme de guerra constituí un fracàs total en el terreny econòmic. Malgrat el triomf bolxevic en la guerra civil, la desastrosa situació econòmica provocà la fam de 1921, durant la qual moriren 2 milions de persones. Aquesta situació originà un gran descontentament popular que es materialitzà en una sèrie de vagues i rebel·lions, entre les quals destacà la revolta dels mariners de la base naval de Kronstadt, que des de 1917 s’havien destacat com l'avantguarda de la revolució.
Aquestes raons convenceren Lenin de la necessitat de canviar el rumb de la política econòmica. Per tal raó, al X Congrés del Partit Comunista (març de 1921), anuncià la nova política econòmica (NEP), que es prolongaria fins a 1928. La NEP consistia en una solució transitòria a la crisi econòmica, que reinstaurava parcialment l’economia capitalista: així, s’admetia la propietat privada al camp, a les petites indústries i als comerços, i es restablí l'economia monetària, amb l’encunyament d’un nou ruble. Tanmateix, l'estat mantingué el control sobre la banca, la indústria pesant i el comerç exterior. No cal dir que molts dirigents bolxevics consideraren aquesta política una traïció innecessària als ideals revolucionaris, però Lenin aconseguí imposar els seus plantejaments (contradictoris amb idees pròpies anteriors) a la resta del Partit. Després de la mort de Lenin, i amb el control absolut del Partit, Stalin eliminaria completament aquesta política tornant als principis del Comunisme de Guerra.
Malgrat la incomoditat ideològica que produïa la NEP entre molts membres del partit, els resultats econòmics foren molt positius. Així, l’expansió de l'agricultura deturà la fam, aconseguint-se la supressió del racionament. En 1927 la producció agrària i industrial es recuperà assolint els nivells de 1914. Tanmateix, i això era el que més molestava els quadres del partit, la NEP afavorí l'aparició d'uns camperols pròspers, els kulaki, i l'enriquiment de comerciants i empresaris, anomenats despectivament nepmen.
Malgrat l’entrebanc ideològic que significava la NEP per a molts bolxevics, la implantació de la dictadura del proletariat i de la Revolució Socialista no es va aturar. Així, entre 1921 i 1922 la construcció del socialisme es traduí en la implantació del control absolut de l’estat per part del Partit amb el control total dels soviets i la prohibició dels corrents ideològics interns en el Partit Comunista, el esclafament de les revoltes populars per part de l’Exèrcit Roig, la repressió ferotge contra tota oposició política, l’empresonament dels intel·lectuals, la persecució de les diferents esglésies i nacionalitats i la limitació dels drets civils.
El control ideològic anà acompanyat de la construcció d’un Estat Socialista. Així, en 1922 es creà la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), integrada teòricament de manera voluntària i en iguals condicions les repúbliques d'Ucraïna, Bielorússia, Azerbaidjan i Geòrgia. Entre 1925 i 1940 s’agregarien noves repúbliques amb una important autonomia administrativa, sobre tot en qüestions culturals i educatives, encara que el control de Moscou sobre aquests territoris era complet i absolut, i el respecte per les diferències nacionals fou més aviat teòric que pràctic, ja que la repressió de les manifestacions nacionalistes fou total.
Per a completar la construcció de l’Estat Socialista, en 1924 s’aprovà una constitució. El text afirmava l’existència d’una democràcia formal, però en realitat confirmava el poder absolut del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) sobre totes les institucions de l’Estat, excloent explícitament l’activitat d’altres forces polítiques. Així, la Constitució establia una identificació completa entre els òrganis executius del partit i les institucions de govern, és a dir, el Partit controlava l’Estat a través de tres institucions: el Congrés dels Soviets, encarregat de designar els càrrecs del govern; el Sòviet Suprem o Comitè Central, una espècie de Parlament dividit en dues cambres (el Consell de la Unió i el Congrés de les Nacionalitats) i el Presídium o Consell de Comissaris del Poble, encarregat d’exercir les funcions de govern i dotat d’amplis poders federals.
El control que el Partit exercia sobre l’Estat i la Societat es basava en un important aparell repressiu articulat en torn a la policia política, el Comissariat del Poble d'Afers Interiors o NKUD (reorganitzat en temps de Stalin), i el control de l’Exèrcit Roig, encarregat d’aixafar qualsevol sublevació. Els principals mecanismes de repressió, per tant, ja funcionaven perfectament en època de Lenin, com han demostrat entre altres Robert Service o Carlos Taibo. Stalin únicament els perfeccionarà.
Lenin creia que el govern bolxevic no podria sobreviure si quedava aïllat. Per aquesta raó era essencial aconseguir el triomf d'una revolució proletària mundial. En aquell moment semblava possible, perquè en finalitzar la I Guerra Mundial existia un clima revolucionari a Europa. A Alemanya i Hongria, entre 1919 i 1921, fins i tot esclataren dues revolucions inspirades en el model soviètic, que fracassaren.
Per tal d’estendre la revolució, els bolxevics decidiren impulsar en 1919 una nova Internacional Socialista. Aquesta III Internacional Comunista (Komintern), controlada des de Moscou, on tenia la seu, era una organització fèrriament centralitzada i disciplinada de la que quedaren exclosos els partits socialistes socialdemòcrates europeus, que havien col·laborat i sostingut els governs respectius durant la I Guerra Mundial. Des del començament fou, encarregada de promoure la revolució a tots els països. L’ingrés, per tant, a la Komintern, no era fàcil. En el congrés de 1920 es donaren a conèixer les 21 condicions que havien d'acatar obligatòriament els partits que volgueren adherir-se a la III Internacional. Amb això Lenin pretenia subordinar els partits comunistes del món a les directrius de Moscou. Des d'aleshores el moviment obrer socialista mundial quedà dividit en els partits socialistes, de tendència reformista o socialdemòcrata, ja existent, i en els nous partits comunistes que es crearen a partir de 1920 i 1921 a Europa i altres continents.
En qualsevol cas, no cal oblidar que el Komintern fou sempre un instrument al servei de la política exterior de l'URSS que perseguir l'expansió del model de comunisme soviètic a la resta del món.
Des de 1922, a conseqüència d’un atemptat, la salut de Lenin empitjorà notablement, sent cada cop més freqüents els períodes de convalescència i absència de les tasques de govern. Aquesta situació estimulà una lluita soterrada per la successió entre els principals dirigents bolxevics. En aquesta lluita rivalitzaren, sobretot, dos destacats líders del partit, Trotski i Stalin.
Trotski havia demostrat la seua capacitat política en l'organització de la revolució d'octubre, en la construcció de l'Exèrcit Roig i en el comissariat per a la guerra. Però no tenia el suport ple de Lenin i sempre fou considerat un nouvingut al partit.
Per la seua banda, Stalin, nomenat per Lenin Secretari General del partit en 1922, era el millor situat en l’enfrontament ja que controlava tots els ressorts del partit, i comptava, a més a més, amb el suport d’importants dirigents bolxevics com Kamenev, Zinoviev i Bukharin, amb els que compartia el comú propòsit d'aïllar Trotski. Tal era el poder de Stalin, que fins i tot, abans de morir Lenin s’enfrontà a l’esposa d’aquest, una històrica integrant del partit, a la que arribà a colpejar. Nadia Krúpskaia informà Lenin de l’altercat i aquest ja no tornà a dirigir la paraula a Stalin. Preocupat per l’actitud dictatorial assumida per Stalin, de la que ja era plenament coneixedor, Lenin dictà una carta, coneguda com el seu testament polític, en què expressava la preocupació per l'immens poder acumulat per Stalin, proposant substituir-lo per una altra persona «més tolerant». Aquesta carta no seria coneguda pels membres del partit fins al maig de 1924, el que afavoriria a Stalin en la lluita pel poder.
Les disputes entre Trotski i Stalin no enfrontaven únicament a dos eminents membres del partit, sinó a dues concepcions de la política i l'economia.
Trotski i l'anomenada oposició esquerrana, formada per quaranta-sis prestigiosos dirigents bolxevics, denunciaren que el secretari general, Stalin, concentrava un poder excessiu, i llançaren un atac des del polit buró criticant la manera en què Stalin designava els alts càrrecs del partit i les deficiències en la política econòmica. A més a més, reclamaren la introducció de canvis en la naturalesa del règim comunista en un sentit més democràtic i respectuós amb els drets, amb la instauració d'una autèntica democràcia obrera, el restabliment de la llibertat d'expressió i l’elecció transparent dels càrrecs del partit, per tal de posar fi a l’evident burocratització que s’estava consolidant a l'URSS. Gràcies, però, al seu control dels mecanismes de l’Estat, Stalin aconseguí que el Partit Comunista condemnés aquestes propostes, denunciades com intents de destruir el partit.
L’enfrontament tornaria a esclatar, aquesta vegada respecte a la política econòmica i a la política internacional. L’oposició esquerrana, i especialment Trotski, era partidària d'accelerar la construcció d'una societat socialista. Amb aquest objectiu proposaren abandonar la NEP, augmentar el grau de planificació estatal de l'economia, impulsar la industrialització i estendre la revolució a Europa. En altres paraules, desitjaven tornar a un model que recordava el comunisme de guerra i al principi de la revolució permanent. Stalin, Zinoviev, Kamenev i Bukharin, representants de l'anomenada dreta del partit, acusaren Trotski de voler destruir la NEP de Lenin. Fins i tot encunyaren el terme «trotskisme» per a definir la desviació dels principis marxistes-leninistes de la revolució. Stalin, per la seua part, elaborà un discurs alternatiu en el que apostava per mantenir la NEP i construir el socialisme en un sol país, és a dir, construir una societat socialista a l’URSS sense necessitat d'esperar el triomf de la revolució socialista mundial. Aquesta doctrina, que afirmava no estar en contradicció amb el leninisme, triomfaria en el si del partit, consolidant la posició de Stalin en la secretaria general.
Des d’aquest moment, Stalin concentraria tota la seua energia en l’eliminació de l'oposició en el partit. En primer lloc calia desfer-se de l’adversari més perillós: Trotski. En 1925, seria destituït del càrrec de comissari del poble per a la guerra. Preocupats per l’excessiu autoritarisme de Stalin, Zinoviev i Kamenev decidiren equivocadament passar a l'oposició i aliar-se amb Trotski, demanat la destitució de Stalin al XIV Congrés del Partit. Però la posició de Stalin en la cúpula del partit era molt sòlida i la seua doctrina, ferma. Per aquesta raó, en 1927 el comitè central expulsà Trotski, Kamenev i Zinoviev del partit, juntament als considerats esquerrans. Trotski es negà a retractar-se de les seues opinions i fou desterrat a Alma Ata (Kazakhstan) i en 1929 expulsat de l'URSS. En 1940 fou assassinat pel català Ramon Mercader, agent de Stalin enviat a Mèxic, on s'havia refugiat Trotski. Zinoviev i Kamenev, intentaren una reconciliació amb Stalin, foren readmesos al partit, i exerciren càrrecs menors en l’administració soviètica. Malauradament per a ells acabarien sent executats en la Gran Purga de 1934.
![Balzac Y La Joven Costurera China [DVDRIP][Castellano][Comedia-Drama][2002]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_s5ZhC5SBV6orM_Brhp1h5_gy-QrXwPicGNafuyckZf4pGlseZzZtIPFDdIjdKlfN7Z9ML1D44DzC2hmwBzvmvBVI3n5hMeFR_Mgx4gucQ=s0-d "Balzac Y La Joven Costurera China [DVDRIP][Castellano][Comedia-Drama][2002]")
