La geografia física
Hom divideix Rússia en tres grans sectors geogràfics: la Rússia europea, la Rússia asiàtica i la Rússia caucàsica. Les dues primeres estan clarament separades per la serralada dels Urals i la tercera, al S, s'estén entre les dues grans mars interiors, la Negra i la Càspia. La proporció entre superfície terrestre i aigües interiors és de 99,5% i 0,5% respectivament. Prop del 14% del territori, tant de la part europea com de l'asiàtica, es troba per sobre el Cercle Polar Àrtic, en la zona de congelació perpètua on la nit polar dura fins a 60 dies en alguns indrets. En aquest sentit, la majoria del territori no té un sòl i un clima gaire favorables per al poblament humà. Més del 80% de la població habita a la part europea, de superfície inferior a la part asiàtica.
El relleu i la geologia
Tot i tractar-se d'un territori d'una gran extensió, des del punt de vista orogràfic hom distingeix bàsicament dues grans zones: les terres baixes i mitjanes, que ocupen les set desenes parts del territori, i les terres altes afectades pels plegaments alpins. Atenent sobretot a la distribució geogràfica, de les primeres hom pot distingir les següents unitats en direcció W-E: la regió de Kola-Carèlia, la meitat oriental de la plana russa europea, la serralada dels Urals, la plana siberiana occidental i l'altiplà siberià central. Per la seva banda, les muntanyes d'origen alpí comprenen, també en direcció W-E, els sistemes muntanyosos del Gran Caucas, l'Altai, els monts Sajan i el llac Baikal, les serralades de Stanovoj, i tota la Sibèria Oriental, formada essencialment pels sistemes de Verkhojansk, Čerskij, la península de Kamtxatka i l'illa de Sakhalin. La regió de Kola-Carèlia, limitada al N per la mar Blanca (península de Kola), a l'E amb l'escut bàltic i amb la mar Bàltica i a l'W i al S per la gran plana russa europea, amb la qual comparteix un sòcol cristal·lí, presenta un relleu molt pla, amb una altitud mitjana d'uns 170 m, bé que excepcionalment assoleix els 1 190 m en el punt més elevat. El tret predominant, però, és una complexa xarxa hidrogràfica i grans àrees pantanoses, que palesen els efectes de les grans glaciacions. La plana russa europea, una de les més grans del món, s'estén de la frontera W fins als Urals i de l'Àrtic fins a les muntanyes del Caucas, i comprèn també la zona entre la mar Negra i la mar Càspia. Al N hi ha restes de l'acció glacial (crestes morèniques). A la zona central, les serralades, de poca altitud (de 250 m a 400 m als turons de Valdaj i del Volga), alternen amb vastes planures. Al S, després de les grans planes de l'Oka-Don i les del litoral de la mar Càspia, en part per sota del nivell del mar (el punt més deprimit de Rússia assoleix els -28 m), la plana russa acaba amb els primers contraforts caucàsics. Els sòls de la plana són principalment podzòlics —estretament associats amb el clima de boscs boreals i la part septentrional del clima humit continental— i poc desenvolupats. A llevant, la serralada dels Urals, paleozoica, amb altituds entre 800 i 1 200 m (pic Narodnaja, 1 895 m), constitueix el límit convencional entre Europa i Àsia. De formació moderna, els Urals comprenen diversos pisos climàtics i ecològics latitudinals a causa de la seva longitud, que s'estén al llarg de 2 000 km de N a S, entre la mar de Kara, a l'oceà Àrtic i la frontera NW amb el Kazakhstan. La gran plana siberiana occidental abasta una ampla àrea de terres baixes d'uns 2, 5 milions de km2 que s'estén aproximadament des dels Urals fins al Ienissei i, de N a S, de la mar de Kara fins a la frontera N amb el Kazakhstan. L'altitud mitjana oscil·la entre els 100 i els 200 m per sobre del nivell de la mar. És característic d'aquesta zona un dens sistema fluvial, centrat en el riu Obi, que desguassa a l'oceà Àrtic. Per raó de la baixa altitud hi són freqüents, també, els extensos aiguamolls i les àrees inundades. De l'E del Ienissei fins al Lena s'estén l'altiplà de la Sibèria central, que s'aixeca sobre un sòcol cristal·lí i una cobertora sedimentària similars a l'eurorussa, des de la península de Tajmyr, al N, fins als contraforts del Sajan i les serralades que envolten el llac Baikal, al S. Les alçades oscil·len entre 450 i 900 m, i la màxima altitud es troba als monts Putorana (1 700 m). Pel que fa als plegaments, assoleixen la màxima altitud al Gran Caucas, on la carena que s'estén des de la mar Negra fins a la mar Càspia forma frontera amb Geòrgia i l'Azerbaidjan. Assoleix la màxima alçada a l'El'brus (5 642 m), punt culminant de Rússia i Europa. A la frontera amb el Kazakhstan, la Xina i Mongòlia, la serralada de l'Altai assoleix el cim més elevat al Belukha (4 506 m). Més a l'E, la cadena dels Sajan occidental i oriental, amb altituds entorn dels 3 000 m, precedeixen el llac Baikal, el qual, encaixonat en una fossa tectònica molt profunda (fins a 1 741 m per sota del nivell del mar), contrasta amb les alçades de les serres circumdants, superiors als 2 000 m. Més a l'E es troben les serralades de la Sibèria Oriental (muntanyes de Salair, Kuzneck, Alatau, Sajan, Stanovoj), que culminen en el cim Pobeda (3 147 m). L'extrem oriental és format per les illes Kurils, les Aleutianes i la península de Kamtxatka. Hi ha un bon nombre de volcans, entre els quals es troba el Kl'učevskaja Sopka (4 750 m), el cim més alt de Sibèria i l'extrem oriental rus. És un volcà de la garlanda volcànica que es troba entre les illes Kurils, la península de Kamtxatka i les Aleutianes, dins del Cinturó de foc del Pacífic que s'allarga des de l'orient rus, passant pel Japó, fins a Alaska. Les Kurils, arxipèlag format per unes 30 illes al nord del Japó, formen part del cinturó volcànic de l'est d'Àsia. Entre les illes, hi ha més de 100 volcans, 30 dels quals són actius. En darrer lloc, hi ha l'illa de Sakhalin, a l'oest de la mar d'Okhotsk. Té uns 900 km de longitud de N a S amb una amplada mitjana de 100 km. El territori de l'Extrem Orient, que forma part d'aquest cinturó, es caracteritza per l'activitat tectònica i volcànica, cosa que converteix aquesta zona en font de nombrosos recursos naturals.
El clima
La gran extensió del territori fa que Rússia presenti fins a quatre zones climàtiques diferenciades: de N a S, àrtica, subàrtica, moderada i subtropical. El clima, de predomini continental gairebé a tot arreu, és caracteritzat, a més, pels canvis estacionals periòdics, els hiverns freds, llargs i amb molta neu, i els estius suaus i relativament curts. De l'ambient que en resulta destaquen els bruscs salts tèrmics estacionals entre el dia i la nit, així com l'existència d'una forta capa de congelació perpètua o permafrost. Les temperatures mitjanes de gener a tot Rússia, excepte a la costa caucàsica de la mar Negra, són negatives. El rigor d'aquests trets s'accentua en direcció W-E. Així, dins d'una latitud semblant, es registren més de 40ºC de diferència entre la mitjana de gener de Sant Petersburg, a l'extrem occidental (-8ºC), i Verkhojansk (-50ºC), situat a les terres altes de la Sibèria Oriental. Prop de Verkhojansk, a la depressió d'Ojm'akon, ha estat enregistrada la temperatura més baixa de l'hemisferi N (-72ºC). Més a l'E, les temperatures tendeixen a suavitzar-se. L'extrem SE cau dins l'àrea climàtica monsònica. En sentit N-S, les diferències no són tan dràstiques i, com a valors extrems hom pot esmentar les mitjanes tèrmiques de juliol del N de Sibèria (1ºC) i la depressió de la Càspia (25ºC). A les terres del SW la continentalitat també és forta, i només se'n salven algunes zones del litoral de la mar Negra, especialment la costa caucàsica des de Tuapse a Anapa (zona balneària), on la temperatura i les precipitacions assoleixen valors més propis de climes subtropicals, amb hiverns suaus i humits i estius càlids i secs. Les precipitacions són també de caire continental en la major part del territori, és a dir, molt escasses. A Sibèria no superen els 500 mm anuals, i a la tundra i les estepes són encara menors en alguns casos (de 100 a 200 mm anuals). La zona més àrida comprèn la part semidesèrtica de la depressió caspiana, on les pluges no superen els 150 mm anuals. En general, a les àrees muntanyoses la precipitació augmenta (700 mm als Urals). La màxima de precipitacions en forma de pluja (2 000 mm anuals) correspon a l'extrem oriental, als vessants del Caucas i les muntanyes d'Altai, així com al S de l'Extrem Orient (fins als 1 000 mm anuals, amb freqüència les pluges monsòniques d'estiu donen lloc a inundacions) i en els boscs de la planura de l'Europa Oriental. En nombroses zones de la plana siberiana hi ha neu durant més de la meitat de l'any.
La hidrografia
A Rússia hi ha alguns dels rius més llargs del món: el sistema Obi-Irtyš (5 410 km), el Lena (4 240 km), el Ienissei (4 069 km) i l'Amur (2 800 km), que fa de frontera entre Rússia i Xina al llarg de 1 610 km. El Volga, el riu més llarg d'Europa (3 520 km) té prop de 200 afluents, i la seva conca ocupa un terç de la Rússia europea. Dels rius principals, cal esmentar el Dvina Septentrional, el Pečora, l'Obi, el Ienissei, el Lena, l'Indigirka i el Kolyma, a la conca de l'Àrtic; l'Amur, l'Anadyr i el Kamtxatka a la del Pacífic; el Neva, a l'atlàntica (mar Bàltica), el Don, el Dnièper i el Kuban' a les mars d'Azov i Negra, i l'Ural a la de la mar Càspia. La majoria dels rius s'alimenten de les neus hivernals, que es mantenen fins a nou mesos al N de Sibèria. Hi ha una gran quantitat de llacs (més de 200 000), sobretot a la regió de Kola-Carèlia. Però per l'extensió destaquen la mar Càspia, la mar Negra i el llac Baikal. La mar Càspia ocupa uns 360 000 km2 i, segons la profunditat, hom la pot dividir en tres grans parts: la septentrional, la central, i la meridional, amb profunditats que arriben gradualment fins als 995 m. A causa de l'escassa salinitat, al N l'aigua es congela durant més de 100 dies a l'hivern. Al llarg del s. XX el nivell de l'aigua ha sofert fortes fluctuacions atribuïbles a diversos factors (forta evaporació, aprofitament humà de les aigües dels tributaris i canvis en les precipitacions). La mar Negra, annexa a la Mediterrània i de la qual aproximadament la meitat oriental de la riba N és territori rus, té una extensió de 400 000 km2. Pel sector septentrional s'estén una vasta plataforma continental, amb profunditats inferiors als 100 m; cap al centre i el sud la fondària arriba fins als 2 240 m. Les aigües estan glaçades una mitjana de 50 dies a l'any, sobretot a la part nord. A causa de la forta aportació fluvial (Don, Dnièper, Danubi, etc) la salinitat és relativament baixa. El Baikal és el llac més profund del món, amb una fondària màxima de 1 637 m. Les condicions especials de les seves aigües han originat una elevada biodiversitat. Els aiguamolls són també molt abundants, especialment a la Sibèria Occidental.
La vegetació
Allí on manca la veritable muntanya, la vegetació i el sòl s'esglaonen en franges latitudinals: de N a S se succeeixen la tundra, la taigà i l'estepa. A les illes i a la franja costanera continental de l'ocea Àrtic, el sòl és totalment congelat i, en conseqüència, la coberta vegetal és inexistent. Poc més al S, la tundra s'estén en un cinturó d'amplada variable (entre 300 i 500 km, més estret a la Rússia occidental). Es tracta d'un bioma que emergeix d'un sòl edafològicament pobre i sovint congelat. La tundra conté un percentatge petit de matèria orgànica i és fangós. La vegetació comprèn molses, líquens i clapes de prats herboris que cobreixen escassament la meitat de la superfície. Al seu límit meridional, la tundra alterna amb bosc esclarissat de coníferes i bedolls. La taigà és el següent estatge latitudinal. És més densa a la zona occidental, on les condicions climàtiques són menys rigoroses, i amb molta freqüència és associat a aiguamolls, torberes i sòls podzòlics i argilosos negats. És pobre en espècies vegetals, consistents sobretot en coníferes (avet, pi i, especialment abundant a l'E del Ienissei, làrix), però també en alguns arbres caducifolis, els més freqüents dels quals són el bedoll, que forma importants concentracions, el vern i el salze. La taigà, que ocupa prop d'un 40% del territori rus, és l'àrea de bosc més extensa del món i dóna lloc a una important explotació forestal. A mesura que avança cap al S, esdevé bosc mixt i, finalment, bosc de predomini caducifoli (roure, freixe, faig, auró, om, etc), gradació que coincideix amb un sòl progressivament menys humit, menys àcid i més ric en matèria orgànica. La fertilitat d'aquestes terres ha comportat que l'àrea del bosc caducifoli (com també la de l'estepa) fos la més colonitzada per l'home i els seus conreus. És, per tant, la més degradada, especialment als territoris més occidentals. Per contra, al S de l'Extrem Orient, el bosc caducifoli es manté relativament inalterat. El darrer i més meridional dels grans biomes és l'estepa, que ocupa el curs baix del Volga i del Don, els contraforts del Caucas i la frontera amb el Kazakhstan fins a l'Altai. És característica la vegetació herbàcia, amb predomini de gramínies. El sòl més típic és el txernozem, el qual, a mesura que avança vers el S dóna pas als sòls castanys, amb un baix contingut d'humus, certa tendència a la salinitat i d'estructura feble, i els sòls blancs, la progressiva aridesa dels quals es reflecteix en la transició des d'una estepa de gramínies a una vegetació progressivament esparsa i seca. A l'extrem sud hi ha les estepes blanques i salines de la mar Càspia, fase prèvia als deserts del Turquestan, a l'Àsia Central. D'altra banda, a les zones de muntanya (Caucas, Altai, Sajan, Balkai) tenen lloc les típiques transicions de vegetació en sentit altitudinal (bosc caducifoli, bosc de coníferes, prats alpins i cims pedregosos i erms).
La geografia humana
La població
Al final del s. XX la demografia acusa les repercussions de la pèssima situació econòmica i d'inestabilitat social, que comporta una aturada del creixement i fins i tot un retrocés de la població: d'un creixement baix (2,2‰ el 1990) hom passà a un creixement negatiu (-0,33‰ el 1999), resultat tant d'una taxa de natalitat en descens (del 13,4‰ al 9,64‰; mitjana mundial: 25‰) com d'una de mortalitat en augment (del 11,2‰ al 14,96‰; mitjana mundial: 9,3‰). La taxa de migració és del 2,05‰ (est 1999) i l'esperança de vida es reduí notablement: de 65 anys per als homes i 74 per a les dones (1988, a l'antiga URSS) es passà a 59 i 72 anys, respectivament, el 1999. A la dècada dels anys noranta, la pèrdua de població de Rússia fou estimada en unes 800 000 persones de mitjana anual. Els problemes ambientals, la manca de condicions higièniques bàsiques, la pobresa i la manca de perspectives, que incideixen negativament en la taxa de fertilitat (el 1999 se situava en 1,3 infants per dona en edat de procrear) són alguns dels factors que expliquen el descens demogràfic. L'estructura de la població per edats és d'un 19% entre 0 i 14 anys, un 68% entre 15 i 64 anys i d'un 13% per sobre de 65 anys (1999). Alhora, la proporció entre sexes és d'1,05 homes/dona al moment de néixer, d'1,04 fins a 15 anys, de 0,94 entre els 15 i els 64 anys i de 0,45 per sobre dels 64 anys. La densitat de la població és de 8,6 h per km2 (1998), però la distribució de la població és molt desigual, en funció sobretot del clima i de l'antiguitat de la colonització. Les regions centrals i del S de la Rússia europea i del Caucas septentrional són les més densament poblades (140 h/km2 a l'oblast' de Moscou, 62 h/km2 al de Samara, 56 h/km2 al de Vladimir, 44 h/km2 al de Rostov; 63 h/km2 a Kabardino-Balkària el i 83 h/km2 a Ossètia Septentrional 1995), i les de l'extrem E i NE les que tenen una densitat més baixa (0,03 h/km2 a l'okrug Nacional dels Evenkis). El 73,2% de la població és urbana (1996), i dotze ciutats superen el milió d'habitants: Moscou, Sant Petersburg, Novosibirsk, Nižnij Novgorod, Jekaterinburg, Samara, Omsk, Čel'abinsk, Rostov del Don, Kazan', Perm' i Ufa.
Les ètnies, les llengües i les religions
La composició etnicolingüística de la Federació Russa és d'una gran diversitat, bé que la població és majoritàriament russa (86% el 1997), però hi ha altres grups nacionals o ètnics (més de 60), entre els quals sobresurten els tàtars (3,8%), ucraïnesos (3%), baixkirs (0,9%), bielorussos (0,8%), txuvaixos (1,2%), mordovians (0,7%), grups daguestànics (1,2% entre els quals uns 500 000 àvars), hebreus, alemanys, udmurts, txetxens, kazakhs i maris.
 |
 | | Exterior de l'església de la Dormició al Kremlin de Moscou - Corel Professional Photos | | |
|
Les llengües parlades a la Federació Russa pertanyen majoritàriament a quatre grups: l'indoeuropeu, que comprèn les llengües eslaves de l'E i les iranianes; el grup altaic, que inclou el turquès, el mongol i el manxú-tungús; el grup uralià, amb les llengües finoúgriques i samoiedes i, finalment, el grup caucàsic, que comprèn les llengües abkhazoadigués i nakhodaguestàniques. A Sibèria es localitzen grups que conserven llengües paleoasiàtiques, o sense parentiu conegut. La llengua oficial és el rus, que tot i tenir una zona de parla extensíssima es manté molt homogènia. Les repúbliques estan teòricament facultades per a determinar els seus idiomes oficials, al costat de l'idioma oficial de la Federació, en els organismes de l'administració pública, l'administració local i les institucions públiques de la pròpia república.
|
|  | | Icona russa amb la representació de la Santíssima Trinitat - Corel Professional Photos | |
|
Les llengües amb aquest rang de cooficialitat són 32; a més, hi ha 56 llengües reconegudes per les autoritats russes però no oficials i 35 llengües no reconegudes. A part, hi ha diverses llengües que es consideren com a variant d'una altra i llengües isolades (coreà, ainu, etc). En la seva expansió, l'imperi rus afavorí l'establiment d'un gran nombre de colons de cultura i llengua russes als territoris annexats, població que, entre altres propòsits, fou emprada com a instrument d'assimilació de les poblacions autòctones. Aquesta política fou continuada per l'URSS, la qual, en desmembrar-se, donà lloc a una diàspora russa en els nous estats fundats en 1990-91. A la CEI, organització que comprèn la majoria d'aquests estats, la població russa és clarament majoritària: segons estimacions del 1998, sobre un total de 283 144 000 h, ho són 127 182 000, xifra que representa un percentatge del 45%. Fora de Rússia, a la resta d'estats de la CEI el nombre de russos és de 33 602 930 (prop d'un 25% de la població total). Segons els estats, la proporció és variable, i oscil·la entre el 3% de l'Azerbaidjan i el 47% del Kazakhstan, on són el grup majoritari, per sobre fins i tot del grup nacional oficial. En xifres absolutes, Ucraïna és l'estat on els russos són més nombrosos, amb gairebé 17 milions de persones (33% de la població). Fora de la CEI, els països bàltics, ocupats intermitentment per Rússia i annexats a l'URSS des del 1939, presenten també una elevada proporció de població russa: dels 7,6 milions d'habitants totals, 1,5 milions són russos (20% de la població). Letònia, amb el 33% de la població (824 300 persones) és, dels tres estats, on els russos són més nombrosos. Lituània, amb el 8,2% (304 000 persones) és l'estat bàltic on la proporció és més baixa. A la resta del món hi ha colònies importants de russos als EUA (uns 300 000) i, a Israel els jueus procedents de Rússia constitueixen un grup nombrós (0,5 milions) que, ateses les recents migracions dels anys 1970-90, encara conserva una idiosincràsia diferenciada. L'Església Russa és la religió majoritària (16,3% d'adherents sobre la població total el 1995). Hi ha 124 diòcesis, unes 18 000 comunitats ortodoxes, 390 monestirs, cinc acadèmies de teologia i 21 seminaris. L'Església és governada pel Sant Sínode, format per sis bisbes permanents, el Patriarca i diversos bisbes temporals. L'òrgan suprem de l'Església Russa és el Consell Local, que comprèn representants dels bisbes, el clergat, la comunitat monacal i el laïcat i es reuneix cada cinc anys. Després de la revolució del 1917, d'acord amb la ideologia comunista, el règim soviètic perseguí totes les religions en el seu territori, però especialment l'Església Russa Ortodoxa per la seva identificació amb el tsarisme. El 1918 expropià totes les propietats eclesiàstiques i establí la separació entre l'Església i l'estat. La jerarquia, les institucions i el culte religiosos foren postergats a una situació de semiclandestinitat, amb episodis de persecució més o menys virulents segons l'època. Des de mitjan anys vuitanta, les reformes de M.Gorbačov iniciaren una etapa de tolerància, en la qual l'Església Russa Ortodoxa torna a manifestar el seu gran ascendent sobre el poble rus: el 1988 foren enregistrades 1 610 parròquies noves, ortodoxes en la seva majoria. Entre aquest darrer any i el 1997 es van retornar per al seu ús religiós molts temples (11 000) i monestirs, inclòs el de Sant Daniel, seu del Patriarcat de Moscou. El 1990 fou aprovada una nova llei sobre la llibertat religiosa. Tot i que l'Estat no reconeix cap confessió com a oficial, l'Església Russa és clarament afavorida des de les institucions, i ha esdevingut un prominent tret d'identitat de la Rússia postsoviètica. La segona religió més important és l'islam, amb prop d'un 10% d'adherents sobre la població total, la majoria sunnites, i 3 000 associacions esteses a les repúbliques i regions del N del Caucas i del SW de l'Àsia Central (Ossètia, Txetxènia, Ingúixia, Daguestan, Tatarstan, Baixkíria). A les repúbliques de Buriàtia (Àsia Central), Calmúquia (riba NE de la mar Càspia) i Tuva (Extrem Orient) hi té importància el budisme, amb un 0,4% de fidels (1995) i unes 80 associacions enregistrades, i entre els iacuts i altres pobles de la Sibèria Oriental subsisteixen pràctiques xamanístiques. Abans del 1917 hi havia més de 40 monestirs budistes a Buriàtia, però el 1990 només dos restaven en ús. Després de les emigracions massives dels jueus russos a Israel entre els anys setanta i vuitanta, el nombre d'adherents al judaisme ha restat en un 0,4 % de la població (1995). Hi ha petites minories de catòlics (0,3%) i protestants (0,9%). Aquestes darreres han intensificat les seves activitats reunint els predicadors de diverses esglésies. Moltes de les associacions obtenen suport i finançament d'esglésies estrangeres.
L'estructura política i administrativa
Des de la seva creació el 1991, la Federació Russa, que heretà l'estructura administrativa de l'URSS, inclou 21 repúbliques amb òrgans de govern autònom.
|
 | | Vista de la ciutat de Moscou, seu del govern rus - Corel Professional Photos | | |
|
L'estatut de cadascuna de les repúbliques és determinat en la Constitució de la Federació i la respectiva Constitució de cada república. A la resta de l'estat (que sovint rep impròpiament el nom de República de Rússia, car no disposa d'òrgans de govern autònom conjunts com els de les altres repúbliques) hi ha quatre categories d'entitats administratives, dependents més directament de l'estat: 50 oblasti (regions), una de les quals autònoma, 6 kraja (territoris), 10 okrugi (districtes autònoms). Moscou i Sant Petersburg, a més, tenen categoria de ciutats federals. El sistema d'òrgans d'administració pública de les diverses entitats territorials és molt clarament supeditat al règim constitucional de la Federació Russa i els principis generals d'organització dels òrgans representatius i executius del poder públic, dictats per la Llei Federal. Així restà establert arran de l'aprovació en el referèndum del 12 de desembre de 1993 de la nova Constitució, en substitució de la llei fonamental soviètica. El nou text, a més, presentava una acusada concentració del poder en la presidència. El poder legislatiu és exercit per una Assamblea Federal, el Parlament, cos bicameral que consta d'una cambra alta o Consell Federal de 178 escons, repartits entre 89 divisions administratives de rang divers, a cadascuna de les quals pertoquen dos diputats. El consell ratifica el canvi de fronteres entre els subjectes de la Federació, les declaracions del president de la llei marcial i l'estat d'excepció. Dins de la competència de la cambra alta del Parlament hi ha la convocatòria de les eleccions presidencials, la destitució del president del seu càrrec conforme a la constitució vigent, el nomenament dels jutges de la Cort Constitucional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Superior d'Arbitratge; també decideix sobre la possibilitat d'emprar les forces armades de la Federació fora del seu territori, entre d'altres aspectes. La cambra baixa o Duma consta de 450 escons, 225 dels quals són elegits cada quatre anys per representació proporcional i els 225 restants corresponen a altres tants districtes d'elecció uninominal. La Duma decideix sobre la confiança al govern, nomena el president del Banc Central, declara amnistia i desenvolupa activitats legislatives. El poder executiu és exercit pel president, elegit per quatre anys per sufragi universal per un màxim de dos mandats consecutius. Entre les atribucions de la presidència, amb una clara preponderància per damunt del legislatiu, hi ha el nomenament del primer ministre, el control dels serveis de seguretat, i la iniciativa de dissoldre les cambres i convocar eleccions. El president és Comandant en Cap de les Forces Armades. Després de la dissolució de l'URSS, la pràctica totalitat dels recursos de l'exèrcit soviètic passà a formar part de la Federació Russa i, bé que considerablement malmès, l'exèrcit rus ha continuat essent un dels més poderosos del món, dotat amb l'arsenal nuclear més nombrós després del dels EUA. L'exèrcit rus és, a més, el nucli de les forces armades de la CEI, i du a terme nombroses intervencions militars en conflictes als països membres d'aquesta organització. El servei militar és obligatori. L'antic servei d'intel·ligència soviètic, el KGB, ha estat reorganitzat en un organisme amb funcions i atribucions similars. Rússia és membre fundadora de la CEI, membre de l'ONU (del Consell de Seguretat de la qual és membre permanent), la CSCE i el BERD.
L'economia
Malgrat la gran quantitat i diversitat de recursos, l'economia soviètica (de la qual Rússia era, de molt, l'element principal) presentava greus deficiències que l'havien conduït a l'estancament. La planificació centralitzada havia negligit la demanda i el consum interns en favor d'una producció orientada sobretot cap a la indústria pesant i l'armament. La rigidesa d'aquest sistema, adoptat segons consideracions extraeconòmiques, impedí la necessària fluïdesa dels intercanvis, condició indefugible per al creixement econòmic. Les mancances associades a la propietat estatal dels mitjans de producció (burocratització, manca de capacitat de decisió, lentitud en l'execució dels projectes, etc) li restaren cada cop més competitivitat respecte a les economies capitalistes. Dels diversos aspectes que constituïen la perestrojka impulsada pel darrer cap d'estat soviètic, M. Gorbačov, la reforma econòmica era el més urgent. Tot i això, les mesures de reconversió foren inevitablement tímides i insuficients. Així, per exemple, el 1987 fou aprovada una nova legislació laboral que permetia l'establiment d'empreses a títol individual, però que impedia la contractació de treballadors. La nova legislació sobre l'empresa pública, destinada a racionalitzar-ne el funcionament i augmentar-ne l'eficàcia fou constantment sabotejada pel funcionariat, com també les discretes temptatives de liberalització del comerç exterior i de la banca, les quals reberen fortes crítiques de desviacionisme ideològic. El llast acumulat dels anys d'economia centralitzada i la ineficàcia de les mesures correctores s'accentuaren els darrers anys de l'existència de l'URSS: en 1985-90 el PIB per habitant havia disminuït a raó de més d'un 5% anual de mitjana, la inflació s'havia descontrolat i les condicions de vida de la major part de la població empitjoraven ostensiblement. Dins d'una situació de fallida, el nou estat rus creat el 1991 continuà la reforma econòmica amb mesures en principi més dràstiques i procedí a un dificultós desmantellament del sistema de producció socialista. Al principi del 1992 es dictaren una sèrie de mesures per a la introducció de l'economia de mercat: els preus foren liberalitzats, s'inicià un programa de privatització de la terra i de les indústries estatals mitjançant la promoció de societats d'accionistes i es proposaren una sèrie d'actuacions per a reduir la despesa pública. Per a dur a terme aquest programa, Rússia tingué el suport del món desenvolupat i d'institucions financeres, especialment el FMI i el BERD. Però els primers anys, les mesures no comportaren una millora de la situació general de l'economia: l'aportació de la indústria i l'agricultura al PIB patí forts decreixements, d'un 21,4% i d'un 6,0%, respectivament (1995); el PIB global minvà un 9,0% entre el 1990 i el 1995; la inflació es disparà (1 592% el 1992 i 562% en 1991-94) i la població resultà afectada en el retard de pagaments de salaris, pensions i subsidis diversos, a més de produir-se un fort increment de l'atur (del 8,3% el 1995 al 11,5% el 1998). En el període 1990-96 el PNB real per habitant disminuí a raó d'un 9,1% anual, tot i que la població minvà en un 0,1%, i aquest darrer any era de 2 410 $, xifra que equivalia a una quarta part de la renda per habitant del país més pobre de la Unió Europea. Hom estima que entorn d'un 28,6% de la població russa viu per sota del llindar de la pobresa (1996); com a contrapartida, una minoria s'ha enriquit de manera exorbitant i el mercat negre domina la majoria de les transaccions a tots els nivells. Entre les múltiples causes de l'agreujament de la situació econòmica hom ha assenyalat el pes encara molt gran del sector estatal, la ineficàcia i l'endarreriment tecnològic del qual constitueix una càrrega especialment onerosa, la inestabilitat política i social, la proliferació de la corrupció a tots els nivells i la creixent incidència del crim organitzat en l'economia (el 1996 hom calculava que les màfies controlaven prop del 40% de l'activitat econòmica), principal fre a les inversions estrangeres. El 1995 la despesa en armament de Rússia era equivalent a l'11,4% del PNB (mitjana mundial: 3%). D'altra banda, tot i la discreta millora assolida al final del 1997, apreciable en la creixent participació del sector privat en la composició del PIB (70%), la inflació sota control respecte anys anteriors (11,7%) i el ruble estabilitzat, la crisi financera internacional desencadenada el 1998 al SE asiàtic estroncà aquest inici de recuperació.
L'agricultura
La gran extensió del país compensa les condicions climàtiques més generals caracteritzades per les baixes temperatures i la pronunciada continentalitat, que donen uns sòls o massa freds o massa eixuts, poc aptes per als conreus: tan sols prop d'una sisena part del territori és dedicat a l'agricultura.
|
 | | La Plaça Roja de Moscou, amb el Kremlin i l'església de Basili el Benaurat - J. Mariné | | |
|
D'aquesta, aproximadament un 40% correspon a prats i pastures, mentre que el 60% restant són conreus, que augmenten significativament en sentit N-S. Els boscs ocupen un 45% del territori, i la resta és o bé improductiva o bé no utilitzada. Als factors geogràfics naturals adversos cal afegir les mancances en el sector agrícola durant el període soviètic (endarreriment tecnològic, mala organització dels sistemes col·lectivistes del kolkhoz i del sovkhoz, deficiències en el transport i la distribució, etc) que fan de Rússia, encara ara, un dels principals importadors d'aliments del món (24% del valor de les importacions el 1996). El projecte d'esdevenir autosuficient en la producció alimentària és encara lluny de realitzar-se, en gran part per la lentitud de la reconversió: a mitjan anys noranta, la major part de les explotacions eren encara estatals i ocupaven un 40% de la superfície agrària. A la dècada dels noranta, l'agricultura aportava entre el 7% i el 10% del PIB i ocupava entre el 12% i el 16% de la població activa. La producció agrícola més important de Rússia ha estat tradicionalment la de cereals. Les terres del Volga, els Urals, la zona N del Caucas, les terres centrals i la Sibèria occidental en són les principals productores. Destaca la producció de blat (quart productor del món el 1997) i de sègol, civada i ordi (primer productor del món). Un terç de la terra útil es dedica al farratge. La Rússia europea produeix altres productes, especialment patates i bleda-rave sucrera, dels quals és un dels primers productors mundials. Hi ha altres conreus més circumscrits a les poques àrees amb un clima més benigne, especialment al SW de la Rússia europea, com ara les flors, les hortalisses i els melons. Un dels problemes més seriosos en moltes zones agrícoles és la manca d'aigua. Per això, durant el període socialista hom construí una gran quantitat de rescloses que permeten regar grans extensions. Destaquen les del Volga (Volgograd, Rybinsk, Nižnij Novgorod, Kujbišev), del Kama (Kama), del Don (Ciml'ansk) i de l'Obi (Novosibirsk). Les regions regades més importants es troben al N del Caucas, al Volga central, a la regió del riu Oka a l'entorn de Moscou, a l'E del llac Baikal i prop de Iacútia, a la Sibèria central. Totes elles sumen uns 40 000 km2 (est 1993). Dins la ramaderia destaquen principalment el porcí, l'oví i el cabrum. A la Rússia europea hom practica una ramaderia de tipus intensiu, mentre que el pasturatge extensiu és propi de la zona asiàtica. L'explotació forestal és una part important de l'economia russa, sobretot a tota la franja de la taigà. Els boscs de coníferes (pi, pícea, avet, cedre i làrix) són el més extensos del món. La qualitat de la fusta es basa en l'existència d'espècies relictes i autòctones de gran valor. Amb els primers governs soviètics s'inicià l'explotació dels boscs siberians, que avui en dia és ja intensiva i, en el període posterior a la Segona Guerra Mundial, l'explotació de la fusta ja s'estenia des dels Urals fins a l'Extrem Orient. Tot i això, el 1997 la producció de fusta era només la vuitena del món, pel darrera de Nigèria, el Canadà, Indonèsia i el Brasil. La producció forestal alimenta una important indústria paperera. La pesca, abans només fluvial, ha passat també a ésser un sector molt important gràcies a una extensa flota, que opera especialment en les aigües del Pacífic. S'ha desenvolupat igualment una flota de vaixells factoria que elaboren les conserves en alta mar. Els ports més importants a la banda europea són Kaliningrad i Sant Petersburg, a la mar Bàltica, i Murmansk i Arkhangel'sk a l'Àrtic. A l'extrem oriental, al Pacífic, els ports de més importància són Vladivostok i Petropavlovsk de Kamtxatka. La pesca a menor escala ha estat desenvolupada a la mar d'Azov, la mar Càspia i la mar Negra. L'esturió de la mar Càspia és la font del caviar més apreciat del món. La minva d'aigua en els cursos dels rius arran del seu aprofitament per a les indústries i l'agricultura, a més de la pol·lució, han reduït el nombre de captures.
La mineria
La gran riquesa del subsòl de Rússia és la base de l'important creixement industrial dels darrers cinquanta anys, però la vastitud del territori, les condicions climàtiques en molts casos hostils i una infraestructura encara insuficient dificulten l'explotació dels recursos minerals, sobretot en extenses zones de Sibèria. Quant a les fonts d'energia, Rússia se situa entre els primers productors mundials (1996) en les diverses primeres matèries d'origen mineral: antracita (sisè productor del món), lignit (segon), petroli (tercer), gas natural (primer, amb una quarta part de la producció mundial), i urani (cinquè). En el sector del carbó, les reserves més abundants es troben a la Sibèria Central i Oriental, com ara la immensa conca del Tunguska. Destaquen igualment les conques de lignit i antracita de Kansk-Ačinsk, amb les reserves identificades més grans del món (més de 80 milions de tones), en la qual una quarta part de reserves de lignit poden obtenir-se a cel obert, i la de Minusinsk i d'Irkutsk, on són explotats més de 20 jaciments. Tot i això, aquesta riquesa roman subexplotada i l'extracció més intensa es concentra a la Rússia Europea, als Urals i a la Sibèria Occidental. Destaquen la conca del Pečora, als Urals, amb 30 jaciments en actiu i grans reserves d'hulla. Les reserves de lignit de la conca de Moscou (Borodino) s'estimen en unes 4 mil milions de tones. Una de les primeres àrees extractores de carbó tant a escala estatal com mundial, en volum, potència de capes i qualitat és la conca hullera de Kuzbass, a la Sibèria Occidental, que produeix entre un terç i la meitat del carbó rus. Els nombrosos jaciments de petroli i gas, juntament a les concentracions industrials a què han donat lloc, es concentren en dues àrees principals: d'una banda, el N del Caucas (Stavropol') i el curs baix del Volga, al N de la mar Càspia (Buguruslan, Tujmazy, Išimbaj), i de l'altra la conca de la Sibèria Occidental, entre els rius Obi i Ienissei, la més gran de Rússia. Comprèn els oblasti de T'umen', una part del de Tomsk, Novosibirsk i Omsk i una part del territori de Krasnojarsk. Entre més de 300 jaciments, en aquesta zona es troben les reserves de gas natural més grans del món (Urengoj) i les segones en importància de petroli, darrere només de les del golf Pèrsic. El gas natural i el petroli són, amb diferència, la primera partida de les exportacions. Així, per exemple, el 1994, el romanent que deixà el consum intern de petroli i de gas natural de Rússia fou del 40% i del 35%, respectivament. El transport de gas i de cru és dut a terme mitjançant oleoductes (uns 48 000 km el 1993) i gasoductes (140 000 km). D'entre els més llargs hi ha els gasoductes que van de Vladivostok fins als Urals, l'anomenat "oleoducte de l'amistat" (4 500 km), amb inici a Samara i construït amb l'objectiu d'abastar de petroli els antics estats comunistes de l'Europa oriental, així com els que recorren els prop de 2 000 km de la mar Càspia fins a Sant Petersburg, o el de Noril'sk (Sibèria Central) a Moscou. L'urani és extret especialment al jaciment de Sl'ud'anka, vora el llac Baikal. Pel que fa a la resta de minerals, l'abundància de mineral de ferro (cinquè productor mundial el 1996) permeté, durant l'època soviètica, desenvolupar una poderosa indústria siderúrgica arreu del país. La conca ferrífera més gran de Rússia i del món és l'anomalia magnètica de Kursk, amb unes reserves de quarsita ferruginosa que superen els 25 milions de t. Altres conques importants són a Carèlia, els Urals (Magnitogorsk), a més de Kuzbass, Tunguska i Bureja. Els jaciments de minerals manganífers més importants són als Urals, Sibèria (jaciment d'Usinsk, Kemerovo) i Extrem Orient, mentre que els jaciments de bauxites, nefelines i altres matèries primeres de l'alumini són als Urals. L'extracció de mineral cuprífer concentra a l'oblast' de Čita, on s'extreu el mineral al 0, 2-4% de coure. Els jaciments de níquel i cobalt es troben a la zona minera de Noril'sk. L'estany es troba sobretot a la Sibèria Oriental (Iacútia, Čukotka, Khabarovsk i Primorje). Rússia és el sisè productor del món d'or. Els principals filons aurífers es troben als Urals (Berizovki), a Darasun (oblast' de Čita, a l'E del Baikal). Els rius més rics en al·luvions aurífers són el Ienissei, el Lena i el Kolyma. Dels minerals no metàl·lics destaquen les fosforites i apatites a la península de Kola i a l'oblast' de Murmansk; les sals potàssiques i gemes a Perm' i Irkutsk; l'asbest als Urals i Tuva; la mica a Murmansk, Irkutsk i Iacútia. Els jaciments de diamants es troben a Iacútia i els Urals. També hi ha molts altres jaciments de zinc, plom, molibdè, argent, etc. La mineria (incloent-hi el petroli i el gas natural) representa el 44% del total de les exportacions de la Federació Russa. L'1, 7% de la població activa (1 162 000 de persones) estava ocupada en aquest sector el 1994. Pel que fa a la procedència de l'energia, a mitjan anys noranta es repartia de la manera següent: prop d'un 68% corresponia a combustibles fòssils, un 19% provenia de centrals hidroelèctriques (Rússia és el cinquè productor mundial d'electricitat generada per aquest sistema; destaquen les centrals de Samara i Volgograd, al Volga, de Bratsk, i Ust-Ilimsk, a l'Angara i de Krasnojarsk i Sajan, al Ienissei), i un 12, 42% de centrals nuclears, unes trenta aproximadament, la majoria de les quals són obsoletes i ofereixen un baix nivell de seguretat.
La indústria
La indústria ha reduït considerablement la seva importància en el conjunt de l'economia russa: el 1995 representava el 31% del PIB i ocupava el 23,5% de la població activa, mentre que a l'URSS aquestes proporcions eren del 46% i del 30%, respectivament, el 1983. El règim soviètic desenvolupà extraordinàriament la indústria pesant, sobretot els sectors de la siderúrgia, la metal·lúrgia, el combustible i l'energia, que s'alimentaven sobretot de la riquesa natural i del subsòl. Tanmateix, l'endarreriment tecnològic de moltes d'aquestes indústries és, en bona part, responsable dels baixos nivells de productivitat i competitivitat del sector secundari a la Rússia postsoviètica. Els complexos metal·lúrgics més importants es troben al S dels Urals i a la Sibèria Occidental. La metal·lúrgia no fèrrica es troba també als Urals, a la Sibèria Occidental i al N del Caucas, la regió subpolar de Noril'sk i l'extrem E. La construcció de maquinària és bàsica en l'economia de la Federació. Rússia abasta gran part de la demanda interior en turbines i generadors elèctrics, tractors i maquinària agrícola i industrial. Les plantes de producció més importants són a Moscou, Nižnij Novgorod, Miass, Jaroslavl', Simbirsk i Iževsk; entre les plantes més grans hi ha la de Žiguli a Tol'atti (prop de Samara) i la de camions de gran tonatge a Naberežnyje Čelny, al Tatarstan. La indústria química és estesa per tot el país, sobretot per la gran varietat de primeres matèries utilitzades i la complexa història del seu desenvolupament. Inicialment eren emprades sals minerals, carbó de coc, fusta i productes agrícoles com a primeres matèries, cosa que determinà l'emplaçament de les instal·lacions. Les fàbriques de sulfúric s'aixecaren als Urals i al N del Caucas, on hi havia metal·lúrgia de minerals no ferrosos; les plantes productores de fertilitzants de potassi i de fosfats foren construïdes en diverses regions, prop de dipòsits de sals de potassi i fosforites. Això no obstant, des del final de la dècada dels cinquanta, l'increment massiu en la producció de petroli afavorí el desenvolupament d'un nou tipus de primeres matèries en el sector de la química que féu disminuir la dependència dels recursos tradicionals. S'han construït nous centres químics a les àrees d'extracció de petroli i de gas, a la zona del Volga-Urals i al N del Caucas. Gràcies als oleoductes i gasoductes, s'han pogut construir plantes a d'altres regions. A Sibèria, zona amb grans reserves de fusta i productora d'electricitat, s'ha instal·lat la indústria química de la cel·lulosa, que requereix una gran quantitat d'energia. La indústria lleugera, que es concentra sobretot al sector europeu, produeix gran part del vestit i el calçat de la Federació. La branca dominant és el teixit de cotó fet a partir del cotó en brut que s'importa dels estats de l'Àsia Central. A la zona que hi ha entre els rius Volga i Oka, a l'est de Moscou, que comprèn les ciutats d'Ivanovo, Kostroma i Jaroslavl', és on es localitza un major nombre de poblacions dedicades a la transformació del cotó. També hi ha part de la indústria tèxtil dedicada a la transformació del lli, la seda i la llana. Els electrodomèstics són produïts principalment en àrees amb una llarga tradició d'indústria especialitzada, situada als voltants de Moscou i Sant Petersburg. Cal destacar també la branca de la transformació d'aliments, que darrerament ha experimentat un fort creixement (18% del PIB industrial el 1995).
El transport
Les grans dimensions del país condicionen tota la xarxa de comunicacions i de transports.
|
 | | Carrer comercial de la ciutat de Moscou - Corel Professional Photos | | |
|
El ferrocarril és el mitjà més utilitzat en el trasllat de mercaderies (tres cinquenes parts) i és de gran importància entre la població, sobretot pel pobre sistema de carreteres i la poca quantitat d'automòbils (un turisme per cada quatre famílies el 1994). D'un total de 150 000 km de vies (est 1997), 87 000 km (39 000 km electrificats) són de transport ordinari de persones i mercaderies, i 63 000 km d'ús exclusiu per al transport industrial. El ferrocarril transsiberià és la principal comunicació entre els extrems occidental i oriental del país. La densitat de la xarxa ferroviària, però, no és gens uniforme: és alta a la zona central de la Rússia europea i escassa a Sibèria i a l'Extrem Orient. La xarxa de carreteres assoleix un total de 948 000 km, la majoria a la Rússia europea. A més de ser molt més escasses, a la resta del país les carreteres són sovint impracticables per les condicions climàtiques. El 80% de les carreteres estatals són asfaltades. El total de les rutes navegables és de 101 000 km (est 1996), dels quals 95 900 km són rutes fluvials al servei de la flota russa i 16 900 són canals. Els principals rius navegables són l'Obi, artèria de transport de Sibèria Occidental i navegable en tot el seu curs, el Ienissei i el Don, navegables en tres quartes parts del seus cursos, 3 065 km i 1 465 km respectivament, l'Amur, de 2 874 km i navegable en bona part del seu trajecte, l'Angara, de 1 830 km, i navegable en quasi tot el seu curs, i el Volga, pel qual circula la gran majoria del transport fluvial de Rússia. La flota mercant té un paper important en el comerç exterior: el 1996 s'estimava en 4 866 vaixells amb un total de 13 755 400 de tones brutes desplaçades. Els ports més importants són els de Sant Petersburg i Kaliningrad al Bàltic, Vladivostok, Magadan, Nakhodka i Petropavlovsk al Pacífic, Murmansk i Arkhangel'sk a l'oceà Àrtic, Astrakhan a la desembocadura del Volga a la mar Càspia i Novorossijsk i Soči a la mar Negra. La importància de l'aviació és decisiva en gran part del país (Nord, Sibèria i Orient), ja que és l'únic mitjà de transport eficaç ateses les grans distàncies i les deficiències en la xarxa de ferrocarrils i carreteres. Fins el 1991, que fou parcialment privatitzada amb el nom d'Aeroflot Línies Aèries Internacionals Russes, l'empresa estatal d'aviació Aeroflot tenia el monopoli dels vols interiors de l'antiga Unió Soviètica. En 1992-94 sorgiren unes 300 línies aèries regionals d'Aeroflot i diverses petites companyies privades. El nombre d'aeroports s'estima en uns 2 500 (1994), la majoria d'àmbit interior i dels quals només una quarta part són pavimentats. Els principals aeroports són els tres de Moscou (Semeretevo, Vnukovo i Domodedovo) i el de Sant Petersburg.
El comerç exterior i els serveis
La reestructuració econòmica del país ha significat també la fi del monopoli estatal del comerç exterior. El 1996 foren anul·lats els darrers aranzels a les exportacions. El comerç exterior rus presenta un saldo positiu que, exclosos els intercanvis amb els restants estats de la CEI (els quals, amb un volum al voltant del 20% del valor total, fan de mal quantificar atesa la seva poca transparència), ha oscil·lat entre el 5% (1992) i el 37% (1996). Aquest superàvit prové, sobretot, de les exportacions de carburants (50%) i de primeres matèries (especialment metalls, 20%). Altres mercaderies que s'exporten són màquinaria (9%), productes químics (8%), fusta i derivats (4%) i una àmplia varietat de manufactures civils i militars. Els principals compradors són Alemanya (8,2%), la Xina (6%), EUA (5,5%), Itàlia (5,3%), Suïssa (5%), els Països Baixos (4,1%) i la Gran Bretanya (4%). Per la seva banda, Rússia importa maquinària i equipament de transports (27%), aliments (24%), metalls (8%) i productes tèxtils (4%) entre d'altres. Els proveïdors són, sobretot, Alemanya (11,8%), Itàlia (5,3%), la Xina (6%), EUA (5%), Finlàndia (3,8%), França (3%) i la Gran Bretanya (2%). Membre del FMI (Banc Mundial) des del 1992 i del Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament, Rússia ha sol·licitat l'ingrés a l'Organització Mundial de Comerç (OMC) i a l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). La moneda oficial és el ruble (R), que equival a 100 copecs. El 1998 fou substituït pel nou ruble, que equivalia a mil dels antics. L'estructura del sistema bancari a la Federació Russa fou legalment definida el 1988 per la Llei de Cooperatives, que permetia l'establiment de bancs comercials, i el 1990 per la Llei sobre el Banc Central i l'Activitat Bancària. Hi ha dos bancs estatals, el Banc Central de la Federació Russa i el Banc de Comerç Exterior (Vneshtorgbank). Hi ha borses de valors a Moscou, Sant Petersburg, Novosibirsk i Vladivostok. A l'octubre del 1996 hi havia registrats 2 069 bancs privats. El sector de serveis contribuí en un 56,7% del PIB el 1995 en comparació amb el 36,1% de 1990. El 1996 el sector ocupava el 44,6% de la població activa. El volum de serveis proporcionat per bancs, companyies asseguradores, organitzacions financeres i immobiliàries s'incrementà de manera notable entre el 1993 i el 1996.
