Origens i evolució del català

Origen i evolució del català

View more presentations from Jaume Sans Vellvehí.

How to install many Dictionaries on Windows Live Writer

 

I usually write in Castilian and Catalan, and sometimes in English, German or French. When I try to edit my blog from Windows Live Writer, I find that you have for check the spelling only the dictionaries installed with the program, this is, only English and another language. So if I want to install Windows Live Writer in Catalan, you only find dictionaries in English and Catalan. This isn’t very useful for a blogger like me, because sometimes I need to write in Castilian, other in Catalan, and other in English.

I decided to investigate a little and finally I found a solution. Install any version Language you want to check the grammar, for example, Castilian, Russian, Korean… After that, go to Program Files/Windows Live/Writer/Dictionaries and copy the dictionary you need. In my case I copy two files: mssp7es.dll and mssp7es.lex, which are the Spanish dictionaries. Copy them anywhere. After that install other Windows Live Writer language version, for example, Catalan. Install the program and then close it. When you are finished, copy mssp7es.dll and mssp7es.lex files in Program Files/Windows Live/Writer/Dictionaries. Restart the program.

When you start a new message you can change the language dictionary from Tools – Options – Languages. After that you will be able to check the spelling in any language you want.

Fran Cadenas

IES Joan Fuster (Bellreguard, Europe)

Eliminar la limitación de tiempo de Megavideo

 

He encontrado en el foro de cinetube un manual muy interesante para eliminar la limitación de tiempo de Megavideo. Ale, a disfrutar, y un saludo para la ministra Sinde y otro para Ramoncín (el Rey del Pollo como se llamaba al principio de su fugaz carrera) y la SGAE.

En ciertas ocasiones (no siempre, normalmente por las noches cuando Megavideo está saturado), cuando llevamos algo más de 72 minutos nos salta un aviso como este:

Para los que no saben inglés, viene a decir algo así como: "Ya has visto 72 minutos de vídeo hoy, por favor espere 54 minutos o haga click aquí para obtener un uso ilimitado de Megavideo".
Es decir os proponen que esperéis u os creéis una cuenta premium (que es de pago), estos son los precios:

Esta limitación no es responsabilidad nuestra sino de Megavideo, siendo éste uno de los servidores que los uploaders usan para alojar los archivos.
Una cuenta premium ofrece también la posibilidad de descargar archivos de megaupload a alta velocidad. Todos nuestros videos de megavideo tienen su correspondiente enlace a megaupload.
Bien, si queréis pagar aquí acaba vuestro problema, podéis dejar de leer. Pero claro, yo estoy aquí para ofreceros soluciones gratuitas:
SOLUCIÓN 1: Cambio de IP

Código:

 http://es.wikipedia.org/wiki/Dirección_IP

Lo que hace Megavideo exactamente es restringir nuestra IP, así que si conseguimos una nueva nos tratará como otro usuario y tendremos 72 minutos más

Hay que distinguir 2 casos:


El de IP dinámica y el de IP fija.


La mayoría de las conexiones funcionan con IP dinámica. Si vuestra conexión funciona con IP dinámica, salimos de Megavideo y reiniciamos el router apagándolo y encendiéndolo de nuevo.


Ahora solo hay que entrar de nuevo a Megavideo y posicionarnos en el punto donde se nos había cortado (pinchando en la barra de tiempo una vez haya comenzado la carga).


Si vuestra conexión funciona con IP fija se recomienda utilizar MAC Address Changer.


MAC Address Changer es una pequeña aplicación de apenas dos megas que básicamente enmascara tu dirección en la red y la sustituye por otra, con solo cambiar los dos últimos dígitos y hacer click en “Change Mac Address”.


Tras 5 segundos sale un aviso que la dirección IP se cambio satisfactoriamente. (Nota:la IP realmente no se cambia pero engaña a Megavideo/Megaupload que cree que es otro usuario).


Descargar MAC Address Changer desde:

Código:

http://rapidshare.com/files/47229113/MACAddressChanger.zip.html

- SOLUCIÓN 2: Descargar el vídeo con descarga directa de Megaupload.


Es la solución que más calidad de video ofrece una vez descargado, además de la opción de poder guardar el vídeo para posteriores visualizados.


Actualmente todos los vídeos de Megavideo que enlazamos desde Cinetube tienen un enlace de descarga desde Megaupload.

 

Fuente:

www.cinetube.es

Com descarregar videos de YouTube, Google Videos i convertir-los a qualsevol format

Descarregar videos de YouTube, Google Videos o altres programes és molt senzill instal·lant algun programa, que a més de descarregar-ho, ens permeta convertir el video (que està en el format nadiu de Youtube .flv) a un format que reconega el nostre DVD o reproductor del PC.
Per a gestionar aquestes descàrregues, un professor de la Universidad Complutense de Madrid dissenyà un programa fantàstic per a aquesta finalitat: el vDownloader.
Descarregueu el programa des de http://vdownloader.com/es/ i executeu-lo. Fixeu-se bé en les opcions i trieu configuració personalitzada, desmarcant la instal·lació de barres i fent ask el cercador predeterminat (publicitat amb la que el dissenyador del producte guanya diners).
Una vegada instal·lat, llanceu el programa (launch the program) i comencem a configurar-lo. En la pestanya superior dreta seleccioneu el format d’eixida que voleu. Jo per exemple vaig a triar .avi, però vosaltres podeu triar el que vulgueu.

Fet això, anirem a l’esquerra i seleccionarem “web”.  En la part superior seleccionem el web d’on volem descarregar els videos. Jo he seleccionat, per exemple, el popular YouTube.

A continuació busquem qualsevol video que ens interesse com si estiguereu en el vostre navegador. En la part superior esquerra veureu una icona del món amb una fletxa. Piqueu sobre ella i començarà la descàrrega.

Us preguntarà en quina carpeta voleu salvar el document i ja està. Per a saber l’evolució de la descàrrega i de la conversió, premeu sobre activitat i tindreu tota aquesta informació.

Sort.
Fran Cadenas
IES Bellreguard, La Safor, País Valencià.

Geografia Regional 3 ESO: Estats Units d’Amèrica

Estats Units d'Amèrica

[Exònim: Estats Units d'Amèrica (català); Nom oficial: United States of America (anglès); Sigla: EUA]

Extensió: 9 529 063 km²
Població: 299 330 000 h [est 2006]3-95.7137.09

Estat de l'Amèrica del Nord, limitat a l'E amb l'Atlàntic, al S amb Mèxic, a l'W amb el Pacífic i al N amb el Canadà.

Mapa

També en forma part l'estat d'Alaska i les illes Hawaii, i sota la seva administració l'estat lliure associat de Puerto Rico, el sector W de les illes Verges, Guam, Midway, part de Samoa, les Mariannes septentrionals, i els estats federats de Micronèsia, Belau i Marshall; la capital és Washington.

La geografia física

El relleu i la geologia

El relleu dels EUA es caracteritza per la immensitat de les unitats fisiogràfiques fonamentals i per llur simplicitat: a l'est, un antic massís peneplanat, els Apalatxes; a l'oest, la gran carena terciària de les muntanyes Rocalloses i al centre, les Grans Planes. Aquestes unitats se subdivideixen en altres, morfològiques i estructurals, alhora molt extenses i acusadament uniformes. L'est dels EUA és constituït pel massís dels Apalatxes i el seu avantpaís sedimentari, la plana costanera atlàntica.
Els Apalatxes són un vell massís cristal·lí, successivament aixecat i peneplanat, d'uns 2 600 km d'extensió, orientat de SW a NE. Presenta tres àrees estructurals diferenciades d'oest a est: l'altiplà, la vall i la carena. La primera és tabular, l'altiplà dels Apalatxes, l'extrem meridional del qual és l'altiplà de Cumberland que, pel nord, domina la depressió del llac Erie i el corredor del Mohawk i l'alt Hudson. És formada per sediments primaris i calcàries carboníferes, gairebé horitzontals, riques en carbó i hidrocarburs, tallades per les valls de l'Ohio i del Tennessee. La segona és la vall apalatxiana, zona relativament deprimida i litològicament molt variada, on l'erosió diferencial ha excavat un paisatge de crestes rocalloses i petites valls. Finalment, la carena cristal·lina axial, formada per les carenes metamòrfiques de les Blue Ridge Allegheny, Green Mountains i el piedmont, antiga superfície cristal·lina i de gneis que acaba a l'esglaó de falla de la Fall Line. La plana costanera és un antic fons marí cretaci reblert de sediments argilosos i calcaris, que es prolonga cap al sud, interrompuda per la tabular calcària de la península de Florida. Al sud de Nova York el piedmont desapareix gradualment i les carenes prenen la direcció S-N; aquests Apalatxes septentrionals es caracteritzen per la importància de l'acció glacial, que ha excavat valls fluvials, com la del Hudson, i ha dibuixat una costa de ries, amb molts ports naturals. Al sud del cap Hatteras, per contra, la costa és regularitzada per la formació de cordons litorals. Les Grans Planes s'estenen dels Apalatxes a les muntanyes Rocalloses i dels Grans Llacs al golf de Mèxic. Estructuralment són un fragment del sòcol Precambrià recolzat pel nord en l'escut canadenc, on arriba als 600 m d'altitud, i que baixa suaument cap a l'antic golf terciari del baix Mississipí, cobert de recents sediments i interromput al centre per carenes terciàries molt erosionades, les muntanyes Ozark i Ouachita. Al nord de les valls del Mississipí-Missouri-Ohio hi ha una regió, deprimida a la fi del terciari, que correspon als marges de l'escut canadec i és dominada per una línia de cuestas i morenes frontals, testimoni de l'acció glacial; la part més baixa d'aquesta regió és ocupada pels Grans Llacs, la via interior navegable més gran del món (156 615 km²). Al sud s'estén una plana de sediments terciaris que acaba al golf de Mèxic, interrompuda per les planes al·luvials del Mississipí i els seus afluents. A l'oest, les High Plains, avantpaís de les Rocalloses, són formades per grans altiplans inclinats a l'est, de topografia escassament diferenciada; només les valls de l'Arkansas i el Red, en excavar-los profundament, han subdividit la regió: altiplans de Missouri i de Colorado, Llano Estacado i altiplà d'Edwards. L'oest és la regió estructuralment més complicada del país; és formada per les muntanyes Rocalloses pròpiament dites, la regió d'altiplans i conques interiors i les carenes de la vora del Pacífic, separades per depressions tectòniques longitudinals. Les muntanyes Rocalloses formen un arc amb la convexitat orientada a l'est; són de formació terciària i es caracteritzen per llur composició bàsicament sedimentària, pel predomini de les estructures fallades sobre les plegades i per la limitació del vulcanisme al sector septentrional. No formen un front rigorosament continu: les conques de Wyoming i Yellowstone les divideixen en tres àrees, la més elevada de les quals és la central, bé que la línia de cims supera sempre els 3 000 m. Adossada a les Rocalloses per l'oest, la regió d'altiplans i conques interiors té una altitud que oscil·la entre els 1 800 i els 2 500 m. A la seva morfologia alternen cubetes interiors de drenatge endorreic (Gran Conca al nord, conca del Gran Llac Salat al sud), altiplans sedimentaris (Colorado) i conques reblertes per grans acumulacions de lava (Colúmbia). Blocs fracturats i fallats, com les muntanyes Wasatch, separen les grans unitats. Els fenòmens eruptius terciaris i quaternaris són comuns a tot el conjunt, així com els sismes. Paral·leles a la costa del Pacífic, s'estenen la serralada de les Cascades i la Sierra Nevada (que culmina al mont Whitney, 4 418 m), que són blocs elevats i basculats de roques cristal·lines i metamòrfiques, i la serralada de la Costa, de 1 500-2 000 m d'altitud, conjunt de plecs fracturats, recoberts de sediments en el Terciari i posteriorment tornats a fracturar. La serralada de les Cascades és separada de la regió d'altiplans interiors per la depressió tectònica del Columbia; la de la vall de Califòrnia separa la Sierra Nevada de la serralada de la Costa. La proximitat de les muntanyes condiciona una costa alta i rectilínia, els accidents més importants de la qual són l'estuari del Columbia, el Puget Sound i la badia de San Francisco. L'estat d'Alaska, a l'extrem nord-occidental del continent nord-americà, de relleu muntanyós, és format per dues serralades, la de les muntanyes Brooks, al nord, i la de les muntanyes d'Alaska, al sud, que constitueixen la prolongació NW de les muntanyes de la Costa i de les muntanyes Rocalloses; entre ambdues hi ha la conca del Yanque. L'arxipèlag de les Hawaii, d'origen volcànic, a l'oceà Pacífic, és format per vuit illes principals i nombrosos illots.  

La hidrografia

La xarxa hidrogràfica dels EUA és condicionada per la presència de les muntanyes Rocalloses, principal divisòria d'aigües continental entre dues conques: la del golf de Mèxic, formada per la xarxa del Mississipí-Missouri i el Rio Bravo, i la del Pacífic.


El riu Niàgara de 56 km que, en la frontera entre l'estat de Nova York i la província canadenca d'Ontario, forma les cascades del Niàgara - B. Llebaria
El Mississipí-Missouri és el segon riu del món en longitud (6 400 km), i la seva conca cobreix la tercera part dels Estats Units; recull les aigües dels vessants interiors de les Rocalloses i dels Apalatxes. Com a via interior de navegació tingué la seva esplendor màxima al s. XIX amb la colonització de les Grans Planes; a través de l'Ohio resta comunicat per canals amb els Grans Llacs, el Sant Llorenç i l'Atlàntic. Els seus afluents són àmpliament utilitzats per al regatge i la producció d'energia elèctrica, especialment el subafluent Tennessee. Al nord de la vall del Mississipí, els Grans Llacs formen una via interior navegable d'una gran importància; emplaçats a diferents nivells, tenen sortida a la mar a través de les rescloses del Sant Llorenç i constitueixen l'àrea productora d'energia hidràulica més important del país. La facilitat que comporten per al transport dels minerals ha estat importantíssima per a la formació, a llurs vores, de la màxima concentració siderúrgica dels EUA. La conca del Pacífic és la segona en importància; és formada al nord pel Columbia i el seu afluent, el Snake; a través de nombroses preses, entre les quals la Grand Coule, la més potent del país, rega gairebé 5 000 km². A Califòrnia hi ha el Sacramento i el San Joaquin, que han possibilitat la transformació de la vall de Califòrnia, abans desèrtica; i al sud, el Colorado, el riu més gran de les Rocalloses (2 800 km), que talla l'altiplà del seu nom i forma el Gran Canyó (300 km de longitud i 1 800 m de profunditat); hi ha la resclosa més alta del país, la Hoover Dam. Els Apalatxes apareixen tallats per nombrosos rius, curts però cabalosos; la ruptura de pendent de la Fall Line, per assegurar la producció elèctrica, ha determinat l'establiment de molts centres industrials; de sud a nord, els principals són els de Savannah, Potomac, Susquehanna, Hudson, l'estuari del qual forma el port de Nova York, i Connecticut.

El clima, la vegetació i el sòl

El clima

Els Estats Units, situats a la zona temperada de l'hemisferi nord, són, doncs, afectats de vents dominants de component oest. La disposició particular del relleu és un factor essencial del seu clima, car l'absència d'algun obstacle paral·lel permet el lliure desplaçament del front polar de nord a sud. Per llur gran extensió en latitud (2 000 km) s'observa una clara zonació latitudinal dintre les grans àrees climàtiques. Tres tipus climàtics dominen en el país: l'oceànic, limitat a una estreta franja d'uns 100 km de profunditat, a la costa del Pacífic, el continental, a les muntanyes Rocalloses i a les Planes centrals, i l'atlàntic, a la banda oriental. La zona del clima oceànic es caracteritza per la importància de les precipitacions: 2 500 mm a les serralades, 1 500-2 000 als nivells baixos intermedis; la pluja disminueix cap al sud: 500 mm a San Francisco, la meitat a San Diego; al sud del paral·lel 40° apareix una neta distribució estacional. Les temperatures varien des de 16°C pel juliol i 4°C pel gener a Seattle, prop de la frontera nord, a 16°C pel juliol i 10°C pel gener a San Francisco i 20,4°C pel juliol i 14,4°C pel gener a San Diego, prop de la frontera sud. Així doncs, el clima passa de temperat humit a mediterrani i a subdesèrtic a les depressions interiors arrecerades de les muntanyes, com la vall de Califòrnia. Els altiplans i les conques interiors es caracteritzen per l'extrema sequedat, car resten inaccessibles als vents humits; és la regió més acusadament continental del país, especialment al sud, on apareix el desert. Les temperatures superen els 35°C, amb el màxim absolut mundial, registrat a la vall de la Mort (56,6°C). Les muntanyes Rocalloses tenen un clima típic d'alta muntanya, amb abundants precipitacions i neus perpètues. Les Grans Planes tenen un clima acusadament continental, de violents contrasts, que va des del fred del nord fins al subtropical del sud; es caracteritza per la seva gran inestabilitat. Les diferències més significatives són les d'hivern: -3°C pel gener a Chicago, 7,6°C a Dallas. A part l'oest, més àrid, els estius són càlids i humits; al sud són freqüents les pluges de convecció originades pels ciclons tropicals. Les precipitacions oscil·len entre els 350-500 mm a la vora de les Rocalloses, els 1 000-1 500 als Apalatxes, els 850 dels Grans Llacs i els 1 500-2 000 al golf de Mèxic. El meridià 100° es considera el límit entre la zona humida i la seca. La façana atlàntica té un clima humit, amb marcades variacions tèrmiques estacionals, puix que l'escassa altitud dels Apalatxes atenua l'acció moderada de la mar en permetre el pas dels vents continentals. Al nord del paral·lel 40° el clima és continental humit, amb més de 1 000 mm de pluja anuals; a Nova York, la temperatura mitjana de gener és de —2°C i la mitjana de juliol de 24°C. Els hiverns són durs, per influència del corrent fred del Labrador. Al sud aquesta duresa s'atenua (3°C de temperatura mitjana de gener a Richmond) i els estius prenen caràcter subtropical: Miami té 27°C de mitjana de juliol. Les precipitacions són abundants i de caràcter tempestuós; la zona meridional és afectada per tifons i tornados al nord.

La vegetació i el sòl

Concordant amb la distribució dels climes, la vegetació es disposa principalment en tres grans zones, esteses en la direcció dels meridians: la zona del bosc caducifoli a la part oriental, propera a l'Atlàntic, la zona del bosc de coníferes als territoris propers al Pacífic, i, entremig, a les terres de clima continental, una extensa àrea de praderies. La zona oriental, atlàntica, dels caducifolis s'estén dels estats de Maine i Wisconsin a Louisiana i Texas. La vegetació hi és paral·lela, en molts aspectes, a la de l'Europa mitjana, però el bosc, per exemple, és molt més variat i ric en espècies. A la part boreal predominen els aurons sacarífers i el faig americà; més cap al sud, diverses espècies de roure i arbres dels grups dels noguers i dels castanyers. A la Florida el bosc caducifoli es transforma directament en una selva tropical, acompanyada d'extensos aiguamolls i, al litoral, de manglars. Els sòls de la zona dels caducifolis són principalment terres brunes a la part septentrional i sòls roigs i grocs forestals més cap al sud. La praderia nord-americana és equivalent a l'estepa de l'Europa oriental. L'ariditat hi augmenta d'est a oest i, en correspondència, hi disminueixen l'alçària de l'herba i la productivitat. En el mateix sentit els sòls passen de terres negres profundes i humíferes a sòls castanys amb concrecions calcàries. La zona muntanyosa propera al Pacífic presenta una vegetació molt variada, segons l'altitud i la situació de cada lloc, però, en general, hi predominen les coníferes: avets, pícees, pins, etc. El bosc de coníferes boreal es fa típicament damunt podzols. Les cèlebres sequoies, de grans dimensions, es desenvolupen a les muntanyes de Califòrnia, en una de les formes més meridionals del bosc de coníferes. A la Califòrnia del sud, sota un clima de caràcter mediterrani, en comptes de bosc de coníferes es fa una màquia que rep el nom de chaparral. En aquestes terres del SW, a les conques tancades entre muntanyes, com la Gran Conca, s'hi fa un matollar àrid d'artemísies (sagebrush), que, cap al sud, a Arizona i les terres veïnes, es transforma en un semidesert amb cactàcies, entre les quals és ben coneguda Carnegiea gigantea, de dimensions arbòries.

La geografia humana i la societat

 

El poblament i la població

La població dels EUA procedeix d'un flux immigratori irregular però sostingut, la major part procedent d'Europa i compost bàsicament de joves, des del s XVI fins avui.

La ciutat de Nova York, una de les aglomeracions urbanes més grans del món - B. Llebaria

La dinàmica demogràfica, doncs, ha depès de la relació entre l'aportació immigratòria i el creixement vegetatiu. El 1984 la població era 60 vegades superior a la del 1790 (3 929 672 h), amb dos períodes de màxim creixement: 1850-1900, que passà de 19,5 milions a 66,5 com a conseqüència de la immigració, i 1950-70, que passà de 105 a 203 pel baby boom posterior a la Segona Guerra Mundial. Des del s XVI, el component principal de la immigració foren els colons d'origen anglosaxó i protestant, fins que la gran fam d'Irlanda del 1840 atragué grans contingents d'irlandesos catòlics. Entre el 1840 i el 1860 hi entraren 25 milions de persones. La població es concentrava en els 13 estats de l'Atlàntic; a la fi de la guerra de Secessió, amb l'obertura de les Grans Planes, es començà a desbordar cap a l'interior; el 1880 tot el territori era ocupat. Entre el 1860 i el 1880 hi entraren quatre milions d'immigrats, amb predomini dels escandinaus, els alemanys i els francesos, i els primers anys del s XX, dels eslaus i els mediterranis. El 1921 fou bloquejada la immigració, i reduïda al 3% de cada país subjecte a quota; el 1952 foren admesos fins a 200 000 immigrats per acollir les persones desarrelades per la guerra mundial; a les cinc darreres dècades, la immigració ha consistit sobretot en refugiats polítics, membres de minories ètniques oprimides, intel·lectuals i tècnics. La immigració interamericana ha tingut dos màxims exponents: els chicanos, mexicans que treballen la terra a Califòrnia i Nou Mèxic, i els porto-riquenys, habitants suburbans, concentrats en grans masses a Nova York. El creixement natural s'ha mantingut elevat a causa de la joventut dels immigrats; això no obstant, a partir dels anys vuitanta, que tingué un acusat descens (10‰ anual en 1980-83), tendeix a una minva lenta (9‰ en 1994-99). La taxa de natalitat més elevada del s XX fou la del 1947, conseqüència de la desmobilització (25‰). El 1997 la taxa de natalitat era del 14,6‰, índex resultant de la combinació d'una baixa natalitat prevalent entre la població blanca (similar a la que es dóna a l'Europa occidental) i la de negres, hispans i asiàtics, molt més elevada. La taxa de mortalitat és del 8,6‰, i l'esperança de vida, de 74 anys per als homes i 80 anys per a les dones (cal excloure'n d'aquestes xifres la població negra, que, sotmesa amb una especial incidència als efectes de la violència i la marginalitat, presenta una esperança de vida sensiblement més curta).
Es donen grans diferències regionals de densitat demogràfica: és molt més elevada als estats del NE (200-350 h/km²), a les àrees litorals de l'Atlàntic mitjà i als estats dels Grans Llacs (100 h/km²), que als del S (18-36 h/km²) i als estats rurals de l'W (3-11 h/km²). L'evolució de la població urbana dels EUA és una característica destacada de la vida nord-americana: ha passat des d'un estat d'equilibri entre poblacions rural i urbana el 1920 (51,2% de població urbana) a una situació de clar predomini urbà (76,4% de la població el 1996). L'expressió màxima d'aquest predomini es troba en el fenomen de la megalòpoli, o conurbació. N'és un exemple el sistema atlàntic, que comprèn Nova York, Filadèlfia, Boston, Washington i Baltimore, amb una població de més de 30 milions d'habitants. El sistema dels Grans Llacs inclou Milwaukee, Chicago, Detroit, Cleveland i Pittsburgh, i té 20 milions d'habitants. A Califòrnia, la població metropolitana de Los Angeles, San Francisco, San Diego, Anaheim i San Bernardino assoleix un total de més de 17 milions d'habitants. Amb tot, el creixement de les ciutats extremament grans s'ha aturat, i la proporció de la població urbana en ciutats de més d'un milió d'habitants ha experimentat una brusca davallada, mentre que ha augmentat notablement en ciutats entre 10 000 i 50 000 h. La major part d'aquest increment, però, s'ha esdevingut a les àrees metropolitanes, és a dir, són les ciutats suburbanes o satèl·lit les que creixen més de pressa. De fet, mentre les ciutats continuen creixent, tant en població com en àrea, els processos d'aglomeració i de dispersió actuen simultàniament, a causa de diversos factors: millora dels sistemes de transport, activitats secundàries i terciàries, etc. Aquests processos es desenvolupen de forma no planificada, la qual cosa provoca l'actual crisi urbana als EUA. El grup social més afectat pel deteriorament de les ciutats i per la crisi urbana en general és la població negra i, més recentment, la hispana. La població ameríndia autòctona constitueix tan sols el 0,7% de la població. Confinada majoritàriament en reserves, es troba en una situació d'acusada degradació. Els blancs descendents dels primers colons, d'origen majoritàriament anglosaxó, són majoria en l'estament dominant de la societat nord-americana. Amb tot, una gran part dels descendents d'onades immigratòries d'europeus posteriors (ss XIX i XX) s'han assimilat a aquest grup, que forma el gros (73%) de la població nord-americana. Tanmateix, la preservació d'una identitat diferenciada en diversos d'aquests grups (com és el cas dels jueus que, tot i constituir tan sols el 2,1% de la població, constitueixen un poderós grup de pressió) posa en dubte la condició de gresol amb què el país ha volgut definir-se. En aquest mateix sentit, és encara més greu el cas dels negres (12% de la població), descendents dels esclaus africans de les plantacions del sud, que, tot i la igualtat de drets i els avenços en la integració, viuen en bona part una situació de marginalitat i, en algunes parts del país, són objecte encara de racisme. Per davant dels asiàtics (3,5%), el darrer gran grup immigratori el constitueixen els llatinoamericans (11%). Llevat dels porto-riquenys, que gaudeixen d'un estatut especial, en general la seva situació socioeconòmica és inferior a la mitjana; un altre cas especial és el dels exiliats cubans, concentrats a Florida i que, per motius polítics, han esdevingut una minoria molt influent. Des dels anys noranta s'ha accentuat el flux d'immigrants mexicans il·legals que, travessant la frontera meridional, cerquen oportunitats en la demanda de mà d'obra que acompanya el bon moment econòmic dels EUA. El caràcter massiu i difícilment controlable d'aquesta immigració i la reacció hostil d'una part important dels nord-americans en fa una qüestió d'esdevenidor incert. No hi ha una llengua oficial explícitament definida, bé que, a efectes pràctics, aquesta és l'anglès, parlada virtualment per la totalitat de la població i com a primera llengua per la majoria de nord-americans. Tot i això, el gran nombre de llatinoamericans, concentrats en diversos estats del S, ha convertit el bilingüisme castellà-anglès en una qüestió debatuda de forma recurrent; a l'estat de Califòrnia, s'implantà el bilingüisme a les escoles del 1968 al 1998. La religió amb més adherents és el cristianisme: un 40% és protestant, un 30%, catòlica, i un 2%, ortodoxa; hi ha encara un 3% de jueus, mentre que un 18% practica altres religions.

L'ensenyament

Als Estats Units no hi ha un sistema unitari d'ensenyament, i l'escola pública és majoritàriament a càrrec dels estats i de l'administració municipal, cosa que comporta grans diferències en el nivell educatiu i en els recursos disponibles dels centres docents. La llibertat d'elecció vigent ha contribuït al desenvolupament de tipus molt diversos d'escola: escoles parroquials, establiments públics gratuïts, escoles religioses de pagament o institucions privades. En termes generals, hom pot distingir tres graus d'ensenyament: escola primària (grammar school), escola secundària (high school) i ensenyament superior (college i graduate school). L'obligació escolar varia segons els estats. En l'escola primària els programes d'estudi són comuns a tots els estats, però en la secundària l'alumne tria entre un tipus d'ensenyament tècnic i l'ensenyament clàssic (universitat). El college dura quatre anys i té un programa oblitagori de caràcter general (dos anys) i un altre d'optatiu en funció de l'especialitat. Després d'aquests quatre anys hom obté el batxillerat d'arts o bé el batxillerat de ciències. Després d'això l'estudiant pot aconseguir en una graduate school el títol corresponent a Master's Degree i Doctor of Philosophy. Les universitats més importants per l'antiguitat i el prestigi són les de Harvard, Yale, Princeton, Standford i Columbia; l'exemple més conegut de les anomenades universitats lliures és la de Berkeley.

Els mitjans d'informació

La llibertat de premsa és garantida per la constitució, i la fundació de diaris és considerada com la de qualsevol altre negoci. Funcionen dues agències d'abast mundial, l'Associated Press (AP) i la United Press International (UPI). El 1994 foren publicats 1 548 diaris en anglès, amb 59 305 436 exemplars. Aquests diaris s'agrupen en cadenes, però de les més de 100 existents, unes 20 publiquen el 60% del tiratge total. Les més importants són la Newhouse Newspapers Group, la Gannett Newspapers i la Dow Jones & Company Inc. Els diaris de més tirada són New York Daily News, Wall Street Journal, Los Angeles Times, New York Times, Chicago Tribune, Chicago Sun-Times, New York Post, Detroit News i Washington Post. Els setmanaris assoleixen també grans tiratges, especialment Time (4,1 milions d'exemplars) i Newsweek (3,5). Entre les mensuals es destaquen el Reader's Digest, National Geographic Magazine, Ladies' Home Journal i Play Boy, amb més de 3 milions d'exemplars cadascuna. La ràdio i la televisió són d'empresa privada i s'agrupen en associacions, la més important de les quals és la National Association of Broadcasters, amb més de 6 000 membres. El 1996 hi havia 10 237 emissores de ràdio i uns 1 600 canals de televisió. La televisió per cable ha assolit darrerament una gran difusió. Des de mitjan dècada dels noranta, Internet ha aconseguit una enorme repercussió com a mitjà de comunicació.

El govern i l'administració

Els EUA són un estat federal regit per una constitució (1787), esmenada 27 vegades (1992), la qual estableix un sistema de govern fonamentat en la divisió de poders.

La Casa Blanca, residència del president dels Estats Units d'Amèrica - B. Llebaria

El govern federal té reservades les matèries d'imposts generals, encunyació de moneda, regulació del comerç entre els estats federats i amb l'estranger, servei postal, pesos i mesures, forces armades, tractats i convenis amb els països estrangers, etc; els poders no conferits específicament per la constitució al govern federal corresponen als estats membres. El poder legislatiu és exercit pel congrés, format per dues cambres: la cambra de representants i el senat. La primera es compon de 435 membres, elegits cada dos anys; cada estat aporta un nombre de representants proporcional als seus habitants. La segona és integrada per dos representants de cada estat, elegits per sis anys, que es renoven per terços cada dos anys, i alhora hom celebra les eleccions per a la cambra de representants.

	El Capitoli, seu del congrés nord-americà, a la ciutat de Washington - B. Llebaria

Aquesta és presidida per un speaker, elegit per ella; el senat és presidit pel vicepresident dels EUA. El congrés funciona a través de comissions. Ambdues cambres tenen el mateix poder; quan un projecte de llei no aconsegueix l'acord de les dues cambres és rebutjat. A més de les funcions legislatives, el congrés té funcions judicials, en el procediment de l'impeachment, i executives (participació en el nomenament de càrrecs administratius i en la presa de decisions de política exterior i de relacions diplomàtiques). Detenen el poder executiu el president i el vicepresident, bé que la funció principal d'aquest es limita a substituir el president; ambdós són elegits per quatre anys, a través d'un sistema que consta de tres fases: designació dels candidats, a través dels delegats de cada partit en els estats i de la posterior convenció nacional del partit (els candidats han d'ésser nord-americans de naixement, tenir més de 35 anys i haver residit més de 14 anys als EUA); designació pel poble, mitjançant escrutini de llista, dels electors presidencials, els quals estan ja compromesos a votar pel candidat de llur partit, i votació dels electors presidencials. El president és ajudat pel gabinet, format pels diferents ministres, anomenats secretaris, els quals són designats pel mateix president, que no constitueix un organisme col·lectiu de decisió, sinó simplement consultiu, i el despatx, constituït per persones i organismes col·laboradors directes del president. El president té amplis poders, que s'han anat incrementant amb el temps i que han fet dels EUA un règim presidencialista; en moments de crisi, el seu poder encara s'incrementa més; no pot, però, dissoldre el Congrés, ni aquest obligar el president a dimitir, si no és a través del laboriós procediment de l'impeachment; el president controla l'actuació del congrés a través del veto i presenta projectes de llei; el congrés controla l'administració per mitjà de la votació de crèdits. El poder judicial recau en els tribunals dels estats, que vetllen per la constitucionalitat de les lleis de cada estat respecte a la pròpia constitució i, sobretot, en el tribunal suprem, que controla la constitucionalitat de les lleis, tant les dels estats com les federals, en relació amb la constitució. Componen el tribunal suprem nou jutges, nomenats pel president amb caràcter vitalici. Cada estat té la constitució pròpia, que respecta la federal, i un sistema bicameral (llevat de Nebraska); el poder es concentra, però, en el governador, el qual és elegit mitjançant sufragi popular directe. Als EUA funciona un règim bipartidista, en el qual els partits Demòcrata i Republicà no tenen una ideologia gaire definida. En canvi, tenen una gran importància els grups de pressió, els quals en gran nombre actuen en l'àmbit federal i local; els grups més influents són els representants d'interessos econòmics, professionals i corporatius i, també, algunes agrupacions polítiques o semipolítiques (American Legion); llur acció va dirigida sobre l'opinió pública, sobre els partits i sobre els governants, en aquest darrer cas a través del lobbying; no obstant això, el creixement de les grans empreses ha produït noves formes de pressió i condueix a una interpenetració entre el sector públic i el privat.

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura

L'agricultura dels Estats Units (1,6% del PIB i 2,4% de la població activa el 1997) es caracteritza fonamentalment per dos fenòmens: la racionalitat de les explotacions i la mecanització i la tecnificació dels conreus, que a les darreres dècades del s XX ha tingut la introducció de l'enginyeria genètica com a avenç més significatiu. Un 32% de la superfície dels EUA és cobert de bosc, el 26% correspon a pastures i el 20% a conreus. La despoblació del camp a conseqüència d'aquests dos factors ha anat acompanyada d'un increment de productivitat i d'una qualitat notable i estandarditzada, passant per diverses etapes. Els elevadíssims rendiments de l'agricultura nord-americana, deguts en part a la seva racionalització, provocaren excedents ja en 1951-60, cosa que posteriorment ha obligat a controlar la producció o, fins i tot, a finançar-ne els excedents. La principal zona agrícola nord-americana és l'anomenat Corn Belt, àmplia zona a l'Oest Mitjà de sòls i clima particularment aptes per a un gran nombre de conreus, originàriament cereals però posteriorment diversificats. Les tres grans especialitats agrícoles dels Estats Units són els cereals, els conreus industrials i els conreus hortofructícoles. Entre els cereals destaca el blat de moro, del qual és el primer productor mundial (40% de la producció mundial el 1997), el blat (primer exportador i tercer productor), la melca (primer productor mundial amb una quarta part), l'ordi, l'arròs, la civada (tercer productor) i el sègol. Entre els conreus no cerealístics destaquen el cotó (tercer productor); els productes per a la indústria alimentària, com la canya de sucre i la bleda-rave sucrera (quart productor mundial de sucre), el tabac (segon), del llúpol (segon, amb un 25%) i el raïm (cinquè), que alimenta un sector vinícola en expansió, centrat sobretot a Califòrnia, com ho són també els cítrics. Ocupen també els primers llocs els cacauets, la soia, les patates, les hortalisses i la fruita, font de primeres matèries d'una poderosa indústria conservera. La ramaderia és integrada amb l'agricultura i crea una part important del producte final agrari. La indústria làctia està molt racionalitzada, i els EUA són un dels primers productors mundials de llet de vaca, com també de carn bovina (ramaderia en règim extensiu) i porcina; l'avicultura, per la seva part, molt desenvolupada i tecnificada, és una de les activitats més importants del sector primari. Tot i que tenen una superfície forestal inferior a la del Canadà i Rússia, els EUA és el país amb una producció de fusta més gran. La pesca oscil·la entorn d'un volum anual de 4 a 5 milions de tones (cinquè mundial).

La mineria

Els EUA són un dels països més rics del món en recursos miners. Durant aquest segle han estat el primer productor de minerals (en valor) fins els anys 1970, que l'avançà l'antiga Unió Soviètica, i la diferència és creixent. El 1979 extragueren el 30% de la producció mineral mundial, i el 1985, el 25%. Posteriorment, altres estats com la Xina, Austràlia, el Brasil o Rússia superaren o igualaren els recursos miners dels EUA i, menys sovint, la producció, tot i que els EUA figuren encara entre els primers extractors en el cas del petroli, el carbó, el ferro, el coure, l'alumini, el zinc, el plom, etc. Les reserves i la producció de ferro són molt abundants, però la producció ha passat del primer lloc al sisè (1996), com les de coure (segon productor). Els altres metalls no fèrrics importants són el plom (tercer productor), el zinc (cinquè), l'or (segon) i l'argent (tercer); cal esmentar també el sofre (segon productor) i l'urani (quart). A més, són importants els fosfats naturals (37% de la producció mundial). Quant a les fonts d'energia, els Estats Units disposen d'una considerable varietat i abundància de recursos, sense els quals no els hauria estat possible situar-se com a primera gran potència industrial. A la meitat dels anys noranta, al voltant d'un 31% de l'energia produïda provenia del carbó, un 28% del gas natural, un 20% del petroli i un 15% de les centrals nuclears, mentre que un 4% era d'origen hidroelèctric i menys d'un 1% geotèrmic. Segon productor mundial d'antracita (1996) i tercer de lignit, les principals conques carboníferes són al llarg dels Apalatxes, al Mississipí mitjà i a les Rocalloses. Per ordre d'importància, els jaciments de petroli es troben a Texas, Alaska, Louisiana, Oklahoma, Wyoming, Nou Mèxic i Califòrnia. La indústria del petroli és una de les que té un grau més alt de monopolització; entre les poques empreses que controlen l'extracció, el refinatge i la comercialització del petroli i els seus derivats cal destacar l'Exxon (Standard Oil of New Jersey), la Mobil Oil, la Texaco i la Standard Oil of California. Una densa xarxa d'oleoductes (322 673 km) transporta el cru fins a les refineries. Malgrat que els EUA són entre els primers països extractors de petroli, la producció del país només satisfà prop del 50% dels requeriments. A diferència del petroli, al qual sol estar associat, el gas natural (segon lloc de la producció mundial el 1996) pràcticament iguala la demanda interna. Quant a l'energia hidroelèctrica, tot i la seva poca importància, les instal·lacions són de les més grans del món. L'energia nuclear té una importància creixent, i és obtinguda a partir de més de 100 centrals repartides per tot el territori.

La indústria

L'activitat industrial fou la base principal del desenvolupament i la riquesa dels EUA, però el 1997 representava només el 26% del PNB i ocupava el 22% de la població activa. Hom pot afirmar que en tots els sectors industrials els Estats Units són els capdavanters, tant des del punt de vista tècnic com pel volum de producció. Així, ja el 1918 la indústria nord-americana se situà en primer lloc, i el 1980 encara obtenia el 35% (en valor) de la producció mundial, si bé aquest percentatge ha minvat després. Hi ha tres grans regions industrials: la del NE, la més antiga del país i la més potent del món, entre l'Atlàntic Mitjà i els Grans Llacs, que també s'estén pel Canadà; té per pols les aglomeracions de Nova York (entre els Apalatxes i l'Atlàntic, concentrada als estats de Nova York i Pennsilvània) i Chicago (entre els Apalatxes i el llac Superior, concentrada a Illinois i a Ohio); la regió del golf de Mèxic, centrada a Texas (Dallas, Houston), que s'estén també pel nord de Mèxic i és la més disseminada, i la de Califòrnia (Los Angeles, San Francisco), avui la més dinàmica, que concentra a Silicon Valley el primer centre mundial dedicat a l'electrònica i la informàtica, tant pel que fa a la producció com, sobretot, a la recerca. La indústria siderúrgica es localitza a la primera regió, especialment als ports dels Grans Llacs (Detroit, Toledo, Cleveland i Buffalo) i als Apalatxes (Pittsburgh). Els EUA han passat del primer lloc al tercer en la producció d'acer (9% del món el 1997) i també en la de fosa. La metal·lúrgia més destacada és la de l'alumini, primera del món (31%), amb un consum ingent que tendeix a substituir l'acer, del qual els EUA han esdevingut el primer importador. Les principals indústries de transformats metàl·lics es localitzen a Filadèlfia, Chicago i Saint Louis. L'enorme indústria de l'automòbil, altament monopolitzada —General Motors, Ford i Chrysler—, tot i tenir el 15% de la producció ha perdut el predomini mundial, situant-se al darrere del Japó, es localitza sobretot a Detroit, Cleveland i Indianapolis, entre els llocs més importants. Tanmateix, en algunes branques com la dels tractors i la dels vehicles comercials l'hegemonia nord-americana és encara indiscutible. Fora del sector de l'automoció, en la maquinària és molt important la fabricació d'electrodomèstics, turbines, maquinària agrícola, tèxtil, material ferroviari, etc, producció molt centrada a la zona del Nord-est (Chicago, Dayton, Pittsburgh, etc). La indústria naval es localitza sobretot al llarg de la façana atlàntica. La química, dins la qual destaca la producció de cautxú artificial (EUA havia produït les 3/4 parts dels pneumàtics del món, proporció que el 1994 havia baixat a una quarta part), està implantada al NE i al golf de Mèxic, on aprofita el petroli com a primera matèria de la petroquímica. De manera semblant, la producció de benzina és, amb diferència, la més elevada del món (més d'una tercera part del total mundial). Ocupen també una posició capdavantera la producció de fertilitzants, sosa càustica, àcid clorhídric i àcid sulfúric. La indústria tèxtil és més dispersa: les fibres artificials (tercer lloc mundial el 1997), concentrades al NE, han assolit preponderància sobre la llana i el cotó, els productes del qual són fabricats sobretot als estats de la façana atlàntica. Pel valor de la producció, els subsectors fabrils més destacats són els de maquinària (no elèctrica i elèctrica), material de transport, alimentari i químic. La indústria aeronàutica i aeroespacial (Houston) és molt desenvolupada i es troba repartida pel NE, Texas i la costa del Pacífic (Seattle, Los Angeles). La investigació industrial ha estat bàsica per a mantenir l'hegemonia dels EUA en el món industrialitzat; d'altra banda, la producció a gran escala de mercaderies obliga a crear necessitats en el mercat mitjançant enormes esforços publicitaris. El consum segueix la producció, que creix acceleradament. D'aquí ve l'exigència de la ràpida circulació dels productes —canvi d'automòbil cada any, electrodomèstics de curta durada, etc—.

Els transports i les comunicacions

A la meitat dels anys noranta, el transport per carretera comprenia un 28% del tràfic de mercaderies i el 82% de passatgers. Per al ferrocarril, aquests percentatges eren del 38% i el 0,7%, respectivament; per a l'aviació, del 0,4% i el 18%, i per la navegació interna, del 15% en les mercaderies. La xarxa de carreteres, la més extensa del món, és d'uns 6,5 milions de km (1997), 90 000 dels quals corresponen a autopistes i 650 000 a autovies. El ferrocarril (222 000 km) és privat, i la seva importància relativa (fora dels centres urbans) ha minvat a mesura que s'ha anat desenvolupant el transport per automòbil i el tràfic aeri, que, atesa la gran extensió del país, és molt intens. Als EUA hi ha alguns dels aeroports més grans del món (J.F. Kennedy a Nova York, que disposa, de dos aeroports més, el d'O'Hare a Chicago i els de Dallas, Atlanta, Los Angeles, San Francisco, etc) i les primeres companyies aèries internacionals: American Airlines, Delta Airlines, Northwest Airlines, etc. Les vies navegables (41 500 km) es concentren majoritàriament a la zona dels Grans Llacs, amb els ports de Chicago, Detroit i Cleveland. Té també importància el tràfic realitzat pel canal de Welland i la xarxa del Mississipí. Quant a la navegació marítima, els ports de Nova Orleans, Houston i Nova York són entre els més importants del món en tonatge de mercaderies desplaçades. El parc de vehicles de turisme el 1997 era gairebé d'uns 130 milions, xifra que triplica la del 1953.

Els serveis

El 1997 el sector serveis aportava el 73% del PNB i ocupava el 75% de la població activa. L'estructura del sistema bancari dels EUA és constituïda per la junta de governadors de la reserva federal (1913), el consell federal assessor, el comitè federal del mercat obert, els 12 bancs de la reserva federal i els bancs associats. Base del capitalisme financer, el sistema bancari dels EUA és el més important del món. El 1998 el nombre d'entitats als EUA era d'unes 11 600. Tot i que alguns dels grans bancs a escala mundial són nord-americans (Chase Manhattan Corp., Citicorp, NationsBank Corp., JP Morgan & Co i BankAmerica Corp.), les lleis antitrust i les dificultats legals perquè un banc pugui operar en més d'un estat han estat un fre a les macrofusions bancàries que han tingut lloc en altres estats del món desenvolupat al llarg dels anys noranta. Nova York és el principal centre bancari dels EUA i del món i la seva borsa de valors (Wall Street) representa prop del 50% de la capitalització borsària mundial. Les borses de Chicago, Washington, Boston, San Francisco i Filadèlfia ocupen també els primers llocs dels mercats de valors mundials. El ressò internacional de les borses nord-americanes és tan excepcional que la caiguda de Wall Street el 1929 desencadenà la primera gran crisi econòmica de tot el món occidental, propagada en cosa de dies i, inversament, els seus elevadíssims índexs de contractació a la segona meitat dels anys noranta han repercutit en un sentit semblant en la resta dels mercats financers d'arreu del món. Des dels anys vuitanta, els Estats Units han apostat per les noves tecnologies de la informàtica i les telecomunicacions, branca que ha assolit un fort protagonisme en l'impuls econòmic que ha tingut lloc a la darrera dècada del s XX. Les empreses nord-americanes del sector, entre les quals es troben IBM i Microsoft, tenen un predomini mundial absolut. Prop de San Francisco (Califòrnia), a la zona coneguda amb el nom de Silicon Valley, es concentra el gros de la indústria informàtica i electrònica. És notable la indústria de l'espectacle, concentrada també a Califòrnia (Hollywood i Los Angeles) i que subministra produccions de difusió mundial. Encara recent, però de futur prometedor, és la naixent indústria de la biotecnologia, en particular les aplicacions basades en la genètica. El turisme és també important. Després de França, els EUA són el primer destí turístic del món, concentrat especialment a Nova York, Califòrnia i Florida. Els visitants procedeixen, principalment, del Canadà, Mèxic i l'Europa occidental. Els turistes nord-americans tenen com a destins preferents Mèxic i el Canadà. Quant al comerç exterior, la balança comercial nord-americana ha mantingut des del 1968 un saldo fortament deficitari (-12% el 1997) a causa de la situació de la partida de transferències, afegida a l'enorme dèficit de la balança de mercaderies. El volum de les exportacions representà el 1997 el 8,5% del PIB, i el de les importacions, l'11%. Entre els productes exportats, la maquinària no relacionada amb l'automoció representà prop un 31% del total, seguida dels automòbils o parts de motors (16%), els productes químics (9%), els aparells de precisió (5%) i els productes alimentaris (5%). De les partides d'importació, la meitat correspon a maquinària i aparells de transport (50%), amb un pes important de l'automoció (16%). Segueixen el tèxtil (6%), els productes químics (6%), el petroli i derivats (5%) i els productes alimentaris. El principal país proveïdor és el Canadà (20%), seguit del Japó (14%), Mèxic (10%), la Xina (7%), Alemanya (5%), la Gran Bretanya (4%) i Taiwan (4%). El gros de les exportacions es dirigeix també al Canadà (22%), seguit del Japó (9%), Mèxic (10%), la Gran Bretanya (6%), Corea del Sud (4%) i Alemanya (4%).

L'estructura econòmica

La moneda (el dòlar) esdevingué internacional pels acords de Bretton Woods (1944), en els quals se n'acordà la doble convertibilitat en or i en divises. Bé que la convertibilitat en or ha estat després molt restringida i el dòlar devaluat més d'un cop, ha tendit a substituir el mateix or com a valor-refugi d'inversions. I la seva hegemonia és acceptada oficialment dins l'àrea del dòlar, que comprèn, a més dels EUA i del Canadà, estats ístmics (el Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica i Panamà), antillans (Haití i la República Dominicana) i sud-americans (Colòmbia i l'Equador). Molts altres estats (de la Comunitat del Carib, del Sud-oest del Pacífic i fins d'Àfrica) tenen com a moneda uns dòlars que no són el nord-americà. Aquest prestigi del dòlar —estabilitat i cotització lliure i elevada— ha atret el capital estranger, que en alguns moments ha superat les inversions nord-americanes a l'estranger. Després d'un període expansiu en què l'economia nord-americana tingué el creixement més accelerat de tot el s XX (entre el 4% i el 5% de mitjana anual del PNB els anys 1960-70), la crisi del petroli de la meitat de la dècada dels setanta provocà un alentiment, que es reflectí en un descens en 1970-80, amb el 2,3% de mitjana anual. Els anys vuitanta foren de recuperació (3,2% de mitjana anual), amb la notable particularitat que no tan sols minvà l'atur (6% el 1984), sinó que també ho féu la inflació (3,7% el 1983). Del 1990 al 1996 l'economia nord-americana cresqué a una mitjana de l'1,7%, però a partir d'aquest darrer any s'inicià un nou cicle expansiu que, al final del 2000, mantenia un ritme ininterromput a l'entorn del 3,5% anual de mitjana; l'estabilització de la inflació controlada i una taxa d'atur entorn del 4%, la més baixa des del 1970, contribuïren a enfortir la confiança en el bon moment econòmic, cosa que es reflectí en uns valors inusualment alts en els mercats de valors. Aquest creixement sostingut de l'economia nord-americana ha tingut, pel seu paper capdavanter, un efecte d'arrossegament en la resta del món i, al mateix temps, li ha permès de superar sense gaires dificultats les repercussions de crisis regionals considerables, com la que tingué lloc al Sud-est asiàtic i a Rússia el 1998. Entre el conjunt de factors interrelacionats que haurien impulsat aquest creixement, cal destacar en primer lloc el creixent grau d'internacionalització de l'economia i d'obertura de mercats, política que, a través de l'Organització Mundial de Comerç, ha tingut en els EUA el principal avalador. En aquest sentit, cal remarcar els recurrents retrets nord-americans a les polítiques proteccionistes d'alguns dels seus principals socis comercials, com el Japó i l'Europa occidental. D'altra banda, el 1989 els Estats Units donaren un pas decisiu en aquesta direcció en signar un tractat de lliure comerç amb el Canadà, el qual, estès a Mèxic el 1992, donà lloc a l'Acord Nord-Americà de Lliure Comerç. Un segon factor que ha estat adduït per donar raó de la forta expansió de l'economia nord-americana a la darrera dècada del s. XX, -especialment en contrast amb les tendències predominants a la Unió Europea i el Japó, principals i més directes competidors dels EUA-, ha estat un alt grau de flexibilitat en el mercat laboral i un intervencionisme estatal molt més baix, condicions que els dos grans partits nord-americans han subscrit, al marge de les diferències en altres camps. Així, des del 1996 el govern demòcrata de Bill Clinton impulsà una reforma de les prestacions socials, que en la pràctica significà una forta retallada dels serveis i una reducció dràstica dels imposts que permeté a les empreses l'obtenció de grans beneficis que han revertit en noves inversions. El consum incentivat des del govern també ha estat citat com una causa coadjuvant de l'acceleració econòmica. Juntament amb la reducció de l'administració pública, part de les funcions de la qual han estat transferides a l'empresa privada, aquestes mesures aconseguiren eliminar el crònic dèficit pressupostari nord-americà, que el 1992 era de 290 mil milions de dòlars i el 1998 presentava superàvit. Un darrer factor, de vegades assenyalat com el motor principal d'aquest creixement, és la consolidació i l'expansió de les noves indústries de tecnologia. Els EUA són el líder indiscutible en aquestes indústries basades en les telecomunicacions i la informàtica, tant pel que fa a la millora dels rendiments en altres sectors econòmics, resultat de la seva aplicació en els circuits productius, com a la nova oferta que aquests productes han generat i amb el fenomen d'Internet com a correlat més destacable. El 1997, prop d'una quart part de la producció mundial total (mesurada segons els indicadors de PNB) corresponia als EUA, que tenia una renda per habitant de 29 080 $, només superada per alguns països com ara Suïssa, el Japó o Singapur. Tot i que una predominant classe mitjana es beneficia d'aquesta prosperitat i avala les polítiques que la realitzen, el 1998, 34,5 milions de nord-americans (un 13% de la població total) vivien sota el nivell considerat de pobresa. Les despeses del govern estan destinades en una gran part a la defensa nacional: aproximadament un 4% (el 1999) del PNB correspon a aquesta activitat, la partida més quantiosa (16%) dels pressupostos després de la destinada a la seguretat social i el pla de sanitat nacional junts (34%). La balança de pagaments, com la comercial, és deficitària. El nivell mitjà de vida és molt elevat; el consum mitjà diari de calories és un dels més alts del món, com també ho és el nombre d'automòbils, electrodomèstics, televisors, microordinadors etc, per habitant.
Font:
Enciclopèdia Catalana
També podeu cercar més material gràfic i informació ací:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A8rica_del_Nord
http://ca.wikipedia.org/wiki/Estats_Units_d%27Am%C3%A8rica
http://www.twip.org/world-in-photos-north-america-united-states-of-america-ca-246-int.html

Segona Guerra Mundial i Cinema

 

En la present secció us presente alguns films destacats que tracten la II Guerra Mundial des de diferents perspectives. En tots els casos, el denominador comú dels films que us convide a veure és la denúncia de la degradació humana i dels crims contra la humanitat comesos durant aquesta guerra.

Stalingrad

Una magnífica reflexió alemanya sobre una batalla que significà l’inici de la derrota del règim nazi a la II GM. El director indaga sobre la degradació humana en la que cauen els soldats alemanys i a la vegada és una de les denúncies més brillants sobre la irracionalitat, brutalitat, degradació i arbitrarietat del règim nazi. En definitiva, una katharsis alemanya sobre un símbol de la irracionalitat i violència humanes.

Enemigo a las Puertas

Aquest film tracta la batalla de Stalingrad (actualment Volgograd) que suposà l'inici del fi del règim nazi. Molt dura, atenció, i a més, està bén documentada. El personatge principal, està basat en un personatge real, el francotirador siberià Zaitsev. El film em dóna la impressió que s’ha inspirat molt en l’obra de Vassili Grossmann Vida i Destí i en la d’Antony Beevor Stalingrad.

 

Banderas de Nuestros Padres

En aquest film Clint Eastwood narra, des de la perspectiva nordamericana, la batalla d’Iwo Jima.

Part I

Part II

Cartas desde Iwo Jima

Magnífica reflexió del millor director que actor Clint Eastwood sobre la II GM al pacífic, que narra, des de la visió japonesa, la transcendent batalla que el mateix director havia filmat en Cartas de Nuestros Padres.

Ciudad de Vida y Muerte

En Ciudad de Vida y Muerte es narra una dels fets històrics més brutals i crüels de la història de la humanitat: la violació de Nanking perpetrada per l’exèrcit japonés sobre la població xinesa de Nanking durant la II Guerra Mundial.

Part I

Part II

 

Si voleu aprofondir, us recomane aquest bloc especialitzat en cinema sobre la II GM.

http://segundaguerramundialenelcine.blogspot.com/

El Règim Nazi a través del cinema

Existeix un bon nombre de films que aborden el tema del règim nazi des de diverses perspectives. Per als que vulguen ampliar el que hem treballat a classe o estiguen interessats per conéixer més coses poden veure els següents films, que a més d'aprendre i reflexionar, us permetran gaudir d'una bona vesprada.

Amen

Aquest film fa una reflexió sobre la relació del règim nazi amb les esglésies cristianes, d'una banda, i sobre la responsabilitat dels científics, d'altra banda, en les decissions més brutals presses pel règim.

La Lista de Schindler

Provablement un dels millors films de S. Spielberg, conta una història verídica, en la que un industrial vinculat al règim nazi es dedica a salvar jueus.  

 

  El Hundimiento

Aquest film narra els depriments i tètrics finals del Drittes Reich. Una magnífica interpretació i una reflexió sobre les conseqüències tan desastroses del règim per a Alemanya.

 

 

El Pianista

Un dels meus films preferits. Narra la història de la Polònia invadida pels nazis des de la perspectiva d'un pianista jueu que sobreviu de manera miraculosa. És molt interessant veure el paper de la resistència antinazi polonesa i com finalment apareix una resistència jueva.

 

La vida es bella

Dramàtica i còmica alhora descriu Itàlia després de l’ocupació nazi i la persecució dels jueus italians. Magnífica. Obingué 3 Òscars.

 

Los últimos días

Una interessant reflexió sobre la resistència d’alguns alemanys al règim nazi.

 

Descàrrega directa

Windows Live Writer: una herramienta indispensable para editar en Blogger

Ser blogger profesional es una tarea muy complicada, hay personas que piensan que este trabajo es sencillo y dicen que uno se gana los euros o dólares de manera fácil, pero esto no es cierto, vivimos con mucho trabajo en mente, tenemos que leer diariamente más noticias de lo que cualquier persona se imagina, a veces no dormimos por andar pegados en el computador y todo para traerles a ustedes información útil.

Hoy voy a dedicar un poco de mi tiempo para enseñarles una herramienta que he venido utilizando desde hace mas de 6 meses. Se trata de Windows Live Writer que bien muchos han hablado ya en la blogsfera. Para los que no conocen, Windows Live Writer es una herramienta que todo blogger profesional debe utilizar porque te ayuda hacer tus post y publicarlos desde el escritorio pues es compatible con muchos servicios de blogging como por ejemplo Blogger, Wordpress, Windows Live, SharePoint, LiveJournal, TypePad, entre otros.

Actualmente de WLW existen varias versiones, la más estable viene en idiomas como el Español e Ingles, sin embargo existe una nueva versión la cual se encuentra en su fase beta pero es completamente funcional. En esta guía te voy hablar de las ventajas que encontrarás en la versión beta la cual perfectamente pueden descargar en el siguiente enlace.

Recomendación: Si tienes ya WLW en su versión estándar y en Español, al instalar esta nueva versión el idioma por defecto será el Ingles tanto para la interfaz como para el diccionario ortográfico.

Antes de comenzar a usar WLW debes saber que:

• Los requerimientos mínimos que tu sistema debe tener son: Sistema operativo como Windows XP SP2 o posterior, o Windows Vista, una máquina con procesador de 800 MHz como mínimo, memoria RAM de 128 MB, Microsoft .NET Framework y claro, una conexión a Internet
• Y debes bajar e instalar el software aquí (versión estable) o la beta con más funciones y de la cual vamos hablar, aquí

Una vez hemos instalado WLW te voy a enseñar a como se debe utilizar dicho programa para que desde ya empieces a blogear sin complicaciones y sin tener que echar madres porque tu plataforma como por ejemplo Wordpress se ha colgado y has perdido todo el texto que digitaste ya sea porque se cayo tu conexión a Internet o porque la base de datos del blog se daño, o porque el servidor está lento, etc, etc.

1. Comenzando con WLW:

Una vez instalado WLW lo que tenemos que hacer es agregar un blog con su respectivo usuarios y password como lo mostraré a continuación:

2. Creando nuestro primer post con WLW

El siguiente vídeo muestra como se crea el primer post con WLW, como agregar links automáticos.

3. Fotos, y Plug-ins

Ventajas de Windows Live Writer

• No tendremos que preocuparnos por hacer una y otra vez enlaces a palabras claves pues con WLW solo debemos poner el link en “Auto Linking” y la aplicación automáticamente pondrá el enlace.
• Ya no es necesario editar y recortar las imágenes en sistemas distintos como Fireworks o Adobe Photoshop porque WLW ya incorpora un editor de imágenes
• Permite instalar Plugins interesantes como un contador de palabras, entre otras cosas
• Te deja poner una lista de ping
• Posee un corrector ortográfico en Ingles pero en otra entrada te explicaré como poner WLW con corrector en Español
• Puedes agregarle palabras al Diccionario ortográfico
• Permite gestionar muchos Blogs a la vez
• Podemos hacer que cada cierto tiempo nuestros post se guarden automáticamente de manera local
• Si quieres borrar una entrada ya publicada, desde WLW puedes borrarla, incluso hasta volverla a obtener para volverla a publicar
• Crear categorías desde la herramienta

Hasta este punto hemos visto las funciones importantes de WLW, ya sabemos como agregar un blog, como comenzar hacer un post y como editar fotos e instalar plugins.

Ya lo demás queda en ti a que te arriesgues a utilizar dicha herramienta. La verdad a mi me ha sido de mucha ayuda y puedo decir que es una de las mejores cosas que ha sabido Microsoft hacer en su larga existencia. Creo que las ventajas son muchas, en la actualidad existen muchos productos que tratan de hacer lo mismo pero no he encontrado uno completo como WLW y sobre todo gratuito.

Lo que más me gusta de esta herramienta es el tema de los links automáticos, muchos perdemos tiempo valioso poniendo enlaces en nuestros post que bien podemos automatizar con WLW, además me ha gustado el hecho de no requerir de un programa externo para editar las imágenes. Mejor dicho, WLW es una herramienta completa que ningún blogger profesional debe dejar de lado porque te tiene lo que tu necesitas.

Por otro lado se que existen otras herramientas como Scribe que no es mas que una extensión liviana para crear nuestros post, pero lamentablemente no ofrece mucho como WLW.

 

Font:

http://techlosofy.com/gua-windows-live-writer-el-software-que-todo-blogger-profesional-debe-usar/

Dissenya la teua pròpia plantilla amb Blogger in Draft

Blogger ha tret una versió beta d’un servei que traurà d’ací poc, però primer vol provar primer com funciona. Es tracta d’incorporar a blogger la possibilitat de que l’usuari puga dissenyar la plantilla del seu propi bloc, afegint imatges, determinant el color de fons, l’amplària del text… i tot de manera molt senzilla i intuitiva.

Per a tots aquells interessats en experimentar i dissenyar el seu propi bloc, poden fer-ho anant a Blogger in Draft i entrar emprant el compte de blogger (recordeu que és un servei de Blogger però en fase beta). Entreu amb el vostre compte i apareixerà el Panell en color blau, i dalt veureu una indicació on s’indica si voleu fer Blogger in Draft el vostre editor del bloc determinat. Premeu la casella si voleu usar sempre aquest servei, per a que no us demane sempre autorització. Jo no ho recomane ja que encara estem parlant d’una versió beta, i per tant inestable.

A continuació aneu a Format i al marge superior esquerre premeu sobre “Dissenyador de Plantilla”

A continuació us apareixerà una finestra d’edició que a primer colp d’ull és molt senzilla i intuitiva.

Sort

Fran Cadenas 2010

IES Joan Fuster (Bellreguard) – Departament de Ciències Socials, Geografia i Història.

Insertar un gadget al teu bloc (Blogger)

Podem personalitzar el nostre bloc afegint a les barres laterals gadgets o widgets (programetes per als usuaris com ara mapes, cercadors, periòdics, emissores de ràdio, diccionaris, comptadors de visites, rellotges, enquestes, calculadores, agendes, jocs, agendes…) que poden ajudar a personalitzar el nostre bloc.

Blogger facilita molt la tasca, ja que des de l’opció “format” podem introduir un d’aquests gadgets (també coneguts com widgets). Així, anem a panell, triem format, i veurem que damunt de les barres laterals apareix l’opció “afegir gadget”. Premem sobre aquesta tecla i ens apareixerà un menú que ens permetrà triar el gadget que desitgem.

Si el gadget que desitgem incrustar no apareix a aquesta llista, el podem cercar a Internet. Si per exemple volem insertar un contador de visites a la nostra barra lateral, el que farem serà cercar un web que oferisca aquest gadget i copiar el codi html que apareixerà en alguna opció com “embed” (que significa incrustar).
Vaig a insertar, per exemple, un mapa de google maps amb la locaització de l’institut. Així que me’n vaig a Google Maps i escric en la barra de cerques “Bellreguard”. Automàticament m’apareixerà la nostra ubicació i a l’esquerra l’opció “enlla”. Es desplagarà un menú i seleccionarem “Personalitza i previsualitza el mapa incrustat”

A continuació es desplegarà una finestra i seleccionarem el disseny que volem per al mapa. Seleccionarem preferentment “tamany petit” o “personalitzat” i copiarem el codi html per a incrustar al nostre bloc.

Després d’això anirem al nostre bloc, triarem “afegir gadget” i pressionarem sobre “Configurar HTML/Javascript”. Apareixerà una finestra, on posarem el títol del gadget i a contingut pegarem el codi que acabem de copiar.

Llest! Automàticament apareixerà a la barra on hem insertat el nostre gadget el mapa amb la nostra ubicació.

Podeu trobar gadgets, a banda dels oferits per Blogger, als següents links:
http://www.google.es/ig/directory?synd=open
http://www.widgetbox.com/

http://www.widgadget.com/page/crea-y-descarga-los-mejores-widgets
http://www.yourminis.com/minis

SORT.
Fran Cadenas 2010.

Modificar la plantilla del bloc (Blogger)

Existeixen moltes plantilles al web que podem usar per al nostre bloc i a partir d’aquesta plantilla fins i tot introduir modificacions. Al google podem fer una cerca del tipus “Blogger Templates” o “Plantilles Blogger”… i trobareu milers de pàgines des d’on descarregar plantilles. En el nostre cas triarem BTemplates i d’entre les existents triarem una i seguirem les següents passes.

 

1.  Descarregue la plantilla Comunist de BTemplates

 

 

 

 

 

2.  La instal.le com a nova plantilla al meu bloc.

 

3.   La plantilla disposa d’un menú superior. Te quatre pestanyes. Les primeres ja tenen un destí: Inici (Home), Entrades (Post) i Comentaris (Comments), la quarta, EDIT està preparada per tal que nosaltres la personalitzem.

 

 

 

 

 

Si anem a la pestanya “ Elements de la página” el bloc es veu així:

 

 

 

2. Com podem personalitzar el menú?:

 

•  Anem a Edició de HTML, expandim artilugios i obrim la funció de cerca (CTRL+F),

 

•  Escrivim la paraula que volem modificar: “Edit”.

 

 

 

 

 

•  El cercador ens porta pel document fins que arriba a la paraula “edit” que ens interessa. com sabrem que hem arribat? Doncs perquè al costat han de sortir les altres paraules que apareixen al menú: Home, PostRSS…

 

 

 

<div class='wrapper'>

 

<div id='foxmenucontainer'>

 

<div id='foxmenu'>

 

<ul>

 

<li id='current'><a expr:href='data:blog.homepageUrl'>Home</a></li>

 

<li><a  expr:href='data:blog.homepageUrl  +  &quot;feeds/posts/default&quot;'>Posts

 

RSS</a></li>

 

<li><a                                  expr:href='data:blog.homepageUrl                                   +

 

&quot;feeds/comments/default&quot;'>Comments RSS</a></li>

 

<li><a href='#'>Edit</a></li>

 

 

•  He requadrat la línea de codi que es pot personalitzar, com es fa? Molt senzill, potser ho trobareu escrit de formes diferents, però la paraula, en aquest cas “edit”, es pot substituir per la que vosaltres vulgueu i l’asterisc que va entre cometes, l’heu de substituir per l’adreça de la pàgina que vulgueu enllaçar.

És el que jo he fet aquí:

 

 

<li id='current'><a expr:href='data:blog.homepageUrl'>Home</a></li>

 

<li><a                            expr:href='data:blog.homepageUrl                             +

 

&quot;feeds/posts/default&quot;'>Posts RSS</a></li>

 

<li><a                            expr:href='data:blog.homepageUrl                             +

 

&quot;feeds/comments/default&quot;'>Comments RSS</a></li>

 

<li><a             href='http://probandoenlloret.blogspot.com/2008/10/video-de- aida.html'>Vídeo de Aida</a></li>

 

 

Aquest és el resultat:

 

 

 

 

•  Les altres paraules del menú, ja apareixen enllaçades amb les seves corresponents adreces, si no us interessen les podeu esborrar (de <li a </li>), o també podeu modificar la paraula d’accés del menú.

Exemple: he canviat “Home” per Inicio.

 

 

•  Si voleu afegir-ne més pestanyas al menú, només haureu de copiar la línea de codi que es podia editar tantes vegades com sigui necessari.

<li><a href='#'>Edit</a></li>

 

 

Quan tingueu el bloc personalitzat, feu una copia de la plantilla en un arxiu de text al

 

Bloc de notes. No sabeu on teniu el bloc de notes? Busqueu per aquí.

 

 

 

 

 

 

MOLTA SORT!