| Estats Units d'Amèrica |  |
Extensió: 9 529 063 km2
Població: 299 330 000 h [est 2006]3-95.7137.09
Estat de l'Amèrica del Nord, limitat a l'E amb l'Atlàntic, al S amb Mèxic, a l'W amb el Pacífic i al N amb el Canadà.
També en forma part l'estat d'Alaska i les illes Hawaii, i sota la seva administració l'estat lliure associat de Puerto Rico, el sector W de les illes Verges, Guam, Midway, part de Samoa, les Mariannes septentrionals, i els estats federats de Micronèsia, Belau i Marshall; la capital és Washington.
 | |||
| | ||
| |||
La geografia física
El relleu i la geologia
 |
La hidrografia
La xarxa hidrogràfica dels EUA és condicionada per la presència de les muntanyes Rocalloses, principal divisòria d'aigües continental entre dues conques: la del golf de Mèxic, formada per la xarxa del Mississipí-Missouri i el Rio Bravo, i la del Pacífic.
El riu Niàgara de 56 km que, en la frontera entre l'estat de Nova York i la província canadenca d'Ontario, forma les cascades del Niàgara - B. Llebaria
El Mississipí-Missouri és el segon riu del món en longitud (6 400 km), i la seva conca cobreix la tercera part dels Estats Units; recull les aigües dels vessants interiors de les Rocalloses i dels Apalatxes. Com a via interior de navegació tingué la seva esplendor màxima al s. XIX amb la colonització de les Grans Planes; a través de l'Ohio resta comunicat per canals amb els Grans Llacs, el Sant Llorenç i l'Atlàntic. Els seus afluents són àmpliament utilitzats per al regatge i la producció d'energia elèctrica, especialment el subafluent Tennessee. Al nord de la vall del Mississipí, els Grans Llacs formen una via interior navegable d'una gran importància; emplaçats a diferents nivells, tenen sortida a la mar a través de les rescloses del Sant Llorenç i constitueixen l'àrea productora d'energia hidràulica més important del país. La facilitat que comporten per al transport dels minerals ha estat importantíssima per a la formació, a llurs vores, de la màxima concentració siderúrgica dels EUA. La conca del Pacífic és la segona en importància; és formada al nord pel Columbia i el seu afluent, el Snake; a través de nombroses preses, entre les quals la Grand Coule, la més potent del país, rega gairebé 5 000 km2. A Califòrnia hi ha el Sacramento i el San Joaquin, que han possibilitat la transformació de la vall de Califòrnia, abans desèrtica; i al sud, el Colorado, el riu més gran de les Rocalloses (2 800 km), que talla l'altiplà del seu nom i forma el Gran Canyó (300 km de longitud i 1 800 m de profunditat); hi ha la resclosa més alta del país, la Hoover Dam. Els Apalatxes apareixen tallats per nombrosos rius, curts però cabalosos; la ruptura de pendent de la Fall Line, per assegurar la producció elèctrica, ha determinat l'establiment de molts centres industrials; de sud a nord, els principals són els de Savannah, Potomac, Susquehanna, Hudson, l'estuari del qual forma el port de Nova York, i Connecticut.
El clima, la vegetació i el sòl
El clima
Els Estats Units, situats a la zona temperada de l'hemisferi nord, són, doncs, afectats de vents dominants de component oest. La disposició particular del relleu és un factor essencial del seu clima, car l'absència d'algun obstacle paral·lel permet el lliure desplaçament del front polar de nord a sud. Per llur gran extensió en latitud (2 000 km) s'observa una clara zonació latitudinal dintre les grans àrees climàtiques. Tres tipus climàtics dominen en el país: l'oceànic, limitat a una estreta franja d'uns 100 km de profunditat, a la costa del Pacífic, el continental, a les muntanyes Rocalloses i a les Planes centrals, i l'atlàntic, a la banda oriental. La zona del clima oceànic es caracteritza per la importància de les precipitacions: 2 500 mm a les serralades, 1 500-2 000 als nivells baixos intermedis; la pluja disminueix cap al sud: 500 mm a San Francisco, la meitat a San Diego; al sud del paral·lel 40° apareix una neta distribució estacional. Les temperatures varien des de 16°C pel juliol i 4°C pel gener a Seattle, prop de la frontera nord, a 16°C pel juliol i 10°C pel gener a San Francisco i 20,4°C pel juliol i 14,4°C pel gener a San Diego, prop de la frontera sud. Així doncs, el clima passa de temperat humit a mediterrani i a subdesèrtic a les depressions interiors arrecerades de les muntanyes, com la vall de Califòrnia. Els altiplans i les conques interiors es caracteritzen per l'extrema sequedat, car resten inaccessibles als vents humits; és la regió més acusadament continental del país, especialment al sud, on apareix el desert. Les temperatures superen els 35°C, amb el màxim absolut mundial, registrat a la vall de la Mort (56,6°C). Les muntanyes Rocalloses tenen un clima típic d'alta muntanya, amb abundants precipitacions i neus perpètues. Les Grans Planes tenen un clima acusadament continental, de violents contrasts, que va des del fred del nord fins al subtropical del sud; es caracteritza per la seva gran inestabilitat. Les diferències més significatives són les d'hivern: -3°C pel gener a Chicago, 7,6°C a Dallas. A part l'oest, més àrid, els estius són càlids i humits; al sud són freqüents les pluges de convecció originades pels ciclons tropicals. Les precipitacions oscil·len entre els 350-500 mm a la vora de les Rocalloses, els 1 000-1 500 als Apalatxes, els 850 dels Grans Llacs i els 1 500-2 000 al golf de Mèxic. El meridià 100° es considera el límit entre la zona humida i la seca. La façana atlàntica té un clima humit, amb marcades variacions tèrmiques estacionals, puix que l'escassa altitud dels Apalatxes atenua l'acció moderada de la mar en permetre el pas dels vents continentals. Al nord del paral·lel 40° el clima és continental humit, amb més de 1 000 mm de pluja anuals; a Nova York, la temperatura mitjana de gener és de —2°C i la mitjana de juliol de 24°C. Els hiverns són durs, per influència del corrent fred del Labrador. Al sud aquesta duresa s'atenua (3°C de temperatura mitjana de gener a Richmond) i els estius prenen caràcter subtropical: Miami té 27°C de mitjana de juliol. Les precipitacions són abundants i de caràcter tempestuós; la zona meridional és afectada per tifons i tornados al nord.La vegetació i el sòl
Concordant amb la distribució dels climes, la vegetació es disposa principalment en tres grans zones, esteses en la direcció dels meridians: la zona del bosc caducifoli a la part oriental, propera a l'Atlàntic, la zona del bosc de coníferes als territoris propers al Pacífic, i, entremig, a les terres de clima continental, una extensa àrea de praderies. La zona oriental, atlàntica, dels caducifolis s'estén dels estats de Maine i Wisconsin a Louisiana i Texas. La vegetació hi és paral·lela, en molts aspectes, a la de l'Europa mitjana, però el bosc, per exemple, és molt més variat i ric en espècies. A la part boreal predominen els aurons sacarífers i el faig americà; més cap al sud, diverses espècies de roure i arbres dels grups dels noguers i dels castanyers. A la Florida el bosc caducifoli es transforma directament en una selva tropical, acompanyada d'extensos aiguamolls i, al litoral, de manglars. Els sòls de la zona dels caducifolis són principalment terres brunes a la part septentrional i sòls roigs i grocs forestals més cap al sud. La praderia nord-americana és equivalent a l'estepa de l'Europa oriental. L'ariditat hi augmenta d'est a oest i, en correspondència, hi disminueixen l'alçària de l'herba i la productivitat. En el mateix sentit els sòls passen de terres negres profundes i humíferes a sòls castanys amb concrecions calcàries. La zona muntanyosa propera al Pacífic presenta una vegetació molt variada, segons l'altitud i la situació de cada lloc, però, en general, hi predominen les coníferes: avets, pícees, pins, etc. El bosc de coníferes boreal es fa típicament damunt podzols. Les cèlebres sequoies, de grans dimensions, es desenvolupen a les muntanyes de Califòrnia, en una de les formes més meridionals del bosc de coníferes. A la Califòrnia del sud, sota un clima de caràcter mediterrani, en comptes de bosc de coníferes es fa una màquia que rep el nom de chaparral. En aquestes terres del SW, a les conques tancades entre muntanyes, com la Gran Conca, s'hi fa un matollar àrid d'artemísies (sagebrush), que, cap al sud, a Arizona i les terres veïnes, es transforma en un semidesert amb cactàcies, entre les quals és ben coneguda Carnegiea gigantea, de dimensions arbòries.
La geografia humana i la societat
El poblament i la població
La població dels EUA procedeix d'un flux immigratori irregular però sostingut, la major part procedent d'Europa i compost bàsicament de joves, des del s XVI fins avui.
| |||
| | ||
| |||
Es donen grans diferències regionals de densitat demogràfica: és molt més elevada als estats del NE (200-350 h/km2), a les àrees litorals de l'Atlàntic mitjà i als estats dels Grans Llacs (100 h/km2), que als del S (18-36 h/km2) i als estats rurals de l'W (3-11 h/km2). L'evolució de la població urbana dels EUA és una característica destacada de la vida nord-americana: ha passat des d'un estat d'equilibri entre poblacions rural i urbana el 1920 (51,2% de població urbana) a una situació de clar predomini urbà (76,4% de la població el 1996). L'expressió màxima d'aquest predomini es troba en el fenomen de la megalòpoli, o conurbació. N'és un exemple el sistema atlàntic, que comprèn Nova York, Filadèlfia, Boston, Washington i Baltimore, amb una població de més de 30 milions d'habitants. El sistema dels Grans Llacs inclou Milwaukee, Chicago, Detroit, Cleveland i Pittsburgh, i té 20 milions d'habitants. A Califòrnia, la població metropolitana de Los Angeles, San Francisco, San Diego, Anaheim i San Bernardino assoleix un total de més de 17 milions d'habitants. Amb tot, el creixement de les ciutats extremament grans s'ha aturat, i la proporció de la població urbana en ciutats de més d'un milió d'habitants ha experimentat una brusca davallada, mentre que ha augmentat notablement en ciutats entre 10 000 i 50 000 h. La major part d'aquest increment, però, s'ha esdevingut a les àrees metropolitanes, és a dir, són les ciutats suburbanes o satèl·lit les que creixen més de pressa. De fet, mentre les ciutats continuen creixent, tant en població com en àrea, els processos d'aglomeració i de dispersió actuen simultàniament, a causa de diversos factors: millora dels sistemes de transport, activitats secundàries i terciàries, etc. Aquests processos es desenvolupen de forma no planificada, la qual cosa provoca l'actual crisi urbana als EUA. El grup social més afectat pel deteriorament de les ciutats i per la crisi urbana en general és la població negra i, més recentment, la hispana. La població ameríndia autòctona constitueix tan sols el 0,7% de la població. Confinada majoritàriament en reserves, es troba en una situació d'acusada degradació. Els blancs descendents dels primers colons, d'origen majoritàriament anglosaxó, són majoria en l'estament dominant de la societat nord-americana. Amb tot, una gran part dels descendents d'onades immigratòries d'europeus posteriors (ss XIX i XX) s'han assimilat a aquest grup, que forma el gros (73%) de la població nord-americana. Tanmateix, la preservació d'una identitat diferenciada en diversos d'aquests grups (com és el cas dels jueus que, tot i constituir tan sols el 2,1% de la població, constitueixen un poderós grup de pressió) posa en dubte la condició de gresol amb què el país ha volgut definir-se. En aquest mateix sentit, és encara més greu el cas dels negres (12% de la població), descendents dels esclaus africans de les plantacions del sud, que, tot i la igualtat de drets i els avenços en la integració, viuen en bona part una situació de marginalitat i, en algunes parts del país, són objecte encara de racisme. Per davant dels asiàtics (3,5%), el darrer gran grup immigratori el constitueixen els llatinoamericans (11%). Llevat dels porto-riquenys, que gaudeixen d'un estatut especial, en general la seva situació socioeconòmica és inferior a la mitjana; un altre cas especial és el dels exiliats cubans, concentrats a Florida i que, per motius polítics, han esdevingut una minoria molt influent. Des dels anys noranta s'ha accentuat el flux d'immigrants mexicans il·legals que, travessant la frontera meridional, cerquen oportunitats en la demanda de mà d'obra que acompanya el bon moment econòmic dels EUA. El caràcter massiu i difícilment controlable d'aquesta immigració i la reacció hostil d'una part important dels nord-americans en fa una qüestió d'esdevenidor incert. No hi ha una llengua oficial explícitament definida, bé que, a efectes pràctics, aquesta és l'anglès, parlada virtualment per la totalitat de la població i com a primera llengua per la majoria de nord-americans. Tot i això, el gran nombre de llatinoamericans, concentrats en diversos estats del S, ha convertit el bilingüisme castellà-anglès en una qüestió debatuda de forma recurrent; a l'estat de Califòrnia, s'implantà el bilingüisme a les escoles del 1968 al 1998. La religió amb més adherents és el cristianisme: un 40% és protestant, un 30%, catòlica, i un 2%, ortodoxa; hi ha encara un 3% de jueus, mentre que un 18% practica altres religions.
L'ensenyament
Als Estats Units no hi ha un sistema unitari d'ensenyament, i l'escola pública és majoritàriament a càrrec dels estats i de l'administració municipal, cosa que comporta grans diferències en el nivell educatiu i en els recursos disponibles dels centres docents. La llibertat d'elecció vigent ha contribuït al desenvolupament de tipus molt diversos d'escola: escoles parroquials, establiments públics gratuïts, escoles religioses de pagament o institucions privades. En termes generals, hom pot distingir tres graus d'ensenyament: escola primària (grammar school), escola secundària (high school) i ensenyament superior (college i graduate school). L'obligació escolar varia segons els estats. En l'escola primària els programes d'estudi són comuns a tots els estats, però en la secundària l'alumne tria entre un tipus d'ensenyament tècnic i l'ensenyament clàssic (universitat). El college dura quatre anys i té un programa oblitagori de caràcter general (dos anys) i un altre d'optatiu en funció de l'especialitat. Després d'aquests quatre anys hom obté el batxillerat d'arts o bé el batxillerat de ciències. Després d'això l'estudiant pot aconseguir en una graduate school el títol corresponent a Master's Degree i Doctor of Philosophy. Les universitats més importants per l'antiguitat i el prestigi són les de Harvard, Yale, Princeton, Standford i Columbia; l'exemple més conegut de les anomenades universitats lliures és la de Berkeley.
Els mitjans d'informació
La llibertat de premsa és garantida per la constitució, i la fundació de diaris és considerada com la de qualsevol altre negoci. Funcionen dues agències d'abast mundial, l'Associated Press (AP) i la United Press International (UPI). El 1994 foren publicats 1 548 diaris en anglès, amb 59 305 436 exemplars. Aquests diaris s'agrupen en cadenes, però de les més de 100 existents, unes 20 publiquen el 60% del tiratge total. Les més importants són la Newhouse Newspapers Group, la Gannett Newspapers i la Dow Jones & Company Inc. Els diaris de més tirada són New York Daily News, Wall Street Journal, Los Angeles Times, New York Times, Chicago Tribune, Chicago Sun-Times, New York Post, Detroit News i Washington Post. Els setmanaris assoleixen també grans tiratges, especialment Time (4,1 milions d'exemplars) i Newsweek (3,5). Entre les mensuals es destaquen el Reader's Digest, National Geographic Magazine, Ladies' Home Journal i Play Boy, amb més de 3 milions d'exemplars cadascuna. La ràdio i la televisió són d'empresa privada i s'agrupen en associacions, la més important de les quals és la National Association of Broadcasters, amb més de 6 000 membres. El 1996 hi havia 10 237 emissores de ràdio i uns 1 600 canals de televisió. La televisió per cable ha assolit darrerament una gran difusió. Des de mitjan dècada dels noranta, Internet ha aconseguit una enorme repercussió com a mitjà de comunicació.
El govern i l'administració
Els EUA són un estat federal regit per una constitució (1787), esmenada 27 vegades (1992), la qual estableix un sistema de govern fonamentat en la divisió de poders.
| |||
| | ||
| |||
| |||
|
| ||
| |||
La geografia econòmica i l'economia
L'agricultura
L'agricultura dels Estats Units (1,6% del PIB i 2,4% de la població activa el 1997) es caracteritza fonamentalment per dos fenòmens: la racionalitat de les explotacions i la mecanització i la tecnificació dels conreus, que a les darreres dècades del s XX ha tingut la introducció de l'enginyeria genètica com a avenç més significatiu. Un 32% de la superfície dels EUA és cobert de bosc, el 26% correspon a pastures i el 20% a conreus. La despoblació del camp a conseqüència d'aquests dos factors ha anat acompanyada d'un increment de productivitat i d'una qualitat notable i estandarditzada, passant per diverses etapes. Els elevadíssims rendiments de l'agricultura nord-americana, deguts en part a la seva racionalització, provocaren excedents ja en 1951-60, cosa que posteriorment ha obligat a controlar la producció o, fins i tot, a finançar-ne els excedents. La principal zona agrícola nord-americana és l'anomenat Corn Belt, àmplia zona a l'Oest Mitjà de sòls i clima particularment aptes per a un gran nombre de conreus, originàriament cereals però posteriorment diversificats. Les tres grans especialitats agrícoles dels Estats Units són els cereals, els conreus industrials i els conreus hortofructícoles. Entre els cereals destaca el blat de moro, del qual és el primer productor mundial (40% de la producció mundial el 1997), el blat (primer exportador i tercer productor), la melca (primer productor mundial amb una quarta part), l'ordi, l'arròs, la civada (tercer productor) i el sègol. Entre els conreus no cerealístics destaquen el cotó (tercer productor); els productes per a la indústria alimentària, com la canya de sucre i la bleda-rave sucrera (quart productor mundial de sucre), el tabac (segon), del llúpol (segon, amb un 25%) i el raïm (cinquè), que alimenta un sector vinícola en expansió, centrat sobretot a Califòrnia, com ho són també els cítrics. Ocupen també els primers llocs els cacauets, la soia, les patates, les hortalisses i la fruita, font de primeres matèries d'una poderosa indústria conservera. La ramaderia és integrada amb l'agricultura i crea una part important del producte final agrari. La indústria làctia està molt racionalitzada, i els EUA són un dels primers productors mundials de llet de vaca, com també de carn bovina (ramaderia en règim extensiu) i porcina; l'avicultura, per la seva part, molt desenvolupada i tecnificada, és una de les activitats més importants del sector primari. Tot i que tenen una superfície forestal inferior a la del Canadà i Rússia, els EUA és el país amb una producció de fusta més gran. La pesca oscil·la entorn d'un volum anual de 4 a 5 milions de tones (cinquè mundial).
La mineria
Els EUA són un dels països més rics del món en recursos miners. Durant aquest segle han estat el primer productor de minerals (en valor) fins els anys 1970, que l'avançà l'antiga Unió Soviètica, i la diferència és creixent. El 1979 extragueren el 30% de la producció mineral mundial, i el 1985, el 25%. Posteriorment, altres estats com la Xina, Austràlia, el Brasil o Rússia superaren o igualaren els recursos miners dels EUA i, menys sovint, la producció, tot i que els EUA figuren encara entre els primers extractors en el cas del petroli, el carbó, el ferro, el coure, l'alumini, el zinc, el plom, etc. Les reserves i la producció de ferro són molt abundants, però la producció ha passat del primer lloc al sisè (1996), com les de coure (segon productor). Els altres metalls no fèrrics importants són el plom (tercer productor), el zinc (cinquè), l'or (segon) i l'argent (tercer); cal esmentar també el sofre (segon productor) i l'urani (quart). A més, són importants els fosfats naturals (37% de la producció mundial). Quant a les fonts d'energia, els Estats Units disposen d'una considerable varietat i abundància de recursos, sense els quals no els hauria estat possible situar-se com a primera gran potència industrial. A la meitat dels anys noranta, al voltant d'un 31% de l'energia produïda provenia del carbó, un 28% del gas natural, un 20% del petroli i un 15% de les centrals nuclears, mentre que un 4% era d'origen hidroelèctric i menys d'un 1% geotèrmic. Segon productor mundial d'antracita (1996) i tercer de lignit, les principals conques carboníferes són al llarg dels Apalatxes, al Mississipí mitjà i a les Rocalloses. Per ordre d'importància, els jaciments de petroli es troben a Texas, Alaska, Louisiana, Oklahoma, Wyoming, Nou Mèxic i Califòrnia. La indústria del petroli és una de les que té un grau més alt de monopolització; entre les poques empreses que controlen l'extracció, el refinatge i la comercialització del petroli i els seus derivats cal destacar l'Exxon (Standard Oil of New Jersey), la Mobil Oil, la Texaco i la Standard Oil of California. Una densa xarxa d'oleoductes (322 673 km) transporta el cru fins a les refineries. Malgrat que els EUA són entre els primers països extractors de petroli, la producció del país només satisfà prop del 50% dels requeriments. A diferència del petroli, al qual sol estar associat, el gas natural (segon lloc de la producció mundial el 1996) pràcticament iguala la demanda interna. Quant a l'energia hidroelèctrica, tot i la seva poca importància, les instal·lacions són de les més grans del món. L'energia nuclear té una importància creixent, i és obtinguda a partir de més de 100 centrals repartides per tot el territori.
La indústria
L'activitat industrial fou la base principal del desenvolupament i la riquesa dels EUA, però el 1997 representava només el 26% del PNB i ocupava el 22% de la població activa. Hom pot afirmar que en tots els sectors industrials els Estats Units són els capdavanters, tant des del punt de vista tècnic com pel volum de producció. Així, ja el 1918 la indústria nord-americana se situà en primer lloc, i el 1980 encara obtenia el 35% (en valor) de la producció mundial, si bé aquest percentatge ha minvat després. Hi ha tres grans regions industrials: la del NE, la més antiga del país i la més potent del món, entre l'Atlàntic Mitjà i els Grans Llacs, que també s'estén pel Canadà; té per pols les aglomeracions de Nova York (entre els Apalatxes i l'Atlàntic, concentrada als estats de Nova York i Pennsilvània) i Chicago (entre els Apalatxes i el llac Superior, concentrada a Illinois i a Ohio); la regió del golf de Mèxic, centrada a Texas (Dallas, Houston), que s'estén també pel nord de Mèxic i és la més disseminada, i la de Califòrnia (Los Angeles, San Francisco), avui la més dinàmica, que concentra a Silicon Valley el primer centre mundial dedicat a l'electrònica i la informàtica, tant pel que fa a la producció com, sobretot, a la recerca. La indústria siderúrgica es localitza a la primera regió, especialment als ports dels Grans Llacs (Detroit, Toledo, Cleveland i Buffalo) i als Apalatxes (Pittsburgh). Els EUA han passat del primer lloc al tercer en la producció d'acer (9% del món el 1997) i també en la de fosa. La metal·lúrgia més destacada és la de l'alumini, primera del món (31%), amb un consum ingent que tendeix a substituir l'acer, del qual els EUA han esdevingut el primer importador. Les principals indústries de transformats metàl·lics es localitzen a Filadèlfia, Chicago i Saint Louis. L'enorme indústria de l'automòbil, altament monopolitzada —General Motors, Ford i Chrysler—, tot i tenir el 15% de la producció ha perdut el predomini mundial, situant-se al darrere del Japó, es localitza sobretot a Detroit, Cleveland i Indianapolis, entre els llocs més importants. Tanmateix, en algunes branques com la dels tractors i la dels vehicles comercials l'hegemonia nord-americana és encara indiscutible. Fora del sector de l'automoció, en la maquinària és molt important la fabricació d'electrodomèstics, turbines, maquinària agrícola, tèxtil, material ferroviari, etc, producció molt centrada a la zona del Nord-est (Chicago, Dayton, Pittsburgh, etc). La indústria naval es localitza sobretot al llarg de la façana atlàntica. La química, dins la qual destaca la producció de cautxú artificial (EUA havia produït les 3/4 parts dels pneumàtics del món, proporció que el 1994 havia baixat a una quarta part), està implantada al NE i al golf de Mèxic, on aprofita el petroli com a primera matèria de la petroquímica. De manera semblant, la producció de benzina és, amb diferència, la més elevada del món (més d'una tercera part del total mundial). Ocupen també una posició capdavantera la producció de fertilitzants, sosa càustica, àcid clorhídric i àcid sulfúric. La indústria tèxtil és més dispersa: les fibres artificials (tercer lloc mundial el 1997), concentrades al NE, han assolit preponderància sobre la llana i el cotó, els productes del qual són fabricats sobretot als estats de la façana atlàntica. Pel valor de la producció, els subsectors fabrils més destacats són els de maquinària (no elèctrica i elèctrica), material de transport, alimentari i químic. La indústria aeronàutica i aeroespacial (Houston) és molt desenvolupada i es troba repartida pel NE, Texas i la costa del Pacífic (Seattle, Los Angeles). La investigació industrial ha estat bàsica per a mantenir l'hegemonia dels EUA en el món industrialitzat; d'altra banda, la producció a gran escala de mercaderies obliga a crear necessitats en el mercat mitjançant enormes esforços publicitaris. El consum segueix la producció, que creix acceleradament. D'aquí ve l'exigència de la ràpida circulació dels productes —canvi d'automòbil cada any, electrodomèstics de curta durada, etc—.
Els transports i les comunicacions
A la meitat dels anys noranta, el transport per carretera comprenia un 28% del tràfic de mercaderies i el 82% de passatgers. Per al ferrocarril, aquests percentatges eren del 38% i el 0,7%, respectivament; per a l'aviació, del 0,4% i el 18%, i per la navegació interna, del 15% en les mercaderies. La xarxa de carreteres, la més extensa del món, és d'uns 6,5 milions de km (1997), 90 000 dels quals corresponen a autopistes i 650 000 a autovies. El ferrocarril (222 000 km) és privat, i la seva importància relativa (fora dels centres urbans) ha minvat a mesura que s'ha anat desenvolupant el transport per automòbil i el tràfic aeri, que, atesa la gran extensió del país, és molt intens. Als EUA hi ha alguns dels aeroports més grans del món (J.F. Kennedy a Nova York, que disposa, de dos aeroports més, el d'O'Hare a Chicago i els de Dallas, Atlanta, Los Angeles, San Francisco, etc) i les primeres companyies aèries internacionals: American Airlines, Delta Airlines, Northwest Airlines, etc. Les vies navegables (41 500 km) es concentren majoritàriament a la zona dels Grans Llacs, amb els ports de Chicago, Detroit i Cleveland. Té també importància el tràfic realitzat pel canal de Welland i la xarxa del Mississipí. Quant a la navegació marítima, els ports de Nova Orleans, Houston i Nova York són entre els més importants del món en tonatge de mercaderies desplaçades. El parc de vehicles de turisme el 1997 era gairebé d'uns 130 milions, xifra que triplica la del 1953.
Els serveis
El 1997 el sector serveis aportava el 73% del PNB i ocupava el 75% de la població activa. L'estructura del sistema bancari dels EUA és constituïda per la junta de governadors de la reserva federal (1913), el consell federal assessor, el comitè federal del mercat obert, els 12 bancs de la reserva federal i els bancs associats. Base del capitalisme financer, el sistema bancari dels EUA és el més important del món. El 1998 el nombre d'entitats als EUA era d'unes 11 600. Tot i que alguns dels grans bancs a escala mundial són nord-americans (Chase Manhattan Corp., Citicorp, NationsBank Corp., JP Morgan & Co i BankAmerica Corp.), les lleis antitrust i les dificultats legals perquè un banc pugui operar en més d'un estat han estat un fre a les macrofusions bancàries que han tingut lloc en altres estats del món desenvolupat al llarg dels anys noranta. Nova York és el principal centre bancari dels EUA i del món i la seva borsa de valors (Wall Street) representa prop del 50% de la capitalització borsària mundial. Les borses de Chicago, Washington, Boston, San Francisco i Filadèlfia ocupen també els primers llocs dels mercats de valors mundials. El ressò internacional de les borses nord-americanes és tan excepcional que la caiguda de Wall Street el 1929 desencadenà la primera gran crisi econòmica de tot el món occidental, propagada en cosa de dies i, inversament, els seus elevadíssims índexs de contractació a la segona meitat dels anys noranta han repercutit en un sentit semblant en la resta dels mercats financers d'arreu del món. Des dels anys vuitanta, els Estats Units han apostat per les noves tecnologies de la informàtica i les telecomunicacions, branca que ha assolit un fort protagonisme en l'impuls econòmic que ha tingut lloc a la darrera dècada del s XX. Les empreses nord-americanes del sector, entre les quals es troben IBM i Microsoft, tenen un predomini mundial absolut. Prop de San Francisco (Califòrnia), a la zona coneguda amb el nom de Silicon Valley, es concentra el gros de la indústria informàtica i electrònica. És notable la indústria de l'espectacle, concentrada també a Califòrnia (Hollywood i Los Angeles) i que subministra produccions de difusió mundial. Encara recent, però de futur prometedor, és la naixent indústria de la biotecnologia, en particular les aplicacions basades en la genètica. El turisme és també important. Després de França, els EUA són el primer destí turístic del món, concentrat especialment a Nova York, Califòrnia i Florida. Els visitants procedeixen, principalment, del Canadà, Mèxic i l'Europa occidental. Els turistes nord-americans tenen com a destins preferents Mèxic i el Canadà. Quant al comerç exterior, la balança comercial nord-americana ha mantingut des del 1968 un saldo fortament deficitari (-12% el 1997) a causa de la situació de la partida de transferències, afegida a l'enorme dèficit de la balança de mercaderies. El volum de les exportacions representà el 1997 el 8,5% del PIB, i el de les importacions, l'11%. Entre els productes exportats, la maquinària no relacionada amb l'automoció representà prop un 31% del total, seguida dels automòbils o parts de motors (16%), els productes químics (9%), els aparells de precisió (5%) i els productes alimentaris (5%). De les partides d'importació, la meitat correspon a maquinària i aparells de transport (50%), amb un pes important de l'automoció (16%). Segueixen el tèxtil (6%), els productes químics (6%), el petroli i derivats (5%) i els productes alimentaris. El principal país proveïdor és el Canadà (20%), seguit del Japó (14%), Mèxic (10%), la Xina (7%), Alemanya (5%), la Gran Bretanya (4%) i Taiwan (4%). El gros de les exportacions es dirigeix també al Canadà (22%), seguit del Japó (9%), Mèxic (10%), la Gran Bretanya (6%), Corea del Sud (4%) i Alemanya (4%).
L'estructura econòmica
La moneda (el dòlar) esdevingué internacional pels acords de Bretton Woods (1944), en els quals se n'acordà la doble convertibilitat en or i en divises. Bé que la convertibilitat en or ha estat després molt restringida i el dòlar devaluat més d'un cop, ha tendit a substituir el mateix or com a valor-refugi d'inversions. I la seva hegemonia és acceptada oficialment dins l'àrea del dòlar, que comprèn, a més dels EUA i del Canadà, estats ístmics (el Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica i Panamà), antillans (Haití i la República Dominicana) i sud-americans (Colòmbia i l'Equador). Molts altres estats (de la Comunitat del Carib, del Sud-oest del Pacífic i fins d'Àfrica) tenen com a moneda uns dòlars que no són el nord-americà. Aquest prestigi del dòlar —estabilitat i cotització lliure i elevada— ha atret el capital estranger, que en alguns moments ha superat les inversions nord-americanes a l'estranger. Després d'un període expansiu en què l'economia nord-americana tingué el creixement més accelerat de tot el s XX (entre el 4% i el 5% de mitjana anual del PNB els anys 1960-70), la crisi del petroli de la meitat de la dècada dels setanta provocà un alentiment, que es reflectí en un descens en 1970-80, amb el 2,3% de mitjana anual. Els anys vuitanta foren de recuperació (3,2% de mitjana anual), amb la notable particularitat que no tan sols minvà l'atur (6% el 1984), sinó que també ho féu la inflació (3,7% el 1983). Del 1990 al 1996 l'economia nord-americana cresqué a una mitjana de l'1,7%, però a partir d'aquest darrer any s'inicià un nou cicle expansiu que, al final del 2000, mantenia un ritme ininterromput a l'entorn del 3,5% anual de mitjana; l'estabilització de la inflació controlada i una taxa d'atur entorn del 4%, la més baixa des del 1970, contribuïren a enfortir la confiança en el bon moment econòmic, cosa que es reflectí en uns valors inusualment alts en els mercats de valors. Aquest creixement sostingut de l'economia nord-americana ha tingut, pel seu paper capdavanter, un efecte d'arrossegament en la resta del món i, al mateix temps, li ha permès de superar sense gaires dificultats les repercussions de crisis regionals considerables, com la que tingué lloc al Sud-est asiàtic i a Rússia el 1998. Entre el conjunt de factors interrelacionats que haurien impulsat aquest creixement, cal destacar en primer lloc el creixent grau d'internacionalització de l'economia i d'obertura de mercats, política que, a través de l'Organització Mundial de Comerç, ha tingut en els EUA el principal avalador. En aquest sentit, cal remarcar els recurrents retrets nord-americans a les polítiques proteccionistes d'alguns dels seus principals socis comercials, com el Japó i l'Europa occidental. D'altra banda, el 1989 els Estats Units donaren un pas decisiu en aquesta direcció en signar un tractat de lliure comerç amb el Canadà, el qual, estès a Mèxic el 1992, donà lloc a l'Acord Nord-Americà de Lliure Comerç. Un segon factor que ha estat adduït per donar raó de la forta expansió de l'economia nord-americana a la darrera dècada del s. XX, -especialment en contrast amb les tendències predominants a la Unió Europea i el Japó, principals i més directes competidors dels EUA-, ha estat un alt grau de flexibilitat en el mercat laboral i un intervencionisme estatal molt més baix, condicions que els dos grans partits nord-americans han subscrit, al marge de les diferències en altres camps. Així, des del 1996 el govern demòcrata de Bill Clinton impulsà una reforma de les prestacions socials, que en la pràctica significà una forta retallada dels serveis i una reducció dràstica dels imposts que permeté a les empreses l'obtenció de grans beneficis que han revertit en noves inversions. El consum incentivat des del govern també ha estat citat com una causa coadjuvant de l'acceleració econòmica. Juntament amb la reducció de l'administració pública, part de les funcions de la qual han estat transferides a l'empresa privada, aquestes mesures aconseguiren eliminar el crònic dèficit pressupostari nord-americà, que el 1992 era de 290 mil milions de dòlars i el 1998 presentava superàvit. Un darrer factor, de vegades assenyalat com el motor principal d'aquest creixement, és la consolidació i l'expansió de les noves indústries de tecnologia. Els EUA són el líder indiscutible en aquestes indústries basades en les telecomunicacions i la informàtica, tant pel que fa a la millora dels rendiments en altres sectors econòmics, resultat de la seva aplicació en els circuits productius, com a la nova oferta que aquests productes han generat i amb el fenomen d'Internet com a correlat més destacable. El 1997, prop d'una quart part de la producció mundial total (mesurada segons els indicadors de PNB) corresponia als EUA, que tenia una renda per habitant de 29 080 $, només superada per alguns països com ara Suïssa, el Japó o Singapur. Tot i que una predominant classe mitjana es beneficia d'aquesta prosperitat i avala les polítiques que la realitzen, el 1998, 34,5 milions de nord-americans (un 13% de la població total) vivien sota el nivell considerat de pobresa. Les despeses del govern estan destinades en una gran part a la defensa nacional: aproximadament un 4% (el 1999) del PNB correspon a aquesta activitat, la partida més quantiosa (16%) dels pressupostos després de la destinada a la seguretat social i el pla de sanitat nacional junts (34%). La balança de pagaments, com la comercial, és deficitària. El nivell mitjà de vida és molt elevat; el consum mitjà diari de calories és un dels més alts del món, com també ho és el nombre d'automòbils, electrodomèstics, televisors, microordinadors etc, per habitant.
Font:
Enciclopèdia Catalana
També podeu cercar més material gràfic i informació ací:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A8rica_del_Nord
http://ca.wikipedia.org/wiki/Estats_Units_d%27Am%C3%A8rica
http://www.twip.org/world-in-photos-north-america-united-states-of-america-ca-246-int.html
